Els fets ens estan demostrant la mena de personatge que Félix Millet és i les seves peculiars habilitats bastides a partir del seu llinatge tan estretament vinculat a la cultura i les essències del catalanisme. Un llinatge que han facilitat a Millet vertebrar la trama que a partir de la captació de fons per una causa justa, li han permès desviar-los per al seu enriquiment personal i el dels seus més íntims col•laboradors. Precisament per la magnitud dels fets que estem coneixent, sorprèn que Félix Millet no arribés a aixecar cap sospita i que fins fa poc fos considerat una persona rellevant a qui pràcticament tothom li feia la gara-gara. Els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs, en la recerca prèvia a l’elaboració del seu treball l’Oasi català (Editorial Planeta, 2001), van entrevistar Millet en el seu procés d’obtenir material que permetés explorar tots els racons i lligams –alguns inèdits fins que l’obra va ser publicada– entre les “nissagues de poder” catalanes. A la pregunta dels periodistes de si era veritat que una part de la burgesia catalana parlava castellà per una qüestió estricte de poder, Félix Millet va respondre d’una manera rasa i curta: “Sí, ho fan per fer calés”. Deixo a cadascú que d’aquest passatge i dels fets que ara coneixem, n’extregui les conclusions que consideri més adients.

Sigui com sigui, l’habilitat de Félix Millet per entabanar i establir relacions amb tothom ha estat més que remarcable. Sabíem de la seva relació amb José Ma. Aznar a través de la FAES. No sabíem, però, de la relació de donant i de mecenes que Millet va establir amb l’Àngel Colom o amb la Fundació Trias Fargas. D’això se’n diu jugar a totes les cartes… Qui sap si precisament pels ajuts a Àngel Colom i a la Fundació Trias Fargas, Artur Mas es va afanyar a recriminar a Colom –quan el cas va esclatar– que acusés als socialistes d’estar darrera la filtració que Millet havia contribuït a saldar deutes del Partit Independentista (PI) que Colom havia fundat. També Duran i Lleida, en voler treure ferro a l’assumpte, pretenia desvincular Colom –militant ara de CDC— d’una possible falta d’ètica política pel fet d’haver acceptat ajuts de Millet en un cas flagrant de finançament opac a un partit polític. No se sap si apareixeran més “favors” de Félix Millet a instàncies polítiques ni si aquests “favors” tindran torna. Uns “favors” peculiars ja que la “generositat” de Millet l’hem pagat entre tots pel fet que els diners sortien dels fons que desviava del Palau de la Música Catalana i que havien estat aportats per particulars, empreses i institucions per contribuir al sosteniment de la catedral modernista de la cultura musical catalana. Gràcies a aquesta generositat, segur que Millet aconseguia tapar alguna boca.

Cal dir-ho sense embuts: el cas Millet fa pudor, molta pudor. Tanta que ben bé no sabem fins on el tuf arriba i què pot acabar contaminant. Hi ha qui addueix, com també ho feia Duran i Lleida, que tots els partits en un moment o altre havien recorregut a buscar ajuts allà on fos per fer front als seus deutes. Només ens faltava haver d’escoltar això. Una afirmació que, de facto, és una tàcita acceptació que els casos de finançament il•legal dels partits polítics arriben a tot arreu.

Ho escrivia jo mateix la setmana passada i ho recordava no fa massa el líder d’IC-Els Verds Joan Herrera: s’imposa que d’una vegada els partits polítics cedeixen al seu cinisme i es decideixin a acarar una reforma de la llei de finançament per acabar amb aquesta mena de càncer de la nostra democràcia en què, paradoxalment, són els mateixos partits els que esquiven la llei i busquen la manera de recaptar fons a través d’altres vies. Els casos Filesa i Gürtel en són només un exponent. Però, per damunt de tot, s’imposa ara arribar al fons del cas Millet, peti qui peti. Només així podrem netejar en part la mala imatge que Félix Millet i els seus deixen damunt la taula i que tan de mal està fent a fundacions i organitzacions de tota mena que troben en les aportacions voluntàries de la ciutadania una part important del seu finançament. Una societat que es pretén moderna i progressista com la nostra, no pot viure sota el clima de la sospita continuada. Costarà molt refer-nos del cop que Millet ens ha donat. D’aquí que, per això mateix, hem d’exigir que es depurin totes les responsabilitats, afectin a qui afectin i arribin fins on arribin.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 d’octubre de 2009