El mes de setembre de 2015 escrivia això:

“Fa un munt d’anys, el 1991, va destapar-se l’afer Filesa. Era el primer cas declarat de finançament irregular d’un partit polític (el PSOE) que afectà de ple al PSC ja que els  encausats eren militants d’aquesta formació. Arran el cas, la majoria de partits aprofitaren l’avinentesa per abraonar-se sobre el PSC. Els socialistes eren hegemònics en els governs de la majoria d’ajuntaments de les grans ciutats catalanes i es tractava de treure’n profit polític a la seva contra. Tanmateix, quan el cas Filesa esclatà, hi havia ja força indicis que pràcticament tots els partits polítics tenien obertes vies de finançament que escapaven de tot control. Era aquell el moment en què si no es volia que afers relacionats amb el finançament dels partits i/o de corrupció i d’enriquiment personal associats a aquells assolissin entitat pròpia, havia d’apostar-se per una llei de finançament que establís mecanismes de control suficients i sobretot transparents. No n’hi havia prou amb la llei del 1990 ni tampoc amb les modificacions –escasses– que s’hi van introduir posteriorment. Però era evident que llavors ningú no estava per aquesta labor…

Els anys, amics, passen volant. I des d’aquell primer cas, les causes que tenen a veure amb el finançament irregular de partits polítics i amb la corrupció política no han deixat malauradament de créixer. Malaya, Púnica, Pretòria, Mercuri, Gürtel, ERO’s d’Andalusia, Bárcenas, Rato, Treball, Palau de la Música, Innova…, són noms, d’entre de molts d’altres, de casos que deixen clar que gairebé ningú no pot llençar la primera pedra contra la corrupció de l’altra per no estar net de culpa. Això no obstant, quan es produeix alguna novetat judicial (amb intervencions policials i penes de ‘telediario’ incloses), la resposta dels més afectats pel cas des d’un punt de vista polític, és sempre coincident: no hi tenim res a veure, les actuacions judicials són desproporcionades, darrera d’aquestes actuacions hi ha una mà negra… “.

Em sembla oportú reproduir avui aquelles meves paraules quan s’ha conegut la sentència lligada al cas Palau de la Música i escolto i llegeixo el què estic escoltant i llegint.