Del meu bloc alguns apunts dels dies de Festa Major.
1. Un bon amic casteller que no és de Sabadell, m’etziba diumenge matí en plena i exitosa diada castellera a la plaça de Sant Roc que la nostra és una ciutat molt peculiar. Me’l miro amb sorpresa i m’interesso per saber-ne el per què d’aquesta seva constatació. Ell em retorna la mirada i em diu: “¿a tu et sembla normal una ciutat que per establir la data en la que han de ‘caure’ les seves dues festes locals s’ha de recórrer a fórmules complexes?”. I abans que jo pugui dir res, afegeix: “Fixa’t-hi bé: teniu l’Aplec de La Salut que el celebreu ‘el primer dilluns després del segon diumenge de maig’, i la Festa Major que la fixeu tenint en compte que ha de ‘caure’ precisament en ‘el cap de setmana que segueix al primer divendres del mes setembre’. Et sembla això normal?”, conclou. He de reconèixer que no vaig saber que contestar…
2. De la Festa Major ens en queden els records i els debats sobre la idoneïtat dels actes i de les activitats programades. Però sobretot ens en resta l’oportunitat de visitar un mínim de cinc exposicions que en cap cas ens han de deixar indiferents. Sense que l’ordre comporti cap preferència, són aquestes: ‘Francesc Casañas Riera. El retrat d’una ciutat (Sabadell 1909-1936)’ al Museu d’Història; una exposició a través de la qual se’ns fa memòria gràfica de la ciutat el primer terç del segle passat des de l’òptica d’un sabadellenc que va publicar fotografies en destacades publicacions nacionals i estatals. I si Casañas contribuïa a la projecció de Sabadell el segle passat, Ramon Puig (Werens) ho fa ara com a artista referent que és d’una manifestació artística que amb el pas del temps ha anat guanyant adeptes: el grafitti. L’exposició la podeu veure al Museu d’Art sota el títol d’“Art Urbà”. Si gràcies també a Casañas tenim testimoni visual de com era Sabadell fa prop de 100 anys, Francesc Ventura i Albert Roig, des de l’espai FOC, ens ‘descobreixen’ els canvis urbanístics a pitjor que el centre de la ciutat ha sofert durant el darrer segle. El títol de l’exposició no pot ser menys definidor ni provocador: ‘Cent anys destruint el Centre’. Per arrodonir el circuit d’exposicions recomanables, haurem de passar d’una banda per l’Acadèmia de Belles Arts i esplaiar-nos davant les 36 obres d’artistes sabadellencs que han estat presentades a la II Bienal d’Art Jove; de l’altra, haurem de visitar l’Espai Cultura de la Fundació Antiga Caixa de Sabadell 1859 al carrer d’en Font, per conèixer quelcom més d’un personatge mític i d’un país somniat. El personatge, Tintín; els país, el Tibet; i l’exposició “L’aventura d’aquell jove reporter belga al Tibet”.
3. La campanya electoral del 27S s’enceta demà divendres, a despit que informalment fa dies que està en daina. D’aquesta guisa la presència de polítics forasters durant els dies de festa passats ha estat notable. El 27S és una d’aquelles dates que cal marcar i ressaltar en vermell en el calendari personal de cadascú. No endebades ens hi juguem molt i per això mateix ningú no hauria de quedar-se a casa i ‘passar’ d’anar a votar. Cert és que les del 27S són formalment unes eleccions autonòmiques que tenen lloc, això sí, sota l’aixopluc d’una llei electoral de caràcter estatal com a conseqüència de la ‘incapacitat’ del Parlament de Catalunya d’aprovar en 35 anys una llei pròpia. Entre els uns i els altres han convertit les del 27S en unes eleccions políticament plebiscitàries (que no jurídicament) en les que, paradoxalment, alguns volen que es contin escons i no pas vots fent oblit interessat que a casa nostra els vots no valen el mateix segons la circumscripció des de la que siguin emesos.
4. La fotografia del cos d’un infant –l’Aylan— ofegat i estirat damunt la sorra d’una platja desperta i desferma emocions i solidaritat. Moltes més emocions i solidaritats que no pas les que havien despertat centenars d’imatges anteriors on podíem veure milers de persones anònimes vagant obligades a fugir dels seus països respectius a causa de patir unes condicions de vida inhumanes, o perquè hi regna l’opressió, la persecució, el terror… Un símptoma evident que alguna o algunes coses no les estem fent bé…
Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de setembre de 2015
Del nen no en vull parlar. No hi han paraules. S’em trenca el cor. També per aquests fugitius que no tenen el més essencial. Quan dolor inútil. Vull un canvi sí, per no d’aquesta manera. Estic cansada dels egos dels polítics, imatge, prestigi i ni ells saben que més d’això si que en tinc més que prou. Montse