He de confessar que des de fa una setmana em sento més indignat que no pas mai ho havia estat fins ara. I tot em ve del debat al Parlament de Catalunya la setmana passada sobre la pobresa i el risc d’exclusió social que afecta a un terç de la població catalana. Un debat que per a mi va ser la gota d’aigua que feu vessar el got de la meva paciència atàvica. I és que el risc d’exclusió social que plana sobre un terç dels nostres conciutadans hauria d’obligar a ses senyories a obrar amb major responsabilitat, sensatesa i sobretot sensibilitat política, més encara quan es troben en seu parlamentària. El paper dels nostres diputats i diputades en el debat d’ara fa una setmana –i que si es va fer va ser no pas per voluntat pròpia sinó per insistència de les entitats del Tercer Sector–, va evidenciar un excés d’espectacle de cara a la galeria mediàtica, i va exhibir un preocupant dèficit quan a propostes efectives a favor de les persones socialment desafavorides. No es tractava que del debat en sortissin propostes més enllà de les escasses concrecions que se’n van derivar. Es tractava en primera instància de prendre consciència de l’estat de la qüestió així com de les causes que ens estan abocant a aquest creixent risc d’exclusió social d’una part de les famílies catalanes. Es tractava, en definitiva no pas de dilucidar qui tenia més o menys responsabilitat en la qüestió, que també!, sinó de fer-se càrrec de la situació i assumir polítiques que evitessin continuar transitant per aquesta senda que, no ho oblidem, té el seu origen en la vulneració d’un dels nostres drets constitucionals com ho és el de disposar d’un lloc de treball. Vulneració que pren tota la seva dimensió quan observem les altes xifres d’atur que ens afecten, i la manca d’iniciatives polítiques capaces d’incentivar la creació de teixit productiu i de nous llocs de treball dignes. Perquè a hores d’ara ja no només es tracta de conservar o d’aconseguir un lloc de treball, sinó de garantir que el lloc de treball ofereixi condicions dignes per poder viure amb dignitat (i valgui la redundància). Però res de tot això. Les senyories diputades i diputats varen preferir fer com sempre: enrocar-se i passar-se responsabilitats dels uns als altres en un intent de passar el mal tràngol de la millor manera possible. Al cap i a la fi, per la majoria de forces parlamentàries, es tractava de saldar el debat amb els menors danys possibles pels seus interessos electorals. I aparentment sembla que ho varen aconseguir valent-se, això sí, del corol·lari que ens és sobradament conegut: la pobresa és estructural i contra això ben poc no hi podem fer, les possibilitats d’actuar per compte propi són escasses ateses les restriccions que ens venen imposades…
Pocs dies després d’aquest debat, el president Mas, per iniciativa d’El Periódico, acceptava asseure’s amb deu ciutadans i ciutadanes d’edats i de perfils professionals diversos que el varen obligar a un intens debat durant dues hores. Honora al president Mas que acceptés aquest debat que per excepcional ha estat àmpliament divulgat. Les preguntes que els participants adreçaren al president, les opinions que ells i ells expressaren, i els posicionaments que defensaren, serviren per aflorar davant el president les qüestions que més preocupen a la societat catalana, que per definició és plural i diversa. D’aquesta manera la corrupció, la desafecció amb els polítics que no pas amb la política, les retallades, la manca de polítiques incentivadores de l’economia productiva, el futur del país ocuparen el temps d’un encontre del qual no es tractava saber qui havia guanyat o perdut. Això no obstant, una cosa és segura: el president Mas devia sentir-se molt més a tocar de les qüestions que es viuen al carrer assegut i preguntat per aquells 10 ciutadans i ciutadanes que no pas durant els debats parlamentaris en els quals la retòrica, el tu encara més, i la ineficiència en les conclusions en són massa la norma. Cada vegada resulta més preocupant adonar-nos de la incapacitat dels nostres polítics i governants per assumir la gravetat del moment que vivim, així com les responsabilitats que els pertoquen amb coherència i honradesa. Però com ve diu un bon amic meu, el verb dimitir és un verb que ni en català ni en castellà se sap massa com es conjuga…
Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de març de 2014
Joan,
jo penso que els polítics sí que saben conjugar el verb dimitir. L’únic defecte que tenen és que no saben que també es pot conjugar en Primera Persona (del singular i del plural).
El problema que tenim amb els polítics que tenen cadira és que només pensen en no perdre-la. Tenen por de restar a l’atur, pobrets.
No tenen vergonya, del primer a l’últim, només pensen en ells i els seus partits. Ni pàtria, ni patriotes, només la seva butxaca i el seu benestar.
Cal crear un estament d’homes i dones bons i savis que jutgin els seus actes polítics i els sancionin políticament.
La política és una característica innata en els humans, alguns la fan servir com un medi de subsistència, veig.
Quantes vegades hem advertit de l’esquerda democràtica que representa l’imperi de la partitocràcia? Quantes vegades s’ha dit que el conjunt de la ciutadania no se sent ben representada pel Parlament? La llunyania entre la realitat i els representants del poder establert cada cop és més palesa.
Calen nous líders generadors de confiança, persones sàvies, meritòries i honestes, que impulsin els canvis de millora que requereix el sistema democràtic, una profunda renovació que garanteixi de debò que el poble és el destinatari de la política.
Avui, a Catalunya si més no, hi ha instal·lat un sistema de castes, com a l’Edat Mitjana.
Quanta raó que tens comparteixo totalment la teva indignació.
Una vez más, totalmente de acuerdo contigo. Les preocupan otras cuestiones, ya sabes:
Estic d’acord amb tu, és indignant!!!
Pero, si que és veritat que el discurs que va fer Mas davant el seu partit el diumenge següent va representar un gir cap a tesis mes socialdemòcrates. Confio en que hi hagi algún polític que pogui veure alguna cosa més enllà que la data de les properes eleccions.
Una indignació més a afegir a la col·leció de mala sang que anem acumulant. I com bé diu algun comentarista, molts polítics (no vull dir “els polítics” per no generalitzar, no sigui que en quedin alguns que vagin de bona fe) el que realment els preocupa és conservar la cadira i servir al poderós, per si un cas, quan es vegi obligat a abandonar l’escó, o abans, li pot donar un càrrec executiu a l’empresa.
Preocupats per la pobresa galopant o per l’apretada de cinturó de la major part de la societat? Quià! De cara a la galeria, això sí. Però hem estat testimonis de que en plena crisi hi ha hagut polítics que encara s’han apujat el sou. No haurien de ser ells els primers que s’haurien de retallar substancialment els sous que tenen? En un debat sobre la pobresa ningú no va criticar que l’alcalde de Barcelona pugui cobrar més que el president del govern? En un debat sobre la pobresa ningú va alçar la veu contra La Caixa per contractar Rodrigo Rato que acumula quatre sous descarats?
I seguim tragant.
Què l’ha escrit vostè, Joan, l’article? No puc sumar cap aportació original. Penso que tot està molt ben dit. L’article conté una rastellera de veritats inconcusses. A més, quan tots els comentaris van en una mateixa línea, en la majoria de casos, s’està cantant allò que no agrada d’escoltar però s’ha de dir: veritats. Aquest cas forma part d’aquesta majoria de casos. Grans comentaris i excel.lent article. Em subscric a tots els escrits.
Salutacions per tots!
Fèlix Torras Solsona
trader i analsita
Crec que cal ser optimista mai havien hagut tantes plataformes, gent al carrer etc. El dissabte a Madrid. La cadena humana l’11 de setembre, altres manifestacions i fets. Tot això és política, el parlament, els ajuntaments, els partits, també.
Potser el que fallen són algunes persones però és perillós que això es llegeixi com a “tots els polítics penjats”. La gent del carrer fa política, els voluntaris fan política…
Margarita
Qui falla sempre són noms i cognoms determinats. Això sempre. Les institucions no funcionen soles. Estan dirigides i induïdes per individus concrets. El que passa és que els partits polítics són tapadores per cobrir pràctiques situades a milers de quilòmetres dels seus objectius constitucionals. No ens representen. Els seus líder principals indueixen als noms i cognoms que tenen per sota en la seva estructura jeràrquica a actuar com ells, si no volen ser vistos amb desconfiança i ser els empestats per qui realment mana. I com actuen? Molt racionalment. Fent el que més interessa al polític i al partit polític. Si el que més interessa al partit polític en qüestió beneficia socialment de manera objectiva a la comunitat, es fa el s’hagi de fer. Si el que més interessa al partit polític en qüestió no convergeix amb beneficis socials objectius es fa el que s’hagi de fer, igualment, per maximitzar la utilitat del partit polític en detriment de la comunitat. I si el polític local honest que vol fer una política pública en benefici de la comunitat, amb el consens aclaparador de la comunitat, no té el vist-i-plau per interessos racionals de la cúpula partidista del partit al qual pertanyi, la política pública local no es porta a terme. Tots fem política. Esclar que sí. Però qui té el poder de presa de decisió són una casta que s’ha instal·lat en el mítin, la inacció, la desconnexió de la realitat i, finalment, en la corrupció. I com es diu a l’article, els polítics són experts en produir afectats discursos de cara a la galeria ja es tracti sobre la pobresa o qualsevol altre tema. Son robots insensibles del verb. No estan programats pel fet. Els polítics -majoritàriament- no actuen per cercar respostes al problemes d’una massa empobrida pertanyent a la societat catalana que ja no lliga els gossos amb llonganisses. S’entra en política, potser, per ideals. No obstant, ningú plega. Com diu el comentarista Miquel amb altres paraules, es fa qualsevol cosa per no plegar, per molt baix que hom pugui caure, quan hom s’ha acostumat a la mamella de diner públic que no para de rajar, encara que s’hagi d’arpar el que sigui i esgarrapar a qui sigui. I encara sort de la gent del carrer humanista de bona fe, els voluntaris del tercer sector… aquests són els actors polítics que m’agraden. Els únics herois polítics d’aquesta enganyifa de democràcia en la qual vivim.
Torras