La imatge que obre aquest comentari es d’un dinar de comiat d’una persona de la UPC celebrat al 7 Portes l’octubre de 2023, al qual varen assistir, entre altres, els rectors estats Jaume Pagés (sisé per la dreta) i Antoni Giró (segon per l’esquerra de la darrera fila).

El Paco ocupa el tercer lloc per la dreta i jo estic al costat del rector Pagés.

Hi ha dies en els quals no voldries que t’arribessin algunes notícies. I no m’estic referint pas a les més preocupants que ens abasseguen diàriament provinents de la política –que també– sinó a fets que tenen més a veure amb l’àmbit personal de cadascú, com és el cas que avui em mou a aquest comentari. Ahir, mentre assistia a un excel·lent concert de piano a cura de Josep M. Almirón, durant la pausa em va deixar sense alè la lectura d’un missatge que simplement m’informava de la mort de Francesc Solé-Parellada, de l’entranyable i des d’ara enyorat amic Paco amb qui vaig tenir la immensa sort de compartir complicitats, projectes i converses agradoses i disteses sobretot durant la meva estada a la UPC de la qual el Paco n’era catedràtic d’Enginyeria Industrial i, alhora, un dels seus més ferms referents, tant per la seva trajectòria, saviesa, filosofia i visió de la vida, com pel seu tarannà que feia fàcils les coses difícils. Amb la seva desaparició física m’he quedat –ens hem quedat– orfes d’un altre referent, disposat sempre a donar un cop de mà quan calia i a qui podies acudir en la seguretat que de la conversa en derivaria un consell oportú i una nova lliçó apresa. El Paco era una persona capaç de compaginar a la perfecció el seu vessant de mestratge universitari en l’àmbit de la innovació –no endebades va ser promotor de l’Institut Català de Tecnologia, director del primer màster espanyol en Innovació i Gestió del canvi tecnològic a l’empresa, director de l’Institut de Ciències de l’Educació, vicepresident de la Fundación Conocimiento y Desarrollo d’entre altres responsabilitats– amb el del món de la restauració, la seva segona gran passió juntament amb la música, on combinava treball, sacrifici i gestió al capdavant del Restaurant 7 Portes que havia heretat del seu pare. Un restaurant que després d’haver sofert una forta sotragada, el Paco va saber redreçar aplicant els principis de recerca i innovació, rescatant més de tres-cents plats dels segles XVI al XIX i divulgant la cuina catalana a través de la col·lecció de Receptaris històrics editada per l’editorial Barcino. D’aquí que l’Acadèmia Catalana de Gastronomia li concedís, ara fa un any, el Premi Nacional de Gastronomia de Tradició. Descansa en pau Paco. Tu te n’has anat, però el teu esperit de lluita i el teu llegat restaran per sempre més vius entre nosaltres.