Que no som racistes, no supera la prova del cotó fluix i a la primera ocasió, ens delaten actituds xenofòbics i ens deixem portar pels baixos instints que avantposen la radicalitat de la diferència als valors solidaris que haurien de presidir les relacions entre persones. Can Anglada no és l’excepció que confirma cap regla. Tampoc la de la convivència. La del bon rotllo entre els que solament ens diferencia una raça i un lloc de naixement. De Can Anglades n’hi ha arreu. Només cal que la guspira del menyspreu prengui en la foguera de la intolerància. Del discurs racista i feixista.

Per a ningú no és senzill enfrontar-se a la decisió d’haver d’abandonar la seva terra. Menys encara quan la fam no deixa altra elecció que la de marxar nord enllà on, diuen, es viu millor. No ens recordem que hi va haver conciutadans nostres que també es veieren obligats a abandonar la seva terra d’origen, a la recerca d’un altre nord totpoderós, i que al seu torn van patir marginació i vexacions.

Per dissort, la història ens continuarà parlant d’un sud ansiós i misèrrim i d’un nord ric i prepotent. Fins que no ens adonem que, si més no per egoisme, hem de ser solidaris i treballar per tal que ningú no hagi d’abandonar casa seva, obligat per qüestions socials o polítiques. La solidaritat és un valor que es troba en cadascun de nosaltres. I depèn de nosaltres que posem punt-i-final als brots racistes i que els que avui arriben al nostre nord, s’integrin plenament. Com abans ho van fer molts dels que ara vivim i treballem a Terrassa, al Vallès Occidental, a Catalunya…

Publicat a El 9 Nou, el 22 de juliol de 1999