El meu diari (Abril de 2026)

• Dimecres 1d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya limita el gran tenidor a l’amo de 5 pisos en una mateixa zona tensionada” (El Periódico)
“El dèficit cau al 2,2% del PIB, el més baix des de fa 18 anys” (La Vanguardia)
“Espanya tancarà la via exprés amb la que ha acollit a 240.000 veneçolans” (El País)
“Cooperatives que rescaten pisos en risc” (El Punt Avui)
“Trump insta als països afectats pel tancament d’Ormuz a comprar petroli als EUA” (Ara)

 Encetem un nou mes sense que les dinàmiques que dominen el món hagin experimentat cap inflexió significativa. Ben al contrari: cada dia que passa, les complicacions bèl·liques i geoestratègiques s’intensifiquen i s’entrellacen amb una velocitat que desborda qualsevol capacitat de previsió. Enmig d’aquest escenari inestable, l’única certesa és que Donald Trump ha aconseguit capgirar el tauler global sense presentar una alternativa estructurada, més enllà de la seva pròpia voluntat i determinació. Amb l’aquiescència –o la temença– de mig món, ha imposat un estil d’acció política que respon més als seus interessos particulars que no pas a una estratègia coherent al servei dels EUA. Les conseqüències immediates d’aquest gir són visibles arreu. Les aliances tradicionals es veuen tensionades, atrapades entre la necessitat de mantenir la cooperació i la desconfiança que genera un actor imprevisible. Aquesta erosió de la confiança obliga molts socis a explorar formes d’autonomia estratègica que fins fa poc semblaven impensables. Al mateix temps, els equilibris de poder es reconfiguren. L’espai que deixa un lideratge erràtic és ràpidament ocupat per actors que aprofiten la incertesa per avançar posicions, com és el cas d’Israel. Això es tradueix en una proliferació de maniobres unilaterals i en l’aparició de zones grises on la manca de referents clars facilita moviments agressius o oportunistes. Aquesta dinàmica alimenta també l’escalada de conflictes regionals. Quan la percepció de coherència global s’esquerda, els actors locals se senten més lliures per provar força, i els malentesos diplomàtics es multipliquen. Els organismes multilaterals, sovint desbordats, tenen cada cop més dificultats per contenir la inestabilitat. Tot plegat té un impacte immediat en l’economia: volatilitat als mercats, decisions d’inversió ajornades i tensions en cadenes de subministrament que afecten sectors estratègics com l’energia, la tecnologia o l’alimentació. I, com sempre, aquesta inestabilitat global acaba filtrant-se a la vida quotidiana: la ciutadania percep un món més fràgil, més imprevisible, i això alimenta la polarització informativa, la desconfiança institucional i el creixement de l’extrema dreta.

• Dijous 2 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Les comunitats es declaren saturades per acollir més menors” (El Periódico)
“Europa es declara a punt per respondre al ‘dia dels aranzels’ de Trump” (La Vanguardia)
“Trump amaga amb deixar l’OTAN després de quedar-se sol en la guerra” (El País)
“Les carreteres que toca esperar” (El Punt Avui)
“L’exportació catalana afectada pels aranzels de Trump: 4.350 M€” (Ara)
“Dos de cada tres cotxes nous ja són híbrids” (Diari de Sabadell)

1. Noves promeses i nous desmentits per part d’un Trump que cada dia que passa timbaleja més. Davant això i aquesta guerra sense sentit (si és que n’hi ha alguna de guerra que té sentit!) oportú deu ser preguntar-se a qui acaba beneficiant aquesta guerra perquè, pel que sembla, als EUA no. Des del meu punt de vista –com sempre personal i intransferible– la gran beneficiada fins ara és Rússia. Sí, sí, Rússia. Vladímir Putin té motius més que sobrers per estar seriosament preocupat arran de la debilitat de la seva economia, conseqüència dels quatre llargs anys d’un altre conflicte del qual no se’n veu la fia: la guerra amb Ucraïna. Els ingressos per exportacions russes han baixat considerablement i el dèficit pressupostari s’ha ampliat fins al 2,6% del PIB el 2025. En aquest context, la maniobra de Trump per la qual permet importar el petroli rus ha significat tot un alleujament per a Putin. La millor prova és que el portaveu del Kremlin, Dimitri Peskov, no ha dubtat a lloar els EUA per la mesura i felicitar-se perquè “els interessos dels nostres dos països coincideixen”. El fet que l’Iran sigui aliat de Rússia i li hagi facilitat ajuda en matèria militar –els drons iranians estan jugant un paper clau a la guerra d’Ucraïna– no sembla en cap cas enterbolir l’ànim dels russos. “EUA pràcticament reconeix el que és obvi: sense petroli rus el mercat energètic mundial no es pot mantenir estable ha dit Kiril Dimítriev, assessor de Putin, a la xarxa social russa Max. Així estan les coses en plena Setmana Santa amb un Trump cada vegada més sol… amb permís dels russos i també dels xinesos que continuen observant el complex panorama des de la barrera.

2. Tampoc en clau interna la situació afavoreix a Trump. Com recordareu que avui fa just un any, el magnat nord-americà va comparèixer al jardí de la Casa Blanca acompanyat d’una cartellera en la qual s’anunciava el mur aranzelari més gran del segle establert al voltant de l’economia nord-americana. Aquella decisió va desencadenar un cert caos en l’àmbit internacional a despit que un seguit de moratòries i modificacions difícils de seguir de manera exacta, van permetre, malgrat les incerteses, una certa recuperació dels mercats. Un any després d’aquella escenificació al jardí de la Casa Blanca batejada com el “Dia de l’alliberament”, amb un revés judicial del Tribunal Suprem entre mig, són els nord-americans un dels grans afectats pel desmantellament del sistema de lliure comerç que havia estat dissenyat al llarg dels anys pel mateix Washington. I mentre tot això passa, el mapa d’acords comercials entre països ha variat substancialment i no pas a favor, precisament, dels EUA… En aquest context no és estrany que la popularitat de Trump estigui assolint les cotes més baixes quant a la gestió d’un president.

• Divendres 3 d’abril de 2026

Avui no hi ha diaris impresos

1. La condemna penal del fiscal general de l’Estat obre interrogants de gran abast “sobre la independència judicial, la politització dels processos penals contra alts càrrecs i la utilització del sistema de justícia amb fins partidistes”. Així ho ha assenyalat el principal grup europeu de defensa de les llibertats civils, la Unió de Llibertats Civils per Europa (Liberties), que agrupa 40 ONG de 16 països. Segons aquesta organització, que treballa per garantir les llibertats civils a tota la Unió Europea, “la prova clau” utilitzada pel Tribunal Suprem per condemnar l’aleshores fiscal general, Álvaro García Ortiz, “no va poder ser recuperada ni des de Google ni des del WhatsApp”. Tot i això, va ser admesa com a prova indiciària, un fet que, segons Liberties, “estableix un precedent preocupant”.

2. La singularitat de Sabadell també es fa visible en la SWIT Cup, un torneig internacional de futbol base femení amb seu a la ciutat i que ja es considera el més gran del món en nombre d’equips participants dins la seva categoria. El torneig va néixer el 2023 gràcies a la iniciativa de dos joves sabadellencs, Marc Xalabarder i Sergi Seró, que van saber detectar un buit evident en l’esport formatiu: no existia cap torneig internacional on les nenes i les adolescents fossin les veritables protagonistes. Aquesta mirada va esdevenir la clau fundacional del projecte. L’edició d’enguany, que va començar ahir i culminarà diumenge, reuneix 168 equips i 2.500 jugadores procedents de dotze països que disputaran els seus partits en diverses instal·lacions sabadellenques i també de Ripollet. L’impacte econòmic de l’esdeveniment sobre la ciutat es calcula que serà de l’ordre d’1,7 milions d’euros, una xifra que confirma la SWIT Cup com una nova oportunitat per donar a conèixer i projectar el nom de Sabadell arreu. A hores d’ara, la SWIT Cup ja és un esdeveniment de ciutat. Ah! I l’equip guanyador rebrà un trofeu inspirat en el gran símbol local: la Torre de l’Aigua.

• Dissabte 4 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“El 10% dels adolescents consumeixen porno cada dia” (El Periódico)
“Destituït en plena guerra el Cap de l’Estat Major dels Estats Units” (La Vanguardia)
“IU, Sumar i Podemos pacten concórrer plegats a les eleccions andaluses” (El País)
“El retorn d’Oltra” (La República – El Punt Avui)
“El Pentàgon reclama augmentar un 50% el seu pressupost” (Ara)
“Devoció i tradició” (Diari de Sabadell)

1. Finalment Podemos, sobre la botzina, s’ha incorporat a la candidatura de Por Andalucía que té com a socis Izquierda Unida, Movimiento Sumar, Iniciativa del Pueblo Andaluz, Alternativa Republicana, Partido Verde, Podemos y Alianza Verde. És a dir que s’hi ha incorporat poques hores abans de finalitzar el termini per a la inscripció de coalicions de cara a les eleccions andaluses. Amb aquest moviment, s’esvaeixen tots els dubtes que hi havia quant a les paperetes que concorreran a les eleccions autonòmiques del 17 de maig vinent i que seran Adelante Andalucía, Por Andalucía, PSOE, Partit Popular i Vox. El pacte assolit completa el puzle electoral al qual hauran de fer front els andalusos, sinó que recús les fractures obertes de l’espai a l’esquerra del PSOE sempre castigat quan les formacions concorren per separat. Si l’experiència surt com som molts els que ho esperem, el panorama per les eleccions generals de 2017 es presenta més favorable de cara a poder continuar amb un Govern de progrés a l’Estat.

2. Escriu Josep Ramoneda a El País que: “És difícil llegir la política internacional quan el primer pla, on figuren els Estats Units, l’ocupa un personatge delirant com Donald Trump, incapaç de sostenir un argument o definir una estratègia, de manera que mai se sap fins on vol arribar i encara menys la manera d’aconseguir-ho. La posada en escena és coneguda: el desplegament sense límits d’una personalitat que transmet un ego desbordat per la necessitat de reconeixement del qui viu a distància de la realitat, instal·lat a l’autocomplaença i incapaç de llegir els límits: fins on es pot arribar, fins on poden estar disposats a cedir els adversaris.” El fet és que des que els EUA i Israel van començar a atacar l’Iran, el 28 de febrer, han mort milers de persones en una dotzena de països, inclosos soldats nord-americans i ciutadans israelians. A més hi ha gairebé un milió de desplaçats al Líban i l’Iran ha bombardejat infraestructures crítiques a tota la zona i ha provocat un xoc mundial a causa del petroli de conseqüències imprevisibles. La resposta de qui en definitiva va posar en marxa la guerra, Trump, ha estat culpar els seus aliats i desentendre’s de les conseqüències del conflicte. El seu confús discurs abona la idea que ell no està buscant anul·lar la capacitat militar del règim sanguinari de l’Iran i garantir la seguretat d’Israel ja que cada cop és més clar que només busca una sortida que satisfaci el seu ego i no el faci quedar malament davant els nord-americans, atès que les enquestes reflecteixen un rebuig aclaparador a una guerra que, com la resta del món, no comprenen. Així estan les coses i passi el que passi, el mal ja està fet…

• Diumenge 5 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els alcaldes agafen les regnes del repte migratori” (El Periódico)
“Trump recorda a l’Iran que el seu ultimàtum venç d’aquí 48 hores” (La Vanguardia)
“La corrupció a la banqueta” (El País)
“Apagar” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Ormuz, el nus que asfixia el món” (Ara)

Dades corresponents al 2024 extretes de l’anàlisi Evitació de notícies en població jove resident a Catalunya, promogut per la Càtedra Futurs de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, ens diuen que un 20% de la població jove evita consultar notícies molt o bastant sovint, i un 40% només ho fa de manera puntual. A partir d’aquestes preocupants dades, la meva reflexió. La informació és un dret fonamental que ens permet comprendre el món i prendre decisions amb sentit. No és, doncs, un flux només de dades: és l’oxigen de la vida democràtica. Quan una societat disposa d’informació veraç, plural i contrastada, pot deliberar, pot discrepar, pot construir projectes col·lectius. La informació ens fa més lliures perquè ens dona criteri. Però aquest dret conviu amb una amenaça persistent: la desinformació. No és un accident ni un soroll de fons inevitable. Massa sovint respon a una estratègia deliberada que busca erosionar la confiança, polaritzar, sembrar dubtes i convertir la ciutadania en un camp de batalla emocional. La desinformació no vol convèncer sinó que vol confondre. No vol proposar alternatives sinó que vol desactivar la capacitat de pensar. La paradoxa és que mai havíem tingut tanta informació disponible com ara, i alhora mai havia estat tan difícil distingir el que és rellevant del que és manipulació. L’excés de soroll es converteix en una forma subtil de censura: quan tot sembla igual, res no importa. Quan tot és opinió, el fet desapareix. Quan tot és immediat, el matís s’esvaeix. Davant d’això, el dret a la informació no pot ser entès solament com l’accés a continguts, sinó com la garantia d’un ecosistema que permet verificar, contrastar i interpretar. La llibertat d’informació no és només llibertat per publicar, sinó també responsabilitat per comprendre. I aquí la ciutadania hi té un paper actiu: exigir rigor, desconfiar de la simplicitat, cultivar el dubte metòdic, i no confondre la velocitat amb la veritat. La desinformació prospera quan la societat es resigna. La informació, en canvi, floreix quan la societat es compromet. Entre una i altra hi ha la diferència entre una democràcia viva i una democràcia esgotada. Potser la pregunta de fons no és només com protegim la informació, sinó com ens protegim nosaltres mateixos: com reforcem la nostra capacitat crítica, com recuperem el temps per pensar, com defensem el valor del que és verificable en un món que sovint premia el que és viral. La informació és un dret. La desinformació, una fractura. I el futur dependrà de si som capaços de reparar-la amb criteri, amb exigència i amb una cultura cívica que no renunciï a la veritat, per incòmoda que sigui. Bona Pasqua!

---

• Dilluns 6 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“PP i PSOE cara a cara amb la corrupció del seu passat” (El Periódico)
“La incertesa per la pròrroga dels lloguers frena el mercat” (La Vanguardia)
“Trump apuja la pressió sobre l’Iran després de rescatar l’aviador” (El País)
“Preparar-se per l’eclipsi total” (El Punt Avui)
“Trump apuja el to després del rescat del segon pilot” (Ara)

1. En els darrers dies, diverses persones que aprecio m’han confessat la seva voluntat de no anar a votar en les properes eleccions generals. L’argument que exposen és que, tal com van les coses en el món de la política, no se senten motivades per exercir el vot i es declaren en vaga. Davant d’això, els recordo que la democràcia es fonamenta en la participació, i que aquesta participació admet formes diverses de manifestar el desacord amb l’oferta política existent sense renunciar a un dret fonamental que ens correspon com a ciutadans: el de la participació. Des d’aquesta perspectiva, entre el silenci de l’abstenció i l’adhesió acrítica a opcions que no ens convencen, el vot en blanc esdevé una via de responsabilitat exigent: la d’aquell qui rebutja triar malament perquè cap partit representa els seus principis, però que tampoc no accepta desentendre’s del procés democràtic. És una manera de dir “així no”, però sense renunciar al compromís cívic que sosté el sistema.

2. Definitivament he de concloure que Trump no hi és tot, o que pateix algun tipus de deteriorament cognitiu. Aquesta és, com a mínim, la impressió que es desprèn del fons i la forma d’un parell de les seves darreres declaracions, que resulten difícilment compatibles amb els estàndards mínims de prudència, proporcionalitat i racionalitat que s’espera d’un mandatari amb responsabilitats globals. Des d’una perspectiva analítica, el problema no és només el contingut literal de les frases –que també– sinó el que revelen sobre el marc mental que les fa possibles: una concepció de la política exterior basada en l’amenaça desmesurada, la improvisació verbal i la reducció de conflictes complexos a decisions impulsives. Aquest tipus de retòrica, quan prové d’un líder amb capacitat d’acció real, genera incertesa estratègica i erosiona la credibilitat institucional. Les paraules, difoses a través de la seva xarxa Truth Social, a les quals he fet referència parlen per si soles: “Si no arriben a un acord ràpid [l’Iran], estic considerant volar-ho tot pels aires i apoderar-me del petroli” i “obriu el maleit estret [d’Ormuz], bojos fills de puta, o viureu a l’infern. Espereu i mireu. Lloat sigui Alà”.

• Dimarts 7 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Trump: ‘Tot l’Iran pot ser destruït en una sola nit’” (El Periódico)
“L’atur cau i es creen 210.000 llocs de treball nous, tot i la guerra de l’Iran” (La Vanguardia)
“Trump amenaça en arrasar l’Iran hores abans que expiri l’ultimàtum ” (El País)
“Caurà Orban?” (El Punt Avui)
“Trump presenta el rescat com una gran victòria militar” (Ara)
“Rodalies va més lent avui que fa 25 anys” (Diari de Sabadell)

1. “Receptes tinc que per a mi no vull”, repetia la meva àvia amb aquella lucidesa que no surt als llibres però que retrata el món millor que qualsevol editorial. Ahir, Isabel Ayuso –sempre tan generosa en qualificatius– va decidir aplicar la dita a la seva manera i va titllar de “catetos” el Govern del País Basc per haver gosat demanar que el Guernica de Picasso fes una estada a Euskadi. Una gosadia intolerable, segons ella, perquè l’obra és massa fràgil, massa valuosa, massa tot…, per moure-la. Vaja. Quina coincidència més curiosa. Sobretot si recordem que, quan parlem dels murals de Sixena –que el MNAC conserva i que el Govern d’Aragó reclama amb una insistència gairebé mística–, els riscos de trasllat es tornen secundaris, gairebé anecdòtics. Allò que per uns és un perill inassumible, per altres és una obligació moral, històrica i, si cal, fins i tot divina. El paral·lelisme és tan evident que gairebé fa mandra remarcar-lo. Però ja se sap: hi ha qui reparteix lliçons de conservació patrimonial amb la mateixa alegria amb què reparteix insults.

2. Casualitat o causalitat. Aquesta setmana s’obren oralment dues causes judicials amb un rerefons polític impossible d’ignorar. D’una banda, el judici contra la cúpula d’Interior del Govern de Mariano Rajoy per l’operació Kitchen –aquella trama destinada a espiar Luis Bárcenas i entorpir la justícia en el cas Gürtel– que arriba, finalment, deu anys després. Tant de temps ha passat que l’efecte polític s’ha anat evaporant talment com si d’un basalt d’aigua al sol es tractés. Jorge Fernández Díaz fa anys que està suspès de militància i a Gènova ja fa temps que han decidit mirar cap a una altra banda. “El PP del 2026 no és Kitchen ni Gürtel”, proclamava Juan Bravo, portaveu del partit. Declaració solemne que, curiosament, no li va impedir aprofitar per carregar contra el PSOE pel segon judici de la setmana que obre portes: el de Luis Ábalos i Koldo García per la trama de les mascaretes, de fa sis anys. Quina casualitat, oi?, que totes dues causes coincideixin en el temps a despit de la diferència abismal de la fase d’instrucció. O potser he de ser malpensat i creure que no és casualitat, sinó causalitat. Una causalitat en què els tempos judicials –sempre tan misteriosos, sempre tan oportunament desacompassats– hi deuen tenir quelcom a veure.

• Dimecres 8 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Trump intenta destruir l’Iran atacant 327 centrals i 185 ponts” (El Periódico)
“Trump ajorna dues setmanes l’amenaça de destruir l’Iran” (La Vanguardia)
“Trump, abans de l’ultimàtum: ‘Morirà tota una civilització’” (El País)
“Països catalans: cap als 16 milions d’habitants” (El Punt Avui)
“La Terra vista per primer cop des de la cara oculta de la Lluna” (Ara)

Qui pot atorgar credibilitat a un dirigent que avui afirma una cosa i, poques hores després, n’afirma una altra –o exactament la contrària? Aquest patró de comunicació erràtica no és un detall menor: és un element estructural en la manera que Trump té d’exercir el poder amb conseqüències directes sobre l’estabilitat internacional. En aquest marc, el president nord-americà ha tornat a recular en una de les seves amenaces més greus i de major abast estratègic: la dirigida contra l’Iran, un país i una civilització que havia situat explícitament sota amenaça de destrucció total, cas que no s’acceptessin les condicions que ell mateix imposava. La contundència de l’amenaça no era només retòrica sinó que formava part d’una escalada calculada –o aparentment calculada– per mantenir la regió i els mercats globals en tensió permanent. Tanmateix, quan faltaven només 88 minuts perquè expirés el termini fixat per “desencadenar conseqüències devastadores”, Trump va optar per frenar i ajornar l’ultimàtum dues setmanes més. Ho va fer a través de la seva xarxa Truth Social. L’argument exhibit en aquesta ocasió: l’establiment d’un “alto el foc de dues parts”, condicionat a la “completa, immediata i segura reobertura” de l’estret d’Ormuz, un punt neuràlgic del comerç mundial de petroli i tancat pràcticament des que els EUA i Israel van iniciar la guerra el 28 de febrer. Aquest moviment, aparentment improvisat, planteja diverses qüestions de fons:

a) La imprevisibilitat pot ser utilitzada com a tàctica negociadora, però quan s’aplica en un escenari de tensió militar global, es converteix en un factor de risc sistèmic. La volatilitat del missatge genera desconcert entre aliats, adversaris i institucions multilaterals.

b) Cada rectificació pública erosiona la capacitat de previsió dels actors internacionals. Quan un dirigent pot modificar en minuts una decisió que ell mateix havia presentat com a definitivament irreversible, es debilita la credibilitat de qualsevol compromís diplomàtic.

c) La reacció –o la manca de reacció– de la comunitat internacional evidencia un problema estructural: la incapacitat de generar mecanismes efectius de contenció quan un actor central del sistema global actua fora dels patrons previsibles. La inacció no és neutral; contribueix a normalitzar la deriva.

d) L’ajornament de dues setmanes no resol res. Només serveix per desplaçar el problema i manté el món en un estat de tensió latent. La pregunta no és només quin serà el següent moviment, sinó fins quan, des de fora –però també des de dins dels EUA–, es permetrà que aquesta dinàmica continuï posant en risc la seguretat global.

• Dijous 9 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“El fràgil alto el foc qüestiona l’operació de Trump i Netanyahu” (El Periódico)
“Israel s’acarnissa amb el Líban i psa en dubte la treva” (La Vanguardia)
“L’alto el foc s’esquinça” (El País)
“El potencial dels més fràgils” (El Punt Avui)
“Alto el foc precari sense el Líban” (Ara)
“El doble trastorn d’aprenentatge” (Diari de Sabadell)

 La principal conclusió que podem extreure d’aquestes cinc setmanes de guerra és que l’aposta aventurera de Trump ha accelerat la desestabilització d’un ordre internacional ja fràgil. Els fets no només han evidenciat els límits de la força militar com a instrument de pressió, sinó també la pèrdua de capacitat dels Estats Units per gestionar equilibris regionals complexos. Veiem-ho. En primer lloc, l’Iran ha demostrat que conserva una palanca estratègica d’alt valor: la simple amenaça de tancar l’estret d’Ormuz és suficient per alterar mercats, condicionar aliats i projectar poder més enllà de la seva regió immediata. Aquesta capacitat de coerció indica que la pressió militar nord-americana no ha reduït la seva influència, sinó que l’ha reforçada en termes de dissuasió. En segon lloc, Rússia i la Xina han observat amb interès –i una certa incredulitat– com es deteriora la confiança internacional en la política exterior dels Estats Units. L’episodi reforça la percepció que Washington actua de manera erràtica, sense una estratègia coherent i amb una capacitat decreixent per construir consensos multilaterals. Aquest buit de credibilitat obre espais perquè altres potències ampliïn la seva projecció diplomàtica i militar. Finalment, fins i tot Europa, habitualment dividida i lenta en la resposta, ha reaccionat amb una inusual cohesió davant l’escalada militar del seu principal aliat. Aquesta convergència no implica una ruptura, però sí un avís: la confiança transatlàntica ja no es pot donar per descomptada. En aquest context, la pregunta que plana sobre totes les capitals és la mateixa que hauria d’afrontar Trump: ha valgut la pena la sang vessada per tornar exactament al mateix punt on érem fa quaranta dies?

• Divendres 10  d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Una empresària confirma davant el jutge que va portar ‘feixos de bitllets’ a Ferraz” (El Periódico)
“El Fons Monetari rebaixa expectatives i avisa que ‘cal preparar-se per al pitjor’” (La Vanguardia)
“Trump empeny Israel a dialogar amb el Líban per salvar la treva” (El País)
“La Catalunya del vinil” (La República – El Punt Avui)
“Pressió perquè Israel cessi els atacs al Líban” (Ara)

1. Feijóo acaba de formular una declaració inequívoca en afirmar que una de les primeres mesures que adoptaria, en cas de governar, seria rebaixar l’IRPF. Fins aquí, res que pugui sorprendre al personal, més enllà de les promeses habituals que es fan en període electoral. La novetat rau, en tot cas, en l’afirmació que va seguir a l’anunci: si, arribat el cas, Feijóo no complia amb l’aplicació d’aquesta mesura abans d’un any de mandat, dimitiria. És evident que una afirmació d’aquesta naturalesa queda automàticament registrada a l’hemeroteca, encara que l’experiència ens diu que millor és que apel·lem a la prudència. Diversos mitjans, arran de la promesa, ens han recordat que Mariano Rajoy va formular un compromís semblant pel que fa a la reducció de l’IRPF, cas que arribés a la presidència del Govern. Un cop la va assolir, només van caldre uns pocs mesos per adoptar mesures en sentit contrari al que havia promès. Es tracta d’un precedent que il·lustra perfectament fins a quin punt les promeses d’hipotètiques rebaixes fiscals poden veure’s alterades pels condicionants macroeconòmics, les pressions pressupostàries o els canvis de prioritats. Des d’una perspectiva més analítica, el valor polític d’aquests compromisos de rebaixar impostos no rau tant en la literalitat del que es promet com en la funció simbòlica que persegueixen: marcar distàncies amb el Governs (l’actual o els anteriors) i construir un relat de credibilitat. ‘Es clar que la qüestió, com sempre, és que la credibilitat no es construeix amb declaracions ampul·loses, sinó amb la coherència entre el discurs i la pràctica de govern. I aquí ho deixo escrit…

2. En una guerra sense vencedors clars, el fràgil i poc definit alto el foc acordat per EUA amb l’Iran ha deixat el primer ministre israelià en una posició políticament debilitada. Després d’anys d’advertiments de Benjamin Netanyahu sobre l’amenaça iraniana, dels gestos d’impacte a l’Assemblea General de l’ONU, dels informes controvertits que feia circular entre mitjans internacionals i de les pressions exercides sobre successius presidents dels Estats Units, el conflicte que Israel preveia ha acabat en un resultat molt diferent del que anticipava. Les anàlisis dels serveis d’intel·ligència nord-americans, que qualificaven de “ridícules” les prediccions israelianes sobre un imminent canvi de règim a Teheran, han acabat presentant-se més ajustades a la realitat dels fets, de la mateixa manera que els càlculs israelians que situaven la durada de la guerra en pocs dies –en el millor dels casos– o en poques setmanes –en el pitjor– s’estan evidenciant profundament allunyats del que finalment s’està esdevenint.

• Dissabte 11 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Sánchez insta a crear ‘ara mateix’ un exèrcit europeu” (El Periódico)
“L’IPC obre un altre front a Trump mentre prova de resoldre el fiasco de l’Iran” (La Vanguardia)
“La visita de Sheinbaum accelera el desglaç entre Espanya i Mèxic” (El País)
“Censurats” (La República – El Punt Avui)
“La cimera per la pau penja d’un fil” (Ara)
“Una entitat social construirà 122 pisos de lloguer assequible” (Diari de Sabadell)

1. Sabadell fa anys que arrossega una crisi habitacional que no és conjuntural, sinó estructural. L’encariment del lloguer, l’escassetat d’habitatge assequible i la manca d’un parc públic robust han anat estrenyent el marge de maniobra de milers de famílies. En aquest context, qualsevol moviment institucional que apunti a revertir aquesta tendència és, d’entrada, una bona notícia. I cal reconèixer que l’equip de govern ha començat –finalment– a moure una primera fitxa. La fórmula escollida és coneguda i, en molts municipis europeus, ha demostrat ser útil: la cessió de sòl municipal a una entitat on l’interès públic prevalgui sobre el privat, amb una concessió de cinquanta anys. A canvi, aquesta entitat assumeix els costos econòmics i financers derivats de la construcció d’habitatges que s’hauran de posar a disposició dels futurs estadants amb lloguers d’entre 400 i 500 euros mensuals, una franja que, sense ser ideal, s’acosta més a la realitat salarial de la ciutat que no pas ho fan els preus de mercat. Passat mig segle, els pisos passaran a ser de propietat municipal. És una manera intel·ligent d’ampliar el parc públic sense haver d’hipotecar el pressupost municipal. En aquest cas, la iniciativa permetrà construir 122 habitatges repartits en sis solars municipals. I aquí hi ha un encert que convé subratllar: la dispersió territorial. Sabadell ja sap què passa quan es concentren operacions massives d’habitatge protegit en un sol punt. Els barris de Can Puiggener, Campoamor, Espronceda o Els Merinals en són testimonis dolorosos: polítiques benintencionades que, aplicades de manera massiva i sense mirada urbana, han acabat generant estigmes que encara avui s’arrosseguen. Evitar repetir errors és, també, una forma de governar. Ara bé, seria ingenu pensar que aquesta mesura, per si sola, resoldrà la crisi habitacional. És un pas endavant, però no és el salt que la ciutat necessita. Sabadell continua tenint un parc públic irrisori en comparació amb altres ciutats europees; continua patint la pressió especulativa; continua sense un pla integral que combini rehabilitació, mobilització d’habitatges buits, regulació del lloguer i estratègies de cohesió urbana. I, sobretot, continua sense un relat clar sobre quin model de ciutat s’aposta en matèria d’habitatge. La cessió de sòl és una bona eina, però no pot ser l’única. Si volem una ciutat on viure no sigui un privilegi, sinó un dret, caldrà persistència, valentia i una política d’habitatge que no es limiti a apagar incendis, sinó que planifiqui amb la mirada posada en el llarg termini. El moviment d’ara és positiu. El que vingui després serà decisiu.

2. La dada és tan contundent com inquietant: la pobresa infantil a Espanya ha augmentat en els darrers anys fins a situar-se al nivell de Romania i Bulgària, dos dels països amb menor renda de la Unió Europea. Avui, un de cada tres infants a Espanya viu en risc de pobresa o exclusió social, una proporció que no s’explica només per la conjuntura econòmica, sinó per factors estructurals que fa dècades que s’arrosseguen. El mercat laboral continua marcat per la temporalitat i els salaris baixos, les polítiques de suport a les famílies són febles i poc redistributives, i el cost de l’habitatge –especialment en zones urbanes– absorbeix una part desproporcionada dels ingressos familiars. El resultat és que, malgrat ser una economia de renda mitjana-alta, Espanya presenta uns nivells de vulnerabilitat infantil que s’assemblen més als de països amb menys recursos que no pas als dels seus veïns occidentals. Aquesta paradoxa revela una realitat incòmoda: la infància és, probablement, el col·lectiu més desprotegit del país, i la manca d’inversió sostinguda en polítiques de benestar i educació està consolidant una bretxa que condiciona no només el present, sinó també les oportunitats futures d’una generació sencera.

• Diumenge 12 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Periódico de Rosalia: Benvinguda!” (El Periódico)
“PP i Vox consoliden la majoria davant una esquerra en recessió” (La Vanguardia)
“El sofriment és irreparable però tractaré de sanar les ferides” (De la carta de disculpes de presos d’ETA) (El País)
“Intrèpids sobrevolen la indústria” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“La guerra en suspens” (Ara)

Avui em quedo amb el pensament de l’astronauta Christina Koch en retornar a la Terra: “El que va canviar per a mi, mirant la Terra, va ser que em vaig adonar no només de la seva bellesa, sinó també de quanta negror hi havia al seu voltant, i com això la feia encara més especial.” Paraules i metàfora que descriuen perfectament els temps complicats i bel·licosos pels quals transitem.

---

• Dilluns 13 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Trump ordena el bloqueig militar del pas dels vaixells per Ormuz ” (El Periódico)
“Trump ordena el bloqueig d’Ormuz després del fracàs de la negociació amb l’Iran” (La Vanguardia)
“L’oposició arrasa a Hongria i poa punt final a l’era de l’ultra Orbán” (El País)
“Plou però no n’hi ha prou” (El Punt Avui)
“Hongria fa un gir històric, tria Europa i enterra Orbán” (Ara)

El que durant anys ha funcionat com un cavall de Troia dins de la Unió Europea, alineat amb els interessos geopolítics directes de Vladímir Putin i indirectes de Donald Trump, ha quedat finalment desactivat. Hongria era ahir el camp de batalla on es lliurava la lluita ideològica entre l’extrema dreta autoritària i les forces democràtiques del país. I Orbán ha perdut estrepitosament i no pas resultat d’una iniciativa institucional de Brussel·les, sinó de la dinàmica interna hongaresa: uns electors cansats de Viktor Orbán, del seu estil de govern personalista i del procés sostingut d’erosió de l’estat de dret. Aquests votants, procedents de segments ideològics diversos, han convergit al voltant del candidat nacionalista i conservador Péter Magyar amb un objectiu estrictament funcional: impedir la continuïtat d’Orbán i, amb ella, la prolongació d’un model que debilitava tant la qualitat democràtica interna hongaresa com la cohesió de la UE. En aquest context s’explica la reacció de satisfacció per part de les institucions europees, atès que el resultat de les eleccions no només altera l’escenari polític hongarès, sinó que redueix un focus intern de tensió dins del projecte europeu. A partir d’aquí, s’obre a Hongria un període d’incertesa calculada. Diversos analistes apunten que el nou equilibri polític pot tenir efectes en àmbits clau: la posició d’Hongria en relació amb la guerra d’Ucraïna, la seva participació en els mecanismes de sancions, la capacitat de la UE per avançar en reformes institucionals i, fins i tot, la configuració de les aliances dins del bloc conservador europeu. Tot plegat dependrà de fins a quin punt el conservador Magyar està disposat a mantenir la coalició heterogènia que l’ha portat on ara és i de com gestioni la transició d’un sistema polític fortament personalitzat a un marc institucional més alineat amb els estàndards europeus. Tanmateix, més enllà d’aquestes incògnites, hi ha un element que marca un punt d’inflexió immediat: la derrota contundent de l’extrema dreta, reduïda a una presència testimonial al Parlament magiar. En un moment en què aquest corrent avança en diversos països europeus, el cas hongarès envia un missatge inesperat però inequívoc: fins i tot en els contextos més adversos, l’autoritarisme pot retrocedir quan la societat decideix posar-hi límits. I és aquesta constatació –la capacitat d’un electorat de revertir una deriva il·liberal que semblava consolidada– la que projecta més lluny la transcendència d’aquestes eleccions.

• Dimarts 14 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“El PP es desfà de Vox a Múrcia pels disidents” (El Periódico)
“La dona de Sánchez a un pas d’asseure’s al banc dels acusats” (La Vanguardia)
“Peinado processa a Begoña Gómez després d’una polèmica investigació ” (El País)
“Hem tornat, i ara què?” (El Punt Avui)
“Péter Magyar acusa al govern d’Orbán de dificultar la transició” (Ara)
“Reforç de la il·luminació dels carrers més foscos de la ciutat” (Diari de Sabadell)

1. El trumpisme no té gaires motius per estar satisfet aquestes darreres setmanes. La guerra amb l’Iran s’està convertint en un autèntic via crucis per al president nord-americà en no haver aconseguit l’objectiu que s’havia proposat –enderrocar el règim iranià– ni tampoc trobar una sortida digna al conflicte. Li serà difícil articular una solució ràpida i comprensible per a una societat nord-americana que percebia aquella intervenció contra l’Iran –o aquella empenta cap a la intervenció, per ser més precisos– com un afer llunyà, i que ara comença a adonar-se com l’afecta econòmicament. La inflació creix als EUA, el preu de la gasolina també, i això comença a fer forat en les butxaques de l’americà mitjà. A hores d’ara, ningú dubta que Trump va deixar-se arrossegar per Israel cap a la guerra obeint interessos de Netanyahu. Tanmateix, i fidel a la prepotència que el caracteritza, el president nord-americà afegia diumenge passat un nou despropòsit a la llarga llista de conductes impròpies d’un president en llançar un atac personal contra el Papa nord-americà Lleó XIV per haver qüestionat l’atac a l’Iran. El va titllar de “feble” i “nefast” en política exterior, i l’instà a “deixar de complaure l’esquerra radical”. El Papa, lluny d’arronsar-se, li va respondre immediatament: “Seguiré parlant contra la guerra. Massa persones innocents han estat assassinades”.

2. Aquí, a casa nostra, el jutge Juan Carlos Peinado tancava ahir, finalment, la instrucció sobre Begoña Gómez. Ho feia després de dos anys de diligències que, segons han explicat diversos mitjans, han anat molt més enllà del que és habitual en una causa d’aquest tipus: correus electrònics, agendes, viatges oficials, trobades amb empresaris, interaccions amb personal de Moncloa, relacions institucionals amb el Govern i amb la universitat… Tot plegat amb una premissa que, segons aquestes mateixes cròniques, ha planat sempre sobre la instrucció: la idea que alguna cosa havia d’aparèixer per sostenir un relat penal contra la dona del president del Govern per un presumpte abús de la seva posició. Després d’aquest llarg període d’indagacions sense proves concloents, el magistrat proposa ara portar-la a judici per quatre delictes de màxima gravetat: malversació, tràfic d’influències, corrupció en els negocis i apropiació indeguda. I ho fa amb un llenguatge que ha generat un debat intens en l’esfera pública i també en alguns sectors judicials. En la seva resolució, Peinado, segons han recollit diversos diaris, qualifica les conductes investigades com a “més pròpies de règims absolutistes” i afirma que “potser caldria remuntar-se al regnat de Ferran VII” per trobar precedents comparables. Aquestes referències històriques, poc habituals en un text judicial, han obert interrogants sobre el to, l’oportunitat i la neutralitat que s’espera d’un instructor. A tot això s’hi suma un altre element que alguns mitjans han remarcat reiteradament: la coincidència entre la publicació de diligències del cas i els viatges oficials de Pedro Sánchez a l’estranger acompanyat de la seva esposa. Una seqüència temporal que ha alimentat interpretacions sobre la dimensió política i mediàtica del procediment, i que ha estat objecte de comentari en tertúlies, columnes i anàlisis. El resultat és un escenari que molts observadors descriuen com a simptomàtic del moment institucional que viu l’Estat: una frontera cada vegada més difusa entre la justícia, la política i la batalla mediàtica. Quan un jutge instructor adquireix un protagonisme tan evident, quan el llenguatge de les resolucions esdevé part del debat públic i quan la cronologia de les filtracions genera sospites o interpretacions, la pregunta que emergeix és inevitable: Algú jutja o jutjarà el jutge Peinado? I per extensió, qui fiscalitza l’actuació d’un magistrat quan les seves decisions tenen un impacte polític i institucional tan notable? Quins mecanismes garanteixen que la instrucció d’un cas d’alt voltatge mediàtic es mantingui dins dels marges estrictes de la imparcialitat i la proporcionalitat? I, sobretot, com es preserva la confiança ciutadana en un sistema judicial que, massa sovint, es veu arrossegat al centre de la confrontació partidista? Aquestes preguntes no busquen desautoritzar ningú, sinó recordar que en una democràcia madura no n’hi ha prou amb jutjar els fets: també cal examinar els procediments, els tempos, els discursos i les formes. Perquè la justícia no només ha de ser imparcial; ha de semblar-ho. I quan això trontolla, el debat ja no és estrictament jurídic, sinó profundament democràtic.

3. Pensament: “Allò que erosiona la democràcia és la polarització emocional que destrueix el món en comú. La polarització política que comporta el contrast de respostes diferents als grans reptes socials, com el de l’habitatge, reforça la legitimitat de la democràcia. Molt més que no pas tornar al clima d’indistinció política que ha contribuït tant a alimentar la desafecció de la ciutadania.” (Joan Coscubiela a El País, com a cloenda del seu article “Elogi de la imperfecció (política)”).

• Dimecres 15 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya és la comunitat que regularitzarà més immigrants” (El Periódico)
“El Govern espanyol afegeix més control d’antecedents per regularitzar immigrants” (La Vanguardia)
“Espanya comença una històrica regularització d’immigrants” (El País)
“La Badia lliure d’amiant: l’espera eterna” (El Punt Avui)
“Llum verda a la regularització d’immigrants” (Ara)

1. Jean Monnet va dir que “Europa es construiria a partir de les crisis”. I, mirant el que passa avui –amb els acaraments de Trump amb el papa Lleó XIV i Giorgia Meloni, i la caiguda d’Orbán en el rerefons– costa no veure-hi una certa ironia històrica. Les tensions entre líders que fins fa poc semblaven alineats, les sortides de to que erosionen aliances i la desaparició de figures que actuaven com a pont dins la Unió Europea dibuixen un escenari convuls. Però també recorden una constant: Europa avança quan es veu obligada a reaccionar. Cada crisi revela fragilitats, però també obliga a redefinir prioritats i a reforçar estructures. I potser és precisament en moments com aquest, quan les relacions internacionals es tensen i els equilibris interns es desplacen, que la Unió Europea té l’oportunitat –i la necessitat– de fer un pas més en el procés de cohesió interna. Monnet no parlava de comoditat, sinó de resiliència. I avui, una vegada més, Europa es troba davant d’aquell mateix repte.

2. El fenomen Sílvia Orriols és el resultat d’un malestar social que ve de lluny, alimentat per la mala gestió dels seus predecessors en la governança de Ripoll. El problema és que, un cop al govern de la vila, ella no està oferint en cap cas una alternativa millor. I, sorprenentment, això no sembla penalitzar-la. És clar que la responsabilitat que això passi no és només seva. Junts va facilitar que arribés a l’alcaldia en rebutjar un front comú amb l’oposició, i ara el PSC acaba de permetre l’aprovació dels pressupostos. Conclusió: tots dos –juntament amb la resta de formacions polítiques ripollenques– tenen feina a fer. El repte: construir una alternativa creïble que demostri que una gestió millor de la vila és possible. Fins que això no passi, Orriols no només continuarà governant sinó que ampliarà el seu radi d’acció.

• Dijous 16 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Govern i Generalitat crearan un òrgan per a aeroports” (El Periódico)
“La UE llança el seu sistema de control d’accés dels menors a les xarxes” (La Vanguardia)
“Trump no té dret a aixecar-se i amenaçar a un país” (Luis Inácio Lula da Silva) (El País)
“Gràcies!” (El Punt Avui)
“L’Iran vol bloquejar el mar Roig si els EUA no marxen d’Ormuz” (Ara)
“Nou calendari per al futur pàrquing del Centre” (Diari de Sabadell)

1. Carme Trilla, presidenta de Cohabitac i Hàbitat 3, posa el dit a la nafra: fa quinze anys que Sabadell i Catalunya estan pràcticament paralitzades en habitatge, i aquesta inacció ha tingut un cost social enorme. La bombolla “ens ha sortit molt cara” i ara toca córrer, no continuar mirant cap a una altra banda. Trilla és taxativa: part dels pisos protegits s’han d’adjudicar directament al Tercer Sector, que gestiona una demanda “brutal” i urgent. Si no es fa, els pisos no arriben a qui realment els necessita. També denuncia l’estigma absurd que encara pesa sobre l’habitatge protegit. La seva resposta és d’una obvietat que interpel·la: “Hi aniran a viure els fills dels veïns del mateix barri.” Punt. L’habitatge protegit no és un problema: és l’única manera de garantir continuïtat social. I un altre front: mobilitzar els pisos buits. No amb por ni amb retrets, sinó generant confiança real perquè els propietaris els posin a lloguer. Sense això, no hi haurà oferta assequible. El missatge és clar i incisiu: o accelerem de veritat, o renunciem als nostres barris. No hi ha terme mig. Quanta raó!

2. Pinten bastos. El conflicte entre els Estats Units, Israel i l’Iran, sumat al tancament de l’estret d’Ormuz, ja ha suposat per a la Unió Europea un sobrecost de 22.000 milions d’euros en la importació de combustibles, segons diverses estimacions recollides en mitjans internacionals. L’impacte és immediat: energia més cara, pressió sobre les empreses i risc de frenada econòmica. Davant d’aquest escenari, la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, ha presentat un paquet de mesures en un intent d’esmorteir el cop. Entre les propostes, n’hi ha una que destaca per la seva ambició i pel debat que obrirà: establir almenys un dia setmanal de teletreball obligatori a tots els països de la UE per reduir consum energètic i dependència exterior. La idea és clara: si la crisi energètica és global, la resposta ha de ser col·lectiva. I si Europa vol resistir l’embat, caldrà combinar estalvi, innovació i canvis d’hàbits que fins fa poc semblaven impensables.

• Divendres 17 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Lleó XIV: ‘El món està essent destruït per uns quants tirans” (El Periódico)
“” (La Vanguardia)
“PP i Vox limitaran a Extremadura les prestacions als ‘sense papers’” (El País)
“Pau Casals, músic amb causa” (La República – El Punt Avui)
“Trump anuncia un fràgil alto el foc entre el Líban i Israel” (Ara)

Les paraules de Maria Guardiola pronunciades fa uns anys, afirmant que el PP no pactaria mai amb Vox a Extremadura, ja no ressonen sinó que s’han evaporat davant la contundència dels fets. No és una qüestió d’hemeroteca. És una qüestió de coherència. Quan un compromís solemne es presenta com una línia vermella i, al cap de poc, la pràctica institucional la travessa sense vacil·lacions, la ciutadania percep el xoc de manera immediata. Diversos mitjans han documentat acords entre PP i Vox en diferents territoris, i aquest contrast amb declaracions que semblaven categòriques erosiona la credibilitat del missatge polític. Això genera una distància creixent entre el que es proclama i el que finalment es fa, una distància que desgasta la confiança i alimenta el desencís. L’acord de govern anunciat ahir a Extremadura n’és la prova més recent: posa fi a quatre mesos de bloqueig i paràlisi, però també certifica un gir que contradiu frontalment les afirmacions inicials. Segons han explicat diversos mitjans, Vox assumirà una vicepresidència amb competències en serveis socials, família i desregulació –una cartera de nova creació que marca una de les línies estratègiques del pacte–, així com la Conselleria d’Agricultura i Ramaderia. Aquest repartiment de poder consolida la presència institucional de Vox i redefineix un escenari polític que, fa només uns mesos, es presentava com impossible. I així ens va tot!

• Dissabte 18 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Competència culpa de l’apagada REE i les elèctriques” (El Periódico)
“L’Iran deixarà circular per Ormuz mentre duri l’alto el foc al Líban” (La Vanguardia)
“L’Iran anuncia que reobre Ormuz però Trump manté el bloqueig” (El País)
“Una aliança sense aliats” (La República – El Punt Avui)
“L’Iran reobre Ormuz però amb condicions” (Ara)
“Donació milionària per al futur Centre de Cultura” (Diari de Sabadell)

 Tant Vox com el Partit Popular consideren que en el rebuig a la immigració han trobat un cavall electoral rendible. I, malauradament, és possible que acabin per tenir raó. La història és antiga i es repeteix amb una precisió gairebé mecànica: canvien els noms, l’accent o el color de la pell, però el relat és sempre el mateix. Primer, es culpa l’últim que ha arribat. Després, es converteix el més vulnerable en el centre del problema. Finalment, s’assenyala cap avall per evitar mirar cap amunt. És un patró conegut: desviar l’atenció de les responsabilitats estructurals i dirigir la frustració cap a qui té menys capacitat de defensar-se. Aquest mecanisme no només simplifica la realitat; la distorsiona. I, en fer-ho, alimenta un clima on la por i la sospita substitueixen l’anàlisi i la responsabilitat política…

• Diumenge 19 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“La BCN metropolitana podria doblar els pisos previstos en 25 anys” (El Periódico)
“La cimera progressista de Barcelona aposta pper rellançar l’ONU” (La Vanguardia)
“L’Iran tanca Ormuz fins que els EUA aixequin el bloqueig” (El País)
“Ormuz, un coll d’ampolla també per al farratge català” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Units contra Trump” (Ara)

1. El pacte establert entre el PP i Vox per governar Extremadura consagra la idea que en una mateixa societat poden conviure ciutadans de primera i de segona categoria. No és una metàfora: és el resultat d’un model de govern que condiciona l’accés a determinades prestacions públiques a la possessió de la nacionalitat espanyola, la contribució fiscal o la participació quotidiana en la vida econòmica i social del país. Sota el prisma d’aquest esquema, els ciutadans de “segona” són aquells que treballen cada dia, que contribueixen a la prosperitat de l’economia i que paguen els seus impostos, però que queden exclosos de moltes de les mesures que integren allò que s’anomena l’Estat del benestar. No pas perquè no hi tinguin dret des d’un punt de vista material –treballen, cotitzen, sostenen serveis i empreses–, sinó perquè han nascut fora d’Espanya i, malgrat tenir-hi residència legal, no disposen de la nacionalitat espanyola. La qüestió de fons és si una democràcia pot permetre’s dividir els seus residents entre “dignes de protecció” i “no prou dignes”, i quines conseqüències té això per a la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i la convivència. El debat no és només jurídic o administratiu: és profundament polític i moral, perquè afecta la definició mateixa de comunitat i de pertinença.

2. Resignar-se que l’extrema dreta arribi al poder i pugui acabar erosionant les democràcies no pot ser mai l’horitzó al qual estiguin abocats els progressistes d’arreu del món. Amb aquesta idea com a punt de partida, una vintena de mandataris internacionals, encapçalats per Pedro Sánchez i Lula da Silva, s’han reunit aquest cap de setmana a Barcelona amb l’objectiu de posar les bases d’una nova aliança global contra l’onada reaccionària que avança en diversos continents. La trobada ha arribat en un moment en què la posició del Govern espanyol davant les guerres iniciades per Donald Trump ha trobat un ressò notable, especialment a l’Amèrica Llatina, on diversos governs busquen articular respostes multilaterals davant un escenari internacional cada vegada més tens. Els participants de la cimera han coincidit en diversos eixos centrals: la defensa del multilateralisme, el rebuig al genocidi a Gaza i a la guerra a l’Iran, el compromís amb la legalitat internacional i la necessitat de reformar els mecanismes de governança mundial, començant per una ONU que molts consideren desbordada pels conflictes actuals. Més enllà dels matisos que cada país hi ha volgut aportar, el diagnòstic compartit és clar: cal reconstruir espais de cooperació global capaços de frenar l’escalada autoritària i de donar respostes col·lectives a crisis que cap estat pot afrontar en solitari. La cimera de Barcelona no resoldrà tots els reptes, però obre un camí: el d’una articulació internacional que no es limiti a reaccionar davant l’extrema dreta, sinó que proposi alternatives, projecti valors democràtics i recuperi la idea que la política global pot ser un espai de construcció i no només de resistència.

---

• Dilluns 20 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“BCN projecta més pisos guanyant altura d’edificis ja construïts” (El Periódico)
“Les aerolínies afronten un estiu incert per l’escassetat de combustible” (La Vanguardia)
“Les víctimes de pederàstia a l’església superen les 3.000” (El País)
“Desplegament massiu de solar i eòlica” (El Punt Avui)
“Trump envia Vance al Pakistan però l’Iran no confirma les converses ” (Ara)

Una entrevista d’El País d’avui a Laia Bonet, primera tinenta d’alcalde i responsable de polítiques d’ecologia, urbanisme i mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, m’ha obligat a tornar sobre un vell debat que Sabadell mai no ha resolt: la necessitat d’un veritable hub intermodal de transport públic que ordeni la mobilitat urbana, interurbana i ferroviària. Un debat que, en el seu moment, vaig exposar en aquest mateix dietari i que avui, a la llum del que Barcelona està impulsant, adquireix una urgència renovada. Sabadell va tenir a l’abast una oportunitat estratègica: crear un node potent entre les places de la Concòrdia i d’Espanya, capaç d’articular autobusos urbans i interurbans, Renfe i FGC. Un espai que hauria evitat que els busos interurbans es passegin per tota la ciutat com si fos inevitable, i que hauria reduït, de retruc, els nivells de contaminació i el desgast d’un centre urbà que ja suporta prou pressió. Aquell hub hauria estat el complement natural de l’actual intermodalitat de Sabadell Centre i del futur que podria oferir una estació reforçada a Sabadell Sud. Però la ciutat no va fer el pas. Mentrestant, Barcelona sí que l’està fent. I ho fa amb una claredat que interpel·la directament ciutats com la nostra. Bonet ho expressa sense ambigüitats: a la Sagrera hi haurà una estació subterrània d’autobusos interurbans; Fabra i Puig i l’Estació del Nord continuaran exercint de grans nodes; i a la plaça d’Espanya ja està adjudicat el projecte d’una nova estació al subsol. L’objectiu és inequívoc: reduir dràsticament l’arribada d’autobusos interurbans al centre i generar la infraestructura necessària perquè la intermodalitat sigui real i no un eslògan. La pregunta és inevitable: si Barcelona necessita ordenar els fluxos interurbans per evitar la saturació del centre, com és que Sabadell encara no ha afrontat aquest repte amb la mateixa determinació? No som Barcelona, cert. Però els principis de racionalitat, eficiència i sostenibilitat són perfectament replicables. I, de fet, en una ciutat de la nostra escala, els beneficis podrien ser encara més immediats. La mobilitat no és només una qüestió de trajectes: és una decisió sobre quin model de ciutat volem. Una ciutat que permet que els busos interurbans circulin sense criteri pel centre està renunciant a ordenar el seu espai públic, a reduir emissions i a facilitar la vida quotidiana dels seus habitants. Una ciutat que aposta per la intermodalitat, en canvi, guanya temps, qualitat de l’aire, comoditat i cohesió urbana. Sabadell necessita reprendre aquell debat que va quedar a mig camí. Necessita decidir si vol continuar gestionant la mobilitat amb pedaços o si vol fer el salt cap a una xarxa moderna, eficient i pensada en clau metropolitana. Les paraules de Bonet no són només una reflexió sobre Barcelona: són un mirall que ens mostra el que podríem estar fent i encara no fem. Potser ha arribat el moment de mirar-nos-hi amb valentia.

• Dimarts 21 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Front comú per aturar el dèficit d’infraestructures a Catalunya” (El Periódico)
“Bárcenas apunta al PP de Rajoy per la caixa B i el cas Kitchen” (La Vanguardia)
“Bárcenas apunta al PP de Rajoy: ‘El cas comença al partit’” (El País)
“Capitalisme, el model en crisi?” (El Punt Avui)
“Els EUA i l’Iran acosten posicions per tornar a negociar” (Ara)
“7.000 nous sabadellencs” (Diari de Sabadell)

Em pregunto si hi haurà algun dia en què l’actualitat –i de retruc la majoria dels meus comentaris– deixin de girar a l’entorn de les guerres –que també– sinó de Trump. De fet, guerra i Trump són, a hores d’ara, dos conceptes estretament units i res no fa pensar que es desuneixin a curt termini, sinó més aviat i malauradament, molt al contrari. I és precisament aquesta dependència constant del protagonisme de Trump el que revela fins a quin punt el món viu atrapat en un cicle de tensió permanent. Cada declaració seva, cada moviment, cada gest, té la capacitat d’alterar equilibris fràgils i d’encendre més incerteses. I això fa que, vulguem o no, la seva figura acabi ocupant un espai desmesurat en el debat públic, com si no hi hagués manera d’escapar-ne. Mentrestant, els conflictes s’enquisten, les aliances es reconfiguren i la política internacional es converteix en un tauler on les emocions i les reaccions immediates pesen tant o més que les estratègies a curt i llarg termini. I potser el més inquietant és que aquesta centralitat no sembla accidental, sinó estructural: un món que gira entorn de la crispació necessita actors que la mantinguin viva. Potser algun dia podrem parlar d’una altra cosa. Però avui, i probablement demà i demà passat, la realitat continua empenyent-nos cap al mateix punt: un present dominat per la guerra i per un lideratge que condiciona, directament o indirectament, bona part del que està passant al planeta.

• Dimecres 22 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern impulsa mesures antifrau en l’HPO després de Les Naus ” (El Periódico)
“El nou pla d’Habitatge aspira a impulsar el parc de pisos públics” (La Vanguardia)
“El PP assumeix en el Congrés la idea de “prioritat nacional” de Vox” (El País)
“Infraestructures de país” (El Punt Avui)
“El PP votarà al Congrés “la prioritat nacional” de Vox ” (Ara)

1. El Govern d’Espanya aprovava ahir en Consell de Ministres el nou Pla Estatal d‘Habitatge (PEV en castellà) 2026-2030, que triplicarà la inversió pública fins als 7.000 milions d’euros alhora que preveu blindar la protecció permanent –paraula clau– dels habitatges finançats amb recursos estatals. Aquest megaprograma que dissenya tot el marc d’ajuts –avalat al 60% per l’Estat i al 40% per les comunitats autònomes– finançarà la construcció de promocions d’habitatge assequible, la rehabilitació de blocs així com ajudes a joves, inquilins, compradors o la regeneració urbana i rural. La Llei estatal d’habitatge 12/2023 ja establia que un pis protegit no es podia vendre a preu de mercat. Una mesura lògica, atès que si un habitatge ha estat construït amb ajuts públics, ha de mantenir per vida la seva funció social. La qüestió era, però, que la mesura de no poder-se vendre a preu de mercat, no tenia llavors caràcter de permanent, com ara sí que estableix el nou Pla d’Habitatge. La pregunta, però, que em ronda pel magí és per què aquesta evidència jurídica de permanent no havia estat formulada i garantida fins ara? Potser perquè, durant anys, el règim de protecció ha estat vist com una etapa temporal i no com una política estructural. Potser perquè la idea d’habitatge com a bé d’inversió ha pesat més que la d’habitatge com a dret. O potser, i aquí la clau de volta, perquè les administracions no han tingut la determinació –o la capacitat– de controlar les transmissions. Sigui com sigui, la nova regulació ens recorda una evidència: protegir un habitatge no és només construir-lo, sinó preservar-ne la seva funció social ara i sempre.

2. El pacte de govern signat a Extremadura entre Vox i el PP s’està convertint en un parany previsible per als populars. Després que Alberto Núñez Feijóo intentés desmarcar-se’n per evitar perjudicar a Juanma Moreno Bonilla a Andalusia, Santiago Abascal l’ha forçat a posicionar-se al presentar al Congrés una moció que proposa estendre arreu de l’Estat el principi de “prioritat nacional”, un concepte que Vox reivindica obertament. El PP ha intentat suavitzar la radicalitat del plantejament introduint-hi el criteri d’“arrelament”, però en la pràctica n’assumeix el principi de fons d’arrel trumpiniana: primer els espanyols. Aquesta operació de matís reprodueix exactament la fórmula pactada a Extremadura per a la investidura de Maria Guardiola, on els populars van optar per substituir l’expressió “prioritat nacional” per una definició que, tot i ser menys explícita, manté la mateixa lògica selectiva. El redactat que el PP ha incorporat a l’esmena de la moció de Vox és, de fet, idèntic al que figura en l’acord extremeny: “Promoure l’accés a totes les ajudes, subvencions i prestacions públiques inspirant-se en el principi de prioritat nacional, que procuri l’assignació prioritària dels recursos públics als qui mantenen un arrelament real, durador i verificable amb el territori.” Aquesta formulació, presentada com una alternativa més “legalista” o “moderada”, no exclou explícitament les persones estrangeres, però estableix un filtre que, en la pràctica, pot generar desigualtats en l’accés a drets i prestacions. Vox, per la seva banda, insisteix que el sentit del pacte és inequívoc: “els espanyols primer”. El resultat és un escenari en què el PP intenta contenir el cost polític del pacte extremeny mentre n’assumeix els elements centrals, i Vox aprofita la situació per marcar el ritme i obligar els populars a definir-se en el terreny que li és més favorable.

• Dijous 23 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Salut sanciona Sant Pau per ‘fallades’ en la detecció del nadó maltractat” (El Periódico)
“Un Sant Jordi de Nobel” (La Vanguardia)
“Vox, en la investidura de Guardiola: ‘Els nostres els primers’” (El País)
“50 Sant Jordi” (El Punt Avui)
“Vox imposa eliminar el català a l’Aragó” (Ara)
“El llibre venç totes les batalles” (Diari de Sabadell)

 Amb la ironia que li és habitual, Mariano Rajoy va resumir, en el seu moment, el cas Gürtel amb una frase que ha quedat fixada per a la posteritat: “Ho sabíem tot, menys el que sortia als diaris”. És cert que el cas va liquidar la seva carrera política, però no va comportar cap mena de responsabilitat judicial per a ell. I això malgrat que diverses sentències han acreditat l’existència d’una caixa B al PP, que va estar operativa durant anys per finançar el partit, pagar sobresous en efectiu i assumir els costos de les obres de la seu de Gènova. Luis Bárcenas ha sostingut reiteradament que Rajoy coneixia aquesta comptabilitat paral·lela, però els jutges han conclòs que les seves declaracions no aportaven prou elements per incriminar l’expresident. El balanç és clar: el cas Gürtel va tenir conseqüències polítiques devastadores, però les penals varen recaure en altres dirigents, no pas en qui va presidir el partit durant bona part del període investigat. El contrast en la manera d’actuar de la justícia ha tornat a emergir arran de la instrucció del cas que afecta l’esposa de l’actual president del Govern i de la procedència de les acusacions que l’han originat. Diverses veus –i amb elles també la meva–reclamen reobrir el debat sobre la manera com determinades causes judicials s’activen, es projecten i s’interpreten en l’escena política. En aquest context, les paraules d’Aznar – “quien pueda que haga”– continuen ressonant amb una insistència reveladora del clima polític, judicial i mediàtic enmig del quals ens movem.

Malgrat tot, que tinguem una molt bona Diada de Sant Jordi!

• Divendres 24 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Sant Jordi fabulós” (El Periódico)
“Rajoy defensa Fernández Díaz i nega tota il·legalitat judicial” (La Vanguardia)
“Rajoy avala a la seva cúpula d’interior: ‘L’operació va ser legal’” (El País)
“Sant Jordi lluita pel català” (La República – El Punt Avui)
“Una altra diada esclatant” (Ara)

Comença a ser un patró recurrent que Junts s’alineï amb el PP i Vox en votacions rellevants, especialment en matèria d’habitatge i en altres àmbits econòmics. Aquest comportament parlamentari, tot i ser significatiu, no altera –segons fonts del PSOE– l’estabilitat de la relació entre els dos partits, atès que Junts continua descartant explícitament donar suport a una moció de censura conjunta amb PP i Vox. Aquesta negativa és el que permet als socialistes mantenir un cert marge de tranquil·litat. Tanmateix, la coincidència creixent de Junts amb PP i Vox en votacions clau contrasta amb els acords que aquests dos partits han impulsat en territoris com Extremadura o Aragó, on han presentat propostes qualificades de racistes i, en alguns casos, jurídicament inviables sense reformes de rang orgànic. Aquest contrast genera una tensió interna evident: el discurs públic de Junts i les companyies parlamentàries que tria no sempre són coherents, i aquesta dissonància hauria de portar la direcció del partit a una reflexió estratègica de fons. Des d’un punt de vista estrictament operatiu, Junts sap perfectament quin és l’únic mecanisme real per forçar Pedro Sánchez a convocar eleccions: donar suport a una moció de censura amb PP i Vox. Com que aquesta opció no forma part del seu càlcul polític, el partit opta per una altra via: erosionar el Govern en tot allò que sigui possible, alhora que consolida un gir cap a la dreta que l’allunya del seu posicionament anterior i el situa en una lògica política més propera a les directrius que arriben des de Waterloo.

• Dissabte 25 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“El pla contra la reincidència augmenta un 60% les condemnes” (El Periódico)
“La política migratòria obre una bretxa entre els bisbes i PP i Vox” (La Vanguardia)
“Vox repta al PP amb la ‘prioritat nacional’ als ajuntaments” (El País)
“Quan el mal ve d’Almansa” (La República – El Punt Avui)
“El jutge justifica fer anar Pujol a Madrid per no caure en l’’edantisme’” (Ara)
“Amor per Sant Jordi” (Diari de Sabadell)

1. Avui fa just 50 anys de l’aprovació de la Llei General de Sanitat impulsada pel llavors ministre Ernest Lluch. Aquella norma –una fita històrica– va significar reconèixer per primera vegada a Espanya la salut com un dret universal i establir que la seva protecció s’ha de garantir a tota la ciutadania sense cap mena de discriminació. La Llei General de Sanitat va ser una de les grans conquestes socials de la nostra democràcia i es va consolidar com un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar. Cinquanta anys després, continua sent un recordatori poderós del que significa construir un país més just i més igualitari. Precisament per això és oportú –i revolucionàriament necessari– reivindicar-la ara, en un moment en què el clam dels “los españoles los primeros” s’estén com una taca d’oli insolidària i excloent, promoguda per Vox amb la complicitat del PP. Davant d’aquest discurs que fractura i jerarquitza drets, convé recordar que la universalitat no és un privilegi sinó un principi democràtic irrenunciable.

2. L’Església catòlica espanyola ha desautoritzat amb contundència les acusacions formulades per Santiago Abascal. El secretari general de la Conferència Episcopal, Francisco César García Magán, ha rebutjat que la institució “s’enriqueixi” amb la immigració i ha recordat que l’Església “no estarà mai” d’acord amb mesures que pretenguin excloure ningú. Les paraules d’Abascal responien a unes declaracions del bisbe de les Canàries, José Mazuelos, que havia convidat a conèixer de prop la realitat dels migrants que arriben en cayuco a la recerca d’una vida millor. En aquest context, fins i tot en un terreny on Vox havia buscat complicitats, la jerarquia eclesial marca ara distàncies clares amb el partit d’extrema dreta.

• Diumenge 26 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Només 1 de cada 3 joves aconsegueix ser propietari d’un pis” (El Periódico)
“La guerra de l’Iran s’enquista en forma de torcebraç econòmic” (La Vanguardia)
“Veneçuela, un país provisional” (El País)
“El rebost” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Palantir, per què fa por?” (Ara)

Potser perquè va ser l’esport que vaig practicar en la meva infantesa, certament sense massa possibilitats de prosperar-hi; potser perquè, al costat de casa, a la mítica i desapareguda pista creualtenca del Cervantes, hi jugava el Centre d’Esports Sabadell dels millors temps; potser perquè un dels meus nets avui el practica amb il·lusió i talent… El cert és que mai no he deixat d’interessar-me pel handbol. De fet, és com un fil conductor que m’ha acompanyat tota la vida, discret però persistent. Potser per tot això, quan m’arriba la notícia de la desaparició física d’algun d’aquells jugadors mítics que tant vaig admirar –homes que, per a mi, representaven la força, la disciplina i l’orgull d’un esport que Sabadell va viure amb intensitat–, se’m fa inevitablement un nus a la gola. No és només la pèrdua d’un esportista –que també–, sinó la sensació que s’esborra un tros més de la meva pròpia memòria. Divendres passat ens deixava Antoni Coret Ferrer. El recordo com un jugador que imposava respecte i com una persona propera. Per als qui vam créixer veient-lo jugar, el seu nom és una referència esportiva i una peça cabdal del nostre paisatge emocional. La seva mort m’ha fet reviure moltes imatges i moltes sentors: les matinals de diumenge al Cervantes, l’olor de greix, de cera i de resina enganxosa; els crits d’ànim; la sensació que aquell equip de handbol representava el millor de nosaltres. I també m’ha fet pensar en el pas del temps, en com els nets reprenen, de vegades sense saber-ho, els fils que nosaltres vam deixar anar. Potser això és el que més m’emociona: veure com el handbol continua viu a Sabadell i a la Creu Alta, com passa d’una generació a l’altra, com manté viva una manera d’entendre l’esport feta de compromís, esforç i orgull. I entendre que figures com la d’Antoni Coret no desapareixen del tot: romanen en la memòria de la ciutat i en els gestos dels qui avui tornen a fer botar una pilota amb la mateixa il·lusió amb què nosaltres ho vàrem fer. Al cap i a la fi, aquest és el cicle de la vida.

---

• Dilluns 27 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“Trump surt il·lès d’un altre atemptat” (El Periódico)
“Commoció als Estats Units pel tercer intent d’assassinat de Trump” (La Vanguardia)
“Atemptat fallit contra Trump” (El País)
“Morts de gana als psiquiàtrics” (El Punt Avui)
“Trump surt il·lès d’un nou intents d’atemptat” (Ara)

1. La compareixença de Jordi Pujol a Madrid avui per sotmetre’s a una avaluació forense obre un debat que va més enllà del cas concret i que interpel·la qüestions de fons sobre el funcionament del sistema judicial, el tracte a les persones d’edat avançada i la proporcionalitat de les mesures processals. No he votat mai Jordi Pujol ni el partit que ell va liderar, però això no impedeix que analitzi la seva situació processal des d’un punt de vista estrictament procedimental i humà. Des del vessant jurídic, la decisió d’obligar un investigat de noranta-cinc anys a desplaçar-se físicament a Madrid per determinar si està en condicions de declarar planteja interrogants sobre l’ús d’alternatives menys oneroses em sembla senzillament vexant. En altres procediments, els tribunals han acceptat informes mèdics de centres especialitzats, valoracions realitzades al domicili o sistemes de videoconferència quan l’estat de salut de la persona citada ho feia recomanable. El fet que en aquest cas s’hagi optat per la via més exigent pot ser llegit com una manca de flexibilitat, com una aplicació poc sensible del principi de proporcionalitat o com una mesura judicial amb un rerefons de caràcter polític. Des d’una perspectiva institucional, la imatge d’un expresident de la Generalitat de Catalunya molt envellit, afectat per patologies que comprometen les seves capacitats cognitives, obligat a viatjar fins a Madrid per complir un tràmit mèdic judicial, obre un debat sobre el tracte que l’administració de justícia dispensa a persones vulnerables. No es tracta del fons de les acusacions –que correspon als tribunals i que han de seguir el seu curs– sinó de la manera com es gestionen les circumstàncies personals dels investigats quan aquestes són especialment delicades. Finalment, des del punt de vista social i polític, el cas posa de manifest la tensió entre dues exigències legítimes: garantir que qualsevol persona investigada compleixi els requisits processals i, alhora, assegurar que aquest compliment no impliqui un perjudici innecessari o desproporcionat per raó de l’edat o de l’estat de salut. La qüestió de fons és si el procediment actual equilibra adequadament aquests dos principis o si, per contra, evidencia una manca d’adaptació a situacions que reclamen un tracte més acurat o a altres motivacions que no vull ni imaginar ni, menys encara, entrar a valorar.

2. El tercer atemptat contra Trump, esdevingut ahir, presenta diverses llacunes que només una investigació completa podrà aclarir. L’incident arriba en un moment en què diversos indicadors públics situen la popularitat del president nord-americà en mínims del mandat i clarament per sota de la d’anteriors ocupants del càrrec. Un context que inevitablement alimenta una lectura política de qualsevol fallada en la seguretat presidencial per la facilitat amb què l’atacant va aconseguir aproximar-se fins al perímetre de control d’un acte catalogat com a d’alt risc, amb protocols que, en teoria, haurien de ser especialment estrictes. Costa força d’entendre que un individu armat pugui vulnerar un dispositiu dissenyat per protegir el president, el vicepresident i centenars d’alts càrrecs, fet que obre la porta a la hipòtesi de falles greus de coordinació, supervisió o execució per part dels serveis de seguretat. Amb tot, i almenys fins ara, no ha aparegut cap indici que apunti a una connivència interna que hagués pogut facilitar l’intent d’atemptat. El que sí que sembla indiscutible és que la magnitud de la fallada obliga a revisar amb detall els protocols aplicats, identificar en quin punt es van produir les disfuncions i determinar si responen a errors puntuals o a problemes estructurals dins del dispositiu de protecció presidencial.

• Dimarts 28 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“El prier aniversari de l’apagada deixa més previsió que no pas culpables” (El Periódico)
“L’Audiència Nacional exonera Pujol per motius de salut” (La Vanguardia)
“L’UCO situa Ábalos i Aldama dalt de tot de la trama” (El País)
“Un dia d’apagada, un any de foscor” (El Punt Avui)
“L’Audiència Nacional exonera Jordi Pujol i el deixa fora del judici” (Ara)
“L’Esdi desfila amb es grans” (Diari de Sabadell)

 Avui, una vegada més, Junts votarà contra el Govern al costat de PP i Vox. La negativa a convalidar el decret d’habitatge no és, de fet, un gest aïllat de Junts, sinó un moviment amb la línia que el partit manté des de l’inici de la legislatura. Cada votació s’ha convertit en una palanca per recordar a l’executiu que depèn del seu suport i que res no està garantit, sense acabar de valorar els costos electorals que això pot tenir pels de Puigdemont. En qualsevol cas, el “no” de Junts reforça la pressió constant al Govern i consolida la imatge de Junts com a actor exigent i imprescindible en un Congrés fragmentat. El rebuig també serveix per marcar distància amb ERC, que ha optat per una relació més estable amb el Govern. Junts aprofita cada episodi per diferenciar-se i reivindicar un perfil propi dins del sobiranisme, presentant-se com la força que manté la fermesa negociadora. Al mateix temps, hi ha un desacord ideològic de fons. Junts defensa un model d’habitatge basat en incentius fiscals i no en regulacions del lloguer, un plantejament que contrasta amb el que impulsa Sumar. La tensió política entre les dues formacions, agreujada en els últims mesos, ha dificultat encara més qualsevol aproximació. Finalment, el decret s’inscriu en una negociació molt més àmplia. Junts vincula sovint el seu suport a avenços en àmbits com el finançament, les competències o el desplegament de l’amnistia. En aquest context, el “no” al decret d’habitatge és una peça més d’un tauler de joc que va molt més enllà de la política d’habitatge, fins i tot si això implica que el contingut del decret –aprovat pel Govern Sánchez el 20 de març d’enguany– quedi en suspens i no arribi a aplicar-se als llogaters que n’esperaven la consolidació.

• Dimecres 29 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“El decret fracassa i deixa en l’aire un milió de contractes de lloguer” (El Periódico)
“Junts i PNB abandonen el Govern central i tomben el decret de l’habitatge” (La Vanguardia)
“Sánchez intenta sufocar la crisi entre els socialistes bascos i el PNV” (El País)
“Muntanyes de Prades, nou parc natural” (El Punt Avui)
“Junts tomba el consorci d’inversions i el decret d’habitatge” (Ara)

1. Coincidint, de manera gairebé simbòlica, amb el 30è aniversari dels pactes de l’hotel Majéstic –aquell acord entre el PP de José María Aznar (que assegurava parlar català en la intimitat), i la CiU de Jordi Pujol (que el 1984 havia estat proclamat Español del Año per l’ABC), que va permetre la investidura del líder popular–, Junts va tornar a alinear-se ahir amb els populars, ara encapçalats per Alberto Núñez Feijóo, i amb el Vox d’Abascal. Ho va fer votant en contra de la creació d’un consorci públic d’infraestructures catalanes. La proposició de llei, presentada i defensada per ERC, es fonamentava en la necessitat de decidir des de Catalunya on i com executar obres llargament demorades. Tot i que Junts va coincidir en la diagnosi sobre les mancances infraestructurals que Catalunya pateix, va rebutjar la fórmula del consorci, qualificant-la de “quiosquet”. A partir d’aquí, ERC i Junts es van intercanviar retrets ressaltant les diferències estratègiques que els separen. Però de res no va servir la trifulga: la proposta va ser derrotada, malbaratant-se l’oportunitat –modesta, però real– d’avançar cap a un model de finançament i de gestió d’infraestructures gerenciat des de Catalunya. En el context actual, el tot o res no hauria de ser una opció viable. El tot és malauradament lluny d’assolir-se, i el res només contribueix a aprofundir encara més en els greuges, en aquest cas infraestructurals, que el país arrossega. Continuem pel pedregar…

2. El que va passar ahir al Congrés és una mostra més d’una política que sovint prefereix el gest al fons, el soroll al progrés i la teatralitat a la responsabilitat. Poc després que la unió de les dretes espanyoles tombés la pròrroga de la congelació dels lloguers –una decisió amb conseqüències directes per a molts milers de famílies–, enmig d’un clima tens, el portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, en una intervenció especialment dura contra Junts, se situà davant de Míriam Nogueras i li mostrà un bitllet de 50 euros, símbol dels interessos que segons Rufián Junts defensa. Just en aquest moment, a l’hemicicle va ressonar el crit de “teatrero!” adreçat a Rufián, seguit de protestes i gesticulacions irades. Fins aquí, res que sorprengui en un Congrés ja acostumat a la sobreactuació. El que sí que sorprèn –o potser ja tampoc no tant– és d’on provenien les mostres que Junts rebia: dels escons de Vox i del PP. I aquesta és la paradoxa: quan els gestos de complicitat provenen d’aquells que qüestionen la teva existència política, alguna cosa no quadra en l’escenografia. La política catalana i espanyola fa temps que viu atrapada en aquesta lògica de blocs que pels extrems es toquen. És clar que tot té un límit. I és que quan els teus “amics” ocasionals resulta que són els mateixos que treballen per esborrar-te del mapa, deu ser hora de revisar quin és el paper que estàs jugant i a quin joc entrant… Amb aquesta mena d’aliances circumstancials, als de Junts no els calen enemics –que els tenen assegurats– i, tanmateix, asseguts al seu costat.

•  Dijous 30 d’abril de 2026

Els titulars de la jornada:
“El 80% dels expedients d’habitatge són pel límit al lloguer” (El Periódico)
“El PSOE proposarà a Junts i PNB mesures fiscals pels arrendadors de pisos” (La Vanguardia)
“Aldama tracta d’implicar sense proves a Sánchez en la trama” (El País)
“El Vallès Oriental una comarca equilibrada” (El Punt Avui)
“El Govern manté el pols al USTEC” (Ara)
“Necessito mascareta per a sortir” (Diari de Sabadell)

1. Ahir, a la Fundació Bosch i Cardellach, es va parlar de mobilitat ciutadana amb transport públic. Es va fer a partir d’una proposta oberta per redissenyar la xarxa urbana de bus. Celebro que, finalment, algú hagi posat el dit a la nafra després de més de quaranta anys sense canvis substancials en l’estructura del transport urbà, malgrat que en aquest període han entrat en servei tres noves estacions del Metro del Vallès, una d’elles amb correspondència amb la xarxa de Rodalies i que la ciutat ha crescut amb prop de 50 mil habitants. Fa pocs dies –el 29 d’abril–, en aquest mateix dietari, recordava que tampoc s’ha abordat la qüestió relativa a les estacions intermodals (transport urbà, interurbà i ferrocarril) que són imprescindibles per generar sinergies, reduir emissions i facilitar la vida quotidiana de la ciutadania. En seguirem parlant. De moment, la Bosch i Cardellach ja ha dit la seva… Debat obert!

2. L’economia alemanya, durant dècades considerada el motor d’Europa, travessa una crisi profunda. El Govern de Friedrich Merz ha presentat els pressupostos federals per al 2027, que inclouen retallades significatives a l’Estat del Benestar. Amb unes previsions de creixement mínimes pels efectes de la guerra de l’Iran i un deute públic en augment constant, l’executiu aposta per una reducció dràstica de la despesa que afecta sobretot a prestacions socials i al sistema públic de salut. En paral·lel, el pressupost preveu un increment notable de la despesa en Defensa un –27,9%– amb l’objectiu declarat de situar les Forces Armades alemanyes al capdavant dels exèrcits del continent. Mals temps per a la lírica…