Diu la dita que qui no plora no ‘mama’. De ben segur que aquesta funció -la de plorar- és de les primeres que s’aprenen a la vida. No endebades és mitjançant el plor que el nadó reclama l’atenció de la seva mare. Una tècnica, la del plor, que haurà de ser àmpliament utilitzada al llarg de la vida. No obstant i això, el plor no és condició suficient per aconseguir-ho tot, tal com ens adverteix una altre dita, que en traducció lliure resa que “a Déu pregant i amb el mall picant”. No és intenció meva, malgrat ens trobem en temps de Quaresma, adreçar un sermó a la concurrència. Però és el cas que en política els plors i les lamentacions tampoc de res serveixen quan no van acompanyats d’accions.

Assistim a l’enèsima reedició de les trifulgues Barcelona versus Madrid, que no fan més que posar de relleu la manca d’estratègies eficaces quan es tracta de fer front a la força natural que la “capital del reino” exerceix sobre nosaltres. Fa més de vint anys que Catalunya disposa d’autonomia i és estrany que encara no ens hàgim adonat que Madrid no ens estima. I doncs? No serà que des de Catalunya no hem sabut aprofitar també les nostres oportunitats? Potser per això, els polítics que ens governen des de la Generalitat, per justificar les seves mancances, s’amaguen sovint darrera el plor i el lament de què Madrid “passen” de nosaltres. Josep Tarradellas no es cansava de dir que Madrid mai no n’esperéssim massa, i que per això mateix calia anar-hi sovint i prendre la iniciativa si volíem aconseguir quelcom. Justament el revés del què ara passa.

Publicat a El 9 Punt, el 14 de febrer de 2002