Amb l’entrevista que dimarts passat van mantenir Barack Obama i José Luis Rodríguez Zapatero al despatx Oval de la Casa Blanca a Washington, s’enterrava el que haurà estat un període galdós pel que fa a les relacions entre els Estats Units d’Amèrica (EUA) i Espanya dels darrers anys. Per contra, amb l’encontre entre presidents, s’obria una etapa que es presenta molt més esperançadora i que en qualsevol es mostra cas plena d’oportunitats de col•laboració i d’entesa entres les administracions espanyola i nordamericana. I és que a partir de la primera reunió formal entre els presidents Obama i Rodríguez Zapatero es posava pany i forrellat a un cicle de la nostra història recent que passarà als annals sota el símbol d’una tristament famosa fotografia de les Açores. Una fotografia en la que Tony Blair, Georges Bush i José Ma. Aznar feien pinya per justificar allò que era injustificable: la invasió a l’Iraq sota l’excusa que Saddam Hussein disposava d’armament nuclear a punt de ser usat i que posteriorment es va demostrar era inexistent. Una invasió que d’altra banda es va fer en contra del posicionament de les Nacions Unides que clamaven per continuar negociant amb el govern iraquià abans de prendre mesures més dràstiques. També a esquenes de la ciutadania que no va dubtar en mostrar-se contrària a la guerra sortint al carrer i manifestant-se arreu del món. El temps va tenir posar de relleu que l’estranya aliança establerta a les Açores, res de bo no ens va acabar aportant. Tot al contrari, la guerra només van servir per radicalitzar posicions i afeblir els dèbils equilibris existents a la zona i, en qualsevol cas, un augment de la tensió mundial. I això que José Ma. Aznar ens havia promès avantatges múltiples per després de la guerra, especialment en oportunitats empresarials i amb preus del petroli més baixos…

Malgrat el trist balanç de tot plegat, el Partit Popular no es cansava de fer ostentació de l’amistat travada entre Bush i Aznar (que es varen veure a la Casa Blanca fins a vuit vegades). També del fet que des que Aznar havia deixat la presidència del govern, les portes del despatx Oval havien quedat tancades per a la nova administració espanyola sorgida de les eleccions generals i que comandada Rodríguez Zapatero. Clar que si George Bush no sentia cap mena de consideració envers Rodríguez Zapatero a qui considerava un traïdor per la retirada de tropes de l’Iraq, tampoc el president espanyol es mostrava interessat en compartir fotografia amb qui segurament haurà estat un dels pitjors presidents que els EUA hauran tingut al llarg de la seva història. I tot plegat per la concepció unilateral que Bush tenia de la política internacional i que va poder desplegar amb la complicitat del Regne Unit i d’Espanya d’entre d’altres. Una pràctica que d’altra banda afeblia notablement a la mateixa Unió Europea (UE).

Amb l’encontre de dimarts s’encetava, doncs, no només una nova etapa de relació entre els EUA i Espanya a partir del lideratge i complicitat dels seus respectius presidents, sinó que es donava un pas més en el canvi de la manera de fer de la política exterior dels EUA: el del retorn a la multilateraliat. I aquest fet té més importància encara quan Espanya ostentarà, a partir del mes de gener, la presidència de la UE. Haurà de ser llavors quan es concretin iniciatives i polítiques conjuntes EUA-UE per fer front a situacions molt complexes. El fet que l’Acadèmia Sueca atorgués el Nobel de la Pau a Barack Obama serà sens dubte un estímul pel president dels EUA en el procés encaminat a l’establiment de noves aliances per aconseguir la pacificació de conflictes i molt especialment dels que afecten a l’Afganistan i a l’Iran. I això sense perdre de vista les urgències per trobar una sortida definitiva a l’etern contenciós que ve enfrontant a israelites i palestins des de la creació mateixa de l’Estat d’Israel. Però entre Obama i Rodríguez Zapatero hi ha més coincidències: la preocupació d’ambdós mandataris pels efectes del canvi climàtic i el reconeixement per part del primer mandatari dels EUA del paper que Espanya està jugant pel què fa a energies renovables i a desplegament de xarxes ferroviàries. Dos aspectes que interessen molt especialment a Obama.

Comptat i debatut, dimarts s’encetava una nova etapa en les relacions EUA – Espanya i EUA – UE de la qual –esperem-ho– solament avantatges se’n podrien derivar. Per a nosaltres, per a la Unió Europea i per la resta del món.

Publicat a Diari de Sabadell el 15 d’octubre de 2009