La Unió Europea s’omple sovint la boca amb proclames que parlen de la necessitat d’establir programes de cooperació amb països tercers com, d’una banda, els de la conca mediterrània i els de l’est europeu i, de l’altra, els de l’àmbit llatinoamericà. Per qüestions òbvies, són els països llatins de la UE (Portugal, Espanya, França i Itàlia), els que haurien de mostrar-se més actius a l’hora de promoure polítiques actives en favor dels països del sud de la Mediterrània ja que un sud sense esperances, és un sud que no deixarà mai d’enviar ciutadans cap a un nord que ells interpreten ric i esplenderós.

Precisament per configurar una àrea euromediterrània de cooperació i de col•laboració es va celebrar a Barcelona, ara fa cinc anys, la I Conferència Euromediterrània. L’èxit que la va acompanyar va ser notable i les declaracions i programes de col•laboració i de cooperació que es van dibuixar permetien ser mínimament optimistes quant a l’establiment de noves vies d’entesa a partir de les quals poder ajudar a la dinamització de les economies dels països del sud de la Mediterrània i de donar suport a la progressiva democratització dels sistemes polítics vigents.

De les bones intencions de la Conferència de Barcelona, s’ha passat, cinc anys més tard, al gairebé mateix no-res que en matèria de cooperació i col•laboració abans hi havia. Només cal, sinó, veure quin ha estat el balanç d’actuacions presentat en la darrera Conferència Euromediterrània celebrada a Marbella. I això no pas pel volum de les assignacions econòmiques i pressupostàries que la UE havia fet, sinó pel fracàs observat a l’hora de posar en marxa programes concrets de col•laboració i cooperació. I és que, com en aquest cas ha passat, no sempre són els pressupostos els que condicionen l’execució de les polítiques. Cal disposar de polítics però també de bons executors capaços d’esgotar les disponibilitats pressupostàries i d’implicar a la societat civil en l’execució de les polítiques. Si prenem els resultats presentats a Marbella com a referència (en cinc anys solament s’ha invertit un 25% dels euros que a Barcelona es van aprovar), és evident que Europa no és plenament conscient de la importància que l’àrea mediterrània per a ella té. I a les alçades que ens trobem, una constatació d’aquesta mena és especialment greu…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 15 de novembre de 2000