Amb la composició dels nous consistoris s’ha començat a moure, tal com era previsible, el que fins ara havia estat el mapa municipal polític de Catalunya; un mapa que s’ha decantat cap a l’esquerra si tenim en compte la conformació de governs locals que aposten pel foment de les polítiques d’atenció a les persones, i de les polítiques que contribueixin a la generació d’ocupació. I això és, d’entrada, necessàriament bo, al marge de les possibles incerteses i dubtes que a alguns els generen els nous governs locals. Serà, però, el temps –i òbviament el balanç de la gestió que des dels consistoris es desenvolupi d’ara en endavant– qui donarà o traurà raó als uns i als altres.

Fa només uns dies repassava el contingut d’un informe elaborat pel Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB) en el que s’avaluaven els ‘costos’ que ‘l’exportació’ de joves barcelonins a d’altres països a la cerca d’una feina que aquí no troben, ens comporten. Dit d’una altra manera, l’informe s’atrevia a posar xifres al què hem perdut els darrers set anys amb la ‘fugida’ de joves que es trobaven en una edat compresa entre els 16 i els 29 anys. ‘Fugida’ que el CESB es xifra en un 16 % sobre el total de la població d’aquesta cohort els darrers 7 anys, i que a l’establir-ne els costos directes i indirectes d’aquesta ‘emigració’ els situa en una quantitat que oscil·la entre els 2.700 i els 3.500 milions d’euros. Casualment, l’Informe sobre la emigració i població barcelonina resident a l’estranger (que és el títol precís de l’estudi) ha passat força ‘desapercebut’ per la classe política, possiblement perquè està embarcada en qüestions que si bé són transcendents pel futur del nostre país, en cap cas no haurien d’amagar altres qüestions no gens menys urgents que ens cal resoldre sense més dilació i que ens condicionen com a societat i com col·lectivitat pel fet que comporten pèrdua de talent i de pes específic de la nostra economia productiva tal com alguns estudis també comencen a apuntar.

Si sense apassionaments anéssim una estona al ‘racó de pensar’ i reflexionéssim sobre els principals factors que incideixen en el moment pel qual estem travessant, copsaríem ràpidament la importància de cadascun d’ells i dels seus efectes sobre el present i el futur del país. ¿I quins són aquests factors? Doncs fonamentalment tres. D’una banda, l’increment de la desigualtat social a la que estem assistint i que la pretesa recuperació econòmica no resol ni sembla que resoldrà; de l’altra, les relacions –o millor dit a les no relacions– que es donen entre els governs de Catalunya i de l’Estat –i que dit de passada a tots dos fins ara els anava molt bé–, que són la causa d’una bona part del sentiment col·lectiu en contra de l’Estat, i de l’ofec que patim i del que les mesures recentralitzadores i de control que imposa ara sí, ara també, el govern del PP en són bona prova; i el tercer factor, i no per això el de menor importància, la desconfiança creixent de la ciutadania envers les institucions públiques; desconfiança que es veu perillosament agreujada pels casos de corrupció que en diversa dimensió esquitxen a les principals forces polítiques, i malgrat això ningú no s’atreveix a plantar-hi cara.

En aquest context, pressuposar que abordant només un dels tres factors resoldrem automàticament la resta és fer un brindis al sol. Els problemes que patim són molt polièdrics i per això mateix reclamen quelcom més que discursos ampul·losos i supòsits que difícilment podran concretar-se si no hi ha acords i estratègies de país que disposin de base suficient i que siguin suficientment sòlids i que sobretot tinguin molt en compte a les persones. De fet, la resposta dels electors en les darreres eleccions apunta en aquesta direcció, és a dir: avançar cap a la construcció d’un país en el que l’equitat social i l’atenció a les persones en sigui el primer dels seus nords. I aquest, i no cap altre, és el repte.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de juny de 2015