Una de les interpel·lacions més recurrents que se’ns fan als periodistes persones normalment no coneixedores del funcionament del món dels mitjans de comunicació, és per interessar-se pels criteris pels quals ens regim els periodistes i els mitjans a l’hora d’optar per divulgar unes o altres notícies. I això per la percepció que aquestes persones tenen que les seves respectives ciutats o àmbits geogràfics solament apareixen en els grans mitjans de comunicació quan són focus de fets excepcionals vinculats al què habitualment coneixem com a fets de crònica de successos. Per expressar-ho en unes altres paraules: són molts i moltes els ciutadans i les ciutadanes de més enllà de Collserola que pensen que els seus respectius àmbits geogràfics són notícia només quan s’hi produeixen fets amb un rerefons negatiu.
Malgrat que aquesta percepció sigui més o menys ajustada a la realitat, a les persones que consideren que els grans mitjans de comunicació es fixen fonamentalment en allò que s’esdevé a la capital no els falta part de raó, ja que no hi ha dubte que els periodistes posem major atenció al territori i a les persones que ens són més propers. D’aquesta manera, i també per la centralitat que exerceix sobre el conjunt de Catalunya, el què passa a Barcelona acaba essent sempre mediàticament més rellevant que no pas altres fets d’una possible magnitud o transcendència similar que tenen el seu origen en un punt geogràfic situat més enllà dels estrets límits de la gran ciutat.
Clar que aquesta mateixa percepció que nosaltres podem tenir en relació al tractament que en el nostre cas fan els grans mitjans de comunicació nacionals i estatals de l’actualitat sabadellenca, és equiparable a la que poden sentir els habitants dels nostres barris quant a l’atenció que se’ls presta des dels mitjans de comunicació locals. També en aquest cas deu passar que els periodistes tenim el nostre particular ‘zoom’ excessivament tancat, la qual cosa ens impedeix que ens adonem del què s’esdevé a la perifèria de la nostra ciutat.
Tot plegat bé a tomb pel fet que una bona amiga que des de fa temps desenvolupa treball social en el sabadellenc barri de Can Puiggener, em va traslladar la seva preocupació arran l’escàs interès mediàtic que la vida del seu barri d’adopció mereixia per part dels mitjans de comunicació locals, i que per contra, quan el barri era notícia no ho era precisament a fi de bé. Per il·lustrar-me aquesta seva percepció em va posar com a exemple alguns dels programes socials que a Can Puiggener es venen desenvolupant i que coadjuven al foment d’un bon clima socio-cultural entre els seus habitants. Programes que la meva interlocutora qualificava de ‘petits èxits’ precisament perquè contribuïen a mantenir la convivència entre persones i col·lectius de molt diversa procedència i cultures.
En qualsevol cas, als que tenen la percepció que des dels mitjans de comunicació no es valoren convenientment els esdeveniments de les perifèries, o als que es lamenten del fet que les bones notícies no es reflecteixin amb normalitat en els diaris, ràdios i televisions, els he d’advertir que als periodistes també se’ns escapen les bones notícies, simplement perquè les desconeixem, o perquè el periodisme cívic i social constitueix avui una rara avis.
Davant la complexitat dels dies que vivim, no hauria de ser menyspreable que periodistes i mitjans de comunicació ens decidíssim a donar valor a aquelles iniciatives i programes que coadjuven a la millora de la convivència. Qui sap si d’aquesta manera contribuiríem també a reflectir amb major nitidesa que no pas ho fem habitualment, l’estat de salut cívica, cultural i social de la nostra societat.
Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de gener de 2014
Tant de bo aquesta idea servís la necessitat d’una regeneració professional, en el sentit de recuperar el rol que li pertoca al periodista com a divulgador i contribuent al coneixement de les diferents realitats que ens envolten. El periodista com a comunicador: l’ofici de posar en comú els fets que conformen la realitat mitjançant l’oportuna divulgació.
D’aquesta bona convivència a Can Puiggener, entre gent de diverses races i procedències, en tinc una experiència quan amb motiu de la Festa Major del barri l’Assemblea de Catalunya va muntar una paradeta d’informació a la plaça on es feien els actes festius de la festa. A més a més de sentir-nos ben acollits insistien en convidar-nos a participar en el dinar que havien preparat voluntàriament un grup de dones i on es podien provar una gran varietat de menjars típics dels seus països…. hi havia, sí, convivència.
Animo als periodistes a valorar al menys amb el mateix èmfasi les bones i les no tan bones noticies. No només per reflectir una realitat sinó per a canviar-la, per millorar-la.
Molt interessant!
Joan
Joan, el debat de fons no es troba en la dimensió centre-perifèria en tot el que expliques. Fora de la macrocefàlia barcelonina o de Madrid, hi ha diaris locals de grans ciutats (el cas de Sabadell que expliques) o diaris intercomarcals perifèrics que venen molts més diaris el dia després d’haver succeït un fet luctuós extraordinari. No vull que em mal interpretis. No és una fet intencional del diari. Tanmateix, la tafaneria vers la desgràcia aliena és “comercial”. Inevitablement, té molt més ressò. Les males notícies, per regla general, tenen més demanda que les bones notícies. Així és. Ara bé, qui emprengui una publicació (blog, revista, mitjà de comunicació) dedicada en exclusiva a la difusió de notícies positives innovarà i, probablement, suscitarà interès. Almenys, de bell antuvi. Per què? Perquè serà un article únic, rar i sense competència. Avui dia i en el passat també les notícies morboses i negatives atrauen molt més que les notícies bones i positives. Per què?… És així!
Fèlix Torras Solsona