Les cròniques diran que va ser un 18 de juliol quan el ciutadà Carles Navarro Gómez va morir. Allò que les cròniques possiblement no explicaran és que amb aquesta mort desapareixia una persona lleial com ben poques n’hi ha. Una persona que va ser capaç d’avantposar els seus valors personals per damunt de les seves ambicions. No, jo no era amic personal d’en Carles. En tot cas havíem compartit –fa ja molts anys– algunes trifulgues i també, perquè negar-ho, discrepàncies polítiques. Però sí que teníem amics comuns de la seva colla de Sentmenat. És precisament a través d’aquests amics que jo sabia d’en Carles, del seu estat anímic, de les seves il•lusions i desil•lusions, de les seves alegries i de les seves dissorts. I confesso que la seva coherència personal em feia sentir especialment proper al Carles i preguntar per ell per qui jo sentia també un gran respecte i una major consideració. Possiblement el mateix respecte i la mateixa consideració que alguns li negaven des que l’afer Filesa va precipitar-se damunt d’ell causant-li tan de mal, físic i, sobre tot, moral. En Carles mateix havia dit, en relació al pes que havia de suportar pel cas Filesa, que “talment em sento com una formiga a la qual li acabava de caure a sobre un camió d’onze tones que algú condueix de manera interessada”. I és que, en efecte, Navarro va haver de pagar “els plats trencats” –presó inclosa– d’una situació que no només l’afectava a ell i al partit en el qual militava, sinó que afectava i afecta a molts altres, com ho era i ho és la tan debatuda i recurrent qüestió del finançament dels partits polítics, no sempre suficientment clara i encara menys transparent.
Un dels amics comuns als quals em referia més propers al Carles, el Santi Riera, assegurava en el decurs de la seva intervenció en l’acte d’acomiadament de les seves despulles mortals, que la seva havia estat un vida “marcada per l’esforç personal i per la responsabilitat social que l’havia portat a militar en el PSC”. Afegia que en Carles havia estat “un home d’una fidelitat extrema” envers el seu partit; fidelitat –afegia Riera– “que havia pagat molt cara” i que precisament per això en Carles es dolia que “a vegades amb bona voluntat i d’altres amb no tanta o gens, hi hagués qui li hagués aconsellat que marxés a sudamèrica o que no es presentés al jutjat quan li va ser decretat l’auto d’empresonament”. “Que poc coneixen al Carles els que l’aconsellaven d’aquesta manera!”, sentencià Riera i encara afegí: “i és que ell [el Carles] era una persona molt valenta, disposada a assumir les seves responsabilitats i, fins i tot, cobrir les responsabilitats d’altres. Les dels seus superiors i les dels que depenien de les seves decisions. Lamentablement, no tothom va saber agrair-li aquesta abnegació” va concloure d’una manera acusadora Santi Riera.
No vull ni pensar com aquesta i altres intervencions devien ser rebudes per part d’algunes de les persones que assistien a l’acomiadament d’en Carles al barceloní Tanatori de Les Corts. Sí que sé, però, que Santi Riera va tenir la valentia de dir les coses pel seu nom, si més no per reivindicar públicament l’honorabilitat d’una persona que havia estat víctima de la hipocresia dels humans; una hipocresia que sovint ens porta a mesurar les coses amb vares diferents segons siguin els nostres interessos personals i que en Carles posava sempre darrera dels principis de la seva responsabilitat i de la seva coherència, de la lleialtat a unes idees i, malgrat tot, a unes persones.
Les cròniques diran, malèvolament, que Carles Navarro Gómez va ser l’home de Filesa. Per contra, haurien d’explicar que en Carles va ser una persona forta que va cometre “l’error greu” de confiar en les idees i en les persones; les mateixes persones que primer li donaven cops a l’espatlla i que després li feien el buit, talment com si es tractés d’un apestat. Sortosament ens queda el record de la seva humilitat i discreció. Descansi en pau una persona que ens acaba de donar una gran lliçó en relació a uns valors tant escassos en un món dominat per la hipocresia i per la vanitat; els valors de la lleialtat.
Company, a reveure!
Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de juliol de 2005
Comentaris recents