Avui fa cinquanta-tres anys que l’Olga i jo vam decidir compartir la vida.

Mig segle llarg que, vist amb perspectiva, sembla gairebé un altre món.

El 1973 encara vivíem envoltats de somnis, d’esperances i d’una certa ingenuïtat que ens feia creure que el futur seria sempre millor que el present. Érem joves, i el món, malgrat les seves ombres, semblava avançar cap a horitzons més oberts. Amb el temps, però, hem vist com la història no avança en línia recta.

Les darreres dècades han estat un recordatori constant que els equilibris internacionals són fràgils. Figures polítiques influents han impulsat visions que ens retornen a una lògica de blocs, a un clima de desconfiança i tensió que crèiem superat. Mentrestant, la Xina observa i calcula, movent fitxa quan li convé, com un actor que sap que el tauler global no es pot entendre sense la seva presència. Potser no sabem exactament què pensa, però és evident que res del que passa li és aliè. Al seu torn, la UE no acaba de trobar el seu camí.

I si aixequem la mirada cap a casa nostra, el contrast amb aquell 1973 és abismal. Espanya, Catalunya i Sabadell han canviat en tots els ordres i sentits: políticament, econòmicament, socialment. Hem viscut transicions, crisis, esperances, desencisos i renaixements. Hem vist com recuperàvem la democràcia perduda, com els consensos es transformaven, com les identitats es redefinien i com les certeses d’ahir es convertien en preguntes d’avui. Res no s’assembla a aquell país on tot estava per fer i tot era encara possible. Però, malgrat els canvis, hi ha alguna cosa que perdura: la capacitat de mirar enrere amb gratitud i endavant amb lucidesa.

El món és més complex, sí. Més incert, també. Però aquests cinquanta-tres anys al costat de l’Olga m’han ensenyat que, fins i tot enmig de les turbulències globals, la vida es construeix a partir d’allò que ens és proper: en els vincles amb les persones que estimes, en la memòria compartida, en la voluntat de continuar caminant sense defallir ni un instant. És cert que no podem controlar el rumb del món, però si que podem decidir com el vivim. I en això, després de tants anys, encara hi ha espai per a l’esperança.