Avui la tevetrés està d’estrena. Finalment un altre fulletó omplirà el buit que, l’avantvigília de Nadal va deixar, en la programació de la sobretaula televisiva, el serial “Poble Nou”. A partir d’aquesta tarda, els ciutadans ens les haurem amb uns nous secrets mediàtics. Secrets de família. D’una altra família. I si fins la diada de Sant Esteve els Aiguadé varen tenir cura de mantenir-nos atents i vigilants davant el televisor, avui començarem a saber dels amors i desamors dels Alsina i dels Riera.

La televisió de Catalunya atresora el mèrit d’haver donat, amb “Poble Nou”, carta de normalitat a la versió i visió catalana dels insuportables culebrones sud-americans que, això no obstant i com s’esdevé en aquests casos, ningú no afirmava veure però gairebé tothom seguia. Amb “Poble Nou” cap veí ni cap veïna havia de pensar ja en abaixar el volum del seu televisor a partir del moment en el qual la sintonia del serial omplia l’estança principal de la casa de cadascú.

Ara és el torn de “Secrets de família”. I de la seva gens previsible singladura. Regna una gran expectació. Es diada d’estrena. Llarga –o curta– vida li espera. L’audiència –sempre l’audiència– ho decidirà. De moment sabem que “Secrets de família” juga fort. Per començar compta amb un equip de guionistes i amb un bon elenc que en res no desmereix el de l’anterior fulletó. En el repartiment no hi falta tampoc presència sabadellenca. En Sergi Mateu la garanteix.

Ell es confessa però ciutadà del món. Sense ambages. Sense matisos. En Sergi és alt. Molt alt. Amida gairebé metre-noranta. D’ulls blaus. De mirada profunda. De gesticulació clàssica. Diuen que elegant i seductor. No sembla pas d’aquí. Més aviat té la pinta d’estranger. Debutà en el camp del cinema sota la direcció d’un altre sabadellenc. Francesc Bellmunt el cridà, l’any 1985, per fer “La ràdio folla”. Després, en Sergí, volgué anar-se’n a Austràlia però marxà en direcció contrària. A Colòmbia l’esperava Francesco Rosi i la “Crónica de una muerte anunciada”. Era l’hora de la internacionalitat. I no va malbaratar l’ocasió.

Els seus primers passos artístics els donà de molt jove. Quan només era un infant. Comptava amb set anys. L’immensitat de l’escenari de La Faràndula no l’impressionà. Ans el contrari. Qui sap si fou allà on hi descobrí la senda que l’havia de conduir pel camí de la glòria interpretativa. Perquè estava escrit. Ell volia ésser actor i ho aconseguiria. Costés el què costés. Més tard les aules de l’Institut del Teatre li donaren la suficiència artística i dedicà temps i il·lusions a fer realitat un somni: El de treballar en el camp del teatre independent i d’avantguarda. Amb Iago Pericot fundà el Teatre Metropolità de Barcelona. Això no obstant seria amb el cinema que aconseguiria el primer guardó rellevant. L’any 1991. La Generalitat de Catalunya li concedí el Premi Nacional de Cinematografia pel seu treball a “La teranyina” de l’Antoni Verdaguer i a “Boom, boom” de la Rosa Vergés.

En Sergi no en tenia prou. I fins aquí ha anat compaginant –o trampejant– teatre, cinema i televisió. Però a partir d’avui la història del Sergi donarà un tomb. I ja no serà mai més el co-protagonista de “Laura”, amb l’Angela Molina, ni el primer actor de “Cavalls de Mar”. A la mitja tarda d’avui el Sergi Mateu serà ja el Narcís Riera (fill) i es veurà agafat en un entramat de sentiments i secrets i de trampes familiars…

Pssssttt!… Silenci!… Sona la sintonia de “Secrets de família”. Comença l’acció. Però no ens enganyem. Ningú, ni el Narcís, sap on i quan acabarà…

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 18), publicat el 16 de gener de 1995