L’Estatut de Catalunya s’està convertint en una mena de serial del qual, malgrat se’n entreveu quin ha de ser el final, genera un seguit d’anades i tornades que li acaben donant un cert aire de “suspens” que, al seu torn, contribueix a introduir més soroll polític encara, al molt que de per sí sol ja el venia envoltant. Alguna cosa li deu passar a aquest país quan un debat com el d’Estatut de Catalunya, ha acabat fent tantes butllofes i ha reobert tants debats que semblava s’havien tancats fa temps. Qualsevol hipotètic observador, aliè a la política catalana i espanyola, hauria de costar-li molt d’entendre com podia ser que l’any 1979, quan corríem temps delicats, fos possible assolir un bon acord polític entorn l’Estatut de Catalunya, mentre que ara, quan la democràcia està plenament consolidada, el debat sobre el nou Estatut hagi sigut excusa per desencadenar enfrontaments i actituds sectàries; unes actituds que sovint són escassament respectuosos envers les persones, les institucions i, fins i tot, envers alguns principis elementals de la convivència democràtica.

De fet, fins arribar a l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya el 30 de setembre, els partits polítics catalans varen haver de superar no pocs desencontres i tibantors que, en alguns moments, amenaçaven en engegar-ho tot a rodar i fer impossible el consens necessari. Possiblement, la tensió que es van viure aquells dies entre les diverses forces polítiques catalanes, juntament amb la situació política que es donava –i que encara es dona a la resta de l’Estat– de crispació, va fer que hi hagués qui aprofités l’avinentesa per  alimentar actituds contràries a l’Estatut més fonamentades en les vísceres que no pas en la raó pensada i meditada. Des de llavors i fins ara, l’actitud del PP, clarament oposada al nou Estatut, i les posicions en ocasions poc clares defensades per alguns destacats dirigents socialistes espanyols, han estat el terreny adobat per mantenir estats d’opinió, fonamentalment mediàtics, altament crítics contra l’Estatut i contra els catalans.

Ara, quan ens trobem en la que ha de ser la recta final que ens ha de portar a l’aprovació del nou Estatut de Catalunya pel Congrés dels Diputats, costa d’entendre que els partits catalans que donen suport al govern de la Generalitat de Catalunya no es trobin alineats en una mateixa banda. Costa d’entendre que ERC s’hagi desmarcat dels seus socis de govern, en una actitud que alguns interpreten com una rabieta arran l’evident oportunisme de CiU de córrer a “pactar” un acord directament amb el president del Govern, José Luis Zapatero. Que ningú no oblidi, però, que la història explicarà, que de la mateixa manera que hi va haver un primer Estatut –el de Núria– l’any 1932, n’hi va haver un segon, el 1979, conegut com el de Sau i un tercer, el 2006, que contribuïa a enfortir l’autonomia catalana i a dibuixar un nou model d’Estat. La història, per contra, no entrarà en detalls quan a la forma com es va arribar a l’acord que va fer possible cadascun d’aquests Estatuts. D’aquí que quan el nou Estatut comença a disposar dels suports necessaris per ser aprovat pel Parlament espanyol, no es poden escatimar esforços per part de ningú a l’hora d’aconseguir que acabi disposant, també a Madrid, com a mínim del mateix suport que va tenir al Parlament de Catalunya. Al cap i a la fi es tracta de treure raó als que, des del primer dia, s’han oposat al nou text, segurament perquè no s’han volgut adonar que l’Estatut no és una norma que vagi en contra de l’Estat que diuen defensar, sinó que, molt al contrari, contribueix al seu reforçament, a partir de reconèixer la realitat diversa que el conforma i l’enriqueix.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de febrer de 2006