El meu diari (Juliol de 2025)

• Dimarts 1 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“El BBVA tira endavant amb l’opa del Sabadell” (El Periódico)
“Santos Cerdán a la presó” (La Vanguardia)
“Santos Cerdán a presó per corrupció” (El País)
“Refugiats, el flux que no s’atura” (El Punt Avui)
“Cerdán a presó sense fiança” (Ara)
“Mesures excepcionals per una calor inèdita el juny” (Diari de Sabadell)

1. La pressió sobre Pedro Sánchez perquè dimiteixi, després que Santos Cerdán ingressés ahir a presó ha anat augmentant les darreres hores. En qualsevol cas, la clau de volta perquè Sánchez es decideixi fer un pas al costat per deixar que sigui una altra persona del seu partit qui lideri el Govern, és a les mans dels seus socis de legislatura. Si ells li retiren la confiança, Sánchez haurà de dimitir i, possiblement, convocar eleccions. Si ells li mantenen la confiança –i Sánchez se sotmet a una qüestió de confiança–, el president del Govern podrà continuar al capdavant de l’executiu envoltat, això sí, de renovades dificultats. Així és i així funciona la democràcia en la qual és el Parlament qui nomena, qui manté i qui revoca.

2. El BBVA ho tenia complicat fer-se enrere en l’opa sobre el Sabadell i no ho ha fet sobretot atenent els problemes de tota mena que si abandonava podia comportar a l’entitat. Així és que el BBVA ha entès que millor és perdre o guanyar la batalla en funció del que els accionistes del Sabadell decideixin, que no pas retirar-se tard i malament.

3. Eric és el tercer fill del primer matrimoni del Donald Trump en el qual té dipositada la confiança perquè el succeeixi en presidència dels EUA, talment com si es tractés d’una dinastia hereditària. D’aquí que l’Eric, en una conversa amb el Financial Times (FT), al ser preguntat sobre si ell es veia en la línia de successió del seu pare va respondre que en tenia alguns dubtes, pensant en els seus fills que no voldria que passessin pel què ell va passar en ocasió del primer mandat del seu pare. El més sobresortint, però, de l’entrevista és quan l’Eric afirma que “si hi ha una família [als EUA] que no s’ha beneficiat de la política, és la família Trump” (sic). Tenint en compte l’enfilada de conflictes d’interès en els quals poder i negoci es barregen com a mínim des que el patriarca de la família torna a ocupar la Casa Blanca –tractes immobiliaris, inversions de milers de milions en criptomonedes o la creació de la memecoin $TRUMP amb la que han guanyat fins ara uns 350 milions de dòlars– les paraules de l’Eric són la millor prova del nou, quant a la seva manera de relacionar-se amb la veritat. Així és que el noi ens ha sortit igualet al seu pare. “De tal buc, tal eixam” com exclamava la meva sàvia àvia.

• Dimecres 2 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’UCO rastreja 479 comptes bancaris de la trama Cerdán” (El Periódico)
“El PP sondeja sense èxit els aliats de Sánchez per una moció de censura” (La Vanguardia)
“Sánchez prepara una sacsejada en el PSOE per no llençar la tovallola” (El País)
“Vacances en ruta” (El Punt Avui)
“El Santander guanya la pugna per la filial britànica del Sabadell” (Ara)

1. Com si es tractés d’un film de suspense, el camí de l’opa del BBVA sobre el Sabadell continua presentant sorpreses. La darrera, que el Consell d’Administració del Sabadell acceptava ahir l’oferta del Banc Santander per quedar-se amb la seva filial britànica TSB. Amb aquesta transacció, el Sabadell ingressarà de l’ordre de 3.100 milions, els quals, segons ha anunciat Josep Oliu, revertiran als accionistes amb un dividend que es vindrà a afegir als ja programats fins ara. Tot i això, perquè la venda sigui en ferm, cal el vistiplau de la junta general d’accionistes (convocada pel 6 d’agost) i el de les autoritats monetàries i de mercat competents. En qualsevol cas, la venda del TSB s’ha interpretat com una nova maniobra del Sabadell per dificultar l’opa. De fet, l’anunci de la transacció s’ha publicitat just l’endemà que el BBVA decidís continuar amb l’operació hostil d’adquisició del Banc Sabadell, tot i les condicions que el govern espanyol ha imposat. De moment, després d’aquest moviment, les accions del Sabadell han esclat prop d’un 5%. Suma i segueix…

2. Aquest matí m’han assaltat ingènuament un seguit de preguntes que tenen a veure amb la coincidència causal –que no casual– en el temps dels casos Santos Cerdán i fiscal general de l’Estat, de la vaga de fiscals i jutges i de la pressió fora mida dels populars als carrers i ara també al Parlament de Catalunya en un intent d’implicar Illa amb la corrupció (“El que pueda hablar, que hable, el que pueda hacer, que haga, el que pueda aportar, que aporte, el que se pueda mover, que se mueva. Cada uno en su responsabilidad tiene que ser consciente de la situación de crisis en la que estamos”), desesperats al veure que ningú, de moment, els fa cas en el seu intent de sumar al Congrés dels Diputats els escons que els fan falta per feu caure a Pedro Sánchez. Una de les preguntes que em feia té a veure amb el fet que mentre en el cas del Fiscal de l’Estat no es va perdre ni un minut per investigar d’on havia sorgit la famosa filtració de frau fiscal comès per Alberto González Amador, no em consta que ningú hagi mogut un sol dit per esbrinar d’on procedeixen les filtracions dels informes de l’UCO a partir dels quals s’incrimina sense més proves a Santos Cerdán. I que quedi ben clar que no l’exculpo gens ni mica del possible comportament il·lícit per corrupció per part del que fou secretari d’Organització del PSOE fins fa uns pocs dies. La segona pregunta que em feia era sobre la vaga de fiscals i jutges que s’oposen a què, en el Congrés dels Diputats, es discuteixi la llei promoguda pel Govern susceptible de modificar les vies d’accés a la judicatura i en el ministeri públic. En definitiva, jutges i fiscals conservadors s’oposen a què el poder legislatiu faci la seva feina que li correspon i que no és altra que legislar. Una situació, la de la vaga, que es miri com es vulgui és una clara intromissió d’una part del poder judicial sobre el legislatiu. Com escrivia en començar, massa coincidències perquè es tracti tot plegat de fets casuals. Aznar va assenyalar el camí, i una part important de la dreta i dreta extrema (política, econòmica, judicial, social…) l’està seguint…

• Dijous 3 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Feijóo afronta el congrés del PP amb la legislatura en suspens” (El Periódico)
“Sumar transmet al PSOE durs retrets per la seva passivitat” (La Vanguardia)
“Feijóo a Junts: ‘han de decidir si volen posar el comptador a zero’” (El País)
“20 anys de matrimoni igualitari” (El Punt Avui)
“Catalunya estrena l’estiu amb unnou récord d’ocupació” (Ara)
“Un bus de nit a Sabadell” (Diari de Sabadell)

1. Joc a dues bandes. Feijóo ha decidit que Miguel Tellado, el fidel escuder que el va acompanyar des de Galícia quan va fer el salt a la direcció nacional, assumeixi la secretaria general del partit en substitució de Cuca Gamarra i que Ester Muñoz, de la que es valora tant la contundència com la capacitat comunicativa, passi a ser la portaveu del grup parlamentari. Però no només això. Tellado assumirà també la secretaria d’organització. Poder absolut, doncs, per Tellado que, en la seva joventut, havia estat activista estudiantil militant al Movemento Estudiantil Universitario (MEU) que orbitava a l’entorn de l’ala més radical del Bloque Nacionalista Galego. D’aquesta manera, Feijóo, que va arribar a Madrid després de la caiguda de Pablo Casado envoltat d’una aura de moderació, s’ha anat col·locant –per imperatius de pressions internes– en posicions cada vegada més extremes i si el PP feia fins ara una oposició hiperbòlica, tot indica que a partir d’ara la música serà sonarà encara més estrident. Però no per això, Feijóo tanca les portes a pactar amb Junts. Ans al contrari. La prova és que hagi convidat a Puigdemont a “posar el comptador a zero” en un canvi important de registre i fent oblit de l’actitud dels populars envers els juntaires. La política, però, acaba fent estranys companys de llit i qui sap què pot acabar passant. Recordeu quan Aznar parlava català en la intimitat?

2. Sabadell deu ser l’única ciutat gran que els serveis funeraris són gestionats per una sola empresa talment com es tractés d’un monopoli. La ‘culpa’ que això sigui així no és de la concessionària actual del servei sinó més aviat de les dificultats amb les quals es troben les companyies que fins ara han intentat entrar en el mercat sabadellenc. Primer va ser Mèmora qui va proposar obrir un tanatori al barri de Gràcia, tocant a la Rambla Iberia i va obrir una oficina a la plaça del Mercat que ben aviat va haver de tancar. Els veïns es van oposar a la instal·lació amb arguments peregrins i el projecte no va reeixir. Ara sabem que dues funeràries foranies –Truyols i Àltima– volen bastir sengles tanatoris al barri de Can Gambús. I ara són de nou els veïns d’aquest sector els que s’hi oposen. L’argument, el de sempre: “per què aquí, al nostre barri i no a un altre punt de la ciutat”.

• Divendres 4 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“El 75% dels instituts creuen que les empreses ignoren l’FP dual” (El Periódico)
“La cimera mundial pel desenvolupament tanca amb pactes no vinculants” (La Vanguardia)
“L’esclat del ‘cas Cerdán’ castiga al PSOE i dona ales a Vox” (El País)
“Sisa: ‘Voldria arribar al final de la vida sent altra vegada un nen” (La República – El Punt Avui)
“Trump aprova la gran retallada fiscal i de serveis socials” (Ara)

1. L’extrema dreta s’ha tret, també a Sabadell, la mascareta i en una hàbil acció, ha sortit al carrer disposat a treure rèdits dels incidents viscuts al barri de Les Termes arran de l’ocupació d’un local comercial per part d’uns malfactors sobradament coneguts. Davant els fets, Marta Farrés, al mostrar-se contundent amb els aldarulls, ha carregat contra els “radicals” que van prendre’s la justícia pel seu compte, alguns amb la cara tapada i amb pals, esperonats per Vox. Davant els fets em quedo amb l’opinió d’Antonio Santamaría que a l’iSabadell  ha escrit que “l’ocupació de caràcter delinqüencial, iniciada dissabte de la setmana passada, ha estat la gota que ha fet vessar el got de malestars llargament acumulats al barri [de Les termes]. El fet que l’ocupació fos protagonitzada per delinqüents magrebins s’ajusta com un anell al dit al relat ideològic de Vox sobre uns barris insegurs i amenaçats per bandes d’immigrants il·legals. El partit d’extrema dreta va afanyar-se, a través de les xarxes socials, a convocar els seus seguidors i tirar benzina al foc. L’alcaldessa Marta Farrés, conscient de la gravetat dels successos, va comparèixer en roda de premsa flanquejada pel regidor de Seguretat, els caps de la Policia Municipal i Mossos d’Esquadra i el president de la Federació d’Associació de Veïns (FAV). L’alcaldessa va justificar la ràpida actuació dels cossos policials fins que no van obtenir, dijous, el permís judicial per procedir al desallotjament i detenció dels delinqüents. Tanmateix, la gravetat dels disturbis revela una manca de treball preventiu dels cossos de seguretat mentre s’esperava l’autorització judicial. Potser això no hauria passat si existís la sempre promesa i mai materialitzada policia de barri. La insuficient tasca preventiva no va deixar cap altra opció que la repressió davant els disturbis, la violència cega i els intents de linxament. Marta Farrés –en al·lusió velada a Vox– ha carregat contra aquells que atien l’odi i la violència racista, prou coneguts pels cossos policials. En qualsevol cas, aquests aldarulls són un seriós avís, un símptoma, de la gravetat de la degradació d’alguns barris de la ciutat. S’hi concentren els pitjors efectes de les creixents desigualtats socials del capitalisme a escala global i local. Les dures condicions de vida i treball estan generant un enorme malestar social que és capitalitzat per una extrema dreta cada cop més atractiva entre molts joves. Els problemes estructurals reclamen solucions estructurals. Requereixen temps i una estratègia definida i determinada. A l’època de Pasqual Maragall, als tripartits d’esquerra, s’impulsà el Pla de Barris per pal·liar les condicions de vida dels 50 barris més pobres del país. A Sabadell foren inclosos Can Puiggener, Torre-romeu i els barris del sud. Ara, Salvador Illa ha promès recuperar aquella iniciativa. Malgrat que no ser una solució definitiva pot contribuir a millorar les condicions de vida en aquests barris oblidats mitjançant una decidida intervenció pública. D’altra banda, en el dia a dia, els partits democràtics, les organitzacions cíviques i socials han d’entomar un combat ideològic sense descans contra l’extrema dreta per impedir que guanyin la batalla cultural i que el racisme i la xenofòbia siguin vistos com una actitud normal. Els cossos policials tenen un paper molt important a desenvolupar en aquestes delicades matèries, aprofundint en les tasques preventives, sent de debò una policia de proximitat, arrelada al barri, a les preocupacions i inquietuds del veïnat per evitar la repetició de brots de ràbia i violència com els que acabem de veure. Davant un avís tan seriós els governs de Catalunya i Sabadell no tenen temps per perdre per entomar les mesures estructurals i conjunturals a l’alçada de greus i complexos problemes plantejats.”

• Dissabte 5 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Espanya davant un dilema” (El Periódico)
“Sánchez renova la cúpula del PSOE per enterrar l’etapa d’Ábalos i Cerdán” (La Vanguardia)
“Sánchez: ‘Si pensés que marxant es resoldria el problema, ho faria’” (El País)
“El dilema del compromís” (La República – El Punt Avui)
“Sánchez feminitza la cúpula del PSOE per intentar girar full” (Ara)
“Batalla campal sense precedents” (Diari de Sabadell)

1. Pensament: “Cuando nosotros tuvimos problemas, nos juntamos y lo que hicimos fue endurecer las leyes para mejorar la lucha contra el delito. Ahora que hay un agujero negro, se han puesto a endurecer las leyes contra la independencia judicial. Esa es la diferencia, unos actuamos contra la corrupción y otros contra los jueces, contra los fiscales y la Guardia Civil”. Són paraules d’M. Rajoy, és a dir del Mariano Rajoy dels casos de corrupció Bárcenas, Kütchen, Gürtel i un llarg etcètera… Que curta és la memòria! Viure per a veure!

2. Des de l’hospital on estem aquests deies després de la intervenció que han fet a l’Olga, segueixo la polèmica entorn la cantada tradicional d’havaneres a Calella de Palafrugell. La decisió de l’ajuntament de tancar la trobada amb tres composicions d’autors locals en substitució de fer-ho amb la popular havanera El meu avi de José Luis Ortega Monasterio, ha estat motiu de ‘revolta’ popular, oposant-se a la mesura. Sense entrar en el fons de la qüestió, posar de relleu la contradicció que suposa que una decisió adoptada per l’ajuntament de Palafrugell arran el fet que Ortega Monasterio hagués estat implicat en una xarxa d’explotació sexual, tal com va destapar el documental Murs de silenci, sigui contestada sorollosament pel públic. D’aquesta manera, des d’ara, El meu avi passarà a engrandir l’imaginari popular i mític d’aquest nostre gran però a voltes petit país que és Catalunya…

• Diumenge 6 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Espanya entre un canvi de ‘soca-rel’ i ‘salvar el vaixell” (El Periódico)
“Feijóo es llança a conquerir el centre per derrotar el PSOE” (La Vanguardia)
“Sánchez resisteix però no aconsegueix posar fi a la crisi” (El País)
“Els fons de defensa atreuen els inversors” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“El capità es queda a capejar el temporal” (Ara)

1. Elon Musk ha creat un nou partit polític als EUA. “Quan es tracta d’arruïnar el nostre país amb malbaratament i corrupció, vol dir que vivim en un sistema de partit únic, no en una democràcia”. “Avui, el Partit Amèrica neix amb la voluntat de tornar-te la teva llibertat”. Sense més comentaris…

2. Coses de la política: Feijóo està disposat a pactar amb Junts per enderrocar a Sánchez. I Junts no diu pas que no…

---

• Dilluns 7 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Feijóo es llança al centre i aspira governar en solitari” (El Periódico)
“Espanya ha de rehabilitar el parc d’habitatge per lluitar amb la calor extrema” (La Vanguardia)
“Feijóo desitja governar en solitari sense renunciar a pactes amb Vox” (El País)
“Una herència malaguanyada” (El Punt Avui)
“Feijóo obté mans lliures per pactar amb tothom, excepte Bilbu” (Ara)

1. El cap de setmana ens deixa un Pedro Sánchez intentant redreçar el rumb del seu partit en el pitjor moment de la seva presidència. Mentrestant, Alberto Núñez Feijóo travessa el seu moment més còmode com a líder del PP, gràcies al cas Cerdán i derivades. La combinació d’ambdues constatacions deriva en un clima de confiança per a la dreta que ja es veu en la Moncloa. Caldrà veure abans com evoluciona tot plegat, atès que la política dona a voltes tombs inesperats. Un exemple: aquell congrés del PP que quan es va anunciar presagiava tensions internes susceptibles d’afeblir el lideratge de Feijóo, per art de Santos Cerdán, haurà estat el congrés del seu encimbellament.

2. Foto de portada d’avui per a la història. Aznar, Rajoy, Feijóo i Ayuso en una mateixa imatge. Tots ells diuen lluitar contra la corrupció quan el fet és que darrere cadascun d’aquests personatges hi ha un munt d’històries inconfessables.

3. Llegeixo un article que parla del paper de l’escola pel que fa a l’educació dels infants. En llegir-lo no em puc estar de recordar a l’escriptor portuguès Premi Nobel de Literatura 1968 José Saramago (1922-2010), que no es cansava mai d’insistir que el paper de l’escola és el de formar en competències als alumnes, no pas el d’educar-los en valors. Una tasca, aquesta darrera, que indefectiblement correspon a la família…

• Dimarts 8 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’IBI puja menys que l’IPC a Catalunya en l´’ultima dècada” (El Periódico)
“El PP es compromet a governar en coalició amb Vox” (La Vanguardia)
“Vox defensa la deportació de vuit milions d’immigrants” (El País)
“Crits de revolta a Turquia” (El Punt Avui)
“El PP tanca la porta a una coalició amb Vox, l’endemà del seu congrés” (Ara)
“Els veïns, amb la democràcia” (Diari de Sabadell)

1. Des d’ahir tornem a ser a casa. La darrera ha estat una setmana llarga dominada per les incerteses que sempre es deriven d’una intervenció quirúrgica, més si com ha estat en aquest cas, és una mica delicada. Sortosament, però, tot ha anat bé. En qualsevol cas, des d’un hospital, les coses es veuen sensiblement diferents de quant ets a casa, si més no perquè els centres d’observació i les prioritats no són els mateixos. Sigui per això o per la complexitat dels moments pels quals políticament transitem, de reconèixer que aquesta darrera ha estat una setmana políticament trepidant que ha desembocat en un cap de setmana no menys vibrant, curull de missatges i promeses dels uns i dels altres que ateses experiències anteriors, són susceptibles de caure en el buit dels oblits tan bon punt sigui convenient. Un repàs d’hemeroteca pot ser en aquest sentit altament aclaridor. Però així són les coses de la política i de la vida. Serveixi això que acabo d’escriure per justificar que algunes de les opinions que diàriament deixo reflectides en aquest meu diari, queden obsoletes i fins i tot sense sentit al cap d’uns pocs dies o setmanes, simplement perquè el context i les circumstàncies canvien. Qui havia de pensar que el congrés del PP seria tan plàcid només fa unes setmanes? Sense cap mena de dubte, el cas Cerdán, hi ha influït d’una manera substantiva de la mateixa manera que ha desestabilitzat el PSOE.

3. L’escriptor i psiquiatre portuguès António Lobo Antunes (1942) va dir que els Premis Nobel responien al criteri d’un grup d’avis que es reunien a Estocolm i a Oslo, en el cas del de la pau. És clar que potser ho va dir perquè ell ha estat candidat al Nobel de literatura sense que fins ara li hagin atorgat. Aquest fet no ha privat, això no obstant, que les paraules de Lobo m’hagin repicat al magí quan, aquest matí m’he despertat amb la notícia que un home investigat arran de possibles crims de guerra (Benjamín Netanyahu) proposava com a candidat al Nobel de la Pau d’enguany a un altre home que per haver suspès els ajuts als més desvalguts, està condemnant al patiment i a la mort a milers de persones (Donald Trump).  Res d’això relacionat amb la sol·licitud del Nobel tindria més rellevància si no fos perquè la darrera idea de Netanyahu amb el vistiplau de Trump, és aixecar una “ciutat humanitària” –ves quin sarcasme– al sud de Gaza on pensa concentrar sis-cents mil palestins que només en podrien sortir si estiguessin disposats a marxar d’Israel. Voleu més maldat davant el silenci còmplice de la comunitat internacional?

3. Mentrestant, aquí, Vox, un alumne aplicat de Trump, assegura que si ells arriben a governar, promouran un pla per promoure la deportació d’un total de vuit milions d’immigrants que inclouria els de segona nascuts a Espanya. Tot un disbarat. Davant això i del rebombori que la proposta va despertar el secretari general dels populars, Miguel Tellado, va elevar a la categoria de promesa de no governar en coalició amb Vox en cas que Feijóo guanyi les eleccions. Res no va dir, però, quant a què farien en el cas que Vox els exigís ​​entrar al Govern si Feijóo no trobés cap altre suport per a la investidura. A tenir en compte, però, que una promesa semblant la van fer els populars abans de les eleccions municipals i autonòmiques i avui, PP i Vox governen en coalició en cinc autonomies. I és que les promeses electorals, com les paraules, se les emporta el vent.

• Dimecres 9 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“La destitució d’Àbalos va enfonsar els ingressos de les empreses de la trama” (El Periódico)
“Sánchez presentarà un pla anticorrupció ampli per convèncer els seus socis” (La Vanguardia)
“Vox exigeix al PP que assumeixi les tesis ultres en immigració” (El País)
“El mapa submarí de Catalunya” (El Punt Avui)
“Incendis en cadena” (Ara)

1. Els incendis forestals desfermats al Baix Ebre i ahir mateix a l’Anoia, em retornen a la vella reflexió que de l’experiència ben poc o res n’aprenem. Estem farts de sentir a dir que els incendis s’apaguen a l’hivern i que la sequera es combat quan els pantans estan plens. I és ben cert. Només amb mesures preventives (i aquesta és la paraula clau) poden apaivagar-se –ja no dic anul·lar del tot– els riscos d’incendis estiuencs o de sequeres futures que ens condicionaran. Mesures preventives que, certament, tenen uns costos associats, inferiors en qualsevol cas als que es derivaran de fer front a un incendi, contra el qual caldrà mobilitzar ingents dotacions de bombers, agents forestals, mossos d’esquadra, guàrdia civil, adf’s i –com en el cas de l’incendi del Baix Ebre– fins i tot a l’UME. En un exercici senzill d’anàlisi dels costos que es deriven de la mobilització i logística necessària per acompanyar aquest volum de persones i d’equips, fàcil serà concloure que és molt millor –i més econòmic–, promoure, per exemple i en aquest cas, ramats ecològics comandats per pastors professionals, amb la missió de pasturar pels nostres boscos, alimentant-se del sotabosc, un dels agents principals a tenir en compte a l’hora d’avaluar el risc de generació i propagació d’un incendi. Ho escrivia més amunt, la prevenció és la paraula clau a l’hora de fer front a ludopaties, addiccions, accidents de tota mena i un llarg etcètera… Prevenció és la paraula clau a partir de la qual, malgrat els costos econòmics inherents associats a qualsevol política de prevenció, s’acabaria presentant un balanç positiu, sobretot pel que fa a costos socials, però també econòmics. Desenganyem-nos, els diners dels quals les administracions disposen són –ho seran sempre– escassos. Allò, però que no és tan escàs, és la capacitat i l’oportunitat de gestionar millor els recursos dels quals disposem i que no són pocs.

2. Pedro Sánchez se la juga avui al Congrés, ja que ni Sumar, soci del govern de coalició, ni la resta de socis parlamentaris per la investidura estan massa disposats a atorgar el seu suport al president del Govern. Tot dependrà una vegada més de l’habilitat de Sánchez per recollir les inquietuds dels seus socis de Govern quant a les mesures a prendre per lluitar contra la corrupció. Si se’n sortirà o no, ho sabrem ben aviat. En la corda fluixa, la qüestió de confiança o la dissolució del Parlament amb la consegüent convocatòria d’unes eleccions que solament beneficiarien a la dreta i a la dreta extrema, més envalentida que no pas mai a l’haver aconseguit col·locar la immigració al centre de l’agenda política i fer-ho a més en els termes que a ella li convé. Vox es va enredar en xifrar l’abast de les deportacions (ara diuen que no saben quants milions de persones voldrien expulsar) però l’assumpte ha aconseguit atrapar en la seva teranyina al PP. Vox, de moment ha advertit a Alberto Núñez Feijóo que en cas d’una seva victòria electoral, no li donarà suport si no assumeix la política migratòria de l’extrema dreta amb deportacions massives incloses. Al seu torn, la pressió de Vox està generant força debats interns contradictoris entre els populars, que Santiago Abascal aprofita al dir: “Que els espanyols decideixin: el PSOE de Sánchez, el PSOE de Feijóo o la veritable alternativa de Vox”. És evident que Vox no vol donar suport al PP, sinó suplantar-lo.

• Dijous 10 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Enfangats” (El Periódico)
“Sánchez reté els aliats en un intercanvi d’afronts amb Feijóo ” (La Vanguardia)
“Els socis donen oxigen a Sánchez” (El País)
“Sagàs el romànic retrobat” (El Punt Avui)
“Els socis salven Sánchez” (Ara)
“Prop de tres milions en asfalt i voreres aquest any” (Diari de Sabadell)

Del debat d’ahir tres reflexions urgents. Una, que Sánchez, resisteix de nou els durs embats que li venen d’arreu i sobretot dels populars. Dues, que aquesta ha estat sens dubte la darrera ocasió de la qual ha disposat el president del Govern per intentar arribar al final de la legislatura. Tres, la soledat parlamentària en la qual es troben Feijóo i els seus, que a despit de ‘la que està caient’ no acaben de treure de la situació el profit que voldrien, fonamentalment per mor d’haver dinamitat fins ara els ponts a través dels quals poder establir aliances amb les formacions polítiques que, llevat de Vox, podrien compartir objectius. El cas és que Feijóo, després de la gota d’optimisme i alegria que va enlluernar el conclave del darrer cap de setmana gràcies al cas Santos Cerdán, en veure’s superat per la situació que no li és propícia, va optar per submergir-se de nou en el fang, utilitzant un llenguatge groller, lluny de la més elemental cortesia parlamentària, i va preguntar a Sánchez “de quins prostíbuls ha viscut” tot acusant-lo d’haver estat “partícip a títol lucratiu de l’abominable negoci de la prostitució”, en al·lusió a la seva relació amb empresaris investigats per explotar prostíbuls i la llei abolicionista que el PSOE preveu portar al Congrés. Comptat i debatut, Feijóo recupera el seu registre més inflamat per atacar el president amb insinuacions personals aconseguint efectes contraris als que aspira en aglutinar els socis de la investidura al voltant del Govern. “Ha travessat una línia que no s’ha de creuar. Així no podrem acostar-nos mai a vostès”, li va etzibar el PNB. Ni Junts, ni ERC, ni Podem, ni Bildu tampoc van demanar eleccions o moció de confiança, a l’espera de si escala l’escàndol Cerdán.

• Divendres 11 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“La UE obre la via per sancionar Espanya per l’opa al Sabadell” (El Periódico)
“La construcció de nous habitatges a Catalunya cau un 22%” (La Vanguardia)
“Sánchez cerca pactes a Euskadi i a Catalunya per blindar la seva majoria” (El País)
“’Mar i Cel’ navegarà més enllà de Dagoll Dagom” (La República – El Punt Avui)
“La UE i Israel pacten l’entrada de més ajuda a Gaza” (Ara)

De les dues setmanes que portem d’ingressos i de visites hospitalàries continuades, una constatació preocupant: el català està en un clar retrocés en els centres sanitaris, tant si són públics com privats. I no pas perquè les persones sanitàries amb les quals et relaciones no el parlin o no l’entenguin, sinó perquè l’idioma dominant en aquests centres és el castellà, i no serà fins al moment en el qual tu t’expresses en català que la conversa pugui continuar usant el nostre idioma, quan hauria de ser a l’inrevés. És a dir, el primer bon dia o la primera salutació per part de la persona que et rep o que ha d’atendre’t hauria de ser sempre en català i només passar a l’ús del castellà en el cas que l’interlocutor no entengui o no parli el nostre idioma amb la paradoxa d’assistir a una conversa en castellà quan totes les persones que hi participen són catalanoparlants. Avui ho he pogut comprovar per enèsima vegada per partida doble: el matí a l’Hospital Clínic de Barcelona i a la tarda al Parc Taulí.

• Dissabte 12 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“El corredor mediterrani rebrà mil milions el 2025” (El Periódico)
“Feijóo assumeix un finançament millor per a Catalunya, però no singular” (La Vanguardia)
“Europa espera amb resignació el ‘tarifazo’ de Donald Trump” (El País)
“Eixorejar” (La República – El Punt Avui)
“El 70% dels boscos no es netegen” (Ara)
“Festa Major 2025” (Diari de Sabadell)

1. Vaja per Déu. Alberto Núñez Feijóo no ha deixat passar ni una setmana per venir a Catalunya després de ser ratificat com a líder del PP en el recent congrés estatal del partit. Per arribar a la Moncloa, el vot català és determinant. I Feijóo, ho sap, encara que potser no encerti en trobar la clau de volta per ser plenament acceptat i escoltat. Almenys fins ara. És així com a la cerca de la clau perduda, ahir tornés a Catalunya. Ho va fer acompanyat d’una promesa curiosa: “Sé que [Catalunya] necessita més finançament i el tindrà, però serà en una taula on ens podrem posar d’acord amb la resta d’Espanya”. Ho ha dit just quan resten tres dies perquè a Barcelona es reuneixi la comissió bilateral Estat-Generalitat que ha de consolidar les bases del nou model de finançament per a Catalunya. De moment, però, si ens atenim al comportament i a l’actitud de Feijóo quant a polítiques que diu aplicarà en cas que arribi al Govern i quant a les relacions que mantindrà amb l’extrema dreta, haurem de concloure que Feijóo, encara que es guardi de donar massa detalls, sabem què ofereix als seus votants: retorn a l’aznarisme, una visió miop i provinciana d’Espanya i un model econòmic que farà feliços a les rendes més altes. La suma de tot plegat és, a hores d’ara, la millor arma disponible pels socialistes a l’hora de salvar al soldat Sánchez.

2. Junts repeteix per enèsima vegada el tronat discurs inspirat en Francesc Cambó, que propugna que ells no són ni de dretes ni d’esquerres i que només representen Catalunya. Potser s’han oblidat els de Junts que pel que fa a la representació de Catalunya estan situats en cinquena posició si tenim en compte el nombre de vots que els de Puigdemont assoliren en les últimes eleccions generals a Catalunya.

3. Contemplar la hipocresia sense límits de PP i Vox davant una corrupció que ells coneixen prou bé i pensar com el seu hipotètic govern afectaria els drets de les dones, del col·lectiu LGTBIQ+, dels treballadors o de les persones migrants, els serveis públics, les relacions internacionals i les polítiques de cooperació, la pervivència del català, l’eusquera o el gallec o l’autogovern de Catalunya, haurien de ser motius suficients per fer reaccionar a les esquerres. No és apel·lant al vot de la por que s’ha de combatre la dreta i la dreta extrema, sinó amb la unitat d’acció de l’esquerra per tal de recuperar la il·lusió perduda de transformar la societat. Tot un somni d’una nit d’estiu.

• Diumenge 13 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“La construcció d’habitatges bat rècord i els preus segueixen a l’alça” (El Periódico)
“Trump amenaça la UE amb aranzels del 305 a partir de l’1 d’agost” (La Vanguardia)
“Trump anuncia aranzels del 30% a partir d’agost” (El País)
“Catalunya exporta ja més elaborats de carn” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Finançament, última oportunitat” (Ara)

1. Receptes tinc que per a mi no vull. Feijóo està immers en un ‘subidón’ sense parangó. No sé si és que s’ha pres alguna cosa o és que ha begut més del que toca. El cas és que escoltar-lo és com assistir a l’escenificació d’una gran mentida que, tot i això i malauradament, és seguida per un important nombre de persones. I si ahir em referia al líder del PP com el soldat que pot salvar Sánchez, avui afegeixo, després de veure les tendències de les enquestes demoscòpiques, que Feijóo s’està convertint alhora en la crossa en la qual Santiago Abascal sosté el seu ascens.

2. Escriu el periodista i escriptor argentí Martín Caparrós un article a El País Semanal sota el títol La palabra capicúa (https://elpais.com/eps/2025-06-28/la-palabra-sindios.html) ens parla de l’augment de l’extrema dreta, també entre les persones desclassades, del qual n’extrec els darrers paràgrafs: “Es la primera vez –al menos, desde que hay elecciones que permiten comprobarlo– que los más ricos y los más pobres están de acuerdo en elegir un mismo proyecto, un mismo gobierno. La base social de estos gobiernos, de este momento histórico, es capicúa, y desafía los mitos con que solíamos explicar la historia. En el medio, perplejos, estamos muchos de los que creíamos que eso no era posible o que, si acaso, es un error. Y se produce gracias a esta capacidad de distintos caudillos de derecha para pretender que van a cambiar esas sociedades donde ellos y los suyos tienen todos los privilegios. Señores y una señora que no parecen muy avispados, pero gritan mucho, prometen un futuro lleno de las ventajas de un pasado que nunca existió, y tienen una habilidad particular para conseguir que los más pobres les aplaudan las medidas que toman a favor de los más ricos. Son millones y millones eligiendo a uno que –los– reprimirá, porque confían en que los reprimidos serán otros. Millones y millones eligiendo a uno que –les– bajará los salarios, porque confían en que los rebajados serán otros. Millones y millones de pobres votando lo mismo que los ricos que los empobrecen: más y más países capicúas surgiendo como hongos en los mapas mohosos”.

---

• Dilluns 14 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern i la Generalitat reforçaran la hisenda catalana” (El Periódico)
“Estat i Generalitat fixen els criteris del finançament singular” (La Vanguardia)
“El finançament català serà ‘singular, federal i generalitzable’” (El País)
“Els focs extrems ja són aquí” (El Punt Avui)
“El nou Clínic refarà l’entrada a Barcelona per la Diagonal” (Ara)

La portaveu d’Emergència Demogràfica de Vox, Rocío de Meer, sense encomanar-se a Déu però si al diable, va atrevir-se a abraçar públicament i sense immutar-se les tesis més agressives de la ultradreta europea. Va ser quan va referir-se a la ‘necessitat’ d’imposar a Espanya un procés de remigració massiva que afectaria a vuit milions de persones (sic). Un concepte, aquest de la remigració massiva, concebut per grups neonazis alemanys, que equival a l’expulsió d’un determinat país no només de les persones migrants que hi viuen, sinó que també dels seus fills que hi ha nascut. Sorprèn que qui això defensa és una senyora amb cognom d’origen holandès, alhora que desconec si les seves paraules van servir per escampar el pànic entre companys seus de partit que ‘compleixen’ amb aquests requisits (ser persones migrants o fills de persones migrants) com és el cas d’Ignacio Garriga Vaz da Conceição, Javier Ortega Smith, Bertrand Ndongo o Rocío Monasterio. Aquesta qüestió al marge no només de la realitat sinó que també de les dades, escriuré que segons un informe del Banc d’Espanya de l’any passat, Espanya necessitarà 37 milions d’immigrants el 2053 per mantenir el nivell actual de pensions…

• Dimarts 15 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern tramitarà després de l’estiu el finançament pactat amb Catalunya” (El Periódico)
“Trump amenaça Putin amb aranzels del 100% i li dona 50 dies per a la pau” (La Vanguardia)
“Vox anima el discurs xenòfob a partir de la cacera de Torre Pacheco” (El País)
“Ucraïna i Polònia, la difícil reconciliació” (El Punt Avui)
“El Govern avisa que no aprovarà un model de finançament que no respecti l’ordinalitat” (Ara)
“Comencen les obres de la residència sud” (Diari de Sabadell)

1. Trump continua amb el seu espectacle que consisteix a amenaçar amb mesures i formular promeses que després no acaba de complir o que rectifica a conveniència. D’aquí l’escassa credibilitat que mereix el president estatunidenc; escassa credibilitat, però, que alhora, per la seva impressibilitat, fa més perillós al personatge.

2. L’acord per a un finançament singular assolit el darrer cap de setmana pel Govern d’Espanya amb la Generalitat de Catalunya és sens dubte un pas important, susceptible de ser altament positiu tant per a Catalunya com per a la resta de les comunitats autònomes. Feta aquesta precisió, no es pot negar que l’acord, tot i que sigui a hores d’ara només un esbós de pacte en el qual es fa constar qüestions que cal tenir en compte i que es poden resumir en aquests ítems: que Catalunya tingui assumides més competències que no pas altres comunitats, la qual cosa “obliga a tractar el finançament de forma bilateral amb l’Estat”; que Catalunya farà una aportació de solidaritat que “no ha de desvirtuar el principi d’ordinalitat (és a dir que a l’hora de rebre inversions de l’Estat Catalunya no pot quedar per sota d’altres autonomies que aporten menys que ella); que ambdues administracions “treballaran per al desplegament de la Hisenda catalana amb l’objectiu que l’ATC assumeixi progressivament competències de gestió en l’IRPF o en altres impostos, dins d’un model en xarxa de gestió del sistema tributari”. Així és que l’acord assolit no està tan malament com Junts vol fer creure. ERC diu que “la música sona bé”, però –amb raó– que falten concrecions. Foment del Treball aplaudeix l’acord perquè entén que “el model recull moltes demandes que el teixit econòmic i empresarial ha demanat amb insistència”. Així és que a pesar de tot, hi ha un principi de consens ampli que enforteix l’acord (PSC, Comuns, ERC i Foment). El camí a partir d’ara serà, no obstant i això dur. Farà falta molt seny i més perseverança a Catalunya per avançar així com voluntat i capacitat de negociació a Madrid, tenint en compte que la incertesa política enmig de la qual ens movem, no ajuda. Es tracta, en qualsevol cas, de saber com fer front a la tempesta que ens ve de fora i unir esforços per evitar haver de plegar veles més per problemes propis que no pas aliens…

3. Els violents incidents desencadenats a Torre Pacheco aquests darrers dies són altament preocupants. Més quan tot ha estat molt ràpid, amb ‘l’ajut’ de les xarxes socials a partir de la difusió d’una imatge falsa d’una suposada agressió de tres joves magribins a un home gran quan la imatge correspon a un esdeveniment de signe contrari: una agressió de joves ultres a una persona sense llar d’Alacant. Els incidents, basats en aquesta mentida, s’han saldat de moment amb deu detinguts per agressió. El PP, a despit que condemna els incidents, evita culpar a Vox de qui Alberto Núñez Feijóo sap que depèn si vol arribar un dia a La Moncloa. Cal tallar de soca-rel aquests incidents si no volem que s’estenguin perillosament arreu. No fa massa dies, a Sabadell en vàrem tenir una prova amb els incidents liderats per l’extrema dreta viscuts al barri de Les Termes arran l’ocupació d’un local comercial per part d’uns malfactors.

• Dimecres 16 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Catalunya és a la cua de l’OCDE en dies lectius” (El Periódico)
“França imposa retallades en pensions i salaria per evitar la fallida” (La Vanguardia)
“La immigració aprofundeix l’escletxa de la dreta amb la resta de partits” (El País)
“Un sender litoral des d’Argelers a Montgat” (El Punt Avui)
“Generalitat i Govern xoquen per l’ordinalitat” (Ara)

1. El Tribunal Suprem de Justícia de Madrid desestimava ahir l’intent del jutge Juan Carlos Peinado d’imputar, sense fonament, el ministre de Justícia, Félix Bolaños arran del cas Begoña Gómez. No és la primera vegada que un tribunal superior anul·la resolucions d’aquest magistrat a l’entendre que amb la seva instrucció vulnera drets fonamentals o, simplement, per l’absència d’indicis sòlids que les sustentin. En només setze mesos d’instrucció, l’Audiència Provincial de Madrid ha corregit el magistrat en dues imputacions –al rector de la Universitat Complutense i un directiu de l’Institut d’Empresa i exconseller de la Comunitat de Madrid–, a banda d’haver-li d’anul·lar el registre a un empresari i de vetar-li diverses línies d’investigació al basar-se en conjectures sense fonament. Amb la seva particular manera de procedir, Peinado està deixant darrera seu una llista d’afectats i d’assenyalats per l’estigma d’una imputació massa sovint arbitrària. Les actuacions del jutge Peinado, com durant anys les del jutge Aguirre a Barcelona, han estat la carn de canó amb la qual, des de la ultraesquerra i l’independentisme s’ha alimentat la teoria del law fare per desacreditar la justícia i la democràcia a Espanya. Aquest raonament, que té la virtut de denunciar alguns excessos inacceptables, decau quan passen coses com la interlocutòria d’aquest dimarts. Si hi ha jutges, que n’hi ha, que anteposen la seva ideologia a l’aplicació de la llei, el que ens ha de preocupar és si hi ha mecanismes de control i de contrapès per evitar abusos. Per tot plegat, la pregunta a fer-se és com pot ser que atesa la tensió existent entre el poders de l’Estat (executiu i judicial) i en defensa de les tantes vegades invocades independència i imparcialitat de la justícia, el Consell General del Poder Judicial mantingui un absolut silenci quant a aquest tipus de conductes impròpies d’un jutge que té l’obligació de garantir un procediment just? La resposta, amics meus, no cal buscar-la en el vent. Més aviat cal buscar-la en la conxorxa que es dona entre alguns mitjans de comunicació i alguns jutges que es posicionen clarament a l’entorn d’un objectiu que els és comú: acabar amb Pedro Sánchez.

2. Un dels llibres que he llegit aquests darrers dies, passats entre hospitals i postoperatoris, ha estat Las que no duermen. NASH de Dolores Redondo, del qual em sembla oportú avui extreure’n aquest passatge: “Tinc aquí una llista de qualificatius extrets de diversos informatius, programes matinals i diaris, i tots són d’abans del judici. Passo a llegir-los per si els han oblidat: forta, segura, freda, amb diners i lesbiana, cara d’assassina, mirada gèlida, segura de si mateixa, silenciosa, altiva, impertorbable, incommovible, insensible i capaç. ‘La seva mirada fa por’. ‘Em posa malalta veure-la’. ‘Sembla capaç de fer qualsevol cosa’. L’advocat va mirar la càmera. I això és només una mostra. Aquesta nit, quan hagin tornat a casa seva, pensin en això: quin jurat popular hauria estat capaç d’exculpar la meva clienta després de tot el que vostès s’havien encarregat de sembrar? Qui s’hauria atrevit a posar en contra tota l’opinió pública?

“–Responsabilitza doncs a la premsa? Sí –va afirmar impàvid Sangüesa, encara que per descomptat no són els únics culpables. La fiscalia i els responsables de la investigació que van filtrar tota mena de rumors i no els van fer callar quan corresponia tenen la màxima responsabilitat, però no per això vostès en tenen menys. Van condemnar Salomé, encara que no hi havia ni una sola prova en la seva contra.”

3. La política és un instrument cabdal per millorar la vida de les persones. Però també té la capacitat d’arruïnar-la en ben poc temps. Es preguntava Josep Borrell en ocasió de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Pontifícia de Comillas el darrer 12 de febrer, sobre el temps que Adolf Hitler va necessitar per a desmuntar la República de Weimar. El mateix Borrell responia a aquesta pregunta afirmant taxativament que “exactament, 55 dies” per seguir preguntant-se immediatament sobre “quant de temps es pot trigar a desmuntar l’ordre internacional a cop de decrets presidencials des de la Casa Blanca? Si ara sentim el ressò dels anys 30 –continuà–, és perquè els monstres que van portar el món a la terrible tragèdia de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust són els que ara tornen a amenaçar la pau”…

• Dijous 17 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“El jutge acusa Montoro de manipular lleis des d’Hisenda” (El Periódico)
“La bretxa salarial entre treballadors immigrants i espanyols és del 29%” (La Vanguardia)
“Montoro, imputat per beneficiar a empreses quan era ministre” (El País)
“L’educació pressiona” (El Punt Avui)
“Montoro imputat per traficar amb lleis” (Ara)
“Un equip de primera” (Diari de Sabadell)

1. Feijóo diu que l’afer Cristóbal Montero no té res a veure amb ell atès que es tracta d’una història de fa deu anys. Vaja per Déu! Tampoc, pel que es veu, res no té a veure amb ell ni amb el PP l’afer que afecta a la parella d’Isabel Díaz Ayuso, González Amador, pel qual aquest darrer ha d’afrontar una petició de gairebé quatre anys de presó pels delictes fiscals que li han estat imputats per la jutgessa Inmaculada Iglesias. Quant al cas Cristóbal Montero, el jutge de Tarragona Rubén Rus, després de set anys d’instrucció secreta del sumari, imputava ahir al que havia estat totpoderós ministre d’Hisenda en els governs de José María Aznar i de Mariano Rajoy –personatges, per cert, que diumenge passat, en ocasió del congrés el PP, eren presentats al costat de Feijóo i de Díaz Ayuso com a exemples de bon govern i referents morals– per haver beneficiat il·legalment a empreses espanyoles vinculades al sector del gas, a canvi de diners. Dit d’una manera: mentre era ministre, Montoro treballava per a un lobby privat de companyies energètiques. El jutge tarragoní creu que el llavors ministre cobrava diners de manera clandestina a través del despatx d’advocats que ell mateix havia fundat abans d’entrar al Govern. Des del Ministeri d’Hisenda, on hi pot haver nou alts càrrecs més implicats en l’afer, es va arribar fins i tot a canviar la llei dels pressupostos generals de l’Estat del 2018 per tal que aquestes empreses del gas paguessin menys impostos. I per si no n’hi havia poc, segons el jutge instructor, el text d’aquesta reforma, el van redactar les mateixes empreses beneficiades! Viure per a veure! Ja veieu: els camins dels vaivens que dona la política són inescrutables: del caso Cerdánpassem ara als casos Montoro i Ayuso. I com sempre, ningú hi té res a veure…

2. Davant el creixement de l’extrema dreta que reflecteixen els estudis demoscòpics i de les moltes mentides que sobre la immigració s’arriben a dir, es troba a faltar que algú expliqui amb claredat que aquest país (Espanya) i aquest continent (Europa) no són viables sense la immigració, de la mateixa manera que cal reconèixer que la convivència entre persones que provenen de cultures diferents no està exempta de reptes que cal saber afrontar.

• Divendres 18 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Barcelona reduirà un 16% la capacitat per a creuers” (El Periódico)
“Montoro va fer servir l’Agència Tributària per accedir a causes secretes” (La Vanguardia)
“L’equip de Montoro beneficià a múltiples sectors amb ‘estratagemes’” (El País)
“El destí de la colònia infantil de Tossa” (La República – El Punt Avui)
“Montoro es dona de baixa del PP” (Ara)

El cas Montoro res de bo no promet, ans al contrari, ja que solament ha estat necessari que passessin unes poques hores perquè l’afer comenci a créixer a mesura que es van coneixent detalls de la instrucció que el jutge Rubén Rus ha sabut mantenir en secret sumarial durant set anys. Un cas insòlit, aquest de mantenir immaculat el secret sumarial, que és tota una excepció quan hauria de ser la norma. Casualment, la UCO no ha tingut un paper determinant en les indagacions judicials ja que qui ha actuat com  policia judicial han estat, en aquest cas, els Mossos. Per acabar aquest meu comentari un apunt: les clavegueres del Govern Rajoy contra els seus enemics polítics (interns i externs) no eren només de caràcter policial. Pel que veiem ara, també eren de caràcter fiscal. Ho corrobora la investigació portada a terme pel jutge Rus, que apunta a que Cristóbal Montoro va operar irregularment des del Ministeri d’Hisenda per intentar salvar el PP en els casos de corrupció que l’afectaven, en especial els casos Gürtel i Rato, fins al punt de forçar interpretacions que exoneraven el PP de delictes fiscals greus en informes de l’Agència Tributària que posteriorment s’enviaven als tribunals que investigaven el finançament del PP. Déu n’hi do “quanta roba bruta i quan poc sabó i tan neta que la volen” com deia la meva àvia.

• Dissabte 19 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Antocorrupció dubta que Montoro es deslligués del seu despatx” (El Periódico)
“Elèctriques, tabaqueres i bancs van pagar a l’antic despatx de Montoro” (La Vanguardia)
“La Fiscalia troba indicis de que Montoro aconseguí ‘guanys il·lícits” (El País)
“En el punt de mira” (La República – El Punt Avui)
“Un error d’Educació obliga a repetir 50.000 adjudicacions de places” (Ara)
“Aviat serà història” (Diari de Sabadell)

1. La corrupció és corrupció i en això no hi ha d’haver volta de full. Tractar amb igual rigor la corrupció, amb independència del color polític al qual afecti, no ha de ser mai símptoma d’equidistància sinó més aviat de compromís amb la democràcia. Assenyalat això, allò, però, que fa diferent el cas Montoro de presumpte corrupció d’altres casos, és que en aquest cas, la corrupció parteix d’un ministeri de l’Estat (el d’hisenda) des del qual, a partir de modificar alguna o algunes lleis, s’acaba beneficiant amb més guanys econòmics determinats sectors empresarials o lobbys. Els altres casos de corrupció que fins ara coneixem, no per això gens menys rellevants, tenen a veure amb el finançament irregular de partits i/o amb l’enriquiment personal d’algunes persones. Explica Xavier Sabaté que a l’entorn de l’any 1993, essent ell diputat al Congrés, anà al Senat per dinar amb un senador. “El Ple de la cambra alta s’havia allargat, d’aquí que gairebé tots els senadors eren a dinar i a l’hemicicle només hi havia un representant de la direcció cada grup. Intervenia el senador Lluís Armet que en un moment determinat va dir: ‘Señorías, esta enmienda a la ley que apenas tiene 3 líneas de texto va a suponer bastantes millones de pesetas para unas cuantas empresas. Y esta enmienda no se ha redactado aquí sino en un prestigioso despacho de abogados de Barcelona”. No explica, però Xavier Sabaté, a quin despatx d’advocats barceloní es referia Lluís Armet, a despit que es pot intuir…

2. Les darreres dues setmanes hem viscut fets lamentables en punts diversos de l’Estat en els quals la dreta extrema hi ha tingut, per activa o per passiva, quelcom a veure. M’estic referint als casos viscuts als barris de la Creu de Barberà i de Les Termes de Sabadell, a l’incendi intencionat de la mesquita de Piera o els fets esdevinguts a Torre Pacheco. És evident que cadascun d’aquests casos es produeixen en contextos i causes diferents que no els fa mimètics. Però que això sigui així, no vol dir de cap de les maneres que els tres casos són una mostra del racisme i la intolerància que nia en alguns sectors de la societat, que, alhora, és el brou de cultiu que alimenta el creixement d’una extrema dreta que els sondejos vaticinen.

• Diumenge 20 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“La paradoxa de Trump: entre el rearmament i la pau” (El Periódico)
“Claus de la trama: La doble finestreta de Montoro a Hisenda” (La Vanguardia)
“Montoro impulsa la rebaixa fiscal a les gasistes ‘contra el criteri dels tècnics’” (El País)
“Enfortir la xarxa” (La República – El Punt Avui)
“Terratrèmol Montoro” (Ara)

1. Avui fa poc més d’un any, a Butler (Pennsilvània), Thomas Matthew Crooks, un xicot d’una vintena d’anys, intentava assassinar, durant un míting, a Donald Trump. Amb la galta ensangonada, aquell qui avui és president dels EUA, va alçar el puny per cridar: “Lluiteu, lluiteu, lluiteu!”. A partir d’aquell instant, la campanya electoral nord-americana havia de donar un gran tomb. Vuit dies més tard, el demòcrata Joe Biden renunciava a repetir a la presidència del país. L’atemptat frustrat contra Trump i la renúncia forçada de Biden a la presidència, canviaren el rumb de la història dels EUA i, tanmateix, del món sencer…

2. De l’editorial d’avui a El País, que reflexiona sobre els darrers dos grans casos de corrupció que hem conegut, n’extrec aquest paràgraf: “Els dos grans partits [PSOE i PP] tenen una responsabilitat compartida: demostrar que la democràcia es pot protegir des de dins. Si no són capaços d’acordar les reformes institucionals que necessita el país, estaran alimentant els que busquen dinamitar l’Estat de dret que tots dos diuen defensar. Cada dia que passen embrancats en batalles partidistes mentre Vox creix, és un dia perdut per a la democràcia espanyola. L’alternativa a la regeneració no és l’statu quo: és la involució.”

3. Cal dir-ho en veu alta i acusatòria: els Estats, la majoria del nord global, que amb el seu silenci atorguen la impunitat a Israel per les seves accions genocidistes sobre els territoris de Gaza i Cisjordània, són còmplices dels assassinats i dels desplaçaments massius dels quals són víctimes els palestins, per ordre i mandat de Benjamín Netanyahu.

---

• Dilluns 21 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Elèctriques renovables van pagar 3,5 milions al despatx de Montoro” (El Periódico)
“Montoro va col·locar càrrecs a Hisenda vinculats al seu despatx professional” (La Vanguardia)
“Montoro va rebaixar en 2.200 milions la retallada prevista a clients del seu antic despatx” (El País)
“Garants pel terra, cel i aigua” (El Punt Avui)
“El fiscal es va queixar de la lentitud de l’UCO en el cas Montoro” (Ara)

1. Llegeixo que el passeig sorgit de l’enfonsament dels FGC a l’altura dels barris de Gràcia i Can Feu, una vegada urbanitzat, ha de rebre el nom de qui fou el primer alcalde democràtic de la ciutat després del franquisme, l’Antoni Farrés. Els que em coneixen sabeu que res no tinc –molt al contrari– contra l’alcalde Farrés amb qui vaig tenir l’oportunitat de treballar ben a prop seu i de compartir complicitats durant el primer mandat d’ajuntaments democràtics (1979 i 1983). Això no obsta perquè no pugui compartir el criteri que s’està estenent en el sentit que el seu nom s’incorpori al nomenclàtor de places i carrers de la ciutat. I això per dues raons: la primera, perquè encara no s’ha fet una revisió aprofundida d’un nomenclàtor que presenta moltes llacunes, des de la que, d’una manera urgent i amb ben pocs criteris sobre la taula, es va fer el 1980. La segona, perquè l’alcalde Farrés disposa d’un reconeixement públic i ben destacat en un indret preeminent del Parc Catalunya a l’espai denominat precisament Antoni Farrés, presidit per una al·legoria escultòrica a la seva figura, de la qual n’és autor l’artista sabadellenc Agustí Puig. És d’aquesta manera que considero que l’alcalde Farrés ja disposa del reconeixement que sobradament es mereix i que no cal repetir. Sempre he defensat que el nomenclàtor de la ciutat ha de ser de contemplar la relació de carrers, places, espais i equipaments públics i que un dels criteris a tenir en compte és que no es repeteixen noms de persones ni denominacions d’indrets.

2. Un apunt per a la història: L’Associació de Fabricants de Gasos Industrials i Medicinals (AFGIM) el març de 2014 va satisfer la quantitat de 270.000 euros més IVA al despatx Equip Econòmic a canvi d’un informe de 12 pàgines, la meitat de les quals van ser elaborades a partir de la informació aportada per la mateixa AFGIM. En teoria, l’esmentat informe havia de servir per acreditar davant del Ministeri d’Hisenda la “discriminació” que patiria el sector si no se li aplicava una rebaixa d’impostos de fins al 85% a l’Impost Especial sobre l’Electricitat. Per contra, els Mossos d’Esquadra, en la seva funció de policia judicial en aquest cas, consideren que el que en realitat va pagar l’AFGIM és la capacitat d’influència del despatx fundat pel llavors ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, sobre el Ministeri d’Hisenda i de retruc sobre el Govern.

Addenda: A la llum de tot plegat i del context politicojudicial enmig del qual ens movem, estic gairebé segur que si no hagués estat per l’interès per esbrinar el cas del jutge tarragoní Rubén Rus i de l’acció dels Mossos d’Esquadra, s’hauria estès ben aviat sobre el cas un espès vel que hauria impedit conèixer els fets.

•   Dimarts 22 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern impulsa que els directius de la Generalitat no es nomenin a dit” (El Periódico)
“Les empreses espanyoles perdran 22.700 milions pels aranzels de Trump” (La Vanguardia)
“Els secrets del franquisme i la Transició seran desclassificats” (El País)
“La transformació irlandesa” (El Punt Avui)
“Vint-i-cinc països exigeixen el final de la guerra a Gaza” (Ara)
“El preu del menjador escolar creix un 19% en cinc anys” (Diari de Sabadell)

1. Definitivament: m’he fet gran! No és que això em sorprengui, ni molt menys… Només faltaria que a aquestes alçades, aquest fet m’agafés per sorpresa… El fet és que els anys passen volant i, com aquell qui diu, sembla que fos ahir quan, en ocasió de les vacances escolars, amb els amics ens trobàvem al carrer i jugàvem, bé fins a l’hora de dinar, bé fins a l’hora de sopar, segons correspongués. I precisament aquest matí he estat rememorant aquells dies i aquells companys d’infantesa. El detonant ha estat una “notícia” apareguda al Diari de Sabadell referent a les obres de renovació de l’asfalt que s’estan portant a terme aquests dies a la Via Massagué, que han posat al descobert les llambordes sobre les quals, fa un munt d’anys, es va vessar l’asfalt que ara s’està renovant. La cosa no passaria d’una simple anècdota, si no fos perquè el redactor de la notícia mostrava la seva sorpresa pel fet que en remoure l’asfalt per vessar-hi el nou apareguessin llambordes, talment com si aquesta descoberta hagués estat una mena de troballa de restes de temps immemorial. Com que jo vivia a tocar de la Casa de la Caritat (avui plaça de les Dones del Tèxtil i fins fa uns anys plaça Marcet) des d’on arrenca la Via Massagué, m’han vingut al cap alguns dels molts establiments comercials que amb el pas del temps han desaparegut d’aquest carrer que fins al 1904 enllaçava amb el carrer Nou de Jonqueres (avui avinguda 11 de setembre) del terme municipal de Sant Pere de Terrassa. En un recorregut urgent per la Via Massagué des de la plaça de les Dones del tèxtil fins a la plaça de l’Àngel hi trobaríem l’Anís del Ciervo a la cantonada de la Via Massagué amb l’actual Ronda Zamenhoff. A tocar mateix, l’estanc. Una mica més endavant, després del carrer Josep Renom, els magatzems dels Olis Gambús i al costat un establiment de venda de gra, llegums, patates, hortalisses i similars del qual no recordo el nom. Davant mateix, la botiga d’ultramarins dels Armengol. Una mica més enllà, enfront de l’abandonat edifici de Correus, la històrica Americana, seu del Centre parroquial de la Puríssima Concepció i bressol del grup teatral Palestra. A tocar de l’església de la Puríssima, l’escorxador d’aus dels Ribalta, i davant, una orxateria/gelateria que a l’estiu feia les delícies dels menuts i que a l’hivern oferia es reciclava en botiga de venda de torrons i altres dolços nadalencs. I encara, baixant cap a la plaça de l’Àngel, trobaríem, a dreta, el garatge i tallers de la SARSA, la botiga de queviures La Lorenzana de la família Oliver i la cereria dels Díaz. A esquerra, quedaria la serralleria Torras i la xurreria La Floresta, així com els mobles i camiseria Garcia i, just a la cantonada amb la plaça de l’Àngel, la Casa Guillermo. D’aquells anys, i si no em falla la memòria, a la Via Massagué, a hores d’ara només continuen oberts la rellotgeria Doménech, la farmàcia Blanchart (abans Figuerol i abans encara Vila Martell) a la cantonada amb el carrer de Sant Francesc. També la botiga dels Ventura (on, en el subsol hi trobem els forns i obrador de ceràmica dels Escaiola). Ja veieu com una simple notícia apareguda al Diari de Sabadell m’ha remogut la memòria de quan jo era un xiquet i les llambordes ‘governaven’ la Via Massagué…

2. “Val més tard que no pas mai” resa la dita i feia temps que hauria d’haver passat. L’anomenada comunitat internacional sembla que comença a reaccionar davant la crueltat amb què el Govern de Benjamín Netanyahu tracta la població civil de Gaza des de fa pràcticament dos anys, en un estudiat pla d’extermini i expulsió dels palestins previ a l’annexió del seu territori. Vint-i-cinc països han signat una declaració en què exigeixen a Netanyahu un alto el foc immediat a Gaza. No sé –ho dubto– que aquest gest serveixi de res a despit que aquest sigui el revés diplomàtic de més rellevància que s’ha infligit a Israel des que va iniciar-se l’atac a Gaza. Entre els signants hi ha Espanya, França, Regne Unit, Canadà, Austràlia, Finlàndia, Suècia o Japó. Mentrestant, la UE encara no ha dit incomprensiblement, ni ase, ni bèstia sobre el conflicte que ha fet més 60 mil víctimes conseqüència dels atacs sense mesura de l’exèrcit israelita.

• Dimecres 23 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“La polarització es carrega el decret antiapagades” (El Periódico)
“Sánchez constata la seva debilitat en el tancament del curs polític” (La Vanguardia)
“Junts i Podemos voten amb el PP i Vox contra el decret antiapagades” (El País)
“Els altres aeroports” (El Punt Avui)
“El Congrés tomba el decret energètic del Govern espanyol” (Ara)

Temps era temps, Julio Anguita teoritzava a sobre dues ribes ideològiques i polítiques vigents, segons ell, en aquells moments. En una, habitava el neoliberalisme. En l’altra, Esquerra Unida (EU) (formació de la que Anguita n’era el secretari general). En aquesta riba hi podia habitar també el PSOE en cas que honorés les seves sigles, les quals a despit de l’herència d’un gloriós passat, no eren per elles mateixes el salconduit que permetés assolir un acord tàcit amb EU. Acord que havia de basar-se en compromisos programàtics concrets. Afegia Anguita que davant aquesta seva actitud, EU havia de perdre la por de ser acusada de fer pinça amb el PP i de retruc facilitar que governés la dreta, cas que l’acord amb el PSOE no arribés. Segons Anguita, la col·lusió fàctica entre el PP d’Aznar i el PSOE de González, teòrics rivals, però agents de neoliberalització, en cap cas era una pinça, sinó més aviat “un estenedor ple de pinces”. Tot això passava en els inicis del mil·lenni actual. Avui Podemos ha recuperat el discurs de les dues ribes, ara no ja amb el neoliberalisme com a divisòria, sinó la guerra. El “bel·licisme” en una riba i a l’altra la pau, invocada d’una manera genèrica; una riba en la qual Podemos habita com a únic estadant i des d’aquesta posició llança una crida per tal que a ells s’uneixin aquells que formen part del “seu grup d’amics” que s’han vist “arrossegats a submergir-se en la riba oposada”. “Julio Anguita ens va demanar moltes vegades que penséssim en les dues ribes. Avui aquestes dues ribes són la guerra i la pau”, diu Irene Montero. Parlant en plata, l’objectiu és evident: convèncer a Esquerra Unida que ha d’abandonar a la debilitada Sumar per engreixar una “nova” candidatura d’esquerres liderada pel tàndem Montero/Belarra. D’aquesta estratègia ahir en vàrem tenir una prova fefaent quan Podemos es va alinear sense complexos amb els de l’altra riba a l’hora de votar contra el decret antiapagades. Ho va fer al costat de PP, Vox, Junts, PNV, BNG i UPN amb l’objectiu espuri d’afeblir Sánchez que, també, per a Podemos a l’igual que el PP, és la peça de caça major a abatre. No perdonen a Sánchez pecats passats de quan Podemos formava part del Govern del qual Pablo Iglesias i Irene Montero n’eren ministres. De nou, en una concepció de la política que és la que no hauria de ser, els interessos partidistes passen per damunt dels interessos generals de la ciutadania. Una vegada més l’experiència demostra, que de l’experiència res no se n’aprén…

• Dijous 24 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“La Haia obliga els Estats a combatre la crisi climàtica” (El Periódico)
“La UE ultima un pacte comercial amb els EUA amb aranzels del 15%” (La Vanguardia)
“La UE es disposa a cedir davant Trump i assumir aranzels del 15%” (El País)
“Infraestructures al límit” (El Punt Avui)
“La UE ultima un acord aranzelari del 15% amb Trump” (Ara)
“La lluita per no quedar-se sense escola bressol” (Diari de Sabadell)

1. Les coses són sovint com són i no pas com haurien de ser. Segons dades proporcionades pel portal DataComex de la Secretaria de Comerç d’Espanya, l’Estat espanyol va importar el darrer mes de maig el 78% de les armes i municions enviades per Israel a la UE. Aquest percentatge correspon a una xifra de gairebé 6 milions d’euros en “armes i municions”. Si a això hi sumem 548.623 euros més en importacions el mateix mes de “carros i vehicles blindats”, observarem que aquest darrer mes de maig va ser el mes en el qual es van importar d’Israel més “armes i municions” des d’octubre de 2023, tal com ho ha ressaltat l’investigador sobre pau, conflictes armats, desarmament i acció humanitària del barceloní Centre Delàs d’Estudis per la Pau, Alejandro Pozo. Diu la dita que “en les obres i en la fe es coneix l’amor que et té” i diu l’evangeli “que per les seves obres els coneixereu”…

2. El contrast i la verificació de dades són l’essència del periodisme que al seu torn estableixen la línia que separa la informació de la xafarderia. Bill Kovach i Tom Rosensteil expliquen a la seva obra The elements of Journalism” que l’element essencial del periodisme no ha de ser publicar –cosa que ara ho pot fer qualsevol–, sinó verificar i contrastar les informacions que als periodistes arriben. Ambdues són unes qualitats que requereixen mètode. Ahir al migdia va córrer el rumor que el president Pujol havia estat ingressar a l’Hospital de Sant Pau víctima d’un ictus. El Periódico, sense encomanar-se a ningú ni tampoc verificar i contrastar la informació abans de donar-la, es va fer immediatament ressò del rumor donant-li valor de notícia, que al cap de poc va haver de desmentir en demostrar-se, amb comunicat de l’Hospital de Sant Pau inclòs, que era falsa. Tot i això, la ‘notícia’ es va continuar escampant com si es tractés d’una taca d’oli. I també com lamentablement sempre passa, quan s’ha difós una informació o una notícia que després es demostra falsa o errònia, costa molt, moltíssim ‘esborrar-la’, sobretot de les xarxes que la continuaran escampant als quatre vents. En aquest cas era fàcil descobrir que la notícia era falsa. Però això no és sempre així, ni de bon tros.

3. Can Puiggener és un dels barris potencialment més conflictius de Sabadell que darrerament ha estat notícia per un fet altament positiu i que per això mateix convé ressaltar. Resulta que una veïna d’aquest barri, Aïcha Camara, futbolista de divuit anys, amb les seves companyes d’equip de la selección espanyola, s’ha proclamat campiona d’Europa. D’aquesta manera, Aïcha, com Lamine Yemal nascut al barri de Rocafonda de Badalona, és avui un referent i un estímul per als infants de Can Puiggener pel seu esforç i constància. Tant de bo serveixi d’exemple…

• Divendres 25 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“El jutge no veu delictiu l’accés de Montoro a dades fiscals de rivals” (El Periódico)
“El jutge dona set mesos al MNAC per tornar les pintures de Sexena” (La Vanguardia)
“L’ONU avisa: ‘Les persones a Gaza són cadàvers ambulants’” (El País)
“Al món simfònic li cal un canvi de paradigma” (Josep Pons) (La República – El Punt Avui)
“La Xunta de Feijóo va contractar el despatx de Montoro” (Ara)

La dimissió de Noelia Núñez dels càrrecs que ocupava dins l’estructura del PP –escó del Congrés inclòs– per haver falsejat dades del seu currículum consistents en atribuir-se titulacions acadèmiques de les quals no disposava, ha posat damunt la taula una qüestió que –intueixo–  afecta a més de dos i de tres càrrecs polítics de totes les formacions i que potser per fer-se valer quant allò que no tenen, juguen amb l’ambigüitat a l’escriure en els seus respectius currículums que “té estudis de…”. És a dir que si bé pot ser cert que els titulars dels currículums corresponents van iniciar una carrera universitària, per la raó que sigui, no la van finalitzar. D’aquesta manera, quan en el currículum aquests personatges s’escriu que tenen estudis de ciència política, d’humanitats o del que sigui, el que en realitat ens estan dient és que no disposen de cap titulació acadèmica que els avali. I ben mirat, això és tan greu? Clar que en el cas de Noelia Núñez, la protagonista ni tan sols finalitzà el batxillerat i no per això deixava d’atribuir-se una llicenciatura en dret, una diplomatura en Ciències Jurídiques de les Administracions Públiques, estudis de filologia anglesa i vincles docents amb la Universidad Francisco Marroquin de Guatemala. I segurament és aquesta exageració d’atributs allò que l’ha delatat. “Qui tot ho vol, tot ho perd” deia la meva sàvia àvia… Davant això, potser la pregunta que caldrà fer-nos és perquè valorem tan poc els valors inherents a les persones adquirits en les aules de la universitat de la vida? Tanta basarda ens fa reconèixer que un és el que és a partir de les experiències i dels coneixements que va acumulant al llarg de la seva vida? Va ser Einstein qui va dir que “la formació és el que queda després d’oblidar el que s’ha après a l’escola”. Ho va dir per ressaltar que el veritable aprenentatge en valors s’obté més enllà dels títols que hom pugui atresorar.

• Dissabte 26 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Koldo va utilitzar tercers per espiar càrrecs socialistes” (El Periódico)
“Pla de França, Alemanya i el Regne Unit per posar fi a la catàstrofe de Gaza” (La Vanguardia)
“Israel i EUA apunten cap a una altra ofensiva en una Gaza famolenca” (El País)
“Poc singular” (La República – El Punt Avui)
“El fiscal del cas Montoro va xocar amb els seus superiors” (Ara)
“Sabadell vol tenir la comunitat solar més gran de l’Estat” (Diari de Sabadell)

1. En l’espera de més novetats judicials vinculades al cas Montoro a partir de l’exhaustiva investigació que, a diferència d’altres, s’ha dut a terme amb el sigil necessari per part del jutge tarragoní Rubén Rus, no és agosarat concloure que per entendre la història d’aquest país, a la famosa brigada policial de Jorge Fernández Díaz caldrà sumar ara la d’Hisenda de Cristóbal Montoro. Pel que fins ara sabem el cas Montoro pot qualificar-se de presumpte cas de “captura de l’Estat”, una de les fórmules de corrupció més pernicioses –i és que la corrupció es pot classificar per a nivells– que es produeix quan institucions, empreses o persones poderoses s’alien i mitjançant pagaments promouen o canvien lleis, decrets i fins i tot sentències.

2. Titular de La Vanguardia d’avui: Pla de França, Alemanya i el Regne Unit per posar fi a la catàstrofe de Gaza. Que tinguin i que tinguem sort, tot i que anem massa tard i el mal ocasionat no és només brutal sinó que condicionarà la vida de moltes generacions venidores.

• Diumenge 27 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Els oceans passen d’abocadors a pols d’inversió verda” (El Periódico)
“Al pressupost de la UE li falta ambició i desdenya el món rural” (Luis Planas) (La Vanguardia)
“Per què ens maten de fam?” (El País)
“L’habitatge irromp en la negociació col·lectiva” (El Punt Avui)
“On viuen els novíssims catalans?” (Ara)

Escrivia l’economista Miquel Puig ahir a l’Avui: “Si el Procés va fracassar va ser per la insensatesa dels mitjans que s’hi van aportar. El primer i més important, sens dubte, el menys teniment per a la construcció d’una majoria sòlida a favor seu en el si de la població catalana. Aquesta nefasta actitud és la que va donar lloc a les lleis de desconnexió de setembre del 2017 –que cap demòcrata no podia considerar amb simpatia– i l’acceptació dels resultats del referèndum de l’1-O malgrat la inexistència de garanties en el recompte. Mancances no menors van ser la inexistència de preparatius per fer-se càrrec del país i la indisposició per part dels dirigents a incórrer en sacrificis personals (amb independència que després els hagin assumit amb més o menys dignitat). D’aquí que la proclamació de la independència anés seguida de la desaparició dels líders que l’havien d’implementar”. Res més a afegir per la meva part. Només deixar anotats aquí un parell d’enllaços que condueixen a sengles articles meus, publicats, respectivament, el 31 d’agost de 2017 i el 14 de setembre de 2017, al Diari de Sabadell.

https://joanbrunetmauri.cat/omissio-accio-i-ara-que/
https://joanbrunetmauri.cat/preguntes-2/

---

 

• Dilluns 28 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Els EUA i la UE acorden fixar els aranzels en el 15%” (El Periódico)
“Trump i la UE firmen la pau comercial amb aranzels del 15%” (La Vanguardia)
“La UE cedeix davant Trump i accepta uns aranzels del 15%” (El País)
“Impuls del món local al català” (El Punt Avui)
“Acord comercial UE-EUA” (Ara)

La Unió Europea s’ha resignat finalment a ser un súbdit de Trump a l’acceptar un aranzel general del 15% per a les seves exportacions als EUA. El principi d’acord aconseguit ahir per Donald Trump i Ursula von der Leyen en un golf privat d’Escòcia propietat de Trump talment com si d’una partida de golf es tractés, no inclou una imposició aranzelària similar per a les exportacions nord-americanes a Europa. Brussel·les –diuen– pretén, amb aquest pacte desequilibrat per als interessos de la UE, evitar que s’aprofundeixi en la guerra comercial. En resum i dit en plata: els productes europeus que ingressin als EUA estaran gravats amb un aranzel del 15% mentre que la UE imposarà aranzels del 0% als productes estatunidencs, alhora que comprarà equipament militar per “centenars de milers de milions”, i farà inversions de l’ordre de 600.000M$ als EUA i comprarà 750.000M$ en energia estatunidenca. Tot en ordre! Vaja: una negociació que ha culminat amb un sotmetiment total als interessos de Trump, en totes les seves dimensions…

• Dimarts 29 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Sánchez intenta allargar la legislatura mentre Feijoo ja prepara les seves lleis” (El Periódico)
“Sánchez presentarà els pressupostos del 2026 encara que no tingui suports” (La Vanguardia)
“La frustració s’estén en la UE pels aranzels de Trump” (El País)
“A qui pertany Groenlàndia?” (El Punt Avui)
“Els líders europeus, incòmodes amb l’acord comercial” (Ara)
“Un de cada quatre infants té beca menjador” (Diari de Sabadell)

1. Reflexió del catedràtic de la UAB, José-Manuel Pérez-Tornero, que tanca el seu article publicat avui a El Periódico sota el títol “La mediatització mata la política”. Escriu Pérez-Tornero: “Perquè la democràcia no viu només del vot, sinó del judici crític, del compromís cívic, de l’interès pel que és comú. Quan la política esdevé soroll, el ciutadà compromès apaga i desconnecta. I quan es torna farsa, abandona la sala i se n’absté. La conseqüència no és només el deteriorament institucional: és l’orfandat democràtica. ¿Què cal fer llavors? Potser el primer pas és tornar a la política el valor de la paraula, del temps i de la calma. Recordar que governar no és escenificar, que deliberar no és vociferar, que fer justícia no és filtrar. Potser toca recuperar els espais de trobada, els partits com a escoles de ciutadania i els mitjans com a eines d’investigació, coneixement i comprensió, i no pas de distracció i fanatització. Perquè si tot és espectacle, res és veritat. I sense veritat –o sense voluntat de buscar-la–, la democràcia degenera a pur teatre sense ànima. Ens toca elegir: continuar aplaudint o xisclant des de la grada o tornar a pensar i actuar des de la plaça.” Sense més comentaris…

2.Han passat vuit mesos i tot continua igual. Carlos Mazón continua essent president de la Generalitat Valenciana, sense haver assumit cap mena de responsabilitat arran de les 227 víctimes que va fer la dana el mes d’octubre de l’any passat, moltes de les quals podien haver-se evitat si tothom hagués fet la feina que li pertocava i hagués estat en el lloc que corresponia. Mazón, per la seva banda, mentre tot passava, estava ‘perdut’, encara no se sap on, després del dinar que va fer al restaurant El Ventorro acompanyat de la periodista Maribel Vilaplana. Pel que fa a la recuperació dels danys ocasionats, el més calent és a l’aigüera…

3. S’obre un nou capítol en la història del Paddock i de l’Eix Macià que, no obstant i això, coincideix amb l’anunci del tancament del restaurant Viena del Parc Catalunya. El cas és que la inversora Andinvest anunciava, ahir mateix, que havia adquirit el centre comercial Paddock amb l’objectiu de reformar-lo i revitalitzar-lo amb una oferta comercial competitiva. Segons els nous propietaris, per portar a terme el seu projecte, invertiran set milions d’euros. Tot plegat, en un moment en el qual s’està redibuixant el futur de la zona amb la imminent obertura de Del Llac Center (amb diversos establiments comercials tals com Mercadona, Popeyes, Sanitas, un restaurant, una zona de jocs…), la reactivació dels mòduls de restauració tancats des de fa anys al mig del passeig central. A aquestes actuacions cal afegir que la Generalitat té sobre la taula un projecte de 23 milions d’euros a invertir en l’ampliació i modernització dels Jutjats. Comptat i debatut: l’Eix Macià es reinventa després de trenta-cinc anys d’història.

• Dimecres 30 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Sánchez s’enroca i sosté el fiscal general malgrat ser processat” (El Periódico)
“El fiscal general anirà a judici acusat de filtrar correus de la parella de Díaz Ayuso” (La Vanguardia)
“El Tribunal Suprem confirma el processament del fiscal general” (El País)
“La represa del metro” (El Punt Avui)
“El Suprem deixa al fiscal general a un pas del judici” (Ara)

1. Benjamí Netanyahu és qui, paradoxalment, està fent més en favor de l’expansió dels antisionistes. Netanyahu no és l’Estat d’Israel. Però no és menys cert que és ell qui el representa en tots els sentits. També qui té a les seves mans aturar el terror desencadenat sobre el territori de Gaza i el genocidi que s’està portant a terme contra els palestins. En aquest context, una trentena de membres destacats de la societat israeliana difonien ahir una declaració en què exigeixen a la comunitat internacional que faci un pas endavant i apliqui “sancions dràstiques” sobre Israel. El comunicat –del qual n’és un dels seu primers signants qui havia estat president del Parlament israelià, a més de l’Agència Jueva i de l’Organització Sionista Mundial, Avraham Burg– demana als líders mundials que a més d’imposar-les, mantinguin les sancions sobre Israel fins que el govern de Benjamí Netanyahu posi fi a la “brutal” campanya militar i dicti “un alto el foc permanent” a la Franja de Gaza. La crida compta amb l’aval de professors de diverses universitats israelianes, de cineastes, d’escriptors i d’altres persones vinculades al món de l’art i de les ciències a Israel. Arran de la publicació del comunicat, Burg deixava escrit a les xarxes socials que: “Els jueus, que van patir un genocidi fa vuitanta anys, estan cometent un genocidi a Gaza. Vergonya, ràbia i dolor”.

2. La jutge de la dana, Nuria Ruíz Tobar, critica en un seu auto, l’informe elaborat per la Guàrdia Civil quant a la cronologia dels fets esdevinguts sobre el barranc del Poyo el 29 d’octubre de 2024. La jutgessa considera que l’institut armat, en l’elaboració del seu informe no va tenir en compte totes les fonts disponibles: experts, víctimes i fins i tot informes de la Generalitat valenciana que formen part del sumari de la causa. Sense més comentaris…

• Dijous 31 de juliol de 2025

Els titulars de la jornada:
“Espanya ha perdut en 5 anys 27 petits comerços al dia” (El Periódico)
“Barcelona només té capacitat per construir 70.000 pisos més” (La Vanguardia)
“El Govern s’obre a la pròrroga nuclear si no encareix el rebut” (El País)
“Tutela sota la lupa” (El Punt Avui)
“Evacuacions massives als EUA i al Japó per una alerta de tsunami” (Ara)
“Augmenten les ideacions de suïcidi en adolescents” (Diari de Sabadell)

1. Tanquem mes. Un mes en el qual han passat moltes coses i no totes precisament a fi de bé, tal com deia la meva àvia i ha quedat reflectit en aquest meu diari. Demà comença l’agost. Un mes que fa molts anys era sinònim de tranquil·litat mediàtica, talment com si el món s’hagués aturat. Enguany tampoc no serà així. Sobre la taula hi ha temes candents que no deixaran de ser notícia: el creixement exponencial de l’extrema dreta arreu, la guerra genocida de Netanyahu contra els palestins, la guerra de Putin contra Ucraïna, els aranzels de Trump contra el món, la guerra política, judicial i mediàtica de Feijóo contra Sánchez…

2. Quant al processament d’Álvaro García Ortiz, el catedràtic de Dret Processal de la UB, Jordi Nieva-Fenoll escriu que “el que porta el fiscal general a la banqueta no és una hipòtesi incriminatòria de condemna basada en dades objectives, que és el que exigeix la mateixa jurisprudència del Tribunal Suprem, sinó un rumor purament intuïtiu basat en una interpretació d’escassíssims indicis profundament esbiaixada en contra del reu, cosa que, com ja s’adverteix, constitucional anul·la la presumpció d’innocència, dret constitucional que hauria d’importar una mica més a tots els fervorosos defensors de la Norma Fonamental, per cert. (…) Dit tot això, és evident que produeix una profunda indignació i frustració que el fiscal general hagi de deixar de ser-ho per una cosa que no és res més que una acusació sense suport. És per això que, encara que ara mateix, amb la jurisprudència a la mà, sembla inimaginable formular un recurs d’empara davant aquest Tribunal [Constitucional] contra aquesta resolució potser no és tan desgavellat, ateses les excepcionals circumstàncies que s’estigui atacant amb semblant duresa el dret fonamental a la presumpció d’innocència d’algú que no és qualsevol, sinó el mateix fiscal general de l’Estat. No és un cas comparable a cap altre que hagi succeït a la nostra democràcia. És certament insòlit. Esperarem esdeveniments.”

3. Que tingueu i que tinguem unes bones i reparadores vacances, que bona falta ens fa…