El fracàs en les negociacions entre la Unió Europea i el Marroc per a l’establiment d’un nou conveni de pesca, ha posat damunt la taula qüestionar la política dels socis europeus envers països tercers i, especialment, amb els països de la riba sud de la Mediterrània. Els discursos de les autoritats europees han apuntat sempre vers la necessitat de fomentar programes de col•laboració i d’ajut en favor dels països de la Mediterrània. La cimera euromediterrània de Barcelona del novembre de 1995, va constituir un excel•lent gest de les bones intencions de la Unió Europea; un gest que, malauradament, no ha tingut concreció suficient si ens atenem al clima que presideix les relacions entre la UE i el Magrib.
Els països de la UE –això no és cap secret– són receptors d’un elevat nombre d’immigrants procedents dels països del Magrib i subsaharians. Arran l’arribada a Europa d’immigrants a la cerca d’una millor qualitat de vida, s’han produït no poques situacions conflictives com a conseqüència dels sentiments racistes que nien en part dels ciutadans dels països comunitaris. No hi ha cap mena de dubte que una de les millors polítiques que es poden desplegar per tal de contribuir a la moderació dels corrents migratoris, és la de contribuir al desenvolupament de les economies dels països de la riba sud de la Mediterrània. Especialment les de l’àrea del Magrib.
La Unió Europea disposava d’una bona ocasió de contribuir i de fomentar aquest desenvolupament treballant a favor de l’assoliment d’un renovat acord –econòmic i social– en matèria pesquera amb el Marroc. I això, a banda del cost econòmic que l’acord pogués reportar. La ruptura definitiva de les negociacions, comportarà, d’una banda, no evitarà que els costos econòmics europeus de caràcter intern, per tal de fer front a la crisi en la qual es troba immers el sector pesquer, superin el previsible cost que un nou conveni hauria comportat. De l’altra, impedirà que la Unió Europea incideixi en el desenvolupament de l’economia marroquina i de les seves estructures polítiques. Tot plegat configura un marc de relació en el qual els marroquins negocien amb d’altres potències pesqueres, com podria ser el cas de fer-ho amb els japonesos.
Per aquest camí la Unió Europea anirà tancant portes i agreujarà els seus problemes interns. Un camí que, d’entrada, sembla equivocat.
Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 2 de març de 2001
Comentaris recents