Apunts urgents per després d’unes eleccions –les andaluses– que el PP ha guanyat amb comoditat, malgrat que ha perdut la majoria absoluta de què disposava fins ara.

– Polarització i dependència estructural del PP. La polarització que marca la política estatal ha tancat la porta a un govern en solitari del Partit Popular. El mateix Moreno Bonilla ja advertia en campanya que, en aquest context, el PP es veuria abocat a “entrar en el lio” de negociar amb Vox. Aquesta realitat no és conjuntural: és estructural. El PP ha perdut capacitat d’agregació i, en un escenari tan fragmentat, la seva governabilitat passa necessàriament per l’extrema dreta.

– Un PP més dependent que mai de Vox. Els resultats d’aquest any ho han confirmat: Aragó, Castella i Lleó i Extremadura han consolidat una dependència que ja no és tàctica, sinó estratègica. El concepte de “prioritat nacional”, que Vox imposa en les negociacions, esdevé ara un marc polític que caldrà observar amb atenció. No és només un lema: és una orientació programàtica que pot condicionar l’agenda autonòmica i estatal.

– El PSOE i el fracàs de la fórmula del “ministre candidat”. El PSOE –i Pedro Sánchez en primera persona– haurà d’assumir que la fórmula del ministre candidat no funciona, tampoc a Andalusia. Els electors penalitzen els dirigents que no trepitgen territori, que no exerceixen oposició efectiva i que no construeixen partit des de la proximitat. La política institucional sense arrelament territorial ja no mobilitza ni fidelitza.

– Sumar, Podem i Esquerra Unida: una coalició que no ha sabut sumar. La coalició entre Esquerra Unida, Moviment Sumar i Podem ha quedat a un pas de perdre el grup parlamentari. Les disputes internes –que fa anys que s’arrosseguen– han tornat a passar factura. Quan la unitat és només formal i no política, el projecte es debilita i l’electorat ho percep immediatament.

– Adelante Andalucía i el “mètode Rufián”. L’èxit d’Adelante Andalucía reforça la tesi que Gabriel Rufián defensa des de fa temps: projectes arrelats al territori, amb discurs propi i sense dependència de les estructures estatals, poden créixer. Amb el seu estil característic, no trigarà a reivindicar que aquest és el camí que ell mateix ha teoritzat i practicat.

– La participació ja no és garantia per a l’esquerra. El vell mantra segons el qual una participació alta afavoreix l’esquerra ha deixat de tenir validesa. Les dades recents mostren que aquesta correlació s’ha trencat: l’electorat és més volàtil, més desideologitzat i més sensible a factors emocionals, identitaris i de percepció de seguretat. La participació ja no és un indicador predictiu, sinó un element més dins d’un ecosistema electoral molt més complex.