A despit de les moltes crítiques que ha rebut i que segur que encara rebrà la cimera d’Edimburg i els acords que en ella assoliren els dotze premiers dels països comunitaris, a ningú no pot escapar l’èxit i el pas important que en el camí de la construcció europea es donà aquest cap de setmana en la capital escocesa. I no només perquè, a pesar de tots els pessimismes que sobre la cimera planaven, s’aconseguís donar sortida i solució als grans conflictes que podien bloquejar-la, sinó perquè en el seu decurs quedà clara la decidida voluntat dels actuals països membres de l’anomenat Club dels 12 de no deixar pas a l’europessimisme que regnava sobre els resultats de la cimera i que, d’haver-se confirmat, hauria significat un cop molt dur a les expectatives de la Unió Europea.

Els prolegòmens de la cimera d’Edimburg no donaven excessiu marge a l’optimisme i confiança d’aquells que veieren en el Tractat de la Unió Europea –Tractat de Maastricht– la possibilitat de vertebrar una Europa unida capaç de donar resposta, amb una sola i forta veu, als molts problemes d’ordre intern que el continent pateix i d’establir les bases a partir de les quals poder actuar també de contrapès a les dues grans actuals potències econòmiques (Estats Units i el Japó). La conclusió de la cimera ha deixat clar però quina és la resposta dels dotze als plantejaments euro-pessimistes que vaticinaven que la cimera d’Edimburg marcaria el principi de la fi de l’Europa Unida o, com a mínim, l’ajornament sine die del Tractat de Maastricht sobre el qual es fonamentava.

Per desesperació dels pessimistes, però, la cimera no ha estat només un èxit des del punt de vista europeu sinó que també des del punt de vista espanyol pel fet que els interessos que Espanya hi defensava en sortiren clarament reforçats. El president González aconseguia que els fons estructurals i de cohesió no patissin un retall més enllà del que era aconsellable i va defensar-los fins el darrer moment i de forma positiva no només per als interessos del nostre país sinó que també per als de Portugal, Grècia i Irlanda. La diplomàcia i el treball constant es troben en la base d’aquest èxit que no fa més que confirmar el creixent protagonisme i credibilitat que en el concert internacional consolida Espanya dia rera dia. Per això sorprèn que algunes forces polítiques espanyoles qüestionin l’èxit assolit quan ja tenien a punt tota l’artilleria pesada per tal d’exigir responsabilitats al govern central si es produïa un fracàs en la cimera.

Ara, però, vistos els resultats positius d’Edimburg (via de ratificació danesa, solució dels problemes pressupostaris i reforç de la cohesió, perspectiva d’ampliació…) els europessimistes canvien el seu discurs i asseguren que aquests acords són d’una gran fragilitat. Es evident que no ens podem deixar portar ara per un optimisme fora de mida i serà el temps el jutge que s’encarregarà de demostrar fins a quin punt els acords de la cimera d’Edimburg han estat positius. En qualsevol cas ja no és temps de continuar flagel.lant-los i és l’hora de tornar a apostar per Europa mal-grat hàgim de convenir que la propera cimera de Copenhague, haurà de fer front també a problemes no ressolts que han quedat apar-cats en aquesta ocasió.

Es així com el pas que s’ha donat a Edimburg cal valorar-lo com a decisiu. Edimburg és ja punt de referència a tenir en compte i que ens ha de permetre entrar en l’Europa del Mercat Únic –que inicia la seva singladura a partir del proper mes de gener– amb més optimisme i confiança en el futur. I si, com deia la setmana passada dies abans de la cimera el prestigiós diari anglès The Financial Times, crisi és sinònim de falta de confiança i de temor en el futur, és evident que Edimburg ha estat també decisiu pel que fa a la recuperació de la confiança col·lectiva en Europa i per a foragitar l’espessa bromassa que planava damunt nostre i que ens feia sentir indefensos i temorosos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de desembre de 1992