D’una altra setmana intensa, aquestes dues de les moltes reflexions que tinc anotades en el meu bloc de notes:

1. Sembla que faci més dies, però només ha passat una setmana des que Roger Torrent va ser elegit president del Parlament de Catalunya i que el seu discurs d’inici de legislatura quedés tapat per l’allau de notícies que tenen com a epicentre la investidura de Carles Puigdemont. Que això sigui així no priva que em decideixi recuperar tres paraules del discurs de Torrent per considerar-les transcendents. Són aquestes: normalitat, recosir i política.

Segons el diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, el significat de recosir és “cosir de nou allò que s’ha descosit”. És a dir unir allò que per les raons que sigui ha quedat separat. Des d’aquest punt de vista, el missatge que el president del Parlament adreçava als diputats i diputades i a la ciutadania en general, partia del reconeixement tàcit que el país es troba dividit i que cal treballar per tornar-lo a unir i per retornar a la normalitat institucional i parlamentària que mai no s’hauria d’haver perdut. Com fer-ho? La recepta proposada per Torrent és ben simple: cal fer-ho des de la política, que és la manera de conduir un afer per assolir el fi que es persegueix a partir de sumar adeptes i causar les menys desercions possibles.

Cada dia que passa em corrou més la idea perversa de que la situació tensa en què es mouen les relacions –potser millor parlar de les no relacions– entre Catalunya i Espanya els va bé a ambdues parts enfrontades que són el govern de l’Estat i el govern de Catalunya. M’explicaré: Mentre continuem instal·lats en el que alguns qualifiquen de monotema i d’altres de roda del hàmster, deixem de parlar o de tenir en compte els efectes d’altres qüestions cabdals que ens afecten i que es van agreujant cada dia que passa sense que s’entrevegi cap solució. El cas del creixement de la pobresa i dels riscos d’exclusió n’és un exemple.

2. El creixement de la pobresa no és una llosa que solament pesi sobre Espanya i sobre Catalunya. El fenomen supera les nostres fronteres i a hores d’ara ningú amb tres dits de front pot negar que la pobresa no és un dels riscos més importants als quals s’enfronta l’economia mundial. Que això sigui d’aquesta manera no exclou que des dels governs de cada país (com infructuosament s’intenta fer reiteradament des de Catalunya) es pugui plantar cara a aquesta situació i que en conseqüència es puguin dissenyar polítiques socials a partir de les quals lluitar contra el creixement de la pobresa i disminuir els seus efectes, no sempre perceptibles en el curt termini. Però tampoc no ens podem enganyar: la qüestió de la pobresa, de les desigualtats, de l’escletxa que separa rics i pobres, no es pot resoldre aplicant receptes màgiques que no existeixen, de la mateixa manera que sense la presa de conscienciació social de l’abast del problema, tampoc no hi pot haver solucions. I qui primer n’ha de prendre consciència és el món econòmic atès que l’extensió de l’empobriment l’afecta de ple pel fet que mentre l’atur creix i els contractes de treball es precaritzen, la renda disponible i el consum disminueixen tal com en un altre ordre de coses ho fan la capacitat innovadora, base del creixement de l’economia.

La pobresa forma part de les agendes dels països més poderosos i dels escollits que participen en cercles econòmics exclusius com el Foro Econòmic Mundial que fins demà està reunit a Davos (Suïssa) que culminarà amb declaracions i més bones intencions de les que, com deia la meva àvia, l’infern n’està ple.

Estem molt sobrats de paraules i massa mancats de fets…

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de gener de 2018