Des de fa temps l’opinió pública coneix, cíclicament, “afers” d’irregularitats econòmiques que tenen com a protagonistes a personalitats vinculades a la vida política i a partits polítics. Davant la insistència de parlar, una i altre vegada, d’aquests “afers” no pot estranyar que una part important de la ciutadania no solament els condemni sinó que, a més generalitzant, acabi convenint que tots els polítics són iguals, amb la qual cosa no s’aconsegueix res més que endegar un procés de debilitament del sistema democràtic del qual ens hem dotat i en el qual vivim i convivim.

En un primer nivell de reflexió sobre aquestes diguem-ne anomalies en la vida democràtica, haurem d’admetre que aquest país, com molts d’altres, no ha estat capaç de dotar-se d’una bona formula que permetés el necessari i transparent finançament dels partits polítics que –com no cal oblidar– són un dels pilars sobre els quals es fonamenta qualsevol estat social de dret. Només una reglamentació per llei, tot i acceptant la seva complexitat, podria posar punt i final a aquest incessant goteig de notícies referides, de moment, a suposades irregularitats en el finançament dels partits i coalicions polítiques.

Una de les grans virtuts de la democràcia és la de garantir que quan es produeixen excesos o comportaments recusables, en aquest cas presumptes irregularitats econòmiques en el finançament dels partits, l’opinió pública en tingui puntual notícia. Abans però de condemnar a ningú, serà precís que els poders legislatius i judicials puguin actuar sense coaccions i puguin arribar al fons de presumibles responsabilitats polítiques i jurídiques per comportaments no ajustats a dret. Només si fem confiança a les institucions democràtiques, malgrat que per algú pugui semblar un contrasentit, tindrem la certesa de què la veritat resplendirà i que els culpables, cas que n’hi hagi, faran front a les sancions i penes que siguin d’aplicació.

Tota aquesta argumentació serveix igualment pel que fa a les actuacions d’aquells polítics –per cert ben pocs– que s’aprofiten del seu estatus per a l’obtenció de beneficis i prebendes. També aquí s’han d’exigir totes les responsabilitats i reclamar dels poders públics l’aplicació més estricta de les lleis, sigui qui sigui aquell que les ha transgredit.

Però cal ressaltar que sempre que es produeix una situació de possible corrupció és perquè hi ha algú que la indueix. En d’altres paraules si un polític és corrupte és perquè algú l’indueix a la corrupció i a saltar-se els més elementals principis ètics que, sortosament, sí que animen el comportament de la gran majoria dels que es dediquen a la gestió de la cosa pública. Quedi ben clar doncs que si hi ha polítics amb comportaments escassament ètics és perquè també hi ha ciutadans, que sense cap mena d’escrúpols, persegueixen un enriquiment fàcil.

Hi ha qui diu que cada poble té el govern que es mereix i, per extensió, els polítics que es mereix. Jo substituiria aquesta poc encertada sentència per una altra que abonaria la tesi que en totes les societats els col·lectius que en sorgeixen –siguin de polítics, economistes, metges, arquitectes o periodistes– responen, quant a comportaments, a una mateixa escala de valors que la que és de referència en la societat d’origen.

Altra cosa és, però, que els partits polítics i els polítics haurien de ser els primers interessats en posar punt i final a aquesta sensació que, avui per avui, té l’opinió pública de què tots els polítics són i actuen de forma egoista i escassament respectuosa amb la democràcia. I això no només per recuperar el seu prestigi personal i col·lectiu sinó que també per a reforçar el sistema democràtic. Contràriament no podrem –ells i nosaltres– lamentar-nos de l’escassa participació dels ciutadans en els processos electorals i de l’encara més preocupant augment de l’abstenció entesa, aquesta, com a única possible resposta radical de sectors de ciutadans que creuen en la democràcia però que, en general, desconfien dels polítics.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de desembre de 1992