Des que jo era petit que admiro als dibuixants que mostren les seves obres en mitjans escrits, en forma d’il•lustracions habitualment conegudes com a còmics. Però com que generalitzar és arriscat, m’afanyaré a matissar que admiro i he admirat només a determinats d’aquests dibuixants-humoristes, als que he seguit la seva trajectòria professional amb una especial afecció. Aquesta meva admiració prové molt possiblement de l’enveja –sana, per descomptat!– davant la força de la seva capacitat comunicativa, ja que amb quatre gargots i alguns globus amb sentències o diàlegs, fan crítica oportuna i mordaç en relació a fets quotidians, més o menys complexes, amb els quals ens topem cada dia. Fets, que explicar-los a través d’un text, comporta haver d’utilitzar moltes paraules i encara més conceptes, sense que, en cap cas, es pugui arribar al grau de comunicació que a través d’un dibuix pot assolir-se. Deu ser per allò de què una imatge val més que no pas mil paraules. A ells –als il•lustradors-humorites-dibuixants– els és suficient imaginar una imatge i plasmar-la sobre el paper, per transmetre la força de les seves idees i, sobretot, per formular interpel•lacions a l’observador-lector-admirador que, sigui quina sigui la seva reacció davant el dibuix i possibles comentaris que poden contenir, mai no quedarà indiferent.
Podria referir-me a bastants d’aquests per a mi artistes-periodistes que amb la seva intel•ligència i habilitat, no solament aconseguien i aconsegueixen traslladar-nos una determinada situació i fer-ne caricatura sinó que, a més, són capaços d’arrencar-nos un somriure, sovint de complicitat i sempre de provocació intel•lectual. Per qüestió d’edat recordo ara l’art especial que sorgia de les mans de Joaquim Muntañola i que es plasmava en les seves vinyetes a La Vanguardia i que, possiblement, els lectors més veterans recordaran perfectament. Muntañola, sortosament, encara és entre nosaltres i recentment se’n ha fet de la seva obra una exposició antològica patrocinada per la Caixa de Sabadell que, si no vaig errat, encara està rodant per ciutats i poblacions de Catalunya. Recordo també amb una certa nostàlgia els dibuixos de l’inoblidable Cesc –Francesc Vila Rufas– que es publicaven primer a El Correo Catalán i després a Tele/exprés, Hermano Lobo, Por Favor i Diari de Barcelona i, encara, uns anys més tard, a l’Avui. Tampoc no vull deixar de referir-me a l’inefable Jaume Perich, el Perich. Ell, amb un dibuix aparentment senzill, donava vida a uns personatges singulars extrets de la nostra vida quotidiana, que llançaven unes sentències sempre oportunes, sempre plenes d’ironia, arran els “tics” i comportaments socials que ell interpretava eren dominants.
Serveixi aquest urgent recorregut pel meu record entorn alguns dels dibuixants-il•lustradors històrics (la llista seria inacabable) per fer memòria del seu treball, en ocasions en situacions difícils, i centrar el meu comentari d’avui en la narració d’una coincidència en el temps de dues il•lustracions de dos dibuixants-humoristes que abans d’ahir em varen cridar especialment l’atenció i que ens mostraven el resultat del seu treball a través de les pàgines de dos diaris: un d’aquí i l’altra d’allà. Tot plegat perquè ambdós il•lustradors-crítics socials tractaven dues qüestions que, qui saps si potser per la seva coincidència temporal o per complementar-se perfectament, em van captivar. M’estic referint a els dibuixos que El Roto i Ferreres publicaven dimarts a El País i a El Periódico respectivament. El Roto, per la seva banda, posava en boca d’un dels seus histriònics personatges la pregunta que molts ens hem fet i que no ens hem acabat de formular arran la iniciativa de l’administració americana de “salvar” bancs i que resava així: “Si nada ganamos cuando se forraban ¿por qué hemos de perder cuando se la pegan?”. No quedava lluny d’aquesta crítica mordaç el dibuix de Ferreres aquell mateix dia en què ens mostrava a un president Bush, assegut al seu despatx en el qual la foto d’Aznar n’ocupava un lloc preeminent. El Bush de Ferreres sentenciava que “malgrat la crisi del petroli, la guerra contra el terrorisme i la desfeta financera, me’n vaig satisfet deixant un món millor del que el vaig trobar…”, mentre que la mare del president nord-americà afegia la seva especial visió-reflexió entorn la “jugada”, assegurant: “que consti que tants desastres no han estat culpa teva –referint-se al seu fill–, tal com diuen les males llengües”… No calen més paraules ni més comentaris. En tot cas, només, recomanar l’exercici de complementar la lectura dels mitjans de comunicació amb la visió de l’actualitat que ens mostren els nostres dibuixants-il•lustradors que, en la majoria dels casos i com ens aquests als quals acabo de referir-me, a més d’arrecar-nos un somriure sempre saludable, ens provoquen intel•lectualment, fent-nos “anar” una mica més enllà de la notícia…
Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de setembre de 2008
Comentaris recents