Les festes que acabem de passar, han posat en evidència la pervivència d’un fet gairebé sobrenatural o, potser, paranormal que es ve repetint amb assiduïtat. I no penseu que em refereixo a algun fet relacionat amb la màgia i la il•lusió que envolta les festes nadalenques. Més aviat faig esment de fets que es troben directament vinculats a aquestes dates, com també a d’altres períodes festius o de vacances de la resta de l’any. Abans, però, que el lector o lectora opti, sensatament, per abandonar aquesta meva columna d’avui, intentaré explicar-me.
Com sabem, cada vegada és més usual viatjar i fer-ho en avió, si més no per allò que diuen que cal conèixer món… Un fet i una circumstància, aquesta de viatjar i de conèixer món, que es troba a l’abast pràcticament de qualsevol persona per obra i gràcia de les companyies aèries de “low cost” que aconsegueixen que sigui més barat volar fins a Budapest que no pas anar amb AVE a Madrid. Enrere queden, doncs, aquells dies en què viatjar en avió era sinònim de poder adquisitiu reservat només a les classes més adinerades. Moltes de les persones que com jo mateix tenen una edat certa, recordaran aquelles visites escolars, gairebé iniciàtiques, que fèiem quan érem petits a l’aeroport d’El Prat. Es tractava de veure com era un aeroport i com aterraven o s’enlairaven els avions. Sens dubte tot un espectacle que observàvem des de la terrassa de damunt de l’edifici terminal aeroportuari i des de la qual divisàvem perfectament tant la plataforma d’aparcament d’avions com la pista d’aterratge i enlairament. Recordo que en una d’aquestes visites que férem a El Prat a finals dels anys 50, tinguérem la immensa sort d’assistir a l’aterrament d’un avió quadrimotor, un Super Constellation de la Pan American. Es tractava, segons ens van explicar, d’un avió transoceànic capaç de volar sense escales des de Nova York a Barcelona i a l’inrevés. Recordo també, que d’aquell avió baixaren una cinquantena de persones, totes elles impecablement vestides, que lluïen uns abrics de pell i uns capells d’alta qualitat gens usuals a casa nostra en aquells anys de penúries econòmiques i d’escassetats.
Però tornem on érem… Avui les coses han canviat i quan ens endinsem en les entranyes d’un aeroport per emprendre un vol, passa com si es desencadenés un fenomen difícil de descriure; com si ens endinséssim en un forat negre on deixem de dependre de nosaltres mateixos per quedar a mans de diverses forces desconegudes d’entre les quals en sobresurten AENA –l’autoritat que gestiona els aeroports–, els controladors aeris –les persones que AENA té contractades per controlar el trànsit aeri–, les companyies aèries –que han de vetllar per nosaltres i per transportar-nos puntualment al nostre punt de destinació–, els serveis de handling –empreses encarregades de proveir de determinats serveis a les companyies aèries– i el SEPLA –el sindicat dels pilots d’aviació–. Entre els uns i els altres ens garanteixen que el nostre simple gest d’haver adquirit un passatge d’avió es transformarà amb l’inici d’una aventura que sabem on i com comença, però mai quan i com acabarà. I no cal que ningú intenti saber res més en relació a la seva sort i al seu vol atès que en cas d’incidents, ningú no té la culpa de res. I quan cal, sempre hi ha la Guàrdia Civil per controlar la situació i contenir les ires d’aquells que han comés la gosadia de contractar i pagar un servei aeri que no se’ls presta amb les condicions que caldria.
D’aquesta manera les festes nadalenques, o qualsevol altres de la resta de l’any, es converteixen en una aventura, en una mena de fenomen paranormal. És així també com, quan l’aventura acaba i si les maletes arriben, només cal agrair als diversos actors, a les diverses forces concurrents en un aeroport i, d’una manera especial al Ministeri de Foment i a la seva ínclita ministra, per haver-nos donat l’oportunitat de què amb l’adquisició del nostre passatge d’avió visquéssim tantes sorpreses juntes en tan poques hores…
Que tinguem un bon any!
Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de gener de 2009
Jo em vaig quedar penjat amb Vueling a París i vaig haver de tornar en cotxe. Tens tota la raó!: BON ANY, Joan.
Xavier