El meu diari (Juny de 2025)

• Diumenge 1 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Què demanen les autonomies a Sánchez?” (El Periódico)
“La retallada de l’ajuda dels EUA causarà 14 milions de morts” (La Vanguardia)
“Les clavegueres embussen la política” (El País)
“El mirall per a la reindustrialització” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Catalunya droga hub” (Ara)

1. “Màfia o democràcia” és el lema sota el qual els populars convoquen la manifestació del diumenge 8 de juny contra el Govern Sánchez, manifestació que serà encapçalada per Alberto Núñez Feijóo i a la qual han confirmat assistirà José María Aznar. Sí, el mateix Aznar que entre el seu ministres va tenir Rodrigo Rato, Eduardo Zaplana, Jaume Matas… A la manifestació tampoc hi faltarà MR (Mariano Rajoy). Sí, el mateix president estat del Govern que apareix en els papers de Bárcenas i que va tenir en el seu gabinet un ministre de l’Interior (Jorge Fernández Díaz), que s’asseurà a la banqueta dels jutjats, acusat d’utilitzar la policia “patriòtica” amb la finalitat de tapar la corrupció del PP. Tampoc hi faltarà el M. H. Carlos Mazón i potser també Isabel Díaz Ayuso que podria anar acompanyada del seu nuvi i defraudador confés, Alberto González Amador. Són paradoxes que ens dona la vida quant a l’anòmal debat polític que presideix Espanya, en el que són aquells que atresoren més casos de corrupció i condemnes els que donen la cara per donar lliçons de democràcia.

2. Tot en ordre. És el que irònicament penso quan sento les veus de Netanyahu, Putin i Trump. També la de Feijóo que juntament amb els personatges ja citats, cada dia que passa la diu més grossa. La qüestió, però, recau en el fet que hi ha milers i milions de persones, segons el cas, que se’ls creuen sense moure ni un sol pèl de les seves parpelles. I així continuem avançant, de mica en mica, cap al desastre final… Tot en ordre!

---

• Dilluns 2 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Constitucional avala l’amnistia i deixa en l’aire la malversació” (El Periódico)
“El Constitucional avalarà la part fonamental de la Llei d’Amnistia ” (La Vanguardia)
“El Constitucional avalarà l’amnistia” (El País)
“Platges en retrocés” (El Punt Avui)
“Ucraïna llança l’atac més potent a l’interior de Rússia” (Ara)

1. Un moviment de protesta mogut per un grup de WhatsApp, ha estat suficient per congregar més d’un miler de jutges (gairebé el 20% dels 5.500 que hi ha a Espanya) els quals han elevat a l’Associació Professional de la Magistratura (APM) (la majoritària al cos i d’ideologia conservadora), el seu aval contra la reforma del sistema d’accés a la judicatura i la fiscalia que impulsa el Govern. A destacar, però, que la protesta sorgida en l’aplicació de missatgeria contra el projecte de llei ha acabat arrossegant a totes les associacions de dretes, inclosa l’APM –l’única amb representació al Consell–, que al contrari que els seus consellers, reclama a l’Executiu la seva retirada.

2, La setmana comença a Fàtima amb un temps que poc té a veure amb el que fa a Sabadell on demà tornarem després d’un sojorn de sis dies. Em desperto com en mi és habitual abans de les sis del matí, hora sabadellenca, i com que avui visitarem Coimbra i hem de sortir ben d’hora, decideixo obviar la meva rutina del passeig mariner diari i dedicar una estona a rellegir Vacances Aragoneses de Teresa Pàmies que, al seu torn, em fa reviure viatges passats en companyia de l’Olga i de les nostres filles. Comparteixo aquesta lectura amb l’escolta dels informatius primers del dia dels quals en sobresurten al meu entendre tres ítems: l’avanç de la resolució del Constitucional quant a la llei d’amnistia que en la pràctica avalarà completament, per desesperació dels populars; el sondeig demoscòpic que pronostica l’estrenyiment de la franja de vot que separa el PP del PSOE i això en moments de l’ofensiva més gran dels populars. I, en clau estrictament sabadellenca, l’ascens del Centre d’Esports a la Primera Federació de Futbol que ha mobilitzat la ciutat a diferència de quan el C. N. Sabadell obté guardons molt superiors als que ara ha obtingut el Centre d’Esports… Però la pilota (com dels futbol en deien abans els nostres avis) és la pilota”

3. Tot això passa a començaments d’un mes clau, en què, a més de la sentència de l’amnistia, s’abordarà l’espinosa qüestió del finançament singular per a Catalunya. Ben segur es produirà una primera topada a la Conferència de Presidents de divendres vinent a Barcelona en la que els mandataris del PP faran front comú contra la proposta.

4, L’entorn de Trump diu que no permetrà que “jutges no elegits” passin per sobre de les decisions presidencials mentre que els jutges diuen amb fermesa que és el president qui no pot passar per sobre de la llei. Els EUA s’endinsen en una crisi constitucional i de legitimitat de conseqüències imprevisibles.

• Dimarts 3 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“El TC avala l’aval a l’amnistia en la ‘reconciliació” (El Periódico)
“El Constitucional aplana el camí per aplicar l’amnistia” (La Vanguardia)
“El fallo sobre l’amnistia dona aire a un govern assetjat” (El País)
“Papa ‘versus’ Trump” (El Punt Avui)
“El TC no resolt per ara l’amnistia a Puigdemont” (Ara)
“Marea arlequinada” (Diari de Sabadell)

1. Tot té la seva fi. També aquests dies passats a Portugal. El que no sembla que tingui els dies comptats és Pedro Sánchez que en una setmana que se li presentava una mica més complicada que no pas les anteriors amb la convocatòria de la manifestació pel PP a Madrid diumenge vinent, hem sabut que el TC li dona la raó quant a la llei d’amnistia reforçant així l el bloc de la investidura que troba el seu millor aliat en l’actitud del PP amb el suport de Vox o potser millor en la de Vox amb el suport del PP.

2. Finalment, la primera pedra de la residència pública de Sabadell serà col·locada el mes vinent, segons han acordat el Govern de la Generalitat i el grup parlamentari dels Comuns. L’equipament forma part dels 400 milions d’eurospactats en un tercer suplement de crèdit, un mecanisme que serveix perquè l’executiu de Salvador Illa pugui avançar en les inversions sense necessitat d’aprovar pressupostos. A veure si ara va de bo. Recordar solament que Sabadell és l’única ciutat catalana de més de cent mil habitants (en té més dos-cents mil) que no disposa d’una residència pública.

• Dimecres 4 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Sis jutges avalen l’UCO en els casos que afecten Sánchez” (El Periódico)
“El PP imposa el debat del finançament en la cita autonòmica de Barcelona” (La Vanguardia)
“El PP imposa una agenda inviable pere a la Conferència de Presidents” (El País)
“De golf a parc, el hàndicap” (El Punt Avui)
“L’OCDE alerta d’una frenada de l’economia global pels aranzels” (Ara)

1. Set de cada deu clients que tenen el Banc Sabadell com a banc principal es plantegen canviar d’entitat si acaba triomfant l’opa del BBVA, mentre que només un de cada cinc dels del BBVA consideraria fer el mateix si l’operació fracassa. Això és una de les conclusions a les quals arriba l’enquesta encarregada pel Sabadell a la plataforma Zinklar. L’anàlisi elaborada a partir de 1.100 enquestes a persones bancaritzades i majors de divuit anys apunta que el percentatge contrari a l’opa hostil s’enfila fins al 81,8 % entre els clients del Sabadell i fins al 69,7 % en el cas del banc d’origen basc. Com sempre faig notar davant qualsevol anàlisi demoscòpica, cal pondre’s les dades amb prudència, més quan el promotor de l’estudi és part directament implicada.

2. L’amistós comiat que van escenificar dissabte passat a la Casa Blanca Donald Trump i Elon Musk no ho era tant. Se sabia que tard o d’hora ambdós magnats xocarien com ho fan dos galls ubicats en un mateix galliner. I així ha estat: ahir, Musk esclatava contra la llei fiscal que impulsa Trump i ho feia afirmant que “ja no aguanto més, [la llei] és una abominació repugnant”. L’exageració sembla que sigui el signe del nostre temps, aquí i arreu…

• Dijous 5 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Pérez Dolcet va facilitar a PP i PSOE un programa rus d’influència electoral” (El Periódico)
“Sánchez ofereix un pacte en habitatge que el PP acull amb menyspreu” (La Vanguardia)
“Els EUA exigeixen a cada país de l’OTAN que gasti en defensa el 5% del PIB” (El País)
“El finançament loca és el gran repte i el deure que tenim en aquests moments” (Marta Farrés) (El Punt Avui)
“Sánchez ofereix als presidents autonòmics 4.000 M€ per a habitatge” (Ara)
“El bus per al barri sense bus” (Diari de Sabadell)

1. La cinquena economia de la zona de l’euro s’ha endinsat des d’abans d’ahir en una situació delicada pel fet que serà als Països Baixos on es lliurarà des d’ara i fins passat l’estiu una nova i enverinada batalla entre l’extrema dreta xenòfoba hostil a Brussel·les i les forces liberals i europeistes de dreta, centre i esquerra, després que el líder de l’ultradretà Partit de la Llibertat (PVV), Geert Wilders, fes saltar pels aires el Govern de coalició que encapçalava la seva formació, forçant d’aquesta manera la celebració d’unes noves eleccions en les quals espera obtenir una majoria suficient d’escons que li permetin exigir per a ell la direcció de l’Executiu que, recordem-ho, li va ser negada en el Govern que ara ha vist acabat el seu mandat. El motiu adduït per Wilders per a forçar-ne la ruptura és la política d’immigració portada a terme per gabinet ara sortint, massa moderada segons ell. La polèmica i polaritzada personalitat de Wilders –que va ser el net vencedor de les eleccions del 2023, encara que amb una majoria insuficient–, amb un perfil de dificultat innata per a les aliances, va ser l’escull més gran que calia salvar per cohesionar la majoria parlamentària i que només es va poder superar amb l’exclusió del dirigent ultra com a candidat a presidir el Govern i l’establiment d’un consens suficient entorn qui fins abans d’ahir va ser-ne president, Dick Schoof. Comptat i debatut, des de fora del Govern, Wilders ha demostrat que la governança del seu país passa per les seves mans, tant que la convocatòria electoral que ell acaba de precipitar podria convertir-se fàcilment en un més que perillós plebiscit.

2. Difícil és trobar una qüestió al Parlament de Catalunya susceptible de generar tanta coincidència com ho és l’oposició a l’opa del BBVA al Banc Sabadell, tal com s’ha posat de manifest en el resultat de la votació de la moció presentada per ERC proposant que la Cambra manifestés de “manera contundent i inequívoca” el seu rebuig a l’opa. A favor de la moció, PSC, Junts, Comuns i Aliança Catalana, mentre que el PP i la CUP s’han abstingut i Vox hi ha votat en contra. La moció, a despit que no té cap força efectiva, fa valer el posicionament majoritàriament en contra del Parlament, i per això mateix “exigeix” al Govern d’Espanya que adopti una “posició clara i pública” en contra de l’opa per raons d’”interès general i estabilitat econòmica”.

•  Divendres 6 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Una quarta part dels metges de Catalunya i Madrid són estrangers” (El Periódico)
“Illa es disposa a demanar a Aena l’ampliació de l’aeroport del Prat” (La Vanguardia)
“Musk vincula a Trump amb el pedòfil Epstein en el punt àlgid de la seva ruptura” (El País)
“50 anys de la Miró” (La República – El Punt Avui)
“El Parlament rebutja l’opa al Sabadell” (Ara)

1. Sempre a la contra. “Si fas perquè fas i si no fas perquè no fas” deia sovint la meva sàvia àvia. I aquest és el principi que des de fa temps aplica el PP a l’oposar-se per norma a tot allò que el Govern d’Espanya proposa sense que, en cap cas, sigui capaç de presentar alternatives. En aquest context, ha arribat la conferència de presidents al palau de Pedralbes de Barcelona, en la qual, la inefable Ayuso, ha complert la seva promesa d’abandonar la sala tan bon punt sentís una sola paraula en un idioma que no fos el castellà que ella en diu espanyol. Promesa que va fer assegurant que “o me lo dicen en español, o me saldré. Y por el camino ya veré qué hago con esos pinganillos”. Potser algú hauria d’explicar a la presidenta de la Comunidad de Madrid que per fer aquest galdós paper no calia que es desplacés a Barcelona. Clar que allò que ella pretenia amb aquesta acció, a més d’obtenir el corresponent ressò mediàtic, era reforçar la seva autoritat dins del PP, i debilitar encara més la figura de Feijóo, alhora que escalfar l’ambient de cara a la manifestació antimàfia –vaja per Déu qui parla de màfia!– convocada pels populars diumenge vinent a Madrid. Això, a banda de continuar alimentant la catalanofòbia que tants rèdits electorals comporten al PP a la resta de l’Estat… L’Ayuso és un vers lliure que pot acabar dividint els populars a les portes del seu congrés. Ayuso està aplicant amb rigor, el mateix manual que va inventar Steve Bannon per a Donald Trump: mentir i insultar donen més vots que no pas en treuen. I així ens va totplegat…

2. I si cada dia hi ha motius per parlar de a l’Ayuso per mor d’alguna de les seves sortides made in MAR, amb les quals tapar, d’entre altres, les misèries del seu nuvi, també n’hi ha de sobrats per a fer-ho de Trump. Ara perquè ell i Elon Musk han passat a ser oficialment enemics públics. La raó d’aquesta enemistat és la conseqüència lògica d’una relació interessada entre el president nord-americà i el que havia estat el seu guru que, de mica en mica s’anava refredant i malbaratant fins que s’ha produït el cisma definitiu que, alhora, ha desfermat una pica-baralla entre dos mascles alfa que se senten ferits en els seus egos. Trump diu que està “decebut” per les crítiques de Musk al seu programa econòmic, mentre que Musk li respon que sense ell no hauria guanyat mai les eleccions. Trump l’amenaça i li diu a Musk que vagi en compte ja que si no li traurà els contractes públics de les teves empreses amb l’administració. La resposta de Musk no es fa esperar i deixa anar la que és la gran bomba del moment: Trump podria estar relacionat amb el cas Epstein d’explotació sexual i pederàstia. Atents a la jugada perquè això només acaba de començar.

• Dissabte 7 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“El PP es conjura per demanar eleccions en una cimera sense acords” (El Periódico)
“El PP porta l’incessant xoc amb Sánchez a la cimera autonòmica ” (La Vanguardia)
“La ruptura total entre Govern i PP es consuma a Barcelona” (El País)
“La petja ultra” (La República – El Punt Avui)
“La tensió política fa impossible cap acord a la cimera de presidents” (Ara)
“Dura sentència del Suprem sobre la Caserna” (Diari de Sabadell)

1. El Tribunal Suprem ha donat la raó al ministeri d’Interior en el seu litigi amb l’Ajuntament quant a la caserna de la Guàrdia Civil. El TS considera que l’Ajuntament no pot anul·lar pel seu compte un conveni de col·laboració firmat entre les dues administracions, tal com pretenia l’Ajuntament l’any 2018, quan governava el quatripartit. És així com el consistori no pot recuperar per la via ràpida la possessió de la caserna, i haurà de negociar amb l’Estat la fórmula més idònia de reversió si no és que vol passar per caixa tal com establia el conveni signat l’any 2006 pel qual l’Ajuntament es comprometia a abonar tres milions d’euros i cedir al Ministeri un solar de 5.000 metres quadrats. El cas és que dinou anys més tard es torna a la casella de sortida. Correspon ara a l’Ajuntament que presideix Marta Farrés, a la Generalitat de Catalunya amb Salvador Illa al capdavant i al govern central que encapçala Pedro Sánchez, resoldre definitivament l’equació plantejada que ha de permetre que com més aviat millor es pugui remodelar la vella caserna per acollir les consultes externes del Parc Taulí.

2. De la conferència de presidents d’ahir al palau de Pedralbes es desprèn que el PP s’ha instal·lat definitivament en la idea que ens trobem en un final de cicle i que les eleccions generals són imminents. Mentrestant, Sánchez es ratifica en què les pròximes eleccions generals seran tal com toca el 2027. La qüestió és, d’una banda, saber si el PP està en condicions d’aguantar durant dos anys amb el no a tot sobre el qual s’estableix la seva estratègia per fer caure Sánchez i, de l’altra, si els socialistes podran aguantar la pressió dels populars. Potser és per això que alguns barons del PSOE comencen a admetre que seria bo convocar eleccions d’aquí a un any, coincidint amb les andaluses.

3. Parlo ara d’Israel pel fet que el seu primer ministre, Benjamín Netanyahu, podria trobar-se de nou en la corda fluixa pel fet que el Govern que encapçala, el més ultradretà de la història del país, no pas per l’error d’intel·ligència més greu comès en els setanta-set anys d’existència de l’estat israelita amb l’atac desmesurat sobre territori palestí el 7 d’octubre del 2023. Tampoc pels més de sis-cents dies de brutal guerra contra Gaza amb més de cinquanta-quatre mil víctimes, ni per l’augment de la pressió internacional davant la fam imposada per Israel a l’enclavament. Res de tot això. La causa per la qual podria caure Netanyahu cal buscar-la en l’ordre de reclutament de milers de joves ultraortodoxos, fet que ha propiciat que els partits jaredites de la coalició encapçalada per Netanyahu estiguin disposats a fer caure l’executiu per anar a unes noves eleccions.

• Diumenge 8 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Una Barcelona sense turisme perdria el 14% del seu PIB ” (El Periódico)
“Temor per l’ascens de sahrauís radicalitzats a la cúpula de l’EI al Sahel” (La Vanguardia)
“El PP no dona treva a Sánchez per intentar precipitar el seu final” (El País)
“Ja no és tan bo” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“On vas Israel” (Ara)

1. Les anades i vingudes després que el Govern Illa s’hagi fet un batibull amb la qüestió de les faltes d’ortografia en les PAU planteja força interrogants. Per exemple: la flexibilització inicial de les faltes d’ortografia buscava només tranquil·litzar els alumnes o, tanmateix, era una manera de dissimular que els estudiants no dominen l’escriptura de les llengües, com tampoc la dominen una part dels professors que han de corregir i aplicar les penalitzacions? Sigui com sigui, la tolerància amb les faltes d’ortografia –que hauria de ser zero i uniforme arreu del país– fa pensar a banda de grinyolar.

2. Els diaris barcelonins d’avui recullen la programació de la temporada del Grec que garanteix que a Barcelona es despleguin un munt d’espectacles i propostes culturals amb capacitat suficient de captar l’atenció de tota mena de públics. No massa lluny del Cap i Casal, a la nostra Sabadell, disposem, tanmateix, d’una oferta cultural estiuenca que ben segur és l’enveja d’altres ciutats semblants a la nostra. La llàstima és que per allò de què a Sabadell cadascú va per ell, les propostes que es fan es presenten per separat i no pas sota un mateix aglutinador, si més no per allò d’anar avançant en la consolidació del projecte Sabadell Centre de Cultural que impulsen l’Ajuntament de Sabadell i la Fundació Banc Sabadell. La prova més fefaent la tenim en el Fresh Festival i en el Festival Internacional de Música que si bé en les primeres edicions del Fresh Festival anaven de bracet, des de fa quatre anys viuen vides paral·leles.

3. Avui Madrid serà escenari de la concentració convocada pels populars sota el lema “Màfia o democràcia”. José María Aznar va demanar fa uns dies als del seu partit que actuessin amb el cap fred i no es deixessin portar per expectatives que ell titllava de poc realistes. Aznar donava per fet que no hi haurà eleccions fins al 2027 i que per això mateix calia deixar-se de fantasies i admetre que quedaven dos anys de legislatura. “Les coses que condueixen al fracàs produeixen més frustració” va dir referint-se a una moció de censura hipotètica; paraules que també podrien ben bé valer per a la reclamació, tant airada com coordinada, d’eleccions anticipades que els presidents autonòmics van fer durant la cimera de presidents celebrada al palau de Pedralbes enmig de l’espantada gens innocent d’Ayuso.

---

• Dilluns 9 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“El PSOE demana a Sánchez reacció davant els escàndols” (El Periódico)
“Feijóo crida a fer fora Sánchez amb una censura al carrer” (La Vanguardia)
“Feijóo demana al carrer l’avançament electoral en un pols total amb Ayuso” (El País)
“La bici amplia el radi” (El Punt Avui)
“El PP evidencia les seves dues ànimes en un nou atac a Sánchez” (Ara)

1. Va ser la sisena manifestació convocada per Núñez Feijóo contra Pedro Sánchez. A la madrilenya plaça d’Espanya, sota un sol de justícia, s’aplegaren cent mil persones (segons els populars), 50.000 (segons la Delegació del Govern). Fossin cent mil o cinquanta mil, la xifra és ben galdosa si es té en compte el dramatisme sota el qual es va fer la convocatòria: “Democràcia o màfia”. La raó de la baixa assistència de manifestants té una altra dimensió a prendre en consideració, atès que el PP volia traslladar a la ciutadania la idea que La Moncloa està en mans d’una mena d’organització corrupta, i tampoc en això se’n van sortir si prenem com a referència el nombre de manifestants que hi van assistir. Feijóo, com enfadosament fa des de fa temps, va defensar la centralitat del PP i va reclamar a Pedro Sánchez eleccions anticipades: “Rendeixi’s a la democràcia i convoqui eleccions ja” li va etzibar. El problema és, però, que el seu discurs va quedar eclipsat pel d’Isabel Díaz Ayuso, que va fer un al·legat més dur en el qual va negar la plurinacionalitat d’Espanya i va criticar, enfervorida, l’ús de les llengües oficials a Catalunya i també a Euskadi i Galícia en actes oficials. Amb aquests ingredients, clarament d’extrema dreta, Ayuso, va ser la més aplaudida i com és habitual en ella qui es va endur el protagonisme. I això també perquè l’embruixament d’Ayuso funciona com un corró que a l’eficàcia de l’exabrupte i l’eslògan directe contra el contrari, compta amb un exèrcit de mitjans madrilenys que li fan la gara-gara, li justifiquen cada excés, li tapen escàndols i, alhora, exigeixen als altres l’aplicació d’un raser que a ella no li apliquen…

2. M’ha satisfet avui llegir al digital iSabadell l’article d’Antonio Santamaría sobre els llums i les ombres d’un personatge sabadellenc polèmic que a més d’empresari va ser alcalde de la ciutat entre els anys 1940 i 1960: Josep Ma. Marcet i Coll (1901-1963). I escrit que m’ha satisfet atès que Santamaría fa un recull precís i documentat dels entorns del personatge, amb les seves fòbies i filies, que avala en gran part la meva opinió de que mai s’hauria d’haver tret el seu nom de Marcet i Coll del nomenclàtor pel simple fet d’haver estat, juntament amb Josep Ma. García-Planas, artífexs necessaris de la ciutat que avui tenim. Us convido a llegir l’article esmentat al qual accedireu clicant aquí mateix.

• Dimarts 10 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“El fiscal general s’aferra al càrrec després de ser processat pel Suprem” (El Periódico)
“El Suprem deixa a un pas del banc dels acusats per primer cop un fiscal general” (La Vanguardia)
“El jutge processa al fiscal general” (El País)
“La fractura polonesa” (El Punt Avui)
“El TS proposa jutjar el fiscal general per revelació de secrets” (Ara)
“Homenatge a la centenària Teresa Cunillé” (Diari de Sabadell)

 El magistrat Ángel Hurtado dictava ahir interlocutòria de procediment abreujat, casualment l’endemà de la manifestació contra Suárez que va ser un fracàs de convocatòria. Amb aquesta interlocutòria, Hurtado tancava la investigació portada a terme en la que hi veu prou indicis per jutjar García Ortiz per la suposada filtració d’un correu en què el nuvi d’Isabel Díaz Ayuso reconeixia davant la fiscalia l’existència de dos delictes fiscals. La interlocutòria s’ha produït sense que Hurtado hagi tingut en compte cap de les al·legacions de la defensa i les declaracions d’alguns testimonis. I no només això, sinó que el jutge hi ha afegit un nou element de notable rellevància política a l’afirmar que el fiscal general va actuar per “indicacions rebudes des de la Presidència del Govern”, tot i que no explica tampoc en què fonamenta aquesta asseveració. De fet, en les més de cinquanta pàgines de la interlocutòria, s’hi poden veure moltes “sospites” i ben poques proves, per no dir que cap. Davant això i de què, paradoxalment, García Ortiz podria asseure’s al banc dels acusats abans que ho faci el nuvi de Díaz Ayuso que és qui es troba en l’inici de tot plegat, ens hem de preguntar altra volta qui defensa a l’acusador? I davant la manca de resposta precisa a aquesta qüestió, què i quins interessos hi ha darrere la interlocutòria d’Hurtado… Recordeu allò d’Aznar que “cada uno haga lo que pueda”? Doncs això és precisament el que està passant…!

• Dimecres 11 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Illa desbloqueja el Prat” (El Periódico)
“La inversió per ampliar i millorar l’aeroport augmenta fins a 3.200 milions” (La Vanguardia)
“Ayuso planeja fortes multes contra les protestes en les universitats” (El País)
“L’hora de les altres renovables” (El Punt Avui)
“Illa tira endavant l’ampliació de l’aeroport del Prat” (Ara)

1. Quinze mil euros pel sol fet d’exhibir una pancarta, cent mil per escarni o per una manifestació no autoritzada. Aquestes són algunes de les sancions que es preveuen aplicar en l’esborrany de la llei d’Ensenyaments Superiors, Universitats i Ciència que s’està preparant a Madrid per part del govern de la comunitat. Vist això i vist el què està passant als EUA quan Donald Trump, després d’haver amenaçat i castigat a les universitats més prestigioses es dedica ara a buscar enemics exteriors per justificar les seves actuacions, no hi ha cap mena de dubte que Isabel Díaz Ayuso és una alumna avançada d’aquesta nova ultradreta autoritària amb tics dictatorials que Trump encapçala.

2. Salvador Illa ha mogut fitxa. L’aposta per allargar una de les seves pistes i ampliar les instal·lacions de l’aeroport del Prat amb l’objectiu de convertir la instal·lació aeroportuària en el hub del sud d’Europa i augmentar la capacitat de les seves terminals per atendre a un major nombre de viatgers. Estalvio entrar en el fons de la qüestió i les raons d’uns i altres en pro i en contra d’aquestes ampliacions. Tot i això, em pregunto, ingènuament, sobre per què no es disposa encara d’un pla estratègic global aeroportuari per Catalunya que tingués en compte l’establiment de sinergies entre les instal·lacions aeroportuàries del Prat, Girona i Reus que, com a primer pas, preveiés l’enllaç de les trens instal·lacions amb trens d’alta velocitat que permetrien que en menys de mitja hora es pogués viatjar de Reus al Prat i del Prat a Girona. El centralisme barceloní continua dominant l’escena mentre l’ordenació territorial del país està encara en les beceroles. I aquí ho deixo.

• Dijous 12 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Illa i ERC negocien l’encaix de la Generalitat en la gestió del Prat” (El Periódico)
“El descontrol a Drets Socials va causar pagaments indeguts de 167 milions” (La Vanguardia)
“Acord històric sobre Gibraltar” (El País)
“Parlen de 3.000 milions per a l’aeroport mentre Rodalies pateix un infrafinançament crònic” (Alba Bou) (El Punt Avui)
“Amnistiats els alts càrrecs implicats en el referèndum de l’1-O” (Ara)
“Uns 1.500 sabadellencs, a la selectivitat” (Diari de Sabadell)

1. Des de fa un parell de setmanes s’estava gestant un nou ‘cas’ a afegir al camí de mines pel qual transita Pedro Sánchez: l’informe de l’UCO sobre Santos Cerdán. Ara hem sabut que el nou ‘cas’ es fonamenta en una conversa entre José Luis Ábalos, Santos Cerdán i Koldo García (que és l’autor de l’enregistrament) en què es fa esment d’un deute de 400.000 euros a càrrec algunes constructores que van rebre una adjudicació d’obres de 62 milions d’euros. Creu Feijóo, que els processos judicials que afecten directament o indirectament a Sánchez podrien acabar amb la capacitat il·limitada de resistència demostrada pel president del Govern, de tal manera que per aquesta via els populars podrien aconseguir el que no poden aconseguir on correspondria, al Congrés dels Diputats presentant una moció de censura. Sigui com sigui, és urgent que s’aclareixi el ‘cas’ Cerdán. Contràriament, la situació de Sánchez passarà serà ja d’una debilitat supina que l’acabarà abocant a la convocatòria d’eleccions.

2. L’Audiència de Barcelona acaba d’atorgar l’amnistia a prop de 40 empresaris i alts càrrecs del govern que presidia Carles Puigdemont, que van participar en els preparatius del referèndum de l’1-O. El tribunal també amnistia els delictes de malversació, en una interpretació contrària a la que aplica el Tribunal Suprem per denegar l’amnistia a Puigdemont i altres acusats. La justícia té els seus estranys camins d’interpretació i potser per això, un sector dels jutges, van concentrar-se ahir, durant deu minuts, davant de seus judicials per expressar el seu rebuig a les reformes que impulsa el Govern i que els afecten. Val a dir que la concentració estava convocada per les associacions professionals conservadores, amb l’aval i suport d’alguns magistrats i fiscals del Tribunal Suprem. Per aquells desinformats, bo és recordar que les associacions de jutges convocants de la concentració són les mateixes que el 2023 protagonitzaren protestes arran de la llei d’amnistia; les mateixes associacions, casualment, que ara es manifesten contra la modificació de l’accés a la carrera judicial i fiscal i la reforma que vol atribuir als fiscals la instrucció de les causes penals. En aquest context, algú pot parlar d’imparcialitat de la justícia i de no interferència entre poders?

• Divendres 13 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“La caiguda de Cerdán deixa Sánchez en l’aire” (El Periódico)
“Sánchez destitueix Cerdán però no convocarà eleccions” (La Vanguardia)
“La corrupció abat a Cerdán i Sánchez demana perdó” (El País)
“El ‘metal’ rugeix fort en català” (La República – El Punt Avui)
“Sánchez demana ‘perdó’ i intentarà resistir a la Moncloa” (Ara)

El cas Cerdán que es va conèixer ahir, ha acabat per ocasionar un gran desastre dins del Govern i del PSOE, del qual els costarà –si és que poden– sortir-ne! Caldrà quelcom més que les bones paraules de Sánchez de les quals es va valer ara fa un any en prometre treballar per la regeneració de la democràcia sense, que almenys fins ara, s’hagi vist cap iniciativa que hi condueixi. De moment, el què és més evident, és que amb amics com Cerdán a Sánchez no li calen enemics… En aquest context, la pregunta obligada és: i ara què? El manual del sanxisme i l’experiència diuen que el president resistirà, al mateix temps que els seus partidaris més acèrrims esperaran a veure quin i com serà el conill que el president es traurà del seu particular barret de copa. Serà una reforma integral de la cúpula del PSOE? ¿Serà una remodelació del Govern? Serà una moció de confiança per reconstruir la major part de la investidura? O, simplement, optarà per deixar passar el temps en l’espera que altres qüestions més transcendents d’abast internacional (com per exemple l’atac d’Israel a l’Iran i les possibles conseqüències que se’n poden derivar), arraconin el cas Cerdán deixant-lo en un segon terme. I tot això coincideix amb la publicació d’una enquesta del CIS que dibuixa una escletxa creixent entre el PSOE i el PP a favor dels socialistes. És clar que l’enquesta va ser feta abans d’aquest nou sidral…

• Dissabte 14 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Israel obre el front iranià” (El Periódico)
“Cerdán va col·locar Ábalos a les llistes per blindar-lo davant la sospita de corrupció” (La Vanguardia)
“Atac massiu d’Israel a Iran” (El País)
“Catalanofòbia” (La República – El Punt Avui)
“L’Iran respon a l’atac d’Israel amb una pluja de míssils” (Ara)
“El comerç local mira el món per revitalitzar-se” (Diari de Sabadell)

1. El departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha decidit prohibir l’ús dels telèfons mòbils a l’aula a totes les etapes de l’educació obligatòria a partir del setembre vinent. Fins ara l’ESO quedava al marge de la prohibició. Aquesta decisió ha estat adoptada per la conselleria després d’escoltar les conclusions a les quals havia arribat el grup d’experts i de les avaluacions que es derivaven d’Ivàlua en aquest àmbit. Aquesta mesura es complementarà, a partir del curs 2026-2027, amb la d’una restricció progressiva de les pissarres digitals a I3, I4 i I5 alhora que s’eliminaran les tauletes digitals. Unes mesures que han de ser molt benvingudes en el procés encaminat a evitar l’ús excessiu d’eines digitals. Diu la dita que “més val tard que no pas mai”, però la veritat és que, aquestes, arriben possiblement massa tard…

2. El PSOE i la Moncloa en flames. Que els dos darrers secretaris d’organització del PSOE cobressin, presumptament, mossegades provinents d’adjudicacions d’obres públiques posa en risc greu, tant al PSOE com al Govern Sánchez. La presumpció d’innocència de Cerdán cal continuar-la defensant ja que encara no hi ha sentència. Això no obstant, bo és reconèixer que no hi ha massa marge pel dubte en relació a les mossegades. Els enregistraments que durant anys va fer Koldo García, estableixen amb nitidesa l’existència d’una “organització criminal” liderada per Santos Cerdán i José Luis Ábalos. Davant això, la pregunta a fer-se és doble. D’una banda, si ens trobem davant una trama de corrupció d’uns pocs que es quedaven amb els diners de les mossegades i que se’ls repartien entre ells, o ens trobem davant un nou cas de finançament il·legal del PSOE. De l’altra, si les flames que envolten al PSOE acabaran per traslladar l’incendi a la majoria d’investidura i en conseqüència a la Moncloa. Si això fos així, la fi del Govern Sánchez seria a tocar. La ironia del cas és que qui de tot aquest sidral en podria sortir electoralment més beneficiat és el partit que, almenys fins ara, és el més corrupte i el que més condemnes té per casos de corrupció, des de la recuperació de la democràcia: el PP. Com Feijóo es deu lamentar –en la intimitat, es clar– d’haver dinamitat els ponts de diàleg amb PNV i Junts i, per contra, deixar habilitats només els que el mantenen lligat a Vox…

• Diumenge 15 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“La corrupció tenalla Sánchez dins el PSOE” (El Periódico)
“Tensa espera al PSOE” (La Vanguardia)
“Una crisi que amenaça per primera vegada la supervivència de Sánchez” (El País)
“Els restaurants externalitzen els fogons” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Quan la política s’embruta” (Ara)

1. L’exercici autoimposat des de fa gairebé cinc anys d’escriure cada dia en aquest espai autocreat que és el meu diari, té l’avantatge/inconvenient que reflecteix el meu estat d’ànim en cada moment, segons siguin les qüestions de les quals m’ocupo. I és degut precisament al meu estat d’ànim que hi ha dies que les qüestions a tractar flueixen amb normalitat. Per contra, hi ha altres dies, com en el cas d’avui, que aclaparat per l’estat del panorama general se’m fa difícil escriure quelcom, més enllà de donar voltes sobre la corrupció. Davant això i per no deixar buit aquest espai, opto ara per reproduir part d’una peça que el periodista Quino Petit ha deixat escrita a El País Semanal en la que constata que “una constel·lació d’influencers i agitadors que eleven la veu mitjançant la Xarxa contra l’Estat i l’ordre establert guanyen terreny a Espanya. Els seus canals de YouTube, pòdcasts i missatges a través de les xarxes socials aconsegueixen cada vegada més audiència entre els joves”. I afegeix que “la meitat dels espanyols entre 16 i 30 anys s’informa a través de les xarxes socials, segons l’eurobaròmetre sobre la joventut. Aquesta xifra és superior a la mitjana europea que és del 42%, mentre que l’Institut Reuters de la Universitat d’Oxford constata que les audiències globals –especialment les joves– se senten cada cop més atretes per plataformes com YouTube, Instagram i TikTok, que els allunyen de connexions sòlides amb les marques periodístiques. La Unesco ha reflectit als seus informes que el 62% dels creadors de continguts relacionats amb l’actualitat no verifiquen la informació abans de difondre-la. I en aquest magma de confusió, The Atlantic –sota el títol d’El segle antisocial– conclou en un recent article que molts homes socialment aïllats –per a qui la realitat resideix en la brillantor de les pantalles que consulten des d’habitacions buides– consideren el vot per la destrucció com una política d’últim recurs: “Una forma de deixar la marca personal en un impossible”. Vaja per Déu!

2. Quant als casos de corrupció, cap mena d’excusa, ni tampoc de perdó. Que s’investigui tot el que calgui investigar i que s’arribi fins on calgui arribar per tal de conduir davant la justícia a tot aquell que s’ha valgut del seu càrrec o de les seves amistats per fer calaix, sigui en benefici propi, sigui en benefici d’un partit. Que els jutges facin la seva feina, dictin sentència justa i castiguin les acusacions fetes sense fonament. Que la mateixa vara de mesurar s’apliqui als corruptors que accepten pagar mossegades per obtenir, a canvi, adjudicacions que potser no els correspondrien en detriment d’altres que juguen net. Perquè tant culpable és el corrupte com el corruptor.

---

• Dilluns 16 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Sánchez sondeja si encara compta amb el suport dels seus socis” (El Periódico)
“Sánchez afronta una setmana decisiva amb tots els escenaris oberts” (La Vanguardia)
“Dirigents socialistes exigeixen mesures radicals de neteja” (El País)
“Assetjats per les ciberestafes” (El Punt Avui)
“Bombolla d’habitatge a Barcelona amb preus rècord a Catalunya” (Ara)

1. Va assegurar que si ell era elegit president, acabaria, només en vint-i-quatre hores, amb la invasió de l’exèrcit israelià a Gaza i Cisjordània i amb la guerra entre Rússia i Ucraïna. Sis mesos després d’ocupar la Casa Blanca, Donald Trump no solament no ha aconseguit complir amb la seva promesa sinó que està veient com els conflictes que tenen Israel en el seu epicentre, s’estan estenent perillosament pel Pròxim Orient. I no només això. L’atemptat contra dos congressistes regionals demòcrates de Minnesota dissabte passat, acaba de posar negre sobre blanc la perillosa deriva del clima polític als Estats Units, la qual cosa reforça la percepció d’un autoritarisme de Trump cada vegada més desacomplexat que contribueix a alimentar una espiral de ressentiment que pot derivar en violència política en qualsevol moment i en qualsevol lloc.

2. Ahir va morir Fidel Roca conegut per gairebé tothom com a dissenyador de joies. “Una ànima lliure que fa creacions genials i sempre lluita pel que vol” es pot llegir en la web de l’empresa Fidel Roca quan es parla d’ell. I certament era així, tant pel que fa al seu vessant professional com personal. La mort d’en Fidel m’ha fet retornar als anys de la meva infantesa quan, com a membres que ambdós érem del moviment d’Acció Catòlica, coincidíem al Centre Parroquial de la Puríssima Concepció de Sabadell, la popular “Americana”, on passàvem força hores del nostre temps lliure fent activitats de tota mena. Ell, quatre anys més gran que no pas jo, va ser qui ens va introduir –a mi i a altres companys de la meva edat– en el món de l’esport al proposar-nos formar part de l’equip infantil del Palestra (que va ser batejat com a Palestra Xispa), del qual ell en seria l’entrenador. El seu tracte personal va ser sempre i en tot moment exemplar i molt motivador. D’aquí que d’aquells moments i d’aquells anys se’n derivés una amistat que s’ha mantingut ferma fins al moment del seu adeu, dissabte passat. Descansa en pau, Fidel. El teu exemple i tarannà serà sempre un exemple per als que vàrem tenir la sort de tractar-te. Et trobarem a faltar!

3. No refet encara, i em costarà Déu i ajut, del cas Cerdán, quedo en l’espera del desenllaç que a molt trigar, es produirà entre demà i demà passat durant sengles compareixences del president Sánchez davant l’executiva Federal del PSOE i del Congrés dels Diputats que, al cap i a la fi, és on s’han de discutir els temes de governança i d’Estat.

• Dimarts 17 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Sánchez s’atrinxera” (El Periódico)
“Sánchez rebutja avançar les eleccions i desafia Feijóo a una moció de censura” (La Vanguardia)
“Sánchez: ‘Donarem la cara’” (El País)
“Passos cap a la reconciliació (Armènia-Turquia)” (El Punt Avui)
“Sánchez defensa la netedat del PSOE i desafia Feijóo” (Ara)
“Els ADF, a punt per a l’estiu” (Diari de Sabadell)

La política espanyola es troba en un atzucac de difícil desllorigador. Feijóo no disposa de prou vots al Congrés de Diputats per fer caure el Govern i, per tant, descarta presentar una moció de censura perquè sap que no la guanyaria i perquè creu que si ho fes reforçaria a un Sánchez que, alhora, no té assegurats prou avals per superar una hipotètica moció de confiança. Tot i això, els socis d’investidura no volen deixar caure el Govern actual perquè saben que si ho fan, el president Sánchez es veuria obligat a convocar unes eleccions que, per suma, guanyar el duet PP-Vox. I si això passa, assistiríem a un retrocés en mesures de diversa mena i sobretot en les de contingut social. “El meu deure, com a capità –digué Sánchez ahir–, és prendre el timó, capejar aquesta tempesta, prendre les mesures per recuperar la confiança dels espanyols al PSOE i protegir el Govern de coalició progressista”. És necessari que així sigui però tampoc li serà fàcil. En qualsevol cas, vista la situació i analitzats els pros i contres, tot apunta que la legislatura va pel camí d’esgotar-se quan toca. Això, clar, si no apareixen nous ciris trencats que acabin per esbotzar-ho tot. Per la seva banda, Feijóo continua i continuarà aferrat a l’exigència de dimissió de Sánchez, sense més arguments que els de la corrupció. Un error estratègic, atès que si vol guanyar les eleccions i governar sense la crossa de Vox, ha de canviar radicalment de tessitura i ha de posar damunt la taula un projecte que sigui convincent i explicar molt bé quin és el model d’Estat pel qual aposta. Més després de la negació –urbi et orbi– d’Ayuso que Espanya no és un estat plurinacional i del menys teniment mostrat envers el català, l’eusquera i el gallec. Sigui com sigui, a Feijóo li queda una darrera oportunitat de marcar perfil en ocasió del congrés del seu partit de començaments de juliol. La qüestió és saber si li ho deixaran fer i si ho sabrà fer…

• Dimecres 18 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Sis de cada 10 espanyols demanen eleccions a Sánchez” (El Periódico)
“El Govern central reparteix les culpes de l’apagada entre Red Eléctrica i les empreses” (La Vanguardia)
“Trump sospesa atacar Irán a la cerca d’una ‘rendició incondicional’ ” (El País)
“Suspesos en reciclatge” (El Punt Avui)
“Junts dona marge a Pedro Sánchez” (Ara)

1. Només els israelians poden fer fora Netanyahu del poder tot i que el seu comportament i efectes de la seva deriva autoritària fa temps que han deixat de ser assumptes interns. Una vegada més el guió s’acaba de repetir. Israel bombardeja l’Iran i tant els països veïns com els governs europeus i les grans potències (Estats Units, Xina i Rússia) reaccionen ingènuament, demanant que s’aturi l’agressió, que callin les armes i que parli la diplomàcia. És una fórmula tant suada com inútil, atès que l’experiència ens demostra que almenys fins ara no ha servit de res. Hi ha qui apunta que el comportament de Netanyahu és el resultat lògic de dècades de complaença occidental envers Israel –que ha ignorat olímpicament totes les resolucions de l’ONU–, no fos cas que fossin tractats d’antisemites! Si Israel aspira vol ser un Estat com els altres, cal que es regeixi per les mateixes regles i obligacions que regeixen dels altres. Entre els observadors predomina la convicció que per qüestions òbvies, només els EUA poden posar fre a l’Israel desbocat de Netanyahu. És clar que atesa la imprevisibilitat de l’actual ocupant de la Casa Blanca, hi ha ben poques esperances que això pugui passar. Però, i la resta de països? Continuaran fent només declaracions que queden molt bé, però que al caure en sac foradat de res no serveixen? No es tracta d’aixecar-se en armes contra Israel per aturar la seva deriva. Es tracta, en tot cas, d’actuar coordinadament i fins i tot amb una certa generositat i fer veure el cost (seguretat, econòmic, diplomàtic, reputacional) que es deriva per a Israel el fet de no posar fi a la guerra, a les guerres. Així és que pel bé de tothom, també dels israelians, cal aturar Israel. Bé, més aviat el que cal en primera instància, és aturar a Netanyahu.

2. El PP comença a ensenyar la seva poteta. La ponència relativa a la política a seguir per part del PP que serà sotmesa a debat i aprovació en el Congrés dels populars, deixa ben clar que la seva política de pactes a escala nacional continua tenint un primer referent: Vox. Tot i això, en la ponència no es posen traves a poder negociar amb Junts. Nadar i guardar la roba, per si de cas… De moment, però, segur que Junts no està per la tasca d’establir acords postelectorals amb un PP que cada vegada s’escora més cap a la dreta en endurir la seva actitud sobre la immigració. A més, la ponència política ‘s’oblida’ de tems tants espinosos com l’avortament i l’eutanàsia. Cal estar molt atents…

3. Divisió de poders. Una part dels jutges pensen fer vaga els primers dies de juliol per mostrar la seva oposició a la reforma del sistema d’accés a la judicatura i la fiscalia que impulsa el Govern. Es miri com es vulgui, aquest acte de protesta atempta contra la divisió de poders. I és en aquest marc que correspon exclusivament al poder legislatiu (Congrés de Diputats i Senat) aprovar, modificar o suspendre lleis. Què passaria si un o uns partits polítics amb els seus més destacats líders es manifestessin al carrer per tal d’evitar que es dictés una sentència que no els agradés? La resposta és simple: que els jutges adduirien que com a un dels poders sobre el qual es fonamenta l’estat de dret, ells són sobirans i independents a l’hora d’impartir justícia.

• Dijous 19 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Govern i Red Elèctrica xoquen per les responsabilitats de l’apagada” (El Periódico)
“” (La Vanguardia)
“Santos Cerdán controla el 45% de l’empresa clau de la trama corrupta” (El País)
“Hem de garantir la seguretat però també hem de combatre les desigualtats” (David Boté) (El Punt Avui)
“Els socis deixen sol a Sánchez davant dels atacs de la dreta” (Ara)
“La calor no afluixa i reactiva les plagues d’estiu” (Diari de Sabadell)

1. El temor de noves revelacions del cas Cerdán bloqueja la major part de la investidura. La duresa de la sessió de control d’ahir al Congrés dels Diputats, en què Pedro Sánchez es va aferrar al “i tu més”, posa de relleu la dificultat del president per restablir la confiança dels ciutadans envers ell i el seu partit. Els socis li demanen més contundència, alhora que, per si de cas, mantenen les distàncies. Sumar se sent tan incòmoda que ni Yolanda Díaz ni Ernest Urtasun van assistir al ple, mentre que el republicà Gabriel Rufián, d’ERC, va sorprendre Sánchez amb una duresa inusitada. Mentrestant, el PP surt en desbandada, amb una Ayuso absolutament desfermada. Passi el que passi, que vist com estan les coses no serà res de bo, costarà Déu i ajut restablir un cert clima de respecte i de diàleg.

2. Quatre anys de presó. Aquesta és la pena que demana l’empresari Alberto González Amador pel fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz i al Tribunal Suprem (TS) que l’enviï a judici per un delicte de revelació de secrets. Un disbarat tant per la forma com pel fons. Per cert, els documents de l’UCO entorn al cas Cerdán també van ser filtrats a conveniència. Algú s’ha plantejat indagar l’origen d’aquesta filtració? Aquí ho deixo escrit.

3. La desconnexió de la ciutadania envers la política és un fet irreversible que solament afavoreix a la dreta extrema. Que Déu ens agafi ben confessats.

• Divendres 20 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Renfe donarà llum verda el dia 25 al nou operador de Rodalies” (El Periódico)
“Sánchez canvia el guió i e splanta davant l’OTAN per la despesa militar” (La Vanguardia)
“Espanya rebutja elevar al 5% la despesa militar en l’OTAN com exigeix Trump” (El País)
“50 anys de l’estrena de ‘Jaws’ (‘tauró’) ” (La República – El Punt Avui)
“La Generalitat tindrà la gestió de Rodalies” (Ara)

1. Hi ha dies en els quals no voldries que t’arribessin algunes notícies. I no m’estic referint pas a les més preocupants que ens abasseguen diàriament provinents de la política –que també– sinó a fets que tenen més a veure amb l’àmbit personal de cadascú, com és el cas que avui em mou a aquest comentari. Ahir, mentre assistia a un excel·lent concert de piano a cura de Josep M. Almirón, durant la pausa em va deixar sense alè la lectura d’un missatge que simplement m’informava de la mort de Francesc Solé-Parellada, de l’entranyable i des d’ara enyorat amic Pacoamb qui vaig tenir la immensa sort de compartir complicitats, projectes i converses agradoses i disteses sobretot durant la meva estada a la UPC de la qual el Pacon’era catedràtic d’Enginyeria Industrial i, alhora, un dels seus més ferms referents, tant per la seva trajectòria, saviesa, filosofia i visió de la vida, com pel seu tarannà que feia fàcils les coses difícils. Amb la seva desaparició física m’he quedat –ens hem quedat– orfes d’un altre referent, disposat sempre a donar un cop de mà quan calia i a qui podies acudir en la seguretat que de la conversa en derivaria un consell oportú i una nova lliçó apresa. El Paco era una persona capaç de compaginar a la perfecció el seu vessant de mestratge universitari en l’àmbit de la innovació –no endebades va ser promotor de l’Institut Català de Tecnologia, director del primer màster espanyol en Innovació i Gestió del canvi tecnològic a l’empresa, director de l’Institut de Ciències de l’Educació, vicepresident de la Fundación Conocimiento y Desarrollo d’entre altres responsabilitats– amb el del món de la restauració, la seva segona gran passió juntament amb la música, on combinava treball, sacrifici i gestió al capdavant del Restaurant 7 Portes que havia heretat del seu pare. Un restaurant que després d’haver sofert una forta sotragada, el Paco va saber redreçar aplicant els principis de recerca i innovació, rescatant més de tres-cents plats dels segles XVI al XIX i divulgant la cuina catalana a través de la col·lecció de Receptaris històrics editada per l’editorial Barcino. D’aquí que l’Acadèmia Catalana de Gastronomia li concedís, ara fa un any, el Premi Nacional de Gastronomia de Tradició. Descansa en pau Paco. Tu te n’has anat, però el teu esperit de lluita i el teu llegat restaran per sempre més vius entre nosaltres.

2. Koldo García deixava escrit en el seu mòbil: “estic cansat que la gent em tracti com aquell que fa por, també faig coses bé i amb el cap”. Aquesta mena d’autoconfessió diu molt del personatge. L’adverbi “també” que utilitza en la sentència, no fa més que posar negre sobre blanc que moltes de les coses que ha fet i que fa han estat fetes sense cap, tal com, d’altra banda, ha quedat més que demostrat.

3. Pedro Sánchez ha de recuperar alè per ell i pel seu Govern si no vol quedar engolit pel caos que en ple caos derivat del cas Cerdán. Necessita una batalla pel fet que amb la seva pròpia credibilitat poc té a fer per haver estat tocada. En aquest context Sánchez ha decidit acarar a Donald Trump en rebutjar per carta l’exigència dels EUA en el sentit que els països de l’OTAN elevin la seva despesa militar fins al 5% del pressupost nacional. En oposar-se al desig de Trump, Pedro Sánchez al·lega que la pujada és “incompatible” amb l’estat de benestar. La Casa Blanca no ha trigat a respondre: “El president Trump vol que compleixin tots”. La setmana vinent serà cabdal atès que s’obre un període de negociació amb els EUA in extremis. Si Sánchez se’n surt bé, haurà guanyat un nou comodí amb el qual poder acarar l’estabilitat.

• Dissabte 21 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Rodalies no podrà actuar sense el vot de la Generalitat” (El Periódico)
“Espanya proposa a la UE obrir una gigafactoria d’IA a Móra la Nova” (La Vanguardia)
“L’UCO entra en la seu del PSOE a la cerca de correus de Cerdán” (El País)
“Noms amb identitat” (La República – El Punt Avui)
“La Guàrdia Civil entre a Ferraz a buscar informació sobre Cerdán” (Ara)
“A gaudir l’estiu” (Diari de Sabadell)

1. Escoltava amb atenció fa un parell de dies les paraules del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello García, en les que demanava a Sánchez la convocatòria immediata d’eleccions; paraules que foren ratificades ahir mateix pel secretari i portaveu de la Conferència, Francisco César García Magán. A partir d’aquestes declaracions, tres breus reflexions personals i intransferibles. La primera, on eren els bisbes espanyols davant els tripijocs i escàndols financers protagonitzats pel PP quan governava? La segona, a què es deu aquesta celeritat d’opinió en contraposició als silencis en els casos d’abusos sexuals que impliquen a eclesiàstics? La tercera, s’han oblidat els bisbes del principi evangèlic que diu que correspon al César allò què és del César i a Déu el que és de Déu (Mateu 22, 15-21) que per si ho han oblidat fa referència al fet que en la vida coexisteixen dos plans: el de la subjecció a les lleis civils a nivell estatal i el de l’obediència a l’autoritat de Déu des de la fe religiosa. En conclusió: als bisbes se’ls ha vist altra volta el llautó.

2. El Palau de l’Estalvi –tal com pomposament va ser anomenat quan el 1916 es va inaugurar l’edifici modernista del carrer de Gràcia, seu central de Caixa Sabadell– podria tenir finalment llogater sis anys després que el BBVA tanqués les oficines de serveis bancaris que allà hi tenia. L’hipotètic llogater seria la Generalitat de Catalunya que en cas de culminar l’operació, concentraria en l’edifici modernista obra de Jeroni Martorell i Tarrats (1876-1951), els serveis i treballadors que l’administració autonòmica ja té a Sabadell –tals com els Serveis Territorials d’Educació i l’Oficina de Benestar Social i Família–, als quals se’n podria afegir algun més d’àmbit comarcal. De fet, d’aquesta possibilitat ja se n’havia parlat fa uns tres o quatre anys, abans que Salvador Illa arribés a la presidència, sense que mai acabés de quallar l’opció. Si l’insistent rumor ara es concreta, aquesta acabaria essent una bona notícia atès que amb l’ocupació de l’edifici per part d’un llogater, garantiria el manteniment de l’edifici, autèntica joia del modernisme sabadellenc, propietat de la Fundació Antiga Caixa de Sabadell 1859.

3. També el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya pren partit quant a la caserna i es mostra disposat a apostar pel desbloqueig de la instal·lació amb la finalitat d’ubicar-hi les consultes externes del Parc Taulí. Tan de bo sigui així i es pugui posar punt final al litigi que des de fa anys envolta la vella caserna…

• Diumenge 22 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Fugida de l’Iran amb por” (El Periódico)
“El PP català demana tancar la porta a pactar amb el sobiranisme” (La Vanguardia)
“La vida oculta de Santos Cerdán que amenaça al Govern” (El País)
“L’empresa va a teràpia” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“La ferida del PSOE” (Ara)

1. Com és possible que amb tot el que està surant amb el cas Cerdán, amb Acciona en el rerefons, l’UCO no hagi registrat encara la seu de l’empresa? Una pregunta més que pertinent, tenint en compte que Acciona és, alhora, la companyia que, presumptament, va pagar la major part de les mossegades que ara s’investiguen i que un dels principals imputats en la causa és Fernando Merino, exgerent de la companyia a Navarra. La resposta a aquesta pregunta podria trobar-se en el fet que Acciona té contractat des de fa més de quatre anys i en un càrrec d’alta responsabilitat, a qui, al seu torn, havia estat màxim responsable de la unitat central operativa (UCO), el coronel Manuel Sánchez Corbí, un veterà comandament de la Guàrdia Civil que havia dirigit la unitat d’elit que ara té amb l’ai al cor al PSOE, després d’haver-se dedicat durant més d’un quart de segle a la lluita contra ETA. Acciona va contractar Corbí en plena pandèmia després que fos defenestrat pel ministre Marlaska en la primera etapa de l’actual Govern socialista. No sé si se m’entén?

2. Trump deia dijous passat que es prenia quinze dies de reflexió per avaluar si els EUA atacaven a l’Iran. Doncs bé, aquesta matinada mateix, canvi radical de guió: els EUA han desencadenat un atac amb tres instal·lacions nuclears iranianes com a objectiu, deixant sense valor les promeses que Trump havia fet en la campanya electoral quan assegurava que mai faria entrar als EUA en una nova guerra. Però Trump, com està més que demostrat, és imprevisible i el que avui és blanc, demà serà negre. L’atac d’aquesta matinada es produeix en un context de màxima que es va iniciar amb l’inici de les hostilitats d’Israel contra Gaza el 7 d’octubre de 2023. Després han vingut les extensions del conflicte al Líban, Síria, Iemen i, a l’Iran, ara amb la implicació directa dels Estats Units. Les derivades d’aquest atac dels EUA contra l’Iran, poden arribar a ser dantesques. De moment, des de l’Iran es parla de “conseqüències eternes”, mentre que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, celebra l’atac nord-americà, que qualifica d’una “decisió audaç” que canviarà el futur immediat de la regió. En qualsevol cas, amb l’atac a l’Iran, els EUA acaben d’encendre una metxa que pot fer esclatar una guerra de grans proporcions i afectacions.

---

• Dilluns 23 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Trump entra en la guerra i l’Iran busca el suport de Putin” (El Periódico)
“Trump entra en guerra” (La Vanguardia)
“Trump en guerra contra l’Iran” (El País)
“La guerra de Trump” (El Punt Avui)
“Els EUA se sumen a Israel en la guerra contra l’Iran” (Ara)

1. Per encetar el dia d’una manera més distesa i en ocasió del jorn en el qual ens trobem, uns versos del poema Amb perdó del Sant… del mataroní Josep Punsola Vallespí (1913-1949)

Aquesta nit de Sant Joan
–amb perdó del Sant–,
pot molt ben ésser això:
enfarfec de sucre i coques,
el solemne en un racó,
quatre gotes de vi ranci,
i d’amagat, vals de boques,
perquè el que és jove no es cansi.

Quan s’apagui Sant Joan
–amb perdó del Sant–,
ves comprovant el que dic:
quatre escorrims de vi vell,
quatre de pa de pessic
i, sota de tot, tartrà
de més d’un mústic clavell
que no ha pensat el que fa.

2. Donald Trump es manté en l’eix de les nostres vides. El mateix candidat que per segona vegada optava a la presidència dels EUA, mentre es presentava com a home de pau, assegurava que si Hamala Harris era l’elegida, el país es veuria immers en una guerra abans no passessin sis mesos. Doncs bé, no ha calgut que passessin sis mesos des que Trump va assumir la presidència perquè els EUA hagin declarat la guerra a l’Iran. Ara com ara, les conseqüències polítiques d’aquest atac ignominiós no són gens positives ni per als Estats Units, ni per a la resta del món i, menys encara, pel dret nacional i internacional que Trump no fa més que vulnerar dia rere dia. Tampoc sembla que les crítiques de Vladímir Putin als bombardejos puguin facilitar una solució negociada a la guerra d’Ucraïna, en la qual Trump tenia dipositades les seves esperances. Potser la catàstrofe de Gaza s’esllanguirà, en perjudici dels palestins, i la polarització entre partidaris i detractors de Trump pot assolir cotes insospitables dins dels Estats Units. Però el fet és que, de moment, l’únic personatge que s’està mostrant feliç amb l’atac a l’Iran és Netanyahu…

3. Sempre ens queda, de moment, Pedro Sánchez. Fa pocs dies, Donald Trump exigia als països de l’OTAN disparar la seva despesa militar fins al 5% del PIB en deu anys. El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va respondre al desafiament amb una carta adreçada al secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, en la qual li comunicava que Espanya no acceptava l’exigència dels Estats Units d’incrementar la despesa en defensa per considerar la mesura innecessària, injustificada i incompatible amb l’estat de benestar espanyol. Després d’intenses hores de negociació, el Govern ha assolit aquest cap de setmana un acord amb l’Aliança Atlàntica que ha de permetre reescriure les conclusions de la cimera de l’OTAN de demà i demà passat a la Haia. El moviment era arriscat atès que davant tenia a Donald Trump, però de nou la jugada li ha sortit bé a Sánchez. Tot un respir per a ell quan acara una setmana de més indagacions sobre el cas Cerdán. La sorpresa de l’èxit de Sánchez davant l’OTAN, ha vingut de nou de les files del PP que no s’han estat de criticar l’acord amb el pretext peregrí que això farà que siguin governs futurs els que hagin d’assumir la despesa que ara Espanya s’estalvia… Nivellàs!

• Dimarts 24 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’Iran respon als EUA i ataca la seva base militar a Qatar” (El Periódico)
“El Govern central imposarà al BBVA dures condicions per l’opa” (La Vanguardia)
“Iran respon a Trump amb míssils contra la base dels EUA a Qatar” (El País)
“Polvorí al Pròxim Orient” (El Punt Avui)
“Iran llança un atac d’abast limitat contra les bases dels EUA a Qatar” (Ara)
“298 denúncies en el primer any d’ordenança de civisme” (Diari de Sabadell)

1. Tornem de bell nou a Trump, avui en la seva condició demostrada d’alumne avantatjat del sociòleg, politòleg i economista Noam Chomsky que en el punt segon del seu decàleg sobre la manipulació mediàtica, descriu l’efecte de crear un problema per provocar una reacció, per immediatament erigir-se en protagonista d’aplicar una solució. Aquest és, més o menys, el cas de Trump, qui després de donar suport a Israel en el seu atac a l’Iran i implicar-se en la guerra, quaranta-vuit hores més tard es presenta com a garant del retorn de la pau entre ambdós països i ho fa amb aquestes paraules: “suposant que tot funcioni com hauria de ser, que així serà, felicito els dos països, Israel i Iran, per la seva resistència, coratge i intel·ligència per posar fi al que s’hauria d’anomenar “LA GUERRA DELS 12 DIES”, que “podria haver durat anys i haver destruït tot el Pròxim Orient. (…) “Que Déu beneeixi Israel, que Déu beneeixi l’Iran, que Déu beneeixi el Pròxim Orient, que Déu beneeixi els Estats Units d’Amèrica i que Déu beneeixi el món!”. Cinisme en estat pur. alen més paraules?

2. Feijóo és també, per la seva part, un alumne avantatjat. En aquest cas, però, d’Aznar i d’Ayuso que li marquen el pas. Aquest és sens dubte el principal problema que Feijóo arrossega i amb aquesta dependència posa en qüestió la seva qualitat de líder i de governant. El fet és que amb la situació per la qual travessa el PSOE, amb afectacions directes al seu secretari general i president del Govern, Feijóo no és capaç de treure’n partit i en comptes de continuar criticant Sánchez, més li valdria dedicar temps i esforços a explicar què pensa fer en cas que ell arribi a la presidència del Govern d’Espanya, potser perquè no ho sap, i se sent més còmode amb l’exabrupte diari. Al PSOE li costarà Déu i ajut refer-se del cop rebut i no cal que ningú l’acompanyi o l’empenyi en el seu descens. D’aquí que Feijóo, seguint la senda que li marquen Aznar i Ayuso, res no aconsegueix i, per contra, que negre sobre blanc es visualitzi la seva feblesa al capdavant d’un partit que no controla ni controlarà.

3. Política i religió es van tornar a barrejar ahir. Ara al monestir de Montserrat quan Felip VI, en l’estratègia de la corona de recuperar la sintonia amb Catalunya malmesa pel discurs del monarca del 3 d’octubre de 2027 sobre el procés, va voler participar en els actes del mil·lenari del monestir de Montserrat. Dos-cents independentistes –només dos-cents!, qui ho havia de dir després de la crida que es va fer des de les entitats independentistes– intentaren boicotejar la visita sense més èxit que el d’obligar al monarca i al seu seguici a entrar al monestir pels jardins, és a dir per la porta del darrere a la qual s’accedeix des de la plaça dels apòstols.

Dimecres 25 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Les exigències del Govern posen a prova l’opa del BBVA al Sabadell” (El Periódico)
“L’executiu endureix l’opa del BBVA prohibint una fusió almenys durant tres anys” (La Vanguardia)
“Trump apunta a Sánchez per la defensa: ‘Espanya és un problema’” (El País)
“Cap infant sense casal” (El Punt Avui)
“El govern espanyol complica l’opa al Banc Sabadell” (Ara)

1. Vassallatge. Segons el diccionari General de la Llengua Catalana, s’entén per vassallatge el “contracte pel qual el rei o un noble concedia terres o rendes que qui les rebia podia usar i apropiar-se’n del fruit a canvi de determinats serveis i obligacions cap al rei o noble”. Això és, més o menys, el que ahir va fer el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, en adreçar a Trump un missatge en el qual es rendia davant d’ell tot cantant les seves excel·lències; missatge que el president nord-americà, en un nou atac de narcisisme (“admiració excessiva i exagerada que sent una persona envers ella mateixa”, segons també el diccionari), no va trigar a fer públic mentre iniciava la seva campanya per proclamar-se candidat al Premi Nobel de la Pau. En mans de qui estem?

2. El Govern espanyol abandera pràcticament en solitari la resistència a l’exigència dels EUA quant a la contribució que cada país europeu ha de fer a l’OTAN. Per això Trump no es va estar gens ni mica de carregar contra Pedro Sánchez: “Espanya és un problema. L’OTAN té un problema amb ells i això és molt injust per a la resta dels socis”, exclamà el president nord-americà. Però la Moncloa no es rendeix: “És clar que som un problema per a Trump”. David contra Goliat.

3. El magistrat Juan Carlos Peinado continua la seva implacable croada judicial contra el Govern. Ahir, en una nova giragonsa, va demanar al Tribunal Suprem imputar el ministre de Justícia, Félix Bolaños, per malversació en la contractació d’una assessora de Begoña Gómez, i per fals testimoni. A més d’amenaçar ordenar un registre a la Moncloa, una cosa tan insòlita com el registre que en el seu moment va ordenar el jutge Hurtado al despatx del Fiscal General. El jutge Juan Carlos Peinado s’ha deslliurat fins ara de tres querelles per la seva presumpta instrucció irregular en el cas que afecta Begoña Gómez. És una de les causes que acumula més recursos en menys temps provinents de totes les parts: des de les acusacions populars d’ultradreta fins a la fiscalia i la defensa dels imputats. Peinado ha arribat a imputar fins ara persones –com Juan José Güemes, directiu de l’IE– per unes declaracions al jutjat que mai no es van produir. També va ordenar un registre a l’habitació de l’hospital d’un empresari greument malalt que l’Audiència Provincial va anul·lar per vulnerar drets fonamentals, va obrir investigacions basades en conjectures o en notícies falses i, ara, el jutge Peinado ha manipulat per tercera vegada un testimoni i a partir d’això ha elevat al Tribunal Suprem la causa contra el Govern en atribuir al ministre de Justícia una afirmació que no va fer, com ja va passar amb un altre testimoni del qual es va servir per mantenir Juan José Güemes imputat per corrupció, o amb una altra suposada contradicció entre un càrrec de la Moncloa i l’assessora de Begoña Gómez. Ingènuament em pregunto on són els que han de controlar Peinado i els seus excessos? Pagarà Peinado pels seus errors i per les conseqüències polítiques que se’n estant derivant?

4. Opa del BBVA al BS. El govern espanyol autoritza el procés de concentració bancària posat en marxa pel BBVA amb la seva opa sobre el Sabadell, si es manté la personalitat jurídica i patrimoni separats i l’autonomia quant a la gestió durant almenys tres anys, ampliables a dos més. Res no està encara decidit.

5. Pensament: “Quan el planeta superi en 1,5 graus la temperatura mitjana no hi haurà solucions per tornar enrere”. Paraules de la climatòloga Valérie Masson-Delmotte. Estem més avisats en uns dies en els quals les temperatures són més pròpies de l’agost que no pas de juny!

• Dijous 26 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Trump assenyala a Sánchez” (El Periódico)
“Trump amenaça a Espanya amb represàlies comercials per pagar menys a l’OTAN” (La Vanguardia)
“Trump a menaça a Espanya per la despesa militar: ‘Pagarà el doble’” (El País)
“Al setembre retrem comptes a la ciutadania de la feina feta” (Mireia González) (El Punt Avui)
“Sánchez manté la negativa al 5% i Trump l’amenaça” (Ara)
“L’OPA pendent que el BBVA mogui fitxa” (Diari de Sabadell)

 Mentre l’atenció mediàtica estava en la cimera de l’OTAN a la Haia i en la gosadia de Pedro Sánchez –per cert, l’únic mandatari europeu que tingué la valentia de plantar cara a Trump quant a l’acatament a les seves exigències econòmiques en profit propi–, la classe política dels EUA començava a fixar-se en un personatge, Zohran Mamdani, que fins fa poc era un autèntic desconegut. El fet és que Mamdani, a més de ser assembleista per l’Estat de Nova York i gairebé segur candidat pels demòcrates a l’alcaldia de Nova York, reuneix tots els que treuen de polleguera Trump. Mandani és un immigrant d’origen indi, nascut a Uganda fa 33 anys, musulmà de religió i socialista per convicció, i des de 2018 ciutadà nord-americà i en aquesta condició va guanyar unes primàries a representant estatal pels demòcrates. Des de llavors, Mandani s’ha anat guanyant una alta reputació, sobretot a Albany (capital de l’estat de Nova York) a l’haver demostrat que és un legislador incansable, carismàtic i molt intel·ligent. Vaja: un lliri entre cards a tenir molt en compte per la seva joventut i saviesa i en uns moments de tanta frivolitat política liderada per Trump.

• Divendres 27 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’amnistia passa el filtre del TC” (El Periódico)
“L’amnistia és constitucional i tanca la crisi del procés” (La Vanguardia)
“Aval constitucional a l’amnistia” (El País)
“L’amnistia és constitucional” (La República – El Punt Avui)
“El Constitucional avala l’amnistia” (Ara)

Onada doble de calor insuportable. Segons les prediccions meteorològiques, avui entrarem en la primera onada de calor estiuenca. Ho farem després d’uns dies en els quals el termòmetre ja ha assolit temperatures mai vistes en un mes de juny. Qui sap si per estar en concordança amb l’augment de la temperatura meteorològica, la política ha vist disparada també la seva temperatura d’acarament dialèctic després de la sentència coneguda ahir –però que se sabia des de fa dies– del TC abonant la llei d’amnistia. Una amnistia “il·legal, digui el que digui un tribunal dividit” segons el líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo. Una mica més mesurat, el president d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla, afirmava que la resolució del TC “pot ser legal, però no ètica”, mentre que Díaz Ayuso adduïa que la sentència “blanqueja la corrupció d’Estat”. A aquest front de la dreta espanyolista contra la resolució del TC s’hi incorporà Felipe González fent seu l’argumentari de la dreta, i en la línia de Díaz Ayuso, proclamar que “aquesta autoamnistia” és “corrupció política” i que per això no votaria al PSOE, cas que Sánchez fos de nou el candidat a la presidència del Govern. Per als desmemoriats, i només a títol estrictament informatiu, recordar que va ser Felipe González qui va indultar, el 1988, al general colpista condemnat del 23-F, Alfonso Armada. Ho va fer per “raons d’”equitat”, de “temperança i benignitat” atès que l’esperit de concòrdia aconsellava “superar” el passat… Quan això passava, la dreta patriòtica no va dir ni piu. I és que com deia aquell: “una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa”… Temps era temps…

• Dissabte 28 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“” (El Periódico)
“” (La Vanguardia)
“El Suprem limita el poder de jutges per frenar a Trump” (El País)
“Amb tot l’orgull” (La República El Punt Avui)
“Els alumnes de sisè saben menys matemàtiques que mai” (Ara)
“Plens d’orgull” (Diari de Sabadell)

1. Escriu Andreu Claret a El Periódico referint-se al paper galdós de la UE durant la cimera de l’OTAN que ha posat de manifest el desconcert, la divisió i la irrellevància actual de la UE, que “podem preguntar-nos com hagués reaccionat De Gaulle davant (…) la subordinació als designis de Trump, però no és difícil imaginar-ho. Pel que fa a les barrabassades de Netanyahu, tampoc. Després de la guerra dels Sis Dies, va ser el primer a denunciar l’opressió, la repressió i l’expulsió dels palestins. Són paraules seves. I què diria Willy Brandt, que va resistir les pressions de Nixon per fer fracassar la seva Ostpolitik? Quina hauria estat la resposta d’Angela Merkel davant l’abandonament de l’Acord de París que Trump va qualificar d’estafa climàtica? Crec recordar que algú, a Brussel·les, ho va lamentar. El pitjor de tot és que aquesta actitud pot ser, a més d’una màcula, un error sense parangó. A Trump els afalacs li encanten i el reafirmen. L’únic que el fa canviar d’opinió és la força. Com la que exhibeix Putin a Ucraïna.” Més clar l’aigua. En aquest context, i malgrat tot, constatar que Espanya, a través de Pedro Sánchez, és el país que per defecte lidera el diàleg de xoc en clau internacional pel fet de no caure davant les exigències de Donald Trump quant a l’OTAN al salvaguardar les capacitats de Defensa d’Espanya amb el 2,1% del PIB i en advocar davant la UE trencar vincles amb Israel per l’escalada de violència que s’està cometent a Gaza.

2. El nivell de matemàtiques a 6è de primària, el més baix de la història de les competències bàsiques a Catalunya. A 4t d’ESO no s’assoleix el nivell òptim d’anglès i matemàtiques, tot i que el català remunta. Això és el que es desprèn de les proves de competències bàsiques corresponents a aquest curs que ha acabat, ara anomenades avaluacions de final d’etapa. Calen més comentaris?

3. Corrupció, malauradament, no té límits. La jutgessa que investiga Alberto González Amador acaba d’obrir una nova etapa en la investigació per aclarir la comissió de dos milions d’euros que Amador es va embutxacar durant la pandèmia. La magistrada Immaculada Iglesias ha desestimat, a més, les explicacions de l’empresari i la seva presumpta còmplice, la farmacèutica Gloria Carrasco, alhora que ha reclamat la intervenció de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil per esclarir els fets.

• Diumenge 29 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“Els nens patiran el clima extrem el doble que els seus avis” (El Periódico)
“” (La Vanguardia)
“Trump imposa al món la diplomàcia del vassallatge” (El País)
“Tot esperant l’hidrogen verd” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Cocaïna. Barcelona, porta d’entrada” (Ara)

1. Potser és pel canvi climàtic o pot ser que els temps –també en la manera d’entendre i practicar la política– estan canviant més ràpidament que no pas quan Bob Dylan, allà per la dècada dels anys seixanta del segle passat, vaticinava en un dels seus èxits més celebrats: The times they are changin. O potser és per una perversa barreja d’ambdues constatacions. El cas és que Donald Trump està imposant el seu criteri al món amb una altra manera d’exercir la diplomàcia: el vassallatge. Ell és l’encarregat d’amenaçar amb la imposició de més aranzels o de rebaixar la ‘protecció’ dels EUA en un món cada cop més complicat. Ho fa sense manies davant un creixent nombre de líders mundials que per la seva mediocritat poc els costa plegar-se als seus autàrquics desitjos de Trump, encara que això comporti atemptar contra la pròpia dignitat personal i política. El fenomen es va fer evident amb duresa en el decurs de la cimera de l’OTAN arran de l’actitud vergonyosa del secretari general, Mark Rutte, qui va arribar a anomenar Papi Donald, al president nord-americà. Des del retorn del republicà al poder, l’adulació sense matisos s’ha convertit en un ingredient bàsic quant a la recepta malauradament més utilitzada per bregar amb el volàtil inquilí de la Casa Blanca. Així és vom Vladímir Putin el cobreix de superlatius. El Govern pakistanès el proposa per al Nobel de la Pau. El president finlandès, Alexander Stubb, viatjar a Florida només per jugar amb ell a golf. I, en la primera visita a la Casa Blanca, el primer ministre britànic, Keir Starmer, portava sota el braç una arma secreta amb la qual persuadir Trump d’eximir el Regne Unit dels aranzels que li havia imposat: la carta personal del rei Carles III, en què el convidava a una visita d’Estat. Els que no han acceptat el vassallatge o han rebutjat adular Trump com ell considera, han patit la pena de la humiliació pública del republicà. Dos exemples: La batussa al president ucraïnès, Vlodímir Zelenski, al despatx Oval retransmesa en directe o, després de la cimera de l’OTAN, la que va rebre el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, amb amenaces al més pur estil Vito Corleone: “Té vostè una bonica economia. Seria una pena que li passés alguna cosa”, li va etzibar Trump a Sánchez per la resistència del president espanyol a adoptar l’objectiu de 5% del PIB de despesa en defensa acordat a la Haia. Mentrestant, observant el comportament malèfic de Trump ens hem anat oblidant dels drames que es viuen als territoris palestins de Gaza i Cisjordània, sotmesos, en aquest cas als excessos dels exèrcits de Netanyahu amb el vist i plau de Trump.

2. En clau estrictament personal, aquesta setmana i les vinents estaran marcades per la intervenció a la qual serà sotmesa l’Olga per tal de resoldre problemes derivats de lesions en la columna vertebral.

---

• Dilluns 30 de juny de 2025

Els titulars de la jornada:
“El PSOE confia en el silenci de Cerdán davant el Suprem” (El Periódico)
“L’ONU alerta del descens de l’ajut al desenvolupament per l’alça de la despesa militar” (La Vanguardia)
“La cimera de desenvolupament de l’ONU planta cara a les retallades de Trump ” (El País)
“Foc encreuat contra els senglars” (El Punt Avui)
“El metre quadrat de lloguer a Barcelona, fa sis mesos que puja” (Ara)

1. Dues reflexions extretes de sengles articles publicats als diaris d’avui em serveixen per cloure aquest meu dietari corresponent al calorós mes de juny que acabem de passar. La primera és de Daniel Innerarity que en el seu article En nom de la democràcia publicat a El País, escriu que “la democràcia es debilita quan prenen el poder els qui no hi creuen, però també quan utilitzem amb lleugeresa els procediments d’exclusió. Les exclusions només serveixen perquè sigui creïble la tramposa defensa dels valors democràtics que va fer J. D. Vance en el seu discurs de Múnic o el mantra amb què les extremes dretes denuncien una imposició del que és políticament correcte”. Juan Cruz és l’autor de la segona, forma part del seu article publicat a El Periódico sota el títol Illa i la pau, i diu: “Deia James Joyce: ‘Ja que no podem canviar de país, canviem de conversa’. Aquesta frase, que em va ensenyar Juan Antonio Masoliver Ródenas, regeix des de fa anys a Catalunya, el present de Catalunya, i serveix per explicar la manera de ser, i d’actuar, d’aquest home que en el Madrid (en l’Espanya) de la pandèmia va ser ferit sense pietat, ni perdó, pels bojos de la pàtria, i que va acabar posant pau a un territori, el de la burla, el de la mala idea, que semblava que s’acabaria ofegant enmig de la malaltia i del riure malvat. Ara tot allò ja és història; de fet, des d’ahir sembla que és història per sempre, ja que aquella guerra del 2010 ja no és vigent i aquelles seqüeles gravíssimes, de presó i de desinterès, són esborrades d’un mapa que es va anomenar procés i que va ser molt pitjor que un desacord: una guerra que va portar tristesa, encara que semblés que portava, dins de la seva motxilla de reivindicacions, el desig que a l’altre li va anar fatal. Ara hi ha una pau que es diu Illa, per dir un nom propi, però és interessant que en aquest cas hi hagi pau i, per una vegada, tingui de debò la pau un nom propi.”

2. Mig centenar de caps d’Estat i de Govern plantaren cara a les retallades de Trump en ajudes al desenvolupament, alhora que defensaren el multilateralisme que els EUA s’entesten a trencar. Això s’esdevingué ahir en la reunió de l’ONU sobre finançament pel Desenvolupament a Sevilla quan es van comprometre a buscar fórmules que permetin alleujar les estretors que pateix el Sud Global a causa del deute, la crisi climàtica i la pèrdua de les aportacions a les agències de cooperació. “El multilateralisme és el camí més durador cap a la pau”, va sentenciar Felip VI en el decurs de la seva intervenció. Unes bones intencions que voldríem veure fetes realitat…