Estimats Reis Mags de l’Orient: permeteu-me que enceti aquestes meves ratlles confessant-vos allò que sento. I és que no us vull enganyar, no fos cas que optéssiu per no fer cas a aquesta meva carta que, malgrat tot, escric amb tota la il•lusió. El cert és, però, que no acabo d’estar del tot convençut que els meus anhels per aquest any es facin realitat, a despit de poder comptar amb la vostra valuosa intervenció. Més, encara, si tenim en compte el balanç dels pocs dies d’aquest 2006 que ja han desfilat davant les nostres perplexes mirades. Sigui com sigui, ingenu com sóc i optimista com voldria ser, m’atreveixo, però, a exposar-vos els meus somnis per als propers dotze mesos que acabem d’estrenar. M’anima a fer-ho, d’altra banda, la vostra condició de màgics que tot ho podeu… Es clar que perquè els meus somnis siguis possibles haureu de comptar amb la col•laboració d’altres personatges que, dit sigui de passada i vist el panorama, no sembla pas estiguin massa per la bona feina. Us avanço que no demano res per a mi. Sempre he considerat que en tinc prou pel fet d’haver tingut la sort de néixer en un entorn geogràfic, en un país i en una ciutat com els que m’han tocat.

Anem al gra. En primer lloc, majestats, us demano que toqueu el cor de les persones que a les seves mans tenen la responsabilitat de què el món vagi una mica més bé. Que toqueu l’ànim de les persones que se suposa han de treballar per tal que els humans, sense distincions de cap mena, ens comportem com a éssers racionals. Que féu “descobrir” als governants d’arreu que cohabitem un món desigual; un món en el qual mentre uns tot ho tenim, a altres tot els falta. D’aquí que seria pertinent treballar per un món més solidari i més just; un món menys egoista, amb menys dogmatismes i més compromès en la defensa de les llibertats, convençuts com hauríem d’estar de què ningú no es dipositari de la veritat absoluta, ja que la veritat resideix en el conjunt i no pas en una part.

En segon lloc dir-vos que somnio amb un país en el qual el passat sigui història i el present compromís de progrés i de futur. Un país en què els fonamentalismes quedin definitivament aparcats i que s’obrin, de bat a bat, les portes al respecte i al pragmatisme. Un país en el qual la crispació doni pas a l’entesa i l’entesa a l’avenç cap una societat en la que persones i institucions se situïn per sempre més per sobre alguns interessos espuris, excessivament partidistes. Un país en el que drets i deures marquin les pautes d’un  comportament harmònic que sigui la base del respecte que tots ens devem. En definitiva, un país en el qual la política i els polítics estiguin al servei de la ciutadania i no pas la ciutadania al servei de la política i dels polítics.

Finalment somnio amb una ciutat que sigui cada vegada més oberta als canvis que es produeixen i que són el signe de nous temps. Una ciutat que disposi d’una més alta dosi d’imaginació, d’il•lusió compartida, de confiança en les seves possibilitats. Una ciutat en la qual la cultura –entesa en el seu sentit més ampli i com a patrimoni comú– sigui el far que guiï la nostra singladura cap al progrés personal i col•lectiu, cap el benestar de les persones.

Ja veieu, estimats Reis de l’Orient, que no desitjo ni somnio res que sigui massa lluny del que els principis del respecte i de la convivència aconsellen. Però les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. Em queda, no obstant això, tal com us confessava al començament d’aquesta carta, un bri de confiança envers els vostres poders màgics. Si més no, perquè mentre diposito la meva confiança en vosaltres i en els vostres poders, somnio que una altre forma d’entendre el món és encara possible.

Gràcies per la vostra atenció! Que el vostre missatge de generositat i d’il•lusió ens acompanyi tot l’any!

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de gener de 2006