La nostra ciutat no s’havia distingit mai per ésser un exemple de desmesura cultural. No ens enganyessim pas. Altres poblacions similars a la nostra s’han mostrat culturalment més riques i actives. Es el cas, sense anar més lluny, de la veïna Terrassa que per cert fa uns dies reobria la “Cava de Jazz” després de molts mesos des que la vetusta instal.lació de l’egarenc carrer es veiés precisada a tancar les seves portes. Tindrem novament ocasió d’escoltar jazz en directe en un bon local, sense necessitat d’haver-nos d’arribar a Barcelona. Enhorabona.

Deia que Sabadell mai no havia sobresortit quant a empenta cultural. Potser havia estat el cinema la manifestació artística en la qual els sabadellencs ens havíem destacat gràcies a la tasca del “Cine Club Sabadell” i de les persones que l’han sabut mantenir sempre en primera línia de singladura, com són en Francesc Blanqué i Pere Cornelles. Els darrers anys però aquell precari panorama sembla haver canviat i ens ha estat donat de veure l’eclosió d’altres manifestacions culturals que no gaudien d’excessiva tradició a Sabadell. S’ha posat de manifest així que si es disposa d’una línia de treball disciplinat i continuat, de mica en mica es va creant un entorn—un públic—que se sent atret pels continguts d’una bona programació i no dubta en prendre-hi part. Seria el cas, d’entre molts altres, dels cicles d’Opera, de la temporada de concerts de l’Orquestra Simfònica del Vallès la qual, dit sigui de pas, està assolint un excel.lent nivell d’interpretació i d’execució musical sota la batuta de Jordi Mora.

Però al costat de l’interès popular creixent per aquestes manifestacions culturals, s’està consolidant una altra línia d’activitat que sí que comptava amb antecedents a la nostra ciutat però que mai no semblava abandonar els cenacles més o menys restringits. Em refereixo a l’activitat teatral la qual, gràcies a l’esforç dels gestors i components del “Teatre del Sol” ha aconseguit dinamitzar l’afecció per l’art de la musa Tàlia i preparar un públic capaç d’interessar-se pel teatre i garantir l’èxit de públic en les representacions que es programen. Es el digne premi a la pacient tasca desenvolupada al llarg dels anys des de grups com la Joventut de La Faràndula fins el Centre Parroquial de Sant Vicenç passant pels d’altres entitats.

Un testimoniatge de que hi ha una consolidada afecció al teatre el tenim en l’afluència de públic a les tres representacions de “Les Amistats perilloses” de Christopher Hamptom, amb adaptació de Pilar Miró, que es portaren a terme, aquest darrer cap de setmana, en el Teatre Municipal de Sabadell. No em considero crític teatral. Tampoc em sento atret per aquest gènere periodístic però no voldria deixar passar l’avinentesa per a fer un toc d’atenció sobre un parell de qüestions, més enllà dels aspectes puntuals inherents a la posada en escena de l’obra i que ja han estat comentats a través d’aquestes mateixes pàgines. El primer, el fet injustificable que el públic de la primera representació (la de la nit del divendres) es veiessin privats del programa de mà, instrument bàsic per a qualsevol espectador amb voluntat d’endinsar-se en els detalls de la representació que es disposa a veure. El segon, la no previsió de preus especials per a facilitar l’assistència de joves. Es fa rar que l’Ajuntament no disposi encara d’una adequada promoció de la cultura a través, i en estreta col.laboració, dels centres d’ensenyament i grups jovenils de la ciutat i de la comarca. Els joves d’avui són el públic de demà i la base indispensable per a la continuïtat, en aquest cas, de l’art escènic.

El teatre, i en general la cultura, no és cap “Amistat perillosa” de la qual protegir a ningú i encara menys als adolescents. Tot allò que es faci per tal d’estimular l’interès i la participació dels ciutadans en activitats culturals, constitueix una molt bona inversió de present i de futur.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de març de 1994