Fa uns dies, Raimon feia memòria de la seva carrera mentre compartia taula amb uns amics. El noi de Xàtiva, repassava els escenaris emblemàtics en què havia actuat i en un moment determinat cità a La Faràndula de Sabadell per dos dels recitals en temps de la dictadura. “Encara se’m posa la pell de gallina, quan els recordo”. L’un, durant l’estat d’excepció del 1969. L’altre, el dia en què foren executades les que havien de ser les darreres víctimes del franquisme, el 1975. D’ambdós, Raimon en guarda emocionats records. Del de 1966, per la complicitat amb l’auditori quant, arran les pressions de la censura, Raimon decidia cantar, una i altra vegada, “La nit”; una lletra i una cançó que aquell vespre van esdevenir metàfora de la lluita contra l’opressió franquista. Del de 1975, pel silenci de la sala durant tot el recital, després que una anònima veu reclamés que no s’aplaudís perquè “estem de dol”. “Va ser –segons Raimon–, una manera intel•ligent de mostrar la nostra protesta per les execucions”. “Mai un silenci ha comunicat tantes coses com el d’aquella nit”.

Després de repassar aquestes vivències, Raimon lamentava que fes ja set anys que no actuava en La Faràndula. “No pas perquè jo no vulgui; més aviat perquè ningú no em convida”, assegurà.

Cal esmenar la plana i fer possible que els sabadellencs es retrobin amb Raimon a la “seva” Faràndula i viure una altre nit excepcional –ara en circumstàncies ben diferents–; una nit en la que vibrar amb la força d’una veu que no dubtava en clamar a favor dels drets i de les llibertats que un home sol havia arrabassat a tot un poble…

Publicat a El 9 Punt, el 26 de setembre de 2002.