He de confessar que des de fa una setmana em sento més indignat que no pas mai ho havia estat fins ara. I tot em ve del debat al Parlament de Catalunya la setmana passada sobre la pobresa i el risc d’exclusió social que afecta a un terç de la població catalana. Un debat que per a mi va ser la gota d’aigua que feu vessar el got de la meva paciència atàvica. I és que el risc d’exclusió social que plana sobre un terç dels nostres conciutadans hauria d’obligar a ses senyories a obrar amb major responsabilitat, sensatesa i sobretot sensibilitat política, més encara quan es troben en seu parlamentària. El paper dels nostres diputats i diputades en el debat d’ara fa una setmana –i que si es va fer va ser no pas per voluntat pròpia sinó per insistència de les entitats del Tercer Sector–, va evidenciar un excés d’espectacle de cara a la galeria mediàtica, i va exhibir un preocupant dèficit quan a propostes efectives a favor de les persones socialment desafavorides. No es tractava que del debat en sortissin propostes més enllà de les escasses concrecions que se’n van derivar. Es tractava en primera instància de prendre consciència de l’estat de la qüestió així com de les causes que ens estan abocant a aquest creixent risc d’exclusió social d’una part de les famílies catalanes. Es tractava, en definitiva no pas de dilucidar qui tenia més o menys responsabilitat en la qüestió, que també!, sinó de fer-se càrrec de la situació i assumir polítiques que evitessin continuar transitant per aquesta senda que, no ho oblidem, té el seu origen en la vulneració d’un dels nostres drets constitucionals com ho és el de disposar d’un lloc de treball. Vulneració que pren tota la seva dimensió quan observem les altes xifres d’atur que ens afecten, i la manca d’iniciatives polítiques capaces d’incentivar la creació de teixit productiu i de nous llocs de treball dignes. Perquè a hores d’ara ja no només es tracta de conservar o d’aconseguir un lloc de treball, sinó de garantir que el lloc de treball ofereixi condicions dignes per poder viure amb dignitat (i valgui la redundància). Però res de tot això. Les senyories diputades i diputats varen preferir fer com sempre: enrocar-se i passar-se  responsabilitats dels uns als altres en un intent de passar el mal tràngol de la millor manera possible. Al cap i a la fi, per la majoria de forces parlamentàries, es tractava de saldar el debat amb els menors danys possibles pels seus interessos electorals. I aparentment sembla que ho varen aconseguir valent-se, això sí, del corol·lari que ens és sobradament conegut: la pobresa és estructural i contra això ben poc no hi podem fer, les possibilitats d’actuar per compte propi són escasses ateses les restriccions que ens venen imposades…

Pocs dies després d’aquest debat, el president Mas, per iniciativa d’El Periódico, acceptava asseure’s amb deu ciutadans i ciutadanes d’edats i de perfils professionals diversos que el varen obligar a un intens debat durant dues hores. Honora al president Mas que acceptés aquest debat que per excepcional ha estat àmpliament divulgat. Les preguntes que els participants adreçaren  al president, les opinions que ells i ells expressaren, i els posicionaments que defensaren, serviren per aflorar davant el president les qüestions que més preocupen a la societat catalana, que per definició és plural i diversa. D’aquesta manera la corrupció, la desafecció amb els polítics que no pas amb la política, les retallades, la manca de polítiques incentivadores de l’economia productiva, el futur del país ocuparen el temps d’un encontre del qual no es tractava saber qui havia guanyat o perdut. Això no obstant, una cosa és segura: el president Mas devia sentir-se molt més a tocar de les qüestions que es viuen al carrer assegut i preguntat per aquells 10 ciutadans i ciutadanes que no pas durant els debats parlamentaris en els quals la retòrica, el tu encara més, i la ineficiència en les conclusions en són massa la norma. Cada vegada resulta més preocupant adonar-nos de la incapacitat dels nostres polítics i governants per assumir la gravetat del moment que vivim, així com les responsabilitats que els pertoquen amb coherència i honradesa. Però com ve diu un bon amic meu, el verb dimitir és un verb que ni en català ni en castellà se sap massa com es conjuga…

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de març de 2014