• Dilluns 1 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“La indústria auxiliar de l’automòbil gira cap a la defensa” (El Periódico)
“Catalunya demana ajuda a l’UME per contenir la pesta porcina” (La Vanguardia)
“Feijóo s’abraona contra Sánchez i apunt a la presó: ‘Falta l’ú’” (El País)
“Teletreball a l’alça” (El Punt Avui)
“Netanyahu demana indult preventiu” (Ara)

1. Per encetar el darrer mes de l’any ple de reptes en tots els ordres i sentits, però també de celebracions, no em puc estar de recordar el poema Amb el desembre l’any s’acaba de Miquel Martí i Pol, que ens recorda que el final de l’any és un moment de tancament, de balanç que porta implícit un nou començament ple d’esperança ja que tot està encara per escriure i per això mateix tot és possible…

Amb el desembre l’any s’acaba,
l’hivern comença, el fred és viu
i ens toca estar-nos més a casa
a esperar els dies de l’estiu.

No podem fer tanta tabola
com quan juguem a ple carrer,
però com que tenim prou coses
ens ho passem d’allò més bé,
perquè si a casa no s’enfaden
si fem un xic de desmanec,
jugant a dins no ens cansem gaire
i estudiem com un llampec.

Desembre, a més, ens du vacances
i podem fer cagar el tió,
que si el tustem sense recança
se sol portar com un senyor.

Quan ve Nadal fem el pessebre
amb rius, muntanyes de colors,
el caganer, l’estrella, l’àngel,
el nen, la mare i els pastors,
cantem cançons i mengem neules,
també torrons i altres llamins,
i per arrodonir les festes
que omplen de joia grans i nins
ens aboquem a les Finestres
a esperar els Reis que van venint.

2. Veure per a creure! Benjamín Netanyahu ha demanat al president del seu país un indult arran dels tres judicis per corrupció que el persegueixen des del 2020. L’argument de Netanyahu, és que els procediments judicials inherents al cas dificulten la seva capacitat de governar. “Els meus advocats –ha dit sense manies– han enviat avui una sol·licitud de gràcia al president. Espero que tots els que desitgen el bé del país hi donin suport. Estic obligat a declarar tres vegades per setmana… És una exigència impossible que no se li exigeix a cap altre ciutadà”. Aquest petició arriba dues setmanes després que el president dels Estats Units, Donald Trump, enviés una carta al president d’Israel, Isaac Herzog, demanant-li que indultés Netanyahu sotmès a una “persecució política injustificada”. Netanyahu busca amb aquest indult preventiu, transformar el seu cas judicial en un assumpte de reconciliació nacional, buscant alhora legitimitat política i internacional que l’avali. Tot un precedent en el més pur estil trumpista!

  • Dimarts 2 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Vilaplana va ensenyar a les 17:40 a Mazón un vídeo de les inundacions” (El Periódico)
“La política de Trump catapulta la influència de la Xina a Àfrica” (La Vanguardia)
“El PP i Vox tornen a xocar per capta el vot antisanchista” (El País)
“Les pòlisses de salut a tot gas” (El Punt Avui)
“La guerra dels drons” (Ara)
“Comença el Nadal” (Diari de Sabadell)

 Que l’espai polític espanyol –com també el català– es troba notablement fragmentat no és, malauradament cap novetat. És en aquest context que sovint es donen grans paradoxes. Per mostra, un botó a escala estatal: la guerra oberta en el si de la dreta entre PP i Vox. Dues formacions que saben que es necessiten mútuament per arribar a La Moncloa, però, que, això no obstant, es disputen l’hegemonia dins del bloc de la dreta. No és estrany, doncs, que després de la treva viscuda entre ambdues formacions a València arran de la dana i les seves conseqüències, Vox decideixi atacar el PP per allà on més mal li pot fer: la corrupció. Ho fa just quan Alberto Núñez Feijóo la utilitza cada dia, sense més arguments, per desgastar Pedro Sánchez. Mentrestant, apareix de sobte en escena i quan ningú ho esperava una altra institució també escindida: la Monarquia amb el rei emèrit posant-se allà on no li demanaven en publicar un vídeo en el qual –diu– que dona suport al regnat del seu fill. Un suport que no li ha estat demanat, que en res beneficia al seu fill i que només persegueix alimentar el seu malaltís i patètic ego.

  • Dimecres 3 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern eliminarà tots els senglars de la zona zero del focus de la pesta porcina” (El Periódico)
“Sánchez ofereix un gir a Junts per reconduir la legislatura” (La Vanguardia)
“Sánchez s’apropa de nou a Junts per salvar la legislatura” (El País)
“El català s’aprèn parlant-lo” (El Punt Avui)
“Sánchez fa autocrítica i anuncia mesures per intentar de retenir Junts” (Ara)

Tot indica que juntaires i socialistes aprofitaran aquestes setmanes sense parlament per intentar refer la seva agenda comuna. I, de passada, donar temps al Tribunal Constitucional a resoldre els recursos, endarrerits per Puigdemont mateix, contra l’aplicació de la llei d’amnistia. És l’últim recurs que té Sánchez si vol aprovar pressupostos i tenir una mica d’oxigen per arribar fins al 2027. Un recurs que, per ara, sembla paper mullat, però com que Sánchez és el president dels conills amagats sota l’armilla, tot sembla possible. Quedi clar, però, que una entrevista en una o dues emissores de ràdio i una de televisió no canviarà el to de la desconfiança de Junts envers Sánchez, però sí que permetrà recuperar un diàleg que mai no s’havia perdut del tot. Les setmanes vinents sabrem si les negociacions de Suïssa entre les dues parts tindran continuïtat. Més enllà dels compromisos que pugui complir Sánchez, Junts també ha de reflexionar sobre l’oportunitat que té davant amb un president de Govern capaç de fer gestos com el que ahir va fer. Sánchez vol arribar viu fins al 2027 i està disposat a tot. D’aquí que ha passat del modus resistència al modus negociació. Per contra, impossible és suposar que a Junts, amb una altra correlació de forces a Madrid, les coses els anirien millor a ells i als interessos de Catalunya que diuen servir en tot moment. De moment, però, Junts, se saben novament protagonistes de l’esdevenidor immediat de la política espanyola. Si divendres era Feijóo qui reclamava el seu suport a una moció de censura davant l’empresariat català, ahir era Sánchez qui intentava refer els ponts amb els postconvergents. Arribarà un dia, però, que s’hauran de definir i deixar de jugar al si però no…

  • Dijous 4 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’empresa mixta de Rodalies es constituirà la setmana que ve” (El Periódico)
“L’auge de la grip fa que Sanitat recomani en cas de símptomes la mascareta” (La Vanguardia)
“L’Hospital de Torrejón acomiadà als càrrecs que denunciaren retallades” (El País)
“Prioritat: contenir el brot” (El Punt Avui)
“La Generalitat activa el suport econòmic al sector porcí afectat” (Ara)
“Hem canviat de recorregut per la pesta porcina” (Diari de Sabadell)

La legislatura està pràcticament esgotada. Una recomposició de les relacions amb Junts portarà mesos i tampoc la desencallarà. Tot i això, Sánchez sembla disposat a aguantar el que calgui, convençut que no li poden fer escac i mat. Com va passar fa un segle, ens ha tocat viure uns dies en els quals l’exercici de la política, en comptes d’estar enfocat a confrontar els grans reptes de la humanitat, es fonamenta cada vegada més en la mentida descarada, la manipulació dels sentiments de la població, el blanqueig de la història i la repetició dels errors, els horrors i les coartades. Tot això és alimentat tant per l’eclosió de les xarxes socials –controlades per unes elits que han deixat de creure en la llibertat i la igualtat–, com per la submissió als interessos d’aquestes elits per part d’una gran munió de persones que, desorientades, estan disposades a posar-se en mans de demagogs que parlen de pau mentre llancen odis i guerres i de dirigents mordaços i cruels de revolucions que anomenen patriòtiques. Aquest és un perill sobre el qual la politòloga i pensadora alemanya Hannah Arendt va advertir quan deia que “mentre que el poble en les grans revolucions lluita per la seva autèntica representació política, la torba sempre acabarà per aclamar l’home fort, el gran líder”.

  • Divendres 5 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Comença la batalla extremenya” (El Periódico)
“El PSOE pacta mb PP i Junts apujar les penes als multireincidents” (La Vanguardia)
“L’hospital de Torrejón ordenà reutilitzar material d’un sol ús” (El País)
“Rodoreda, entre la innocència i la foscor” (La República – El Punt Avui)
“PSOE, PP i Vox pacten amb Junts la llei contra la muiltireincidència” (Ara)

1. El president Sánchez està entestat a acabar la legislatura. Pensa, probablement, que el desgast de la dreta, en la picabaralla entre PP i Vox per l’hegemonia, pot obrir oportunitats al PSOE de cara a les eleccions de 2027. Sap també que Junts –un partit disminuït que ha perdut bona part del suport amb el qual comptava en els moments més emocionals del procés–  dependent com està de Puigdemont, ho aposta tot a què el president exiliat torni a principis de l’any vinent. Això no serà possible si comet l’error de jugar a pactar amb l’altre bàndol parlamentari. Des d’aquest punt de vista, l’emfàtica aridesa de Míriam Nogueras amb molt de soroll i ben poques nous, no té cap més objectiu que l’autocomplaença. Què li poden donar a Junts el PP i Vox per temptar-los a votar al seu costat? Així és que una cosa és amenaçar, anunciar la ruptura amb el PSOE i, una altra, votar de manera continuada al costat de l’extrema dreta.

2. I ja que he fet referència a Junts, afegiré que avui s’ha formalitzat el trencament del pacte municipal entre juntaires i socialistes, conseqüència de la decisió adoptada pels militants de Junts de no continuar formant part de l’equip de Govern que encapçala Marta Farrés. “Acatem la decisió, però no la compartim. És un error històric” ha dit Lluís Matas en el moment d’anunciar la ruptura i incorporar-se a l’oposició.

3. Canvi en la rutina. A partir d’avui i fins a nou avís, m’hauré de conformar a passejar pels carrers i places de la ciutat si vull mantenir el costum de sortides matineres. La causa: la restricció en els accessos al rodal per mor de la pesta porcina.

  • Dissabte 6 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“La vivenda pública nova per a lloguer supera per primer cop la de venda” (El Periódico)
“Agricultura investiga un laboratori com a origen del brot de pesta porcina” (La Vanguardia)
“Trump recolzarà als ultres per ‘corregir la trajectòria’ de la UE” (El País)
“Parlament fragmentat” (La República – El Punt Avui)
“El ministeri investiga si la pesta porcina ha sortit d’un laboratori” (Ara)
“Junts confirma la sortida del Govern” (Diari de Sabadell)

1. Fa uns dies que Oriol Vinyals i Argelaguet (Sabadell, 1983) ha estat investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) de la qual en va ser alumne. Després de cursar estudis a la  Universitat de Berkeley i liderar el grup de recerca en Deep Learning de Google Deepmind, el 2016, Vinyals fou escollit per la revista MIT Technology Reviewcom un dels 35 joves més innovadors. Avui, Vinyals és una de les figures mundials més rellevants en IA i un dels responsables de projectes punters com AlphaFold o Gemini. En el seu discurs d’agraïment per la distinció rebuda, Vinyals va ser molt didàctic, alhora que inspirador en relació amb el fet que gràcies a la IA està canviant la manera de fer ciència, ja que el valor del científic passa ara a ser com a formulador de preguntes precises. En aquest sentit Vinyals va referir-se al que ell anomena “dilema del constructor”, és a dir la sensació que es deriva del fet d’estar creant eines que segurament faran la nostra feina millor que no pas nosaltres. Dilema que Vinyals resolt veient la IA com un amplificador de les nostres potencialitats i no pas com un substitut. “La tecnologia canviarà, però la curiositat i la capacitat de formular bones preguntes continuarà essent essencial” va concloure, en la línia que propugna Daniel Innerarity en la seva obra Una teoria crítica de la intel·ligència artificial.

2. Això de Trump no té parangó possible. Com si no tingués prou problemes a casa seva, ara avisa Europa del risc de “desaparició de la seva civilització”, alhora que s’ofereix per corregir aquesta deriva amb l’ajut dels partits patriòtics. Les causes d’aquest risc són –segons es recull en un document donat a conèixer fa uns dies que dibuixa les línies mestres de la política exterior del Govern de Trump–, les “conflictives polítiques migratòries”, “la censura de la llibertat d’expressió”, “la caiguda de les taxes de natalitat” i “les activitats de la Unió Europea (UE) i altres organismes transnacionals (…) que soscaven la llibertat i la sobirania polítiques”. Per afrontar aquesta suposada amenaça, Washington s’ofereix a “ajudar Europa a corregir la seva trajectòria actual” usant com a plataforma els “motius per a l’optimisme” que són el ressorgiment de l’esperit nacionalista i “la influència creixent dels partits patriòtics europeus”. És a dir, encara que no siguin citats expressament, aquells partits europeus afins al trumpisme que habitualment participen en reunions de la Conferència d’Acció Política Conservadora (CPAC) que és molt més que una conferència: és el còncau de poder conservador que marca tendències dins dels Estats Units i que exporta la seva influència a escala global. Si aquest és el camí de la pretesa salvació d’Europa, que Déu ens agafi ben confessats!

  • Diumenge 7 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Extremadura desfà l’empat entre PSOE i PP” (El Periódico)
“El Govern busca l’origen de la pesta porcina en cinc laboratoris” (La Vanguardia)
“Derogarem la llei que permet el model de l’Hospital de Torrejón” (Mónica García) (El País)
“Les administracions no se la juguen en els concursos” (La República – El Punt Avui)
“Els imans a Catalunya: qui són, que fan, d’on vénen” (Ara)

1. Des de la Sala Segona del Tribunal Suprem, la penal, emanen aquests dies efluvis de densitat ben diversa. Molt possiblement, el més dens a hores d’ara, és en relació amb el dilema que plana sobre la causa de la condemna (pendent encara, per cert, de sentència!) al fiscal general estat de l’Estat, per presumpta revelació de secrets. I quin és aquest dilema? Que o bé García Ortiz és condemnat per filtrar el contingut dels correus sobre el cas González Amador, de la qual cosa no n’ha aparegut cap prova tangible i que, per això mateix, comporta un risc cert: que els tribunals superiors (Constitucional, TEDH) no l’abonin per ser conseqüència d’un judici no equitatiu. O bé, se’l condemna perquè es considera delictiva la nota de premsa que va ser posterior a les revelacions periodístiques, per la qual cosa sembla que apostaran els magistrats en la seva sentència condemnatòria. Si així fos, la sentència seria també inaudita atès que la sala d’admissió (formada, ai làs!, gairebé pels mateixos jutjadors) va fixar el 15 d’octubre del 2024 que la nota de premsa no era matèria condemnable, en contenir dades prèviament revelades per altres. Sigui per una cosa o sigui per una altra, la sentència condemnatòria de García Ortiz portarà cua i, qui sap si també conseqüències.

2. Mazón devia creure’s, ingènuament, que amb el pas del temps s’oblidaria aquell nefast 29 d’octubre i que la veritat sobre el que va fer i el que no sortiria a la llum. D’aquesta manera intentava guanyar temps per garantir-se unes prerrogatives materials mentre transferia responsabilitat a tort i dret per no reconèixer el seu desistiment de funcions a força de mentir una i mil vegades. Només quan aquesta estratègia de farsaire no va donar més de si, Mazón va dimitir. I en una decisió intolerable, però permesa pel seu partit, va decidir mantenir l’acta de diputat i d’aquesta manera continuar essent aforat, alhora que garantir-se la continuïtat d’un bon sou (el fix per presidir una comissió que no es reuneix mai, més la suma que es deriva de la plena dedicació més les despeses de representació i dietes al residir a més de 100 quilòmetres de València). De veritat que Mazón i el PP pensen honestament que ell pot continuar desenvolupant la seva activitat política com si res no hagués passat? Una actitud i un greuge envers les víctimes immoral…

3. L’apunt: “Illa ha fet més per l’autogovern de Cataluña que tots els presidents del procés”. Xavier Arbós, catedràtic emèrit de dret constitucional de la Universitat de Barcelona i director del Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA).

  • Dilluns 8 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El temor de la fractura de la corrupció recorre les federacions del PSOE” (El Periódico)
“Feijóo intensificarà la presència a Catalunya per recuperar vots” (La Vanguardia)
“El ‘cas residències’ es reactiva amb la declaració d’excàrrecs d’Ayuso” (El País)
“Territori barroc” (El Punt Avui)
“L’enetgia renovable recula malgrat la fi de la sequera” (Ara)

1. “¡Dialoguen, por favor!”. “Estic convençuda que Ernest [Lluch], fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar. Vostès que poden, dialoguin, per favor”. Són paraules que van ser dites per la periodista Gemma Nierga, afegides de motu proprio al final de la lectura, en català, del manifest unitari que ella va llegir arran de la manifestació de rebuig a l’assassinat de Lluch per ETA, el 24 de novembre de 2000. Aquelles paraules “en castellà i perquè m’entenguin tots” van ser acollides amb un gran sentiment d’adhesió i llargament aplaudides per la ciutadania que omplia la barcelonina plaça de Catalunya. L’emocionant afegit de Nierga va trasbalsar i incomodar el llavors president del Govern espanyol, José M. Aznar, que el va mal encaixar. “El president [del Govern] s’ha adonat de quin és el sentiment de la gent”, va dir, al final de la manifestació, el llavors alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. Si recordo ara aquest passatge és perquè precisament avui fa trenta-cinc anys de l’atemptat d’ETA a Sabadell, amb cotxe bomba, que va fer sis víctimes mortals que formaven part d’una dotació de policies estatals que anaven a prestar servei de seguretat a l’Estadi de la Creu Alta en ocasió del partit de futbol de Segona Divisió entre el C. E. Sabadell i el Màlaga. Els policies assassinats foren Ramón Díaz García, Juan José Escudero Ruiz, Juan Gómez Martínez, Eduardo Hidalgo Carzo, Miguel Marcos Martínez i Francisco Pérez Pérez. Descansin en pau.

2. Reflexió. A la pregunta que Natalia Junqueras (El País) fa a Iñaki Gabilondo sobre de quines converses en té més bon record, el veterà periodista respon: “Moltes. Les primeres amb els polítics de la Transició quan ells i nosaltres érem verges i la conversa podia portar-te a indrets insospitats, cosa que ara no passa (…) i amb la gent comú. Les converses amb la gent comú són molt interessants perquè no et saps la resposta”…

  • Dimarts 9 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“CNI busca agents per pal·liar les jubilacions de ‘boomers’” (El Periódico)
“Tímida resposta de la UE a l’ofensiva antieuropea de Trump” (La Vanguardia)
“Els votants del PP valoren més a Ayuso que a Feijóo” (El País)
“Sense aliats” (El Punt Avui)
“La UE avala crear camp de deportació com els de Meloni” (Ara)
“Cada cop és més difícil aparcar” (Diari de Sabadell)

Davant la publicació de les memòries del rei emèrit Joan Carles I, Reconciliación, en les quals s’atribueix un paper cabdal en l’etapa de transició del franquisme a la democràcia i pretèm ser recordat com a figura clau en la reconciliació dels espanyols després del franquisme (tot i les polèmiques que han marcat els seus darrers anys de vida), part de l’esquerra intel·lectual i política considera que hora és de desmuntar el mite bastit al voltant de la transició –el consens, l’abraçada entre adversaris– sota nous supòsits històrics i ideològics. Al marge del perquè, per a què i per què ara –qüestions fonamentals i centrals–, l’operació no està exempta de riscos i és que en l’intent per actualitzar la narrativa, fàcil és caure en una forma inversa de simplificació: substituir un passat més o menys idealitzat per un altre. La temptació de reinterpretar l’ocorregut sota una òptica determinada pot produir relats políticament beneficiosos per a un sector de la societat o del poder, però perniciosos per al seu conjunt. L’única certesa que tenim és que la Transició va funcionar (i gràcies a ella ara estem aquí, encara que en condicions més que millorables). Voler establir la veritat històrica, sota criteris objectius que mai ho acaben de ser del tot, cinquanta anys després, pot ser un exercici sa. Però revisar el mite col·lectiu –més o menys cert, més o menys perfecte– que ens havíem donat pensant en el bé comú per substituir-lo per un altre de més susceptible de generar dissensió allí on, per una vegada, va regnar el consens, potser no ho és tant, almenys en aquests moments en els quals la polarització és hegemònica.

  • Dimecres 10 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El TS estableix que el fiscal ‘va respondre a una noticia falsa’ amb un delicte” (El Periódico)
“L’epidèmia de grip accelera i ja és la pitjor en 15 anys” (La Vanguardia)
“L’acusat o una persona del seu entorn lliurà el correu” (El País)
“Nadal amb grip” (El Punt Avui)
“El Suprem no veu ‘alternativa’ al fet que el filtrador fos el fiscal general” (Ara)

No soc jurista i el meu coneixement del dret és certament escàs. Però a la vista del contingut de la sentència del Tribunal Suprem que avala la condemna al que havia estat fins fa poc fiscal general de l’Estat, no em puc estar de recordar aquell principi jurídic que In dubio pro reo que expressa que en cas de dubte, el veredicte ha de ser favorable al reu. En el cas de l’estat fiscal general, s’ha condemnat una persona per un delicte de revelació de secrets, sense que s’estableixi si va ser ell o bé algú del seu entorn l’autor de la filtració! I per a més inri –que diria aquell– els cinc magistrats del Suprem que signem la condemna, fonamenten aquesta afirmació no pas en proves sinó en suposicions. La sentència estableix com a fet inapel·lable que García Ortiz va filtrar el correu en qüestió a l’especialista en tribunals de la Cadena SER, Miguel Ángel Campos, la nit del 13 de març del 2024 perquè el divulgués. Campos va negar expressament i categòricament al judici que la seva font no havia estat el fiscal general. Així les coses, s’entén que les dues magistrades signants del vot particular, volgudament alienes a les intricades subtileses argumentals dels seus companys de tribunal, hagin volgut deixar constància en els seus respectius vots particulars, la seva perplexitat: “La sentència no acorda deduir testimoni [obrir diligències] contra els esmentats periodistes, i encara que no ho digui expressament, a no creure les seves afirmacions, ja que no es tenen en compte com a prova de descàrrec”. Han de ser precisament les dues autores del vot particular les que detallin tot el que han omès els seus companys: els missatges difamatoris de MAR a les xarxes socials i als seus xats amb periodistes, les falsedats publicades per diversos mitjans per dir que l’acord amb el nuvi d’Ayuso s’havia frustrat “per ordre de la policia de Madrid” o l’afirmació que estava en marxa una maniobra de “tots els poders de l’Estat” contra la parella. “Resultava necessari desmentir”, justifiquen les magistrades Susana Polo i Ana Ferrer, “les imputacions d’actuació irregular, fins i tot delictiva, que s’havien fet atribuint-les a la Fiscalia i, en especial, a una actuació del fiscal general de l’Estat”. Davant això, a mesura que es van coneixent detalls, cada vegada adquireix més versemblança que tot estava previst i calculat en aquest cas i la sentència escrita fins i tot abans del judici oral. No és gens aventurat doncs, afirmar que la sentència contra García Ortiz és quelcom més que una decisió judicial: és el reflex d’una crisi institucional que exigeix ​​reflexió, autocrítica i reformes urgents. I mentre el cas García Ortiz ha estat sentenciat, la paradoxa de que l’origen de tot plegat –el frau fiscal de González Amador– no es veurà davant els tribunals fins a finals de l’any vinent! Tampoc en aquest cas cal afegir res més quant a les diferents vares de la justícia a l’hora de tractar fets i de comen aquest cas, paga primer el perseguidor mentre el perseguit se’n va “de rositas”, sense pagar el que es deu. Algú pot dubtar a aquestes alçades que amb la sentència de García Ortiz pren entitat la tesi d’un cop judicial a la democràcia? “Quién pueda hacer que haga”.

  • Dijous 11 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Espanya defensa davant França i Alemanya el nou caça europeu” (El Periódico)
“Els EUA volen veure les xarxes socials dels turistes abans de permetre’ls entrar” (La Vanguardia)
“Detinguts per corrupció Leire Diez i un expresident de la SEPI” (El País)
“Mútues a l’alça” (El Punt Avui)
“La Generalitat preveu matar la meitat dels senglars” (Ara)
“La matriculació de vehicles creix un 26,3% fins al novembre” (Diari de Sabadell)

1. D’acord amb la rutina que tinc establerta des de fa ja onze anys quan em vaig jubilar laboralment, aquest matí he sortit de casa per fer la meva  passejada matinera diària. També com la rutina estableix, he dedicat els primers minuts de la passejada a escoltar els primers informatius del dia. Mentre els escoltava, he començat a tenir la sensació que el temps de Sánchez al capdavant del Govern comença a tenir els dies comptats i que la seva provada resiliència i resistència està superant tots els límits imaginables. Als casos de corrupció dels Ábalos, Koldo i Cerdán que ja varen trastocar molts principis, cal afegir ara –també per corrupció– els de Leire Díez (exregidora socialista) i de Vicente Fernández (president estat de la SEPI) i els de Francisco Salazar (dirigent socialista sevillà), José Tomé (president de la Diputació de Lugo) i d’Antonio Navarro (regidor de l’Ajuntament de Torremolinos) per assetjament sexual. El conjunt dona com a resultat que la pressió sobre Sánchez és cada vegada més intensa i que ja no n’hi ha prou amb la seva paraula per deturar la sagnia que està afectant la seva credibilitat i la del PSOE. Temo molt que la treva parlamentària que imposen les festes de Nadal no serà suficient per apaivagar la tempesta de la qual en volen treure profit el PP i Vox. Menys encara quan diumenge vinent, dia 21, a Extremadura, tindran lloc les eleccions autonòmiques que segons totes les enquestes guanyaran els populars i que ells presentaran com l’inici del camí que els ha de portar a La Moncloa. “La gran batalla avui és saber què reemplaçarà el liberalisme, i el cert és que anem cap a quelcom molt fosc” apuntava ahir, a La Vanguardia, l’historiador i periodista neerlandès, Rutger Bregman.

2. La direcció de Junts per Sabadell ha obert la porta a demanar les actes dels regidors Lluís Matas i de Katia Botta, si a partir d’ara no fan una oposició real al govern de Marta Farrés. Ho ha fet després que en una assemblea de la militància local (vegeu entrada del dia 5) decidís que calia trencar el pacte de Govern amb el PSC. A través d’un comunicat emès ahir, la direcció de Junts per Sabadell es mostra contundent amb el paper que a partir d’ara han de jugar els seus regidors en la recta final del mandat. “Si la sortida del govern és una simple qüestió cosmètica, els demanarem que deixin pas a altres persones que es vegin capacitades per fer l’oposició que Sabadell necessita”. Segons Lluís Matas és “la direcció nacional qui ha impulsat la trencadissa a Sabadell. Hi ha alcaldes i regidors que m’han trucat per donar-me suport. No ens sentim a gust en un partit protesta. A cada bugada, a cada enquesta del CEO, perdem un llençol. No ho podem fiar tot al retorn del president [Puigdemont]. Jo opto per ser un partit seriós, que vol aplicar el seu programa, que estigui ben ubicat al carril central. Hem de mirar menys a Aliançai hem de fixar-nos més en Convergència. Fer política local a 5.000 quilòmetres de distància és difícil [la distància que hi ha amb Waterloo, on resideix Puigdemont]. Se’ns va dir que tindríem autonomia municipal, però a l’hora de la veritat no ha estat tant així”. La crisi local no està tancada i, certament, és reflex dels moviments interns que s’estan produint a Junts, amb els seus alcaldes al capdavant.

  • Divendres 12 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’UCO investiga per corrupció tres empreses públiques més” (El Periódico)
“Salut avisa de falsos empadronaments per tenir la targeta sanitària” (La Vanguardia)
“Informe de l’UCO: La trama va gastar un milió per ‘comprar la voluntat d’Ábalos” (El País)
“Fixant records” (La República – El Punt Avui)
“Cinc detencions en 24 h.: pressió sobre Sánchez per la corrupció” (Ara)

1. L’olla de pressió sembla a punt d’esclatar i la posició de Pedro Sánchez, cada vegada és més complicada. Als casos als quals em referia ahir aquí mateix, cal afegir avui les ramificacions que es deriven del cas Ábalos que, com si d’una enfiladissa es tractés, presenta tres grans branques, totes elles interconnectades: hidrocarburs, mascaretes i SEPI. Noves detencions, nous registres, noves acusacions i més cridòria. A hores d’ara i tal com estan les coses deuen ser ben pocs els que sostenen que l’actual legislatura podrà consumir els seus terminis. Com s’ha pogut arribar fins aquí sense que ningú s’adonés de la magnitud de la tragèdia que s’apropava, és un gran misteri que trigarà temps a desvelar-se. A despit que Feijóo s’esgargamelli, una cosa és certa: l’enfonsament del sanchisme no es produirà per la intensitat i la gravetat dels fets que anem coneixent, com per la seva simultaneïtat en el temps i perquè en la confluència de tot plegat hi ha el president del Govern. Les coses són com són i no pas com voldríem que fossin, i el futur que ara se’ns obre davant, a més d’incert, he de confessar que a mi em fa basarda.

2. La pesta porcina ha posat en un primeríssim pla informatiu als laboratoris de l’IRTA-CReSA, centre adscrit al Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, que es troben a tocar del recinte de la UAB. Si avui els porto aquí és perquè m’ha sorprès –i no és la primera vegada que això passa– que més d’un mitjà de comunicació barceloní afirmés que Bellaterra forma part del Parc de Collserola. Un exemple més de la ignorància que a voltes es deriva del centralisme que, també Barcelona, exerceix sobre el seu entorn…

  • Dissabte 13 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El degoteig de casos d’assetjament sexual sacseja el PSOE” (El Periódico)
“La Guàrdia Civil investiga contractes de correus i dos ministeris” (La Vanguardia)
“Díaz, al president: “D’aquesta manera no es pot continuar. És molt greu” (El País)
“Vaga a ensenyament” (La República – El Punt Avui)
“El govern Sánchez en crisi” (Ara)
“Units per un repte de 24 hores” (Diari de Sabadell)

En temps d’incerteses creixents, un parell de qüestions que contribueixen a mantenir el tremp a l’hora de continuar bregant per un món que volem cada vegada millor.

1. Segur que no va ser el millor concert de l’etapa del Sergi Edo al capdavant de Cants al Vent, però sí que sense cap mena de dubte va ser el més emotiu i això per la feliç coincidència en un mateix dia de tres fets rellevants: d’una banda, la celebració del trentè aniversari de Cants al Vent –amb el retrobament amb antics cantaires i el record dels que ja no són entre nosaltres– en ocasió del tradicional Concert de Nadal. De l’altra, el fet que el d’ahir fos pràcticament, l’últim concert que oferia la coral sota la direcció del que n’ha estat director en el decurs dels darrers deu anys, el Sergi Edo. La suma de tot plegat va acabar per conformar una atmosfera molt especial en la qual els cants quedaren en aquesta ocasió en un segon pla a causa de les emocions. Molta sort i èxits renovats a la coral que, a partir de començament d’any, dirigirà la Clara Vilaseca. I al Sergi Edo –a qui cal agrair la feina feta–, en els seus nous reptes musicals i personals. La vida continua…!

2. El missatge d’optimisme que l’alcaldessa de la ciutat va voler transmetre, també ahir, en el decurs de la trobada amb periodistes en ocasió del final d’any. “Tornem a ser un motor industrial del país” va assegurar Farrés mentre desgranava les dades positives dades econòmiques assolides el darrer any, d’entre les que en sobresurten l’evolució positiva del PIB des del 2019, de la renda per càpita i unes xifres d’ocupació que no es donaven des del 2008. I tot amb el compromís del Govern municipal de cedir solars públics a cooperatives per a construir-hi habitatges, mesura que s’inclourà en el Pla Local d’Habitatge a través del qual es vol reforçar la col·laboració públicoprivada. En aquest sentit, l’alcaldessa va reivindicar el fet que Sabadell sigui, amb una oferta de 1.700 pisos i descomptant Barcelona, “la ciutat catalana amb més habitatge públic de lloguer”. Farrés no es va oblidar de destacar els reptes de futur que té la ciutat amb el Campus de Ciències de la Salut i de la Vida i el pla director de l’aeroport. Tampoc va deixar a banda els problemes que la ciutat pateix pel que fa a l’àmbit social reclamant que cal abordar la qüestió del sensellarisme des d’una òptica global, per acabar referint-se a la immigració com a una oportunitat i no pas com a un problema i a l’aposta per crear amb el Parc Taulí un Consorci Social i Sanitari per coordinar polítiques d’atenció a les persones grans i dependents. Comptat i debatut: la música sona bé, però cal posar-hi la lletra…

  • Diumenge 14 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’Hospitalet: un pol econòmic que suma el 3% del PIB català” (El Periódico)
“Cal anar a qüestió de confiança, moció de censura o eleccions” (Luis Argüello) (La Vanguardia)
“El Govern de Sánchez en les seves hores més difícils” (El País)
“Fidelitat japonesa” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“L’estratègia del menyspreu” (Ara)

1. A La Moncloa se senten molestos amb la vicepresidenta primera del Govern, Yolanda Díaz, per haver-se atrevit a reclamar en el decurs d’una entrevista a la Sexta, un canvi profund en la composició del gabinet Sánchez, adduint que “així no es pot seguir”. La resposta formal des de l’entorn socialista és que a l’actual Govern “no hi ha ningú vinculat amb casos de corrupció” i que els involucrats, com va ser el cas de José Luis Ábalos, ja van sortir de l’Executiu, fins i tot abans que se sabés la seva implicació en la trama corrupta. Per la seva part, el president del PNB, Aitor Esteban, advertia a Sánchez que si no aconseguia “aturar l’hemorràgia de notícies diàries” que afecten el partit i l’entorn del Govern, s’hauria de “plantejar seriosament quan convocar eleccions”. Tot i aquests posicionaments i advertències, tant Sumar com el PNB coincideixen que no estan a hores d’ara per fer caure el Govern. Critiquen, però no trenquen. Els uns perquè en formen part. Els altres perquè saben que, malgrat tot, almenys per ara, és preferible mantenir Sánchez a La Moncloa. En la línia que apuntava jo aquí mateix fa un parell de dies, no sé si tot i els suports que Sánchez encara té, podrà aguantar tanta pressió. En aquest context no seria gens forassenyat que el president aprofités la crisi de Govern a causa de la sortida de Pilar Alegria de l’executiu per encapçalar la candidatura socialista en les eleccions aragoneses previstes pel 8 de febrer de 2026, per remodelar-lo. Però tampoc no ens equivoquem: els escàndols que afecten el PSOE no haurien de tapar mai als d’un PP que, això sí, compta amb l’ajut inestimable d’un aparell mediàtic ben greixat i d’un poder judicial esbiaixat. I amb això sol, de moment, no es guanyen eleccions…

2. El president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, ha dit el què pensava en declaracions a La Vanguardia d’ampli contingut polític a través de les quals reclamava al president Sánchez que se sotmetés a una qüestió de confiança, a una moció de censura o que convoqués eleccions. Amb això vull entendre que també nosaltres podrem dir tot el què pensem (denúncia, actuació i reparació a les víctimes d’abusos de la pederàstia eclesial incloses) de l’Església Espanyola, on la democràcia no és precisament una de les virtuts que l’abelleixin… No em puc deixar de destacar altres paraules d’Argüello que contenen un esbiaixament ideològic fora de qualsevol dubte. “A mi em sorprèn –va dir– veure com a Valladolid cada vegada hi ha més gent que segueix els discursos subtitulats de Sílvia Orriols. (…) Crec que no s’hi val a dir que és d’extrema dreta. Aquestes etiquetes ja no serveixen.” Potser és bo recordar a Argüello, que com deia la meva àvia, “receptes tinc que per a mi no vull” i que en l’Evangeli segons Sant Mateu 22:21, es diu que “al César el que és del César i a Déu el que és de Déu”.

P.S. Per ser just en aquest meu comentari he d’afegir que l’arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, Joan Planellas, en unes declaracions a Catalunya Ràdio i La Vanguardia, ha considerat que les paraules del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, van “més enllà del que pot afirmar un arquebisbe” tot afegint que “jo seria molt prudent en fer aquestes afirmacions”.

  • Dilluns 15 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Els rescats milionaris de la covid, sota sospita ” (El Periódico)
“El Govern central amonesta a Argüello i l’insta a no intervenir en política ” (La Vanguardia)
“El PP puja però necessitarà el suport d’un Vox reforçat a Extremadura” (El País)
“Fi al frau del lloguer temporal” (El Punt Avui)
“Zelenski accepta que Ucraïna no entri a l’OTAN” (Ara)

1. Tot sembla apuntar que el poder hegemònic de Donald Trump comença a tenir algunes esquerdes a les quals caldrà estar atents. Dues grans ciutats del país, Nova York i Miami, han elegit alcaldes demòcrates i ho han fet fent història. A Nova York amb el primer musulmà (Zohran Mamdani) i a Miami amb la primera dona (Eileen Higgins) que assoleixen el càrrec. Es tracta de dues victòries diferents, de les quals, però, se’n pot desprendre una mateixa lliçó: els canvis polítics són factibles si es disposa de la persona i dels equips amb capacitat de connectar amb els votants desencisats, cansats de la polarització estèril, de promeses grandiloqüents que a enlloc condueixen i que no fan més que augmentar les diferències entre aquells que tot ho tenen i aquells als quals tot els manca. Persones i equips que apostin per projectes que posin en un primer pla l’habitatge, la lluita contra l’augment incessant del cost de la vida, que no s’oblidin de la mobilitat ni de la seguretat ciutadana. Menys encara de l’atenció sanitària de caràcter públic. L’elecció de Mamdani i de Higgins obren una finestra a l’esperança. Tant de bo no es tracti, però, d’aquella flor que no fa estiu.

2. Europa no es pot permetre de cap de les maneres que Trump imposi les seves condicions. No ja només quant a la causa ucraïnesa, sinó que també per la debilitat amb la qual Europa pot quedar davant l’amenaça russa. Pot semblar exagerat pensar que Europa pugui entrar en una guerra directa amb Rússia, com semblava suggerir el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte la setmana passada: “Hem de preparar-nos per a una guerra d’una magnitud comparable a la que van viure els nostres avis o besavis”. Però no ho és afirmar que en aquests moments ja estem vivim una guerra híbrida amb Rússia, que no dubta en utilitzar tota la seva capacitat tecnològica per pressionar i desestabilitzar els països europeus.

  • Dimarts 16 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Habitatge i corrupció, assignatures pendents de Sánchez” (El Periódico)
“Sánchez es proposa resistir per evitar un govern del PP i Vox” (La Vanguardia)
“Sánchez guanya temps per aplacar socis cada vegada més inquiets” (El País)
“Una nova Guerra Freda” (El Punt Avui)
“Sánchez disposat a resistir” (Ara)
“L’Aeroport pel camí de superar xifres històriques” (Diari de Sabadell)

1. Sánchez segueix i no defalleix. Contra tots els pronòstics, tampoc hi haurà, ara com ara, avenç electoral, ni crisi de govern. El moment pel qual travessa el president Sánchez és delicat, molt delicat i un dels més difícils des que ell és president del Govern. Però, contra vent i maregassa, a despit de la campanya mediàtico-judicial desplegada a la seva contra, ell persisteix. “Tenim recursos, tenim idees, tenim ganes, un molt bon equip i dos anys més per fer-les realitat”. L’auge de l’extrema dreta justifica, al·lega Sánchez, que el Govern progressista que ell encapçala esgoti el mandat. I va per feina. Ahir mateix va ser un jorn de pactes sindicals. De reafirmació del Govern enmig de la tempesta. Sanitat arribava a un preacord amb els sindicats a partir del qual queda en suspens la vaga convocada per l’estatut marc de la professió sanitària. Treball, per la seva banda, pactava amb els agents socials un permís de 10 dies per mort d’un familiar directe. D’anunci de converses amb els socis d’investidura, llevat de Junts que s’entesta en la seva posició de donar per trencades les relacions amb el Govern, però que es mostren contraris a abonar una moció de censura. És l’etern sí però no de Junts. Almenys fins que Puigdemont, tal com espera Sánchez, pugui tornar després de les vacances de Nadal i abans que culminin les parlamentàries. Així doncs, queda molta tela encara per tallar…

2. El triomf de José Antonio Kast a les eleccions presidencials de Xile marca una fita política inèdita des del retorn a la democràcia d’aquell país després de la dictadura de Pinochet: per primera vegada, un candidat d’extrema dreta arribarà a La Moneda amb un mandat clar emanat de les urnes. La victòria de Kast no només dibuixa un gir conservador a la política xilena, sinó que posa a prova la maduresa cívica d’una societat acostumada fins ara a alternances entre centreesquerra i centredreta. Reconèixer l’abast d’aquest resultat no es pot ni s’ha de confondre amb la resignació. La democràcia xilena ha optat amb normalitat per aquesta transició de poder, fins i tot entre visions ideològiques profundament diferents. L’escrutini electoral transparent, l’acceptació ràpida dels resultats i el respecte a les normes constitucionals són signes de fortalesa cívica d’una societat que han de ser degudament valorats. No totes les democràcies poden exhibir aquest comportament quan s’enfronten a reptes semblants. I no sé ben bé perquè, avui he recordat uns versos de la cançó de Víctor Jara Deja la vida volar, que són tot un missatge de confiança en el futur i en la força del poble i que diuen:

“Deja la vida volar
El sol volverá, volverá
La noche se irá, se irá
Envuélvete en mi cariño
Deja la vida volar / deja el tiempo correr.”

  • Dimecres 17 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Brussel·les allarga la vida dels motors de combustió” (El Periódico)
“Brussel·les allarga la vida del cotxe de combustió més enllà del 2035” (La Vanguardia)
“La UE cedeix a les pressions i allarga la vida del cotxe de combustió” (El País)
“Pastorets per a tothom” (El Punt Avui)
“La UE fa marxa enrere i elimina la fi del cotxe de combustió” (Ara)

Excepcionalment, avui m’he pres la llibertat de canviar el meu comentari diari per fer meu l’article que Jordi Pujol publicava ahir a La Vanguardia, sota el títol El llibre de Candel, coincidint amb l’acte de clausura de l’any Candel en un acte presidit pel president Salvador Illa. En l’article, Pujol reivindica l’obra de Candel Els altres catalans i remarca el seu valor històric, més en aquests moments en els quals el debat sobre la immigració ocupa, esbiaixadament, planes i planes de diaris i minuts de ràdio i televisió. Però, com diu Pujol: “No hi ha país sense gent. Sense tota la seva gent”. Escriu Pujol:

“Commemoració d’un acte realment important. Molt important. Del llibre d’en Candel sobre Els altres catalans, que tindrà lloc al Palau de la Generalitat. És a dir, la màxima institució de Catalunya. Com correspon a un tema que és de la màxima importància i transcendència per al nostre país. Un acte que s’ha de qualificar de molt important perquè desvetlla l’interès per un fet social, polític i humà, de la màxima transcendència pel futur del nostre país. Una transcendència vital. De ser o no ser. De supervivència. De ser en termes positius, de progrés i de convivència. Els altres catalans és l’obra que més ha contribuït a la justícia i el benestar del país. Avui hi ha un acte d’aquests. L’acte de commemoració del llibre d’en Candel, en què amb més claredat, generositat, valentia, esperança i esperit positiu va plantejar l’any 1964 el problema “dels altres catalans”. El problema de la immigració a Catalunya. Al meu entendre, el llibre que més ha contribuït a fomentar l’esperança, el progrés, la justícia i el benestar global a Catalunya. De tots els que vivim a Catalunya. Naturalment aquests objectius positius i esperançadors no es poden assolir amb un sol llibre. Però perquè es desvetllessin l’interès i la voluntat i la mentalitat i l’espiritualitat i la generositat indispensables, perquè es poguessin afrontar amb eficàcia, amb fe i esperança, calia un llibre molt autèntic. Com Els altres catalans. Soc un home amb algunes obsessions, que de ben segur amb l’edat se m’han agreujat. Ja en tinc 95. I no estic plenament en forma. Però una d’aquestes obsessions té a veure amb Catalunya, amb la seva gent, amb tots aquells –amb tots aquells– que viuen i treballen a Catalunya i que configuren el pilar del país, el país que estimo. Amb en Candel, jo sempre hi he vist esperança. La personal, però sobretot la col·lectiva. No hi ha país sense gent. Sense tota la seva gent. És el que ens recorda en Candel. D’aquí el meu escrit, la meva reflexió, tot aprofitant l’Any Candel. En aquest sentit, el llibre d’en Candel va tenir un paper d’un gran impacte per al futur de Catalunya. A la curta i a la llarga. Perquè realment va ser un llibre diferent. Perquè va aconseguir plantejar un tema amb comprensió envers tothom. I amb gran convicció i generositat per arribar a molta gent. I gent diversa. I, per tant, capaç de ser entès i assumit per arribar a cada cop més gent. També fins ara. També ara aquest missatge d’en Candel pot ser entès per tota la gent de bona voluntat que viu, treballa i aspira a ser un país millor. Millor, i de tothom. Gràcies, Candel, pel teu llibre.”

  • Dijous 18 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El 40% de nous migrants tenen estudis superiors” (El Periódico)
“Brussel·les desbloqueja els fons pendents per a Espanya” (La Vanguardia)
“Trump imposa a Veneçuela un bloqueig petrolier parcial” (El País)
“El petroli exhibeix múscul” (El Punt Avui)
“Putin qualifica els líders europeus de ‘porquets’” (Ara)
“L’oferta de lloguer es redueix un 19% l’últim any” (Diari de Sabadell)

1. El sabadellenquisme es mostra diàriament de moltes maneres. Si fa uns dies ho feia a través d’un calendari amb dotze sabadellenquismes il·lustrats i versificats, signats pel pintor Ramiro Fernàndez i el poeta Roc Casagran, ara és el col·lectiu Pura Ceba, els que tornen a aparèixer en escena en motiu de Nadal i ho fan amb una clicada d’ull a l’actualitat sabadellenca del 2025 que ha estat marcada per l’OPA hostil fracassada del BBVA al Banc Sabadell. En aquesta ocasió, la societat “Pura Ceba Banc”, ha ideat quatre bombons artesanals, ben nadalencs, encapsats en un estoig: tres d’aquests bombons són “gloriosos” fets a Sabadell i el quart, picant, fet per un “babau que és de Terrassa”. Tot presentat amb una iconografia molt semblant a la del Banc Sabadell, que és conegut entre els seus accionistes pels bombons que els són lliurats en ocasió de la Junta General d’accionistes. Que no decaigui mai el bon humor, un dels pocs consols que ens queden.

2. Precisament, un dels fenòmens més rellevants a Sabadell els darrers anys, susceptible d’enfortir l’orgull de ciutat contingut en els valors del sabadellenquisme i de les tradicions locals, és el Llaminer, un exemple de com la ciutat genera nous símbols culturals amb capacitat de connectar amb la comunitat i amb les famílies. Clar que aquesta aposta té la seva part negativa atès que l’accés al centre de la ciutat solament es pot fer en cotxe atès que les línies urbanes d’autobús han de desviar-se, amb la qual cosa, d’una banda es dificulta la mobilitat de la ciutadania que vol accedir al centre en transport públic i, de l’altra provoca que el centre quedi col·lapsat pels vehicles particular que cerquen una impossible plaça d’aparcament, sigui en superfície o subterrània.

  • Divendres 19 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Els aranzels només afecten al 14% de les empreses catalanes” (El Periódico)
“La majoria progressista del Parlament limita els lloguers de temporada” (La Vanguardia)
“La UE s’obre a atorgar un salvavides multimilionari a Ucraïna” (El País)
“Dibuixos contra l’oblit” (La República – El Punt Avui)
“Trump accelera la persecució política de la dissidència” (Ara)

1. Va costar molt posar data de caducitat al cotxe de combustió i ara aquest compromís ha saltat pels aires. 2035 ja no serà l’any en què comenci la retirada. La pressió de la indústria de l’automòbil ha fet efecte sobre el Partit Popular Europeu i sobre el Govern d’Alemanya, l’economia del qual pateix per una indústria que no ha estat capaç de fer els deures. Amb aquesta decisió la UE, lluny de reforçar-se, es va afeblint.

2. El robatori de la caixa forta d’una estafeta de correus va ser aprofitat pel PP per alimentar la sospita que “algú” els està intentant robar les eleccions. Els lladres buscaven els diners que hi havia a la caixa forta i de retruc es van emportar les paperetes de vot per correu que custodiava Correus. A partir d’aquí el PP, amb la presidenta i candidata a la Junta d’Extremadura María Guardiola al capdavant, estan intentant muntar gran enrenou. I tot a partir dels 124 vots emesos per correu a Fuente de Cantos (Badajoz) que els lladres es van emportar, a despit que la Guàrdia Civil està convençuda que es tracta d’un robatori comú i que els electors afectats podran tornar a exercir el dret a vot sense cap problema en estar perfectament identificats. Tot i això, María Guardiola –i també Feijóo– no han trigat gens ni mica a acusar Sánchez d’estar maquinant una tupinada. Trumpisme en estat pur i avís per a navegants…

3. El narcotràfic ja no és l’única excusa per a l’ofensiva de Donald Trump contra Veneçuela. El president nord-americà no s’està ja de dissimular el seu interès pel petroli, el principal actiu econòmic de Veneçuela. El bloqueig al qual ha sotmès els vaixells veneçolans és un fet, però les raons que dona Trump per implementar-lo, són inventades. A la seva xarxa social, el mandatari nord-americà ha assegurat que mantindrà el bloqueig “fins que Veneçuela torni als Estats Units d’Amèrica tot el petroli, les terres i la resta d’actius que ens van robar” per rematar declarant el règim veneçolà com a “organització terrorista estrangera”.

  • Dissabte 20 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Alcanar farà caure d’aquí un any les cases en zones inundables” (El Periódico)
“La Unió Europea recorre al deute comú per ajudar Ucraïna” (La Vanguardia)
“La UIE emetrà eurobons per salvar a Ucraïna de la fallida” (El País)
“Xirinacs” (La República – El Punt Avui)
“Putin torna a amenaçar a la UE” (Ara)
“L’escola concertada alça la veu” (Diari de Sabadell)

Problema o oportunitat? Els migrants que han arribat a Espanya els darrers anys presenten un perfil notablement diferent dels que varen arribar ara fa unes dècades: els nous migrants es troben més ben preparats acadèmicament i en els seus plans hi nia la voluntat de continuar-se formant aquí. Això és el què es desprèn, d’una banda, d’un informe del Banc d’Espanya que assegura que quatre de cada deu estrangers nouvinguts disposen d’estudis superiors, gairebé el doble que fa 15 anys. De l’altra, un estudi de la UPF assenyala que “les característiques dels immigrants” han canviat “més enllà de l’edat i l’origen”. Ara, segons la investigació, les persones migrants tendeixen a ser joves més qualificats que, entre els seus objectius, busquen desenvolupar-se personalment i professionalment. Tot i això, un gruix dels migrants, a despit de la formació de la qual disposen, acaben, en un 51% dels casos, treballant en ocupacions per sota de la seva qualificació professional. La migració, doncs, més que un problema que serveix per dogmatitzar i alimentar la xenofòbia, és una oportunitat, més si tenim en compte la tendència demogràfica a la baixa de la població autòctona.

  • Diumenge 21 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“És clar que hi ha foc enemic al PSOE, i em fa molta ràbia” (Óscar Puente) (El Periódico)
“” (La Vanguardia)
“El PP busca la majoria absoluta per reforçar el seu projecte nacional” (El País)
“Reconvertir el plàstic” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Indra i el polèmic boom de la defensa a Espanya” (Ara)

1. Avui, un relaxament volgut en aquest meu comentari diari. Llegia que ahir, Josep Oliu, en una trobada presencial i on-line amb els accionistes minoristes del Banc Sabadell, va afirmar que no es preveia cap operació corporativa del banc que presideix que involucrés a altres entitats bancàries… durant aquest any! Crec que mai no s’havia dit una veritat tan irrefutable com aquesta… Només cal, si no, mirar el calendari i comptar els dies hàbils que resten abans no finalitzi el 2025. És clar que Oliu, immediatament va afegir que ‘possiblement’ tampoc se’n preveu portar-ne a terme cap durant l’any que ve, tot, i que per senyar-se en salut, va reconèixer que “en el futur Déu dirà”. Sigui com sigui l’única certesa de la qual disposem és que els pronòstics dels experts que asseguraven que després del desenllaç de l’opa hostil del BBVA el valor de les accions del Sabadell anirien a la baixa, l’han errat de dalt a baix. Almenys fins ara en què les accions del Sabadell cotitzen a l’alça superant el valor que tenien quan l’opa va fracassar…

2. Anit, a Sant Fost de Campsentelles, convidats per l’Ampacanta de Mollet del Vallès, tancàvem les celebracions del trentè aniversari de la Coral Cants al Vent i amb elles també l’etapa de deu anys sota la direcció musical del mestre Sergi Edo. La vida, però, continua i davant nostre s’obre una nova singladura, ara sota la direcció musical de la mestra Clara Vilaseca… Cada cosa té el seu moment!

  • Dilluns 22 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Guardiola guanya sense capitalitzar la debacle del PSOE i depèn de Vox” (El Periódico)
“El PP dependrà més de Vox a Extremadura i el PSOE s’enfonsa” (La Vanguardia)
“El PP guanya però necessitarà a un Vox disparat, i el PSOE s’enfonsa” (El País)
“Un Macba que enamora” (El Punt Avui)
“El PP torna a quedar en mans de Vox a Extremadura” (Ara)

Reflexions urgents després de les eleccions extremenyes d’ahir:

– El PP les ha guanyat, però ho fa amb una victòria incompleta si tenim en compte els objectius que Guardiola s’havia marcat en convocar-les: obtenir la majoria absoluta i deslliurar-se del llast de Vox (que ha obtingut uns resultats molt superiors als que els ultradretans esperaven), i acabar d’aquesta manera amb la situació de “bloqueig” pressupostari al qual la presidenta d’Extremadura va apel·lar al convocar-les.

– Es consolida el gir a la dreta de l’electorat extremeny iniciat el 2023 quan es posà punt i final als 36 anys continuats de govern socialista en aquella comunitat. En conjunt, PP i Vox s’han fet amb el 60,7% dels vots, mentre que l’esquerra (PSOE i Unidas por Extremadura) no supera el 36%. Al seu torn, l’extrema dreta, la gran guanyadora, passa de cinc a onze diputats i serà més clau encara a l’hora de conformar i condicionar el futur Govern autonòmic.

– Els socialistes s’enfonsen en obtenir la seva pitjor dada en una comunitat que havia estat considerada feu socialista. Part de la causa d’aquest enfonsament, l’elevat índex d’abstenció i la presentació d’un candidat incapaç de definir un projecte il·lusionant que motivés i mobilitzés els seus hipotètics votants.

– En una lectura en clau estatal, els resultats emanats ahir de les urnes extremenyes són. D’una banda, bons per al PP encara que col·loqui a aquesta formació en la cruïlla de decidir què cal fer a partir d’ara amb un Vox envalentint. De l’altra, per al PSOE signifiquen un cop important per a les seves aspiracions i fins i tot per a l’estabilitat del Govern de Pedro Sánchez.

  • Dimarts 23 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El PSOE extremeny s’escapça i obre el debat de l’abstenció” (El Periódico)
“Feijóo i Abascal es llancen avisos mutus sobre l’abast de la seva aliança” (La Vanguardia)
“Vox exhibeix les seves males relacions amb Guardiola abans de renegociar” (El País)
“Incògnita vaticana” (El Punt Avui)
“Dimiteix el candidats del PSOE a Extremadura per la desfeta electoral” (Ara)
“Nadal per fer ciutat” (Diari de Sabadell)

1. La claudicació de la UE davant les sancions de Trump a jutges i fiscals del Tribunal Penal Internacional (TPI) pel fet d’haver portat a terme investigacions relacionades amb Israel i l’Afganistan i també a relators de l’ONU per qüestions relacionades amb els territoris palestins ocupats) susceptibles d’afectar els EUA, posa negre sobre blanc la imperiosa necessitat de la UE de recuperar força i identitat i de no deixar-se portar per l’actitud cada dia més despòtica i amenaçant de Trump que, malgrat alguns petits indicis a la seva contra, continua actuant com si els EUA fossin casa seva i la resta del món el pati del darrere que està al seu servei com queda altrament demostrat amb la intenció de fer-se amb Groenlàndia al preu que sigui.

2. L’Audiència Provincial de Madrid revocava ahir l’ordre del jutge Juan Carlos Peinado de demanar tots els correus de l’adreça utilitzada a La Moncloa per Begoña Gómez des que Pedro Sánchez és president del Govern i fins a la data de la providència. En la interlocutòria, els jutges de l’Audiència Provincial de Madrid, tornen a retreure al jutge que en cap moment hagi raonat en la seva instrucció el fet de demanar els correus. D’aquí que en conseqüència anul·lin també l’ordre del jutge Peinado a la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil en el sentit que elaborés un informe sobre el contingut dels correus. El cas és que el jutge Peinado, amb les seves interlocutòries i decisions, es mostra cada vegada més al servei dels interessos de la dreta espanyola.

3. Junts viu a Sabadell una situació insòlita a partir del fet que la direcció local del partit –després d’haver trencat el pacte de govern amb els socialistes seguint directrius provinents de Waterloo– ha ordenat ara als seus dos regidors (Matas i Botta) que votin en contra de les ordenances fiscals que ells mateixos varen avalar quan governaven la ciutat de bracet amb els socialistes. D’aquesta manera, quan falta un any i mig per les pròximes eleccions municipals, i amb el fantasma d’Aliança Catalanadarrera l’orella, la guerra entre Matas i la direcció local del seu partit apunta cap a una victòria pírrica en la qual tant vencedors com vençuts en sortiran debilitats. Coses dels localismes i de les polítiques dels partits supeditades a personalismes que no sempre estan en consonància amb l’esperit de servei que les hauria de presidir. I així ens van les coses…!

  • Dimecres 24 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Sánchez firma la pitjor tardor legislativa dels últims 25 anys” (El Periódico)
“Illa preveu un pacte amb ERC al gener per concretar el nou finançament” (La Vanguardia)
“El PP deixa clar que vol un Govern de dretes amb Vox” (El País)
“La memòria de la diàspora” (El Punt Avui)
“Govern i entitats troben lloc durant dos mesos per als desallotjats del B9” (Ara)

Vigília de Nadal que encetem amb un fred climàtic notable (excepcional si tenim en compte els anys precedents, però en consonància amb la mitjana), encara que políticament calent i altament tempestuós. Més després dels resultats emanats de les urnes en ocasió de les eleccions autonòmiques extremenyes d’ara fa deu dies, que han posat damunt la taula un dilema d’impossible conciliació. La qüestió és si el PSOE s’ha d’abstenir per facilitar la investidura de Guardiola i evitar així que Vox imposi als populars condicions d’encaix difícil per un partit teòricament liberal o, contràriament, els socialistes no han de fer res i d’aquesta obligar Guardiola a pactar, si vol governar, amb l’extrema dreta amb totes les conseqüències que aquest fet comporta. Si des dels temps d’Adolfo Suárez, amb una manca de lleialtat institucional forassenyada, els populars no s’haguessin especialitzat en “assetjament i enderrocament” dels presidents de Govern socialistes (González, Rodríguez Zapatero i ara Sánchez) la cosa estaria meridianament clara: els socialistes s’haurien d’abstenir per facilitar a través de la negociació la investidura de Guardiola i, de retruc, evitar que Vox imposi al govern extremeny el seu llarg epistolari de polítiques neoliberals com aquestes: l’impuls del nacionalisme espanyol, retorn al centralisme, rebuig a polítiques feministes i LGTBI, mà dura amb la immigració, negació del canvi climàtic, reducció d’impostos, proteccionisme, comptant amb la complicitat de part tant dels mitjans de comunicació com la de la judicatura. Davant l’experiència atresorada a diverses comunitats autònomes on el PP governa –amb el suport directe o indirecte de Vox–, i la impossibilitat sobradament comprovada de diàleg entre PSOE i PP, no pot sorprendre que Sánchez estigui entestat en fer tot el possible per aguantar al capdavant del Govern fins a esgotar la legislatura i que, en contraposició del que marquen les polítiques neoliberals, avançar en matèria de drets socials. D’aquí també que l’actual Govern d’Espanya es reivindiqui com a garant dels serveis públics davant la involució social que es deriva de l’aliança entre el PP i Vox. Ho fa amb mesures com les que van ser aprovades al Consell de Ministres d’ahir, d’entre les quals en sobresurten:

– La pròrroga dels ajuts al transport durant el 2026 i un nou abonament únic que permetrà viatjar durant un mes utilitzant mitjans públics de transport de titularitat o concessió de l’Estat per 60 euros (30 en el cas dels menors de 26 anys) llevat de l’AVE.
– L’augment de l’ingrés mínim vital i de les pensions no contributives per sobre de la inflació.
– La prohibició d’executar desnonaments sense cap alternativa habitacional i de tallar subministraments bàsics a famílies vulnerables.

‌Toca ara esperar que passi el període nadalenc per posar negre sobre blanc quant al suport que mereixen aquestes i les altres mesures que conformen l’anomenat escut social quan el Govern les porti al Congrés per a ser convalidades. Haurem d’estar “atents a la jugada” el desenllaç de la qual serà políticament aclaridora.

  • Dijous 25 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Barcelona, l’opa al Sabadell  Rodalies, temes de conversa de l’any” (El Periódico)
“El Rei avisa de l’auge dels extremismes i el cansament ciutadà” (La Vanguardia)
“El Rei alerta de la “inquietant crisi de confiança en la democràcia” (El País)
“El Menjar per Nadal; un 5% més car” (El Punt Avui)
“Nou front de Trump contra Europa: veta l’entrada als EUA a un ex-comissari de la UE” (Ara)
“Protagonistes 2025” (Diari de Sabadell)

En ocasió d’aquesta ‘nova’ Diada de Nadal, després d’escoltar els missatges de Nadal de la monarquia i dels polítics i no polítics, em sembla més encertat que no pas mai reproduir, d’una banda, el poema Alguna cosa lleu de Miquel Martí i Pol –amb el qual, i malgrat tot, aprofito per desitjar-vos un bon Nadal–, i de l’altra, tres pensaments necessàriament complementaris, caçats d’aquí i d’allà.

Alguna cosa lleu i poderosa
que qualsevol paraula fa subtil
com si fos dita amb una veu molt íntima.

Això sol ser Nadal, i la tendresa
que s’instal·la, tal volta agosarada,
al lloc mateix on, dia rere dia,
hi creixen el neguit o bé l’enveja.

No dura tanmateix la meravella
i el vent d’any nou s’endú de cop els somnis
i malfereix quasi tots els propòsits.

I jo em pregunto: ¿podem dir-nos bons
si ho som només a toc de calendari?

Pensaments:

1. “No es pot invocar l’ordre mentre es destrueix la vida”. Ho defensen en un manifest, un centenar llarg de religiosos de tota Espanya davant l’actitud xenòfoba de l’alcalde Badalona, Xavier García Albiol, al desallotjar a 400 persones migrants de l’institut abandonat B9.

2. “El feixisme es combat amb arguments i amb polítiques socials que fomentin la cohesió intergeneracional”. No li falta, ni un bri de raó a l’autor d’aquestes paraules, el catedràtic d’Antropologia Social de la UPF, Carles Feixa.

 3. L’arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, Joan Planellas, a més del desallotjament de 400 persones immigrants de l’institut B9 de Badalona lamenta que un grup d’una cinquantena de veïns bloquegessin l’entrada a una parròquia on havien de pernoctar els desallotjats. “Ens hem tornat bojos?” es pregunta i convida a la ciutadania a preguntar-se “per què emigra tanta gent”. “És per una situació molt precària que tenen als seus països” i que cal abordar des dels països d’origen, però insisteix de les conseqüències de les “retallades” d’Europa i els Estats Units a les ONG que treballen al Tercer Món. Creu que comportarà un “augment” de la migració.

  • Divendres 26 de desembre de 2025

Avui no hi ha diaris

1. Malgrat la llevantada, aquest matí no he deixat de complir amb la meva rutina de la passejada diària. Mentre caminava, d’una banda ressonaven en el meu magí els fets esdevinguts a Badalona –precisament en uns dies que pretesament són de pau i de concòrdia–conseqüència de l’actuació de l’alcalde de la ciutat Xavier García Albiol. De l’altra, recordava aquells versos de la popular cançó de Joan Manuel Serrat Que bonita es Badalona, que a parer meu són tot un cant a la diversitat de cognoms i procedències de les persones que per les raons que siguin han de fer estada en un punt determinat de la nostra geografia. Són aquells que resen:

“Qué bonito es Badalona en invierno y en verano,
con mantilla y barretina, a la sombra y al solano.
Qué bonito es Badalona con sus viejos y sus niños,
con sus hembras y sus hombres, sus apellidos, sus nombres, su sexo y su domicilio”.

Res a afegir…

2. Arran del missatge de Nadal de Felip VI, em vaig preguntar a qui podien haver interessat les paraules del monarca. Dubto que als joves als quals el discurs, si el van escoltar, els devia entrar per una oïda i sortir per l’altra. Els joves estan farts de les batalletes d’avis rememorant temps passats de transició democràtica “exemplar” i allò que esperen són respostes als seus problemes. I això, mal que ens pesi, ho entén millor que no pas ningú un partit que es distingeix per no creure en la democràcia i que, precisament per això no para malauradament de créixer. Dubto que el missatge del monarca interessés a les dones a les quals no va dedicar ni una sola paraula just en un any en què han aflorat, també en la política, casos ben sonats d’assetjament i de violència masclista. Dubto també que interessés a les persones que –com jo mateix– estem preocupades per la creixent xenofòbia, que hauríem desitjat que el monarca fes una crida exemplar i contundent contra els discursos d’odi, sobretot en un any en el qual hem viscut disturbis i aldarulls xenòfobs a Torre-Pacheco i a Sabadell mateix i que acabarà amb els fets esdevinguts a Badalona. I, posats, dubto que el missatge del monarca interesses als polítics. El rei va dir que “la tensió en el debat públic produeix tedi, desencís, desafecció”. I quina ha estat la reacció dels polítics? Abascal, disparat a les enquestes i amb un èxit encara fresc a Extremadura, pensa que això no anava per ell i que qui ho volgués, busqués la desafecció, a una altra banda. Feijóo, obsessionat com està des que va arribar a la presidència del seu partit en incendiar la política fins que aconsegueixi fer caure el president del Govern, no pensa canviar. I Sánchez vol, per raons tàctiques, que Vox s’enforteixi, pensant que això complicarà la vida al PP i permetrà als socialistes refer-se de cara a les pròximes eleccions generals. Passa, però que a la vida real, la que discorre a aquesta banda del televisor i de les xarxes socials, PP i Vox continuaran acusant de radical i populista l’esquerra, i l’esquerra continuarà afirmant que els populistes i els extremistes són Vox i el PP. Això sí. Tots, amb gest circumspecte, han valorat positivament el discurs del rei i el seu clam contra els extremismes, els radicalismes i els populismes. Viure per a veure!

  • Dissabte 27 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El temporal posa al límit el litoral i els rius de Catalunya” (El Periódico)
“El Suprem forçarà al govern espanyol a acollir els menors que demanin asil” (La Vanguardia)
“Trump justifica l’atac contra l’ISIS a Nigèria per l’assassinat de cristians” (El País)
“Mentir la gola” (La República – El Punt Avui)
“Trump ataca l’Estat Islàmic a Nigèria” (Ara)
“Resum de l’any” (Diari de Sabadell)

Sempre he pensat que l’himne nacional de Catalunya no hauria d’haver estat Els Segadors si no El Cant de la Senyera, per la seva majestuositat i com a símbol musical per excel·lència de la identitat d’un poble que sota la seva ensenya vol avançar unit, orgullós de la seva història i la seva cultura. Anit, mentre l’escoltava de nou en acabar el tradicional Concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català, mentre en el rerefons ressonaven els fets esdevinguts a Badalona els darrers dies, em preguntava per enèsima vegada per què en comptes d’enarborar senyeres –que en tot cas és el què pertocaria amb El Cant de la Senyera–, cantaires i assistents al concert despleguen majoritàriament estelades que en cap cas són representatives de tot el país. Tot un oxímoron, no creieu?.

  • Diumenge 28 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Els vuit grans reptes de l’àrea metropolitana” (El Periódico)
“Catalunya ingressarà més per l’IVA de les pimes amb el nou finançament” (La Vanguardia)
“Europa es posa en alerta davant envestida estratègica dels EUA” (El País)
“Els inversors reserven hotel a Barcelona” (El Punt Avui – L’Econòmic)
“La temptació ens fa emmalaltir” (Ara)

1. El dia dels Sants Innocents s’ha despertat esplendorós després dels tres dies de vent i de pluja intensa que ens han fet memòria del temps meteorològic que correspon a l’hivern i que, per segona vegada en dos anys, ha provocat la caiguda d’un fanal de l’enllumenat públic al centre de la ciutat amb el resultat d’una persona ferida greu. A banda d’aquest incident qui no recorda avui l’emoció de quan els que sumem més anys érem petits en preparar l’engany o broma que faríem el dia dels Sants Innocents, alhora que buscàvem la notícia falsa i humorística publicada en el diari o emesa per la ràdio i, anys a venir, també de televisió. Avui, però, les notícies falses ja no cal buscar-les ni inventar-les atès que malauradament ens arriben totes soles cada dia. I així, l’ull que buscava la notícia falsa en els mitjans de comunicació ha de ser avui el que es fa imprescindible per destriar veritat i mentida quan naveguem per internet i/o accedim a les xarxes socials. Segons Verificat, l’”entitat independent amb un enfocament neutral i imparcial a tots els temes que tractem i a totes les activitats que duem a terme”, només solament el 6% dels catalans sap distingir sempre entre notícies falses i certes, segons.

2. El col·lapse a urgències aquests dies arran del pic de grip A, no és dissortadament una innocentada. Ans al contrari, és una realitat com un temple que posa de manifest que serveis fonamentals de l’estat del benestar (amb la salut, la formació i l’habitatge al capdavant, però no només) no evolucionen d’acord a com ho fa el creixement demogràfic del país. Si no ens posem les piles urgentment, la Catalunya dels 10 milions pot quedar col·lapsada.

3. Donald Trump es va posar a si mateix la medalla del premi de la Pau de la FIFA creat a la seva mida pel seu amic Gianni Infantino. Trump ho vol tot a la seva major glòria. També el Premi Nobel de la Pau i no suporta que Barack Obama el tingui i ell no. Com tampoc suporta que determinades institucions nord-americanes llueixin el nom d’altres presidents i no pas el seu. Un comportament lògic en una persona egocèntrica. En aquest context pot entendre’s com el magnat nord-americà presumeix cada dia que passa d’haver resolt vuit guerres a partir d’aplicar de pau que aconsegueix gràcies a la pressió que exerceix amb l’amenaça dels aranzels. I mentrestant, el pla de pau de Trump tantes vegades anunciat imminent per a Gaza s’encalla i ningú sap com desencallar-lo. Tampoc el pla de pau a partir del qual s’hauria d’arribar al teòric final de conflicte entre Ucraïna i Rússia, amb moltes promeses, això sí, però amb ben pocs resultats. És el mateix Trump que al Carib i al Pacífic Oriental ordena execucions extrajudicials com aquell qui res, que vol comprar Groenlàndia i que va assegurar que amb ell al capdavant dels EUA no s’iniciaria cap nou conflicte bèl·lic i que acabaria amb el més calents (Gaza i Ucraïna) en només vint-i-quatre hores. Mentrestant, però, mentre ara es discuteix si són llebrers o perdiguers, els bombardejos sobre Gaza i Ucraïna no cessen malgrat els altos al foc i tampoc els actes hostils contra Veneçuela…

  • Dilluns 29 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Fa 10 anys que BCN no dona noves llicències de taxi” (El Periódico)
“Trump i Zelenski acosten posicions, però sense tancar cap acord” (La Vanguardia)
“Trump i Zelenski diuen que la pau és a prop sense concretar avenços ” (El País)
“El saqueig del franquisme” (El Punt Avui)
“Compte enrere dels pactes de Rodalies i el nou finançament” (Ara)

En declaracions a El Periódico i en resposta a la pregunta de ¿Com veu Junts?, Xavier Trias es va mostrar contundent: “Hi tenim gent molt bona, però hi ha una tendència a repartir molt les responsabilitats i a no tenir clar qui mana. Cal deixar-ho clar. A Convergència no hi havia discussió, tothom sabia que manava un, que era Jordi Pujol, però després la cadena de comandament era clara”. En la mateixa entrevista, tot i que creu que Carles Puigdemont és el “líder natural” del partit, lamentava que la seva “capacitat” i la seva “força” disminueixin pel fet d’estar lluny de Catalunya i afegia que: “És impossible manar estant fora”. Segons assegurava Trias, la seva aposta actual és lluitar per tal que Puigdemont pugui tornar a Catalunya amb l’amnistia i es mantingui al capdavant del partit, però que ho faci amb un sistema similar al del PNB: “Els bascos ho tenen bastant ben muntat, diferencien molt bé la presidència de la gestió”. És a dir, que Puigdemont presideixi Junts, però que no sigui el candidat a la Generalitat. Assenyalat això Trias no es mullava sobre qui ho hauria de ser perquè no vol fer “enfadar a ningú”, però assegura que hi ha “moltes” possibilitats i que hora és de donar una “oportunitat” a altres persones. Més clar, l’aigua.

  • Dimarts 30 de desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Feijóo governarà sense Vox malgrat els pactes autonòmics” (El Periódico)
“Els preus dels pisos repunta i tanca l’any amb una pujada del 13%” (La Vanguardia)
“Trump assegura que ha llençat el primer atac terrestre contra Veneçuela” (El País)
“Sense centre” (El Punt Avui)
“El jutge demana a Feijóo que aporti també els seus missatges amb Mazón” (Ara)
“25 fotografies del 2025” (Diari de Sabadell)

1. Demà acaba l’any actual i hora és de fer balanços i pronòstics. Una de les certeses que tenim de cara el 2026, és que la qüestió de l’habitatge continuarà essent un dels principals problemes que centrarà l’atenció de tothom, al qual caldrà fer front sense més dilacions. Un problema que està planant amb contundència sobre l’actual generació der joves, però que a la llum del dèficit d’habitatges que patim, també ho farà segur en les pròximes generacions si ens atenim a les projeccions demogràfiques que ens parlen d’una població, a Catalunya, de l’ordre dels 10 milions de persones en el llindar del 2050.

2. Una altra de les certeses amb les quals acaba l’any és que el canvi climàtic ja és aquí, que ha arribat per quedar-se i els seus efectes els anirem percebent amb el pas del temps. L’any 2025 s’acomiada amb els greus desastres derivats de les grans anomalies climàtiques viscudes arreu del món. A casa nostra en quedarà, de moment, el record d’un mes de desembre extremadament plujós –amb llevantades que han passat per damunt de platges i passeigs marítims, arrasant-los– que se surt de la norma del que se suposa hauria de ser normal. És clar que el concepte normalitat, també pel que fa a les qüestions climàtiques, ha tocat a la seva fi i a partir d’ara ens haurem d’adaptar a una nova meteorologia cada vegada més impredictible.

  • Dimecres 31 desembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Any de bojos” (El Periódico)
“” (La Vanguardia)
“La borsa espanyola tanca el seu millor any en tres dècades” (El País)
“El món a la deriva” (El Punt Avui)
“Quinze mirades al segle” (Ara)

1. Feijóo s’ha tret finalment la mascareta i ja no s’està gens ni mica de deixar clar amb qui té intenció de pactar. “Nosaltres no som el partit de Sánchez. Nosaltres ens presentarem a les eleccions generals per guanyar-les. Quan les guanyem, intentarem governar en solitari. És el nostre objectiu”. A això ha afegit que en cas que el PP no aconsegueixi prou majoria per governar, s’obrirà a “acords per a garantir la governabilitat d’Espanya” amb d’altres forces polítiques, situant el seu “cordó sanitari” en Bildu i no pas en Vox ni tampoc en els seus votants. Més clar, l’aigua.

2. Ha passat més d’un any i a hores d’ara no sabem encara què va fer Mazón la tràgica vesprada del 29 d’octubre de 2024. En qualsevol cas costa molt de creure que ningú hagi pogut esbrinar la veritat quant a aquella tarda. L’única certesa que tenim és que Mazón, com també Feijóo, no han deixat de mentir ni un moment, sabent que ho feien. Les proves en aquest sentit són irrefutables si tenim en compte els canvis de relat als quals hem assistit els darrers catorze mesos.

3. I per cloure any, aquest poema, també de Miquel Martí i Pol:

“Invoco els dies clars, ara que sé
que me’n desposseeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encès de les paraules.
A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m’acompassa
la mirada i la veu.
Tot se’m revela nou, però l’espera
m’adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.

Propòsits?
Quins propòsits?”