Diari de confinament. 2na. part (de l’1 al 31 de gener de 2021)

Tercer lliurament 

(Si voleu llegir l’anterior lliurament d’aquest diari, cliqueu aquí)

• Divendres 1 de gener de 2021

La vida continua i de nou comença el cicle. Ahir posàvem clau i forrellat a un any que ens quedarà per sempre gravat en la memòria, i obríem les portes a un de nou en el que per ser precisament nou, tot està per escriure i tot encara és possible. De sobres sabem que no pel fet de canviar d’any, tot canvia. Malauradament no és així. No ho és ara, ni tampoc ho ha estat ni ho serà mai. Però la confiança en nosaltres és el darrer valor que hem de perdre, especialment en temps de tantes dificultats com les actuals. Aquests són alguns dels pensaments que em voltaven pel magí aquest matí durant la meva passejada matinera habitual en la que, alhora, feia també memòria dels dies primer d’any de la meva infantesa que eren presidits pel ritual d’anar a visitar els avis paterns (l’àvia materna, vídua i sàvia, vivia a Gurb) per felicitar-los l’any nou. Recordo que la visita coincidia amb el moment en el que per la televisió (òbviament en blanc i negre i amb més d’una interferència!) es retransmetia la segona part del Concert d’Any Nou que l’Orquestra Filarmònica de Viena oferia i ofereix des de la vienesa sala de concerts de la Musikverein que, com ho fa ara, finalitzava amb la Marxa Radetzky de Johann Strauss. A la retransmissió del concert seguia la dels salts d’esquí de l’estació de la ciutat alemanya de l’Estat de Baviera Garmisch-Partenkirchen. Després tornàvem a casa i una vegada havíem dinat, a mitja tarda, completàvem la jornada visitant els pessebres de l’Acadèmia Catòlica i de les Germanetes. Que tinguem i que tingueu un molt bon any!

• Dissabte 2 de gener de 2021

 Les xifres pandèmiques a Catalunya tendeixen –com malauradament era d’esperar ateses les circumstàncies i les indefinicions governamentals arran els dies de celebracions nadalenques– a créixer i res de bo no auguren. El jorn s’ha aixecat avui gèlid i ventat. A banda, però, de les baixes temperatures –normals en ple hivern– el principal contratemps amb el que em trobo aquests dies quan surto a passejar és que encara és fosc. D’aquí que en la majoria dels casos opto per fer rutes urbanes i descobrir racons de la ciutat una mica oblidats o, com en el cas d’avui, em permeten evocar els orígens dels barris sabadellencs com ha estat avui en què he visitat un dels més antics de la ciutat: el barri de Can Rull, que deu el seu nom a la casa pairal dels Rull que en foren els propietaris a partir del segle XVII. Es tracta d’una masia que encara podem veure al prop l’estació del trenet del Parc Catalunya i que sota la denominació de Mas Torrella ja existia en el segle XV. No obstant i això, els inicis del barri com a nucli habitat cal buscar-los l’any 1924 quan Victoriano Torán, llavors propietari de gran part de les terres de la masia, presentava davant l’Ajuntament un projecte per a la construcció d’una ciutat jardí que havia d’ocupar 73 ha, envoltada pels boscos de Can Feu (malauradament desaparegut), de Castellarnau i de la font de Can Rull. A partir d’aquell projecte urbanístic es procedí a l’edificació d’una seixantena de cases unifamiliars que en molts casos van ser destinades a torres d’estiueig. Precisament, una d’aquestes torres la manà construir Lluís Companys i Jover el 1928 i durant uns anys fou habitada per la seva primera esposa, Mercè Micó i Busquets, el seu fill Lluïset i la seva filla Maria. La torre –que s’ubicava a la cantonada dels actuals carrers de Zorilla i Antonio Vico— va ser enderrocada a finals de la dècada dels anys 60 del segle passat. Una dècada abans, al voltant de la primitiva urbanització residencial de Can Rull, havien començat a aparèixer estades, barraques i habitatges d’autoconstrucció que, com en el cas de Ca n’Oriac, van ser l’embrió del creixement i desenvolupament posterior del barri. No puc acabar aquesta referència al barri de Can Rull sense citar que entre els anys 1926 i 1980, en l’anomenat Jardí de l’Amistat que ell fundà, hi residí l’Isidre Nadal Baqués (conegut com a Llum de la Selva). El Jardí de l’Amistat avui forma part dels terrenys del parc parcialment urbanitzat de Tierno Galván, en el límit dels barris de Can Rull i de Via Alexandra.

• Diumenge 3 de gener de 2021

Una de les tradicions nadalenques que amb el pas dels anys s’ha fet més imprescindible –gràcies sobretot a les retransmissions radiofòniques si televisives–, és el Concert d’Any Nou que des de 1939 ofereix l’Orquestra Filarmònica de Viena. Un concert popular de polques i valsos que moltes formacions orquestrals d’arreu no han dubtat d’incloure dins la seva programació anual. A Catalunya en tenim un bon exemple amb el nostre particular Concert d’Any Nou –que aquí pren el nom de Festival de Valsos i Danses— que programa l’Orquestra Simfònica del Vallès i que coincidint amb aquestes dates l’interpreta per tot el país. Un concert que aquest cap de setmana ha estat presentat a Sabadell, ciutat en la que l’orquestra va néixer el 1987. La curiositat d’enguany, però, és que a partir d’un desdoblament i reforç inusual de la formació, l’orquestra va actuar ahir simultàniament en dos escenaris diferents. Així mentre a La Faràndula la Simfònica presentava el Festival de Valsos i Danses sota la batuta del seu director titular Xavier Puig, al barceloní Palau de la Música Catalana oferia un programa alternatiu dins del cicle Nadal al Palau sota la direcció d’Andrés Salado. Una mostra del bon saber fer de la Simfònica del Vallès a l’hora d’atendre els compromisos contrets, també en temps de pandèmia. Vistes com estan les coses, no es pot dir que passi el mateix amb el programa de vacunació contra la Covid-19 dissenyat per la Generalitat de Catalunya, que a hores d’ara és lluny de complir amb el ritme d’inoculacions anunciat. I això no pas precisament per la manca de vacunes sinó que es deu a raons d’ordre logístic. No és la primera vegada que s’anuncia un pla d’actuació que després no es compleix. Però ja sabem que una cosa és dir i una altra ben diferent és fer.

• Dilluns 4 de gener de 2021

Encetem la primera setmana sencera del nou any amb més fred que mai i, segons ens adverteixen els experts, amb la tercera onada de la pandèmia a les portes o ja servida. No és aquesta una bona notícia que, en qualsevol cas –i almenys en part–, és conseqüència del fet de no haver-se adoptat mesures efectives per frenar la mobilitat ciutadana i amb ella el contagi del virus, en ocasió de les festes nadalenques que demà passat, amb la Diada de Reis, toquen a la seva fi. Cal fer vots perquè les coses de la salut no es compliquin més del què ja ho estan, just quan s’ha posat en marxa la precampanya de cara a les eleccions del 14-F que, a la vista dels fets i dels primers posicionaments dels candidats i candidates des que Salvador Illa acceptà ser candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, no s’apartarà massa de les pautes imperants en anteriors conteses electorals en les que l’atac contra l’opositor s’ha situat per sobre de l’explicació del programa d’actuació que des de cada força política es pensa defensar, nacionalment i socialment o socialment i nacionalment. Fa massa temps que el país –el d’aquí–  ho focalitza tot en l’eix nacional i fa massa oblit de l’eix social. Hora deu ser, doncs, que davant els molt problemes als que hem de fer front, ens decidim a encetar una nova etapa a partir de la qual, sense que això signifiqui que ningú hagi de renunciar a cap dels legítims drets nacionals que defensi, posem posi fil a l’agulla per recuperar el tremp i el prestigi que com a país mai no s’haurien d’haver perdut.

• Dimarts 5 de gener de 2021

A la vista de com anava tot plegat, no calia ser massa espavilat per saber que després de Reis per controlar l’expansió de la pandèmia tocaria aplicar les mesures dures que no es van voler aplicar en ocasió de les festes nadalenques. Veure’m ara si ens haurà sortit més car el farciment que no pas l’indiot… Però mentre aquí discutim qui té més culpa en l’estat actual de la pandèmia i en la deficient logística aplicada quant a la inoculació de vacunes, no massa lluny hi ha qui té temps per treballar i dibuixar el futur. És el cas del Govern –el Basc!– que acaba de presentar 198 projectes que ha inclòs dins un programa més ampli d’actuacions anomenat “Euzkadi next 21-26”, que ha presentat davant el Govern espanyol perquè sigui inclòs en el Pla Nacional que s’enviarà a la UE per a la seva acceptació. Amb l’aplicació d’aquest programa, el Govern Basc vol accelerar tres transformacions fonamentals: la tecnològica i digital, l’energètica i mediambiental i la demogràfica i social. El desenvolupament del programa precisarà d’una inversió de 13.500 milions d’euros des d’ara  fins el 2026 que serà coberta per la suma d’aportacions de les institucions basques (Govern, Diputacions i Ajuntaments), d’inversions privades i d’ajuts europeus que es xifren en 5.700 milions d’euros. Mentre, aquí, en paraules d’Oriol Mitjà (el científic exalçat o criminalitzat segons toqui en cada moment) piulava ahir mateix que “estem cansats, frustats i avergonyits per la gestió de la Covid19. No només per les mesures d’avui, també per les vacunes, la rave, el Nadal, les residències, els antígens, Ferrovial, i un llarguíssim etcètera”. Així són les coses quan comença el debat –la discussió– de si tindrem eleccions o no el 14-F! Uf!!!

• Dimecres 6 de gener de 2021

“Un grapat de somriures,
tot un sac d’il·lusions,
una font de salut
i un paquet de petons.”

Aquests versos manllevats de la cançó “Carta als Reis de l’Orient” –de la que en són autors Lluís M. Panyella i Maria Josep Hernández del Grup d’Animació La Bicicleta–, talment semblen haver estat escrits per a una Diada de Reis tant singular com la d’avui en la que possiblement gaudirem d’un bon grapat de somriures –encara que desdibuixats per la mascareta— que ens arribaran de les persones que més estimem, però segur que  enyorarem els petons que fa tant i tant de temps no ens podem fer. D’aquí que avui més que no pas mai, com a present més preuat, voldríem que els Reis, abans de tornar a casa, ens deixessin una font de salut que ens ajudés a acabar amb el malson d’aquesta pandèmia que ens té subjugats i d’aquesta manera recuperar el sac d’il·lusions personals i col·lectives ajornades. Demà, superades les festes nadalenques, tornarem a la realitat i ens trobarem amb la vigència de noves mesures restrictives per tal de fer front a l’escalada de contagis que els científics ens venien advertint que es produiria.

• Dijous 7 de gener de 2021

A banda de l’evolució pandèmica i per allò de ser una mica optimista, la millor bona notícia d’avui és que Donald Trump deixarà definitivament de ser president dels EUA el proper dia 20, de la mateixa manera que la pitjor notícia és que, això no obstant, Trump no haurà estat derrotat. Ni ell ni els seus somnis megalòmans, com tampoc els seus indòmits seguidors que arreu té. I és que vulguem o no, el trumpisme ha aconseguit fer forat als EUA i, tantmateix, en la majoria de països de tradició democràtica que a hores d’ara observen amb preocupació –i a voltes fins i tot amb inconcebible resignació– que en els populismes tenen el pitjor enemic. Populismes de signe divers que basen la seva raó de ser en les emocions de les persones i en les mentides reiteradament repetides. Trump ha aconseguit allò que perseguia: tensionar el seu país fins al punt de dividir-lo en benefici propi. I no només el seu país, sinó que també el seu partit que atònit assisteix al lamentable espectacle que el líder republicà ofereix al món. A partir d’avui i dels fets d’anit ocorreguts al Capitoli, els EUA i el món sencer ja no seran com fins ara havien estat. I no és una frase feta. És un fet inqüestionable. A Joe Biden i a Kamala Harris se’ls ha girat feina. Més de la que podien esperar quan van ser elegits. També se’ns ha girat feina als que creiem en la democràcia, a despit de ser conscients de les seves moltes imperfeccions que, paradoxalment, són aprofitades pels seus detractors per aconseguir els fins autoritaris que es proposen.

• Divendres 8 de gener de 2021

Dues qüestions em barrinaven el magí en el decurs de la meva passejada matinera habitual que, també avui, ha estat presidida pel fred intens que segons diuen els que hi entenen, és l’avantsala de les nevades que vindran. Que quines són aquestes qüestions? Doncs, d’una banda, que els mitjans de comunicació –també els públics— han convertit l’assaltament d’abans d’ahir al Capitoli més aviat com una mena d’espectacle protagonitzat per personatges excèntrics als que se’ls ha donat un protagonisme inusitat. Un espectacle que malgrat tothom ara condemni (almenys aparentment), cadascú en fa la interpretació que li convé, en la que les comparacions, sempre odioses, abunden. Una vegada més ens fixem més en el dit (els fets puntuals) que no pas en la lluna (la deslegitimació dels fonaments de democràcia a la que estem assistint) a la que el dit assenyala. D’altra banda, que qui en va ser l’avalador principal dels fets esdevinguts –l’encara avui sorprenentment president dels EUA, Donald Trump–, sense cap mena d’escrúpols ni de vergonya s’atreveixi a dir, vint-i-quatre hores més tard, que qui la fa la paga i que el pes de la justícia ha de caure no pas sobre ell –que com a instigador correspondria–, sinó sobre els “especials” que van assaltar el Capitoli. És allò de sempre: “passeu, passeu que segons com vagin tot plegat jo ja veuré què faré o si vindré…!”. No. Definitivament no ha començat massa bé l’any i costarà Déu i ajut redreçar-ne el rumb.

• Dissabte 9 de gener de 2021

La pluja –que és neu en molts indrets–, m’aconsella fer cas dels consells provinents de les autoritats, quedar-me a casa i substituir la meva passejada matinera habitual per una sessió de bicicleta estàtica que ni de ben lluny és precisament el mateix. “Any de neu, any de Déu” resa la dita popular que recull la creença que l’any que és abundant en nevades la collita serà necessàriament bona gràcies a l’aigua que s’acumularà en el subsòl dels camps de conreu. Una dita popular que com pràcticament totes, disposa d’allargaments que en ocasions la matisen o que en d’altres fins i tot la modifiquen. És el cas de la que apunta que si bé és bo que nevi, millor serà que ho faci en el tros del veí, no fos cas que l’excés de neu ens rostís o ens matés llavors i flors del nostre tros, que al seu torn provocaria que les nostres plantes i arbres es quedessin sense fruits. Una idea que irònicament queda recollida d’aquesta manera en el costumari popular: “Any de neu, any de Déu…, pel vostre tros, no pas pel meu”. Afegir que de la meva sàvia àvia en vaig aprendre aquesta versió més laica: “Any de neus, any de deus” ressaltant que de nevades alimenten aqüífers i deus amb els quals sadollar d’aigua els conreus i obtenir-ne una millor collita.

• Diumenge 10 de gener de 2021

Llevar-me d’hora per sortir a caminar té, a voltes, efectes no desitjats com ho ha estat avui en què mentre em dutxava de retorn a casa, em perdia l’espectacle que la natura ens oferia pocs minuts després de sortir el sol, amb un doble arc de Sant Martí espectacular. Han passat ja les festes nadalenques sense que a la majoria –si és que hi jugàvem— ens toqués res en ocasió dels sortejos extraordinaris de loteria que aprofiten aquestes dates per a fer en ple desembre, el seu particular agost. Clar que als sabadellencs sempre ens quedaven fins ara les populars sessions de Quinto en les que, també gairebé sempre, alguna cosa o altra acabava caient. Però aquest any, per mor de la pandèmia, ni això! I ja que hi som escriuré que segons explica Marian Burguès a “Sabadell del meu record”, la tradició del joc (al que sota les més diverses denominacions es juga tanmateix en d’altres poblacions catalanes) es remunta a mitjans del segle XIX. Sobre el seu origen hi ha dues teories. L’una que diu que el joc va néixer de la mà del monarca francès Lluís IV quan va demanar que n’hi preparessin un amb el que poder recaptar més recursos per l’estat. L’altra –més versemblant, almenys en el cas sabadellenc–, manté que el joc va ser cosa dels quintos locals –i d’aquí el nom amb el que el coneixem– que se’l van empescar per recollir diners abans de marxar a fer el soldat. Sigui com sigui, una cosa és certa, en aquesta ocasió haurem d’esperar pràcticament un any per tornar a viure les sessions de Quinto que organitzen entitats i associacions per a obtenir alguns guanys addicionals amb les quals alimentar els seus pressupostos, amb les memorables sessions del creualtenc Urpí (Cal Sacs) i de la gracienca Societat Coral El Ciervo al capdavant.

• Dilluns 11 de gener de 2021

Plou sobre mullat. I si la pandèmia –i no només la sanitària, no ho oblidem!– està ocasionant contratemps notables a la ciutadania, posant al descobert no pocs problemes i dèficits estructurals, només ens faltava que la tempesta Filomena, que ens ha arribat just un any després del fenomen Glòria, ens situés davant l’evidència que hi ha massa coses que des dels governs –el d’aquí i el d’allà– no es fan bé i que prefereixen aplicar el principi que resa allò del “qui dia passa, any empeny” abans de reconèixer errors en matèria de prevenció i de gestió de les crisis. En això pensava aquest matí mentre escoltava l’entrevista que a la SER Catalunya li ha fet Josep Cuní al vicepresident del Govern amb funcions de president Pere Aragonès, en el decurs de la qual, el líder republicà, s’ha escapolit de qualsevol escomesa i al meu entendre ha perdut l’oportunitat de reconèixer que quelcom no s’ha fet bé des del Govern de Catalunya, excusant-se i desviant les possibles culpes a un o a uns altres. També em preguntava quantes de les paraules que ha dit s’haurà d’empassar una vegada s’hagin celebrat –si és que no s’ajornen— les eleccions del 14-F. Sóc dels que pensen –potser som massa pocs encara!– que posaríem molt en valor que els polítics ens parlessin d’una manera clara, sense giragonses. I tot això en un dia en el que una de les veus més lúcides del periodisme espanyol, l’Iñaki Gabilondo, hagi anunciat el seu particular mutis pel foro, disposat a emprendre altres projectes personals allunyats en qualsevol cas de l’anàlisi i la reflexió política diària a la que ens tenia acostumats.

• Dimarts 12 de gener de 2021

Estava més que anunciat. Les eleccions del 14F són en risc de ser ajornades a causa, diuen, de les previsions quant a l’evolució de la pandèmia. Si l’ajornament es confirma serà una altra mala notícia pels interessos generals del país encara que, potser, no ho sigui tan pels interessos d’uns pocs. I és que som majoria els ciutadans que considerem que cal acabar amb la provisionalitat d’un Govern que no governa i que quan tocava decidir convocar-les d’acord amb allò que havia promès el president Torra, va rendir-se a les conveniències de part, evitant que les eleccions s’haguessin portat a terme com a molt tard, l’octubre de l’any. Davant el galdós panorama enmig del qual ens trobem, sort en tinc –penso sovint– de poder gaudir almenys de les meves passejades matineres que avui m’han portat a visitar Can Puiggener; un barri que deu el seu nom a l’antiga masia (documentada en el segle XIV) de la avui només ens resta part de la que havia estat la tanca perimetral que l’envoltava. Afegiré que com a nucli habitat, el barri de Can Puiggener va començar a prendre entitat l’any 1947, quan persones migrants acabades d’arribar a Sabadell hi aixecaren edificacions molt precàries en règim d’autoconstrucció. Durant la dècada dels anys 50, el barri continua creixent fins pràcticament la primera meitat dels anys 60. No va ser, però, fins a principis dels anys 70 que el barri començà a ser urbanitzat i dotat dels primers serveis sanitaris, educatius i de transport públic; serveis que amb l’arribada de la democràcia als ajuntaments es van veure ampliats i reforçats. El barri està dividit en dos nuclis ben diferenciats: l’un, a la part més alta, limitant amb el barri de la Creu Alta, de construcció horitzontal on s’hi establiren els primers estadants; l’altra, a la part més baixa –popularment coneguda com el Llano–, on hi predominen els blocs de pisos. Avui Can Puiggener és molt possiblement el  barri més multiètnic de la ciutat, ja que el 33% dels seus prop de 7 mil habitants, és de procedència estrangera.

• Dimecres 13 de gener de 2021

Entendreu fàcilment que la meva passejada matinera d’avui hagi estat presidida pels molts records que servo de la meva relació professional i personal amb Pasqual Maragall, sobretot de quan ell era alcalde de Barcelona i jo estava al capdavant del Servei de Premsa de la Diputació de Barcelona, primer, i del Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB), després. I és que avui Maragall assoleix la rodona xifra de 80 anys de vida que, a causa de la pandèmia, la celebrarà físicament acompanyat només per la seva família més propera, a despit que no la pugui reconèixer com a tal per mor de la cruel malaltia que destrueix records, emocions i afectes; malaltia contra la que es va comprometre lluitar des del mateix moment en què li va ser diagnosticada. La Fundació contra l’Alzheimer que porta el seu nom, n’és un bon exemple. Pasqual Maragall ha estat el millor alcalde que Barcelona ha tingut mai. També un dels polítics més sobresortints –si no el que més– que Catalunya haurà donat les darreres dècades. Home íntegre, murri, irònic, entranyable, imaginatiu, de mirada llarga i visió federalista posada en Europa, estadista reconegut i admirat arreu del món, vituperat per molts mentre es trobava en actiu, l’herència política del qual avui reclamen per a ells i sense escrúpols aquells que llavors no compartien la seva manera d’entendre i de viure la política, més com a l’instrument necessari per a resoldre problemes que no pas per a crear-ne. Per molts anys, estimat Pasquis!

• Dijous 14 de gener de 2021

Sabíem des de feia temps que la pandèmia habitava entre nosaltres i que ho continuaria fent encara alguns mesos més. Sabíem que s’havien de celebrar eleccions a Catalunya, com a mínim des de fa un any, quan el president Quim Torra les anunciava com a imminents al donar per liquidada la legislatura. Sabíem que l’evolució de la pandèmia podia condicionar el normal desenvolupament del calendari electoral. A partir d’aquests pressupòsits, normal és que aquest matí, camí de La Salut i de Togores, a l’assabentar-me del gairebé segur ajornament de les eleccions, m’hagi preguntat si a banda dels interessos electorals partidistes –que com las meigas“no existen, pero de haberlas haylas”– no s’havia tingut temps suficient per tal que des del Govern s’haguessin estudiat i dissenyat mesures d’abast, de contingut i d’aplicació diversa que garantissin poder exercir el dret de vot el 14F, fos quin fos l’escenari pandèmic, llevat del cas en el que s’hagués dictat un nou confinament total. Em preguntava també com era possible que als EUA i a Portugal (per a prendre com a referència dos països de dimensió diferent però amb un mateix rerefons pandèmic) en el primer cas s’haguessin celebrat unes eleccions presidencials el novembre passat i, en el segon cas, se’n celebressin unes altres –també presidencials– el proper 24 de gener. Per què ells sí i nosaltres no? Sigui com sigui, deixeu-me que en confiança us digui que a mi, de l’ajornament em preocupen fonamentalment dos aspectes de conseqüències impossibles de preveure: el precedent que una decisió com aquesta establirà i la diatriba politicojurídica que se’n derivarà.

• Divendres 15 de gener de 2021

El fred continua ben ferm i així ho ha de fer –diuen– uns quants dies més. És normal que així sigui. Som a l’hivern. Un hivern certament singular en el que no patim cap passa de grip però en el que la pandèmia del coronavirus presenta les seves pitjors xifres, després del relaxament social observat en ocasió de les festes nadalenques. En l’espera de conèixer la decisió final del Govern quant a l’ajornament de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14F, he decidit visitar el barri de Can Llong que amb el de Can Gambús, són els darrers de la ciutat que han estat urbanitzats i integrats a la xarxa urbana. El barri de Can Llong deu el seu nom a la masia de la que se’n tenia ja notícia el segle XIII sota la denominació de Mas de Boadella pertanyent a la parròquia de Sant Julià d’Altura. Durant el segle XIX i començaments del XX, la masia va arribar a ser una de les més representatives del Sabadell agrícola. El barri de Can Llong començà a desenvolupar-se urbanísticament tan bon punt els antics terrenys de conreu que havien estat propietat del mas, foren qualificats com a zona residencial en el Pla General de Sabadell de 1993. Sobretot a l’hivern acostumo a passejar-me pels carrers i espais oberts d’aquest barri, atès que uns dels seus eixos vials centrals –la Ronda Europa–, l’enllaça amb els de Ca N’Oriac, Can Rull i Can Gambús, alhora que també amb els Parcs urbans del torrent de la Romeua i el d’Odessa. Afegir que el nom del barri s’ha popularitzat d’allò més des que el Club Natació Sabadell decidí construir-hi les seves noves instal·lacions esportives.

• Dissabte 16 de gener de 2021

Portem només quinze dies del 2021 i Déu n’hi do de com tenim el pati. El d’aquí, el d’allà i el del més enllà. La pandèmia –o la pandèmia com a excusa, que això és el pitjor!–  ho està revoltant tot fins al punt de condicionar algunes de les regles més elementals del joc democràtic i, sobretot, desorientar a la ciutadania a la que no se li donen explicacions suficients i convenients del perquè de tot plegat. Ahir mateix, en el decurs de la compareixença del vicepresident en funcions de president, Pere Aragonès, per anunciar la suspensió de les eleccions anunciades pel 14-F, no va permetre que els periodistes li fessin preguntes. El Col·legi de Periodistes de Catalunya ja ha denunciat aquesta circumstància. Sense informació no hi pot haver democràcia. I la informació clara i precisa brilla per la seva absència des del Govern, com també brillarà a partir d’ara la manca de control parlamentari al Govern pel fet que el Parlament està dissolt, i són els interessos electorals dels partits els que condicionen la presa de decisions. Al marge de qualsevol lectura i interpretació que de tot plegat se’n pugui fer (i només faltaria que no pogués ser així!), una evidència: que malgrat se’ns hagués dit el contrari, no tot estava preparat i previst des del Govern tampoc a l’hora de garantir la celebració de les eleccions el 14-F. I com jo escrivia fa uns dies aquí mateix, la suspensió de les eleccions estableix un precedent altament perillós. I és que ningú no pot garantir a hores d’ara que el 30 de maig hi hagi les eleccions que tenim pendents des de fa un any pel simple fet de que ara no estan convocades. La paradoxa: les eleccions del Barça –aquestes sí que han estat ajornades– es podran celebrar el mes de març. No obstant i això, Joan Laporta, ahir apuntava que amb l’ajornament de les eleccions (les del Barça!), el més lamentable és que qui en “surt més perjudicat és el Barça. No es pot esperar més a tenir president”… I aquí ho deixo i que cadascú n’extregui les seves conclusions.

• Diumenge 17 de gener de 2021

A despit de trobar-nos en plena Setmana dels Sants Barbuts (Sant Pau ermità, Sant Maur Abat i Sant Antoni Abat) o simplement Setmana dels Barbuts que segons la creença popular és la més gèlida de l’any, quan surto de casa per fer la meva passejada matinera, el fred no és tant intens com ho era en dies passats. De l’imaginari de la meva infantesa, el Nadal per a mi no acabava fins que havíem superat el dia de “la passada” o de la “passada dels burros”, tal com popularment anomenàvem la desfilada de genets, carruatges i  traginers que en ocasió de la festivitat recorria la ciutat des de la Creu Alta fins a Cal Pané (un bar històric ja desaparegut del final de la Rambla) on la rua girava cua per pujar fins l’actual Passeig de la Plaça Major on es dissolia. I és que a Sabadell, “la passada” és una de les tradicions més antigues i participatives amb què comptem així com una de les poques ciutats en les que “els tres tombs” es fan el dia que pertoca: és a dir en la Diada de Sant Antoni Abat. I això és així des de fa 150 anys quan, el 1871, la inicià la Germandat de Sant Antoni Abat (Colla Vella) amb orígens en la Confraria de Sant Antoni Abat de la que se’n té notícia des de finals del segle XIV. Vuit anys més tard la pluja aconsellà suspendre “la passada”. Tot i això, un petit grup de joves de la Germandat decidiren sortir, la qual cosa provocà fortes tensions en el sí de la Germandat que culminaren amb una escissió. Un any després es fundava el Montepio Joventut Sant Antoni Abat que per a no ser confosos amb la Germandat, afegiren al nom l’epítet de Colla Nova. Des de llavors, ambdues colles fan per separat la missa (la Colla Vella a Sant Fèlix i la Nova a la Puríssima), l’aperitiu i el dinar de la Diada (la Colla Vella a cal Sacs i la Nova al Casinet), encara que s’avenen a organitzar conjuntament la benedicció d’animals i de carruatges (al matí a la plaça del Taulí) i “la passada” (a la tarda). També en aquest cas, haurem d’esperar un any fins que es pugui reprendre la tradició que avui la pandèmia ha obligat a suspendre.

• Dilluns 18 de gener de 2021

Encetem una setmana que qui sap per si estar a l’alçada dels temps i per corroborar el principi atribuït a Murphy de que “si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”, se’ns presenta altament complexa, tant des del punt de vista polític com del judicial. I és que com es veia a venir, el decret 1/2021 de 15 de gener –signat pel “vicepresident del Govern en substitució de la Generalitat i conseller d’Economia i Hisenda”, Pere Aragonès–, que deixava sense efecte les eleccions al Parlament de Catalunya del 14-F, des del moment que va ser signat, està generant un debat acarnissat de conseqüències imprevisibles, en el que, de nou, la darrera paraula la tindran els tribunals de justícia. I és que a hores d’ara, davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ja han estat presentats diversos recursos –almenys un amb caràcter de sumaríssim– que l’obligarà a pronunciar-se sobre la validesa o no del decret. Sigui quina sigui la posició del Tribunal, una cosa és ben certa: la polèmica no acabarà. La conseqüència de tot plegat, és la creixent falta de credibilitat de la ciutadania envers les nostres institucions politicojurídiques al veure com són utilitzades i/o blasmades a conveniència. Mentre, continuarem en una ben estranya situació democràtica, sense Parlament (que va quedar dissolt en ocasió de la convocatòria electoral ara deixada de moment sense efecte), sense control parlamentari de l’executiu, sense president de Govern, sense projecte de país i sense lideratges. Com deia la meva sàvia àvia, que Déu ens agafi ben confessats!

• Dimarts 19 de gener de 2021

El sol comença a sortir cada dia una mica més d’hora que no pas ho havia fet el dia anterior. Això, però, no evita que gran part de la meves passejades matineres continuïn  presidides per la foscor de la nit. Avui, mentre m’arribava fins els límits de la ciutat amb la veïna Sant Quirze del Vallès (per allò de respectar el confinament municipal), després d’haver escoltat els primers informatius del dia, em preguntava com era que el vicepresident  i ministre de Drets Socials i Agenda 2030 del Govern d’Espanya, Pablo Iglesias, no hagi dimitit encara de l’alt càrrec governamental que ostenta per deixar de formar part d’un executiu amb el que si fem cas a les seves sovintejades declaracions, hi està tan en desacord. Sense anar massa lluny, ahir mateix es feien virals les seves declaracions a La Sexta diumenge al vespre, en les que amb tots els matisos que ara es vulguin adduir per justificar-les, no feia més que equiparar l’exili (“allunyament, voluntari o forçós, del territori d’un estat, especialment per motius polítics”, segons el diccionari General de la Llengua Catalana) del president estat de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, a la duresa del que varen patir tantes i tantes persones arran el conflicte bèl·lic, dantesc i fratricida, que es desencadenà a Espanya a partir del cop d’Estat militar comés contra la República el juliol de 1936, que culminà amb la dictadura franquista, els efectes de la qual es van estendre sobre la ciutadania al llarg de 40 llargs anys. Des del meu punt de vista, les declaracions d’Iglesias constitueixen una banalització del patiment i de les conseqüències que derivaren de l’exili al que tants milers i milers de republicans es varen veure empesos en les pitjors condicions físiques i psíquiques imaginables.

• Dimecres 20 de gener de 2021

Temps era temps, Sabadell funcionava a toc de sirena. No pas a toc de pito. Eren dies en els que la ciutat sencera girava a l’entorn de la indústria llanera on hi treballava la majoria de la població activa, fos d’una manera directe (en les fàbriques on es teixia i manufacturava) o indirecte (en les indústries i tallers auxiliars del tèxtil, amb la metal·lúrgica al capdavant). Eren els dies del Sabadell-fàbrica amb el que els historiadors denominen el període local que va des del tercer terç del segle XIX fins els anys 60’s del segle passat. D’aquí que la Diada d’avui dedicada al patró del Gremi de Fabricants de Sabadell Sant Sebastià, tingués una dimensió molt especial a la ciutat i que en ocasió de la festivitat s’organitzessin actes i activitats religioses i socials (esportives, culturals…) de molt diversa índole. De la meva infantesa, de la Diada en recordo el toc conjunt de les sirenes de les fàbriques que es feia al capvespre. De toc conjunt de les mateixes sirenes que eren utilitzades per marcar l’inici i el final dels torns de treball que regien en les grans fàbriques. Deixeu-me, en qualsevol cas, que us reprodueixi els darrers versos dels Goigs de Sant Sebastià que el doctor Jaume Collell (canonge de la Seu de Vic), preparà (o adaptà) per encàrrec del Gremi de Fabricants; versos que reflecteixen força bé un moment concret de la història de la que fou primera indústria local així com de l’esperit que la presidia. Diuen així:

“Del Gremi de Fabricants
de Sabadell sou patró
i a l’antiga devoció
resten fidels i constants.
És joia dels parroquians
l’altar nou que se us dedicà…

Salut i feina demana
el fabricant català
que dels avis heretà
el seny i la fe cristiana.
Així en terra catalana
tota indústria hi progressà”.

Tot això no ha d’amagar que avui, a Washington, prendrà possessió del càrrec Joe Biden,  el 46è president dels EUA al que, pel bé de tots, cal desitjar-li els millors encerts en la seva gestió al capdavant de la Casa Blanca.

• Dijous 21 de gener de 2021

Avui, en l’espera de la decisió que adopti el TSJC quant a la data definitiva de les eleccions al Parlament de Catalunya, de les reaccions del sondeig del CIS que atorga la victòria al PSC i tot amb el rerefons del debut en la presidència dels EUA de Joe Biden, he aprofitat la passejada diària per visitar i recórrer els carrers d’un barri ben proper a casa: La Concòrdia. Un barri ubicat entre la Creu Alta i Ca n’Oriac, que com a nucli habitat començà a desenvolupar-se a partir dels anys 50 del segle passat quan Francesc de Paula Borguñó i Torras –darrer propietari dels terrenys que pertanyien a la masia enderrocada el 1977 de Can Borgonyó (segle XVI)— inicià el procés de parcel·lació de l’heretat, una part de la qual fou adquirida per la Caixa d’Estalvis de Sabadell amb el propòsit de construir-hi un barri de cases unifamiliars per a famílies de treballadors qualificats. El projecte, elaborat pels arquitectes Santiago Casulleras, Gabriel Bracons i Josep Vila-Juanico inspirat en el model anglès de ciutat-jardí, es trobava en la línia del que propugnava el Pla Marcet de l’habitatge (1952) que animava als fabricants a invertir en la construcció d’habitatge social per als seus treballadors. Així ho varen fer Josep García-Planas (amb la urbanització Nostra Llar) o el mateix alcalde Josep Ma. Marcet (amb les cases de Cal Marcet). A la idea del projecte promogut per la Caixa d’Estalvis es deu que el nom elegit pel nou barri fos el de La Concòrdia i no pas el de Can Borgonyó que en la lògica toponímica aplicada en d’altres barris de la ciutat li hauria correspost. I és que el projecte establia que els noms de les places i carrers de la urbanització estiguessin vinculats a valors solidaris i de foment de l’estalvi (Previsió, Constància, Fidelitat, Germanor, Alegria, Esperança… i Concòrdia). A partir d’aquest projecte d’urbanització –que només en part s’acabaria fent realitat–, el barri va créixer ben ràpidament, ara però a partir de promocions de pisos socials (Visasa) i d’altres d’iniciativa privada. Una de les curiositats del barri –que tanmateix he descrit en més d’una ocasió— rau en el fet que la plaça de la Concòrdia que n’és la porta d’entrada, es troba al bell mig del camí que separa les places d’Espanya i de Catalunya, amb les avingudes de Francesc Macià i de Josep Tarradelles com a nexe d’unió.

• Divendres 22 de gener de 2021

Dia plujós, tediós i ventós el de primera hora del matí d’avui, la qual cosa que m’ha condemnat a substituir la passejada habitual per una tediosa sessió de bicicleta estàtica. Què hi farem! Mentre pedalejava sense moure’m d’enlloc, pensava en el guirigall en el que estem instal·lats i del que ens serà difícil sortir, vist tot plegat i especialment des la signatura, per part de Pere Aragonès, del decret que deixava sense efecte les eleccions del 14-F sense que hi hagués consens entre els partits polítics quant a la data en la que s’haurien de celebrar. Entràvem així en el terreny sempre costerut i relliscós d’un nou debat politicojurídic de conseqüències inimaginables. Si més no perquè una cosa és ajornar les eleccions i l’altra ben diferent desconvocar-les per tornar-les a convocar de nou. En el primer cas, les regles de joc no es modifiquen i l’únic que es fa és posposar-les una o vàries setmanes, mai uns mesos. Ho va fer França amb la segona volta de les eleccions municipals del mes de març de l’any passat. En el segon cas, a l’anul·lar-se les eleccions convocades d’una manera automàtica després de no haver estat possible elegir president del Govern arran la inhabilitació del president Quim Torra, el vicepresident en funcions de president s’atorga unes atribucions que en cap cas li corresponen. Això a més que pel fet d’haver estat convocades, el Parlament ja està dissolt i l’executiu en funcions i sense control parlamentari. A banda d’aquestes circumstàncies suficientment greus, hi ha dos aspectes més dels que poc se’n parla i que a mi no m’acaben de deixar dormir tranquil. L’un, el precedent que s’estableix al deixar sense efecte unes eleccions ja convocades, més quan la nova convocatòria –es digui el què es digui– queda a mans de qui no té atribucions per a fer-ho. L’altre, que passi el què passi –i més després de la intervenció del TSJC en l’assumpte–, el Parlament que sorgirà de les urnes ho farà amb mal peu i amb un debat de fons preocupant centrat en la seva legitimitat, amb el resultat d’una legislatura molt complicada. O almenys, així jo ho veig…!

• Dissabte 23 de gener de 2021

Res a veure la temperatura ambiental d’aquest matí amb la que patíem ara fa només uns dies, en plena Setmana dels Sants Barbuts. Res a veure tampoc l’arrencada del jorn avui si la comparem amb la d’ahir, en la que la pluja i sobretot les fuetades de vent dominaven l’ambient, provocant més d’un ensurt en places i carrers i en algun domicili particular, sortosament sense “haver de lamentar més danys que els estrictament materials” tal com afegirien les cròniques. Però l’anècdota de la tempesta que de nou posava de relleu que això del canvi climàtic no és una entelèquia i que quedarà gravada per a la història, són les imatges que algú va tenir l’encert d’enregistrar que recullen el moment just en el que el vent arrenca dels seus màstils respectius i al mateix temps, dues de les quatre banderes –la d’Espanya i la de Sabadell– que coronaven l’edifici municipal, mentre que les dues restants –la de Catalunya i la d’Europa– aguantaven estoicament les embranzides d’un vent furiós. Com és fàcil suposar, les imatges no trigaren es fer-se virals i les xarxes en treure partit de la situació creada, amb una Casa de la Vila en la que per unes hores solament hi lluïren les senyeres de Catalunya i d’Europa després que les d’Espanya i la de Sabadell haguessin sucumbit a la força del vent…

• Diumenge 24 de gener de 2021

A voltes, potser per un simple atzar, ens és donat posar en valor peces del patrimoni natural i físic que des de gairebé sempre han estat on ara són, però a les que no havíem prestat atenció suficient a despit que és a través d’elles que ens és possible apropar-nos a un millor coneixement de la història i de l’evolució d’una ciutat. Més o menys això és el què m’ha passat aquest matí quan les fortes fuetades de vent m’han aconsellat modificar la passejada que inicialment tenia prevista. Ha estat així com sense un pla predefinit, m’he trobat fressant els carrers i places que m’havien estat més familiars en temps de la meva infantesa i joventut i d’aquesta manera he tingut ocasió de contrastar els records de l’abans amb la realitat d’avui. He de confessar que l’experiència m’ha estat altament gratificant, atès que m’ha reafirmat en el meu posicionament de que Sabadell no és com alguns diuen una ciutat amorfa, sinó que, molt al contrari, disposa d’una personalitat que la fa altament singular. Per a comprovar-ho, només cal que ens fixem una mica en el què tenim. Si ho fem, no hem de trigar en adonar-nos del valor, per exemple, del patrimoni arquitectònic i urbanístic que atresoren les nostres places i carrers. D’aquí que de retorn a casa, he pres la decisió de que de la mateixa manera que des d’aquest meu diari he narrat una hipotètica ruta pel romànic sabadellenc (que, per cert, encara he de culminar amb la visita i descripció del conjunt de Sant Pau de Riu-sec), n’he de proposar una altra que ens apropi al patrimoni arquitectònic modernista del que mentre passegem podem gaudir. Que passem un bon diumenge, el darrer –per cert– abans no comenci la campanya electoral que si res no canvia, ens ha de portar fins a les eleccions del 14-F.

• Dilluns 25 de gener de 2021

Encetem la setmana en la que –divendres– entrarem de ple en la campanya electoral del 14-F. S’acosten, doncs, dies en els que les tensions estaran més a flor de pell que no pas mai i en els que les acusacions i retrets dels uns contra els altres acabaran per oferir-nos un espectacle politícomediàtic d’alt voltatge –però d’escàs contingut–, que molts voldríem estalviar-nos a canvi de conèixer quins són els programes de govern pels quals cada formació política aposta. Penso en això quan adreço els meus passos cap el barri de Can Deu. Un barri que deu el seu nom a la masia documentada com a mas Sallent ja en el segle XI, i que des del XVII és coneguda pel seu nom actual de Can Deu. El barri s’aixeca al nord-est del terme municipal de Sabadell, just a tocar del bosc que l’esclafit de desembre de 2014 va malmetre, on es troba l’esglesiola romànica de Sant Vicenç de Verders, salvada de les aigües del Pantà de Sau el 1973. La masia i el bosc de Can Deu foren adquirits el 1964 per la Caixa d’Estalvis de Sabadell per evitar-ne la seva destrucció i desaparició i avui són propietat de la Fundació 1859 Caixa Sabadell. La masia acull el Museu de la Vida al Camp i el Centre d’Activitats Ambientals. El barri de Can Deu, com passa en d’altres de la ciutat (Can Feu i Cases de Cal Garcia, per exemple) és resultat d’una planificació  urbanística i constructiva en la que, en aquest cas, hi jugaren un paper cabdal Caixa Sabadell y VIMUSA, l’empresa municipal de l’habitatge creada a finals de 1967 a fi de promoure la construcció d’habitatge social. L’objectiu que es perseguia era construir un barri residencial de nova planta, exempt de qualsevol massificació, però que, alhora, comptés amb una bona oferta de serveis. En el disseny del barri hi intervingueren quatre estudis d’arquitectura (Azua-Pardal, Bracons-Picola, Coll-Vicens-Casulleras i Pedragosa-Sauquet-Valls) i el resultat de la seva intervenció el podem constatar avui amb un barri ben connectat amb la resta de la ciutat, amb 1.201 habitatges, un centre cívic, una zona poliesportiva amb piscina, locals d’ús públic i comercial i amplis espais per a vianants.

• Dimarts 26 de gener de 2021

Aquest gris matí he sortit de casa disposat a completar la meva particular ruta pel romànic sabadellenc que vaig iniciar fa unes setmanes, anant fins el conjunt de Sant Pau de Riu-sec on es troba el jaciment arqueològic –juntament amb el de Can Roqueta– més interessant fins ara descobert dins del terme municipal de Sabadell. I és que en el paratge de Sant Pau de Riu-sec, envoltat d’avingudes i d’autopistes, hi coincideixen, d’una banda, les restes d’una vil·la romana d’època romana-republicana (segle I aC) remodelada i ampliada en època imperial (segles I – III dC). També les restes d’un assentament carolingi amb necròpolis (s. IX – X) i les d’una granja templera datada entre finals del segle XII i inicis del XIV. De l’altra, s’hi alça l’església d’origen romànic (segle XI) que al llarg dels temps ha viscut successives ampliacions, les més remarcables les que es van portar a terme els segles XII i XVIII. Adossada a l’edifici religiós hi ha la rectoria que porta data del 1798. L’interior de l’església està museïtzat i pot ser visitat si, prèviament, es concerta cita a través del Museu d’Història de Sabadell. La visita al conjunt és altament recomanable encara que calgui lamentar que malgrat estar protegit per una tanca perimetral, han sovintejat els actes de vandalisme de diversa consideració i de difícil recuperació. La preservació del patrimoni local continua essent, malauradament, una assignatura pendent a Sabadell.

• Dimecres 27 de gener de 2021

Crec que fàcilment convindrem tots plegats que darrerament estem muntats damunt una mena de Dragon Khan que ens fa anar a batzegades amunt i avall i d’una banda a l’altra, amb una rapidesa inusitada, sense que acabem de saber en on ens trobem fins que l’atracció s’atura. En aquest símil pensava jo aquest matí quan escoltava les paraules d’ahir de la consellera i portaveu del Govern, Meritxell Budó, en les que ens anunciava que durant els dies de la campanya electoral que comença demà a mitjanit, podríem saltar-nos el confinament municipal si era per assistir a un míting electoral. Ho argumentava d’aquesta manera: “La ciutadania té dret a rebre informació dels partits i aquests a poder traslladar les seves propostes” i afegia que el Govern estava obligat a protegir el dret fonamental a la participació política. Un argument discutible des de molts punts de vista, però sobretot perquè en tot cas, el dret fonamental a preservar en matèria de participació política és el de poder votar, no pas el d’assistir a un míting electoral, talment com si d’un acte d’aquesta tipologia en depengués que la ciutadania pogués disposar d’informació suficient sobre el què pensen cadascun dels partits. Déu n’hi do el nivell! Per contra, el que si que ens està vedat a la ciutadania és un altre dret fonamental –almenys ho és per l’esperit–, com el poder assistir a una activitat cultural per la qual havíem adquirit prèviament unes entrades quan aquesta no se celebra en el nostre municipi de residència. Viure per a veure!

• Dijous 28 de gener de 2021

Aquest matí, mentre feia temps fins l’hora de trobar-me a un dels meus germans per fer plegats la passejada matinera com fem cada dijous, m’he dedicat a recórrer els carrers més cèntrics d’una ciutat encara adormida, alhora que aprofitava el temps per a obtenir unes imatges que als veure-les després a casa, m’han mostrat una dimensió insòlita de la ciutat que sovint ens és desconeguda. Tot anava com una seda fins que en acabar de fer una fotografia de la façana de l’Ajuntament, al moure’m per intentar fer-ne una altra amb un millor angle de visió, un descerebrat, muntat damunt un patinet elèctric llençat a tota velocitat, m’ha tocat i ha anat d’un pel que no em fes perdre l’equilibri. El capsigrany, sense immutar-se gens ni mica, ha continuat amb la seva desbocada trajectòria, emparat en la solitud de les places i carrers. En refer-me de l’ensurt, una vegada he recollit de terra el meu mòbil, he pensat què hauria estat si m’hagués fet caure, atès que l’insolent personatge ha continuat el seu ral·li particular sense ni tan sols girar-se per a, com a mínim, excusar-se i saber si m’havia passat res. Tot això s’esdevenia quan tocaven les 7 del matí i els informatius de la ràdio anaven plens de notícies i comentaris sobre l’evolució de la pandèmia, de vacunes que no arriben i d’una campanya electoral que avui entra, –previsiblement, i en l’espera del què digui el TSJC en proper dilluns dia 8–, en la seva recta final.

• Divendres 29 de gener de 2021

Primer dia de la campanya electoral més estranya de la història recent que arrenca amb dues certeses i algunes incògnites. La primera certesa, que a Salvador Illa no li calen amics amb tants enemics com té que li estan fent la campanya al posar-lo en el seu punt de mira i de les seves ires. I és que com deia la meva sàvia àvia, el què és important “és que parlin de tu…, encara que sigui per bé!”, donant per entès que quan parlem d’algú –i més en l’àmbit de la política–, normalment, per ser generós, no és precisament a fi de bé. La segona, que passi allò que passi el 14-F –si és que passa–, una vegada escoltats els primers missatges emesos pels candidats a la presidència de la Generalitat i vistos els sondejos demoscòpics, queda  clar que no serà fàcil poder formar un govern amb capacitat i ascendència social i política suficients per acarar els reptes –els nous i els acumulats al llarg dels darrers anys–  que s’amunteguen damunt la taula. Les incògnites, moltes! Les més sobresortints, si, d’una banda, el 14-F anirem finalment a les urnes, i, de l’altra, en cas que hi puguem anar, si la ciutadania complirem amb el nostre deure i dret cívic de votar després dels missatges desmotivadors que planen sobre nosaltres –corregits i augmentats a conveniència–, quant a les mesures que han de garantir la seguretat sanitària el dia de les eleccions, que evidencien que potser no ho teníem tot tant a punt com se’ns deia que ho teníem per a poder emetre el vot sense limitacions i restriccions, presencialment o virtualment. Aquestes eren algunes de les qüestions que avui em repicaven al meu magí tot anant cap a La Salut passant pel barri d’Amàlia, un molt petit nucli de població ubicat a la Serra de Sant Iscle, nascut en règim d’autoconstrucció els anys 30 del segle passat i que a finals del segle passat fou totalment rehabilitat i urbanitzat.

• Dissabte 30 de gener de 2021

Aquest matí, just quan el sol despuntava en l’horitzó, des de l’Espai Antoni Farrés (Parc Catalunya) albirava el terme municipal de Sabadell. Un terme que és estret i llarg i que avui s’estén de nord a sud, sobre la plana que, a llevant i a ponent, delimiten el Riu Ripoll i la C-58. Però no sempre ha estat així, atès que fins el segle XIV, els dominis de la llavors vila de Sabadell, eren molt reduïts i abastaven solament des del Portal de Manresa (actual plaça de l’Àngel) fins al Portal de Barcelona (començament de l’actual Rambla). Uns dominis que territorialment s’ampliaren el 1471 amb l’annexió de la Quadra de Sant Pau de Riu-sec que va permetre que la vila comencés a expandir-se cap al sud, fora muralles. Passarien quatre segles, abans que el municipi s’annexionés, el 1852, una part de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres (l’agregat de Jonqueres) per començar a créixer en direcció nord des de l’actual plaça de l’Àngel a la també actual plaça de les Dones del Tèxtil. Pocs anys més tard, el 1904, al dissoldre’s el municipi de Sant Pere de Terrassa, dues de les seves set parròquies –la de Sant Vicenç de Jonqueres i la meitat de la de Sant Julià d’Altura— passaren a formar part del terme municipal de la ciutat. Encara, però, es produiria una nova i darrera annexió. Va ser l’any 1959 en què el barri de la Creu de Barberà, fins llavors depenent de Barberà del Vallès, s’incorporava a Sabadell i totalitzava els 37,79 km2 que actualment el municipi té. Mentre rememorava aquestes fites del creixement territorial de la ciutat, les primeres proclames de la campanya electoral, la sortida dels presos i les anàlisis dels tertulians sobre qui obtindrà millors resultats el 14-F omplien les ones radiofòniques d’aquest dissabte que meteorològicament ha començat força ventat.

• Diumenge 31 de gener de 2021

De sempre m’ha agradat anar al cinema. De fet és un costum que intento practicar cada cap de setmana. També en temps de pandèmia. Ahir hi vaig tornar. Volia veure el documental “Maragall i la Lluna” que ja, en el seu títol, amaga un doble i gens sobrer sentit. D’una banda que Pasqual Maragall, a diferència de molts polítics, mirava la lluna i no pas el dit que l’assenyala. De l’altra que la Lluna (la Lluna Pindado) és la noia que ha ideat i conduit la producció. Ella va conèixer a Maragall de petita, quan el 1993, es va instal·lar a casa seva disposat a viure de prop els problemes del barri de Roquetes del barceloní districte de Nou Barris. Avui, la Lluna és una actriu que fa uns anys va acarar un treball de recerca que la va portar a conversar amb familiars, amics, col·laboradors i polítics coetanis de Pasqual Maragall. A partir d’aquests diàlegs, la Lluna construeix un retrat “íntim i universal, humà i contradictori, vitalista i colpidor” (com es diu en la sinopsi del documental) de qui ha estat el millor alcalde de Barcelona. Tanmateix, a través d’aquest retrat podem entreveure les claus de la transformació de Barcelona durant el període que Maragall en va ser alcalde, així com apropar-nos al pensament social i polític (de ciutat, de país, d’Europa) d’una persona visionària que es distingia per anar un parell de passos més endavant que no pas la resta i que per això mateix, va ser vituperat per aquells il·lusos incapaços d’entendre’l. En aquest sentit són impagables els testimonis d’un José Bono ventant-se d’haver animat a Rodríguez Zapatero a laminar l’Estatut, d’un Jordi Pujol qualificant-lo “d’insaciable” o d’un Artur Mas, que cínicament el descriu com a “audaç, valent i indisciplinat”. Llàstima que Felipe González, d’entre d’altres, declinessin també dir-hi la seva sobre el personatge tant singular com irrepetible… En fi, Maragall, el dit i la lluna.

(Si voleu continuar amb la lectura d’aquest diari cliqueu aquí)