Així com hi ha aniversaris que se celebren amb generositat i esplendorositat i tothom s’apunta els èxits, n’hi ha d’altres que gairebé passen desapercebuts, de puntetes, talment com si no volguessin fer massa soroll i dels quals en són relativament pocs els que en fan memòria. Quelcom d’això passa amb una de les obres emblemàtiques sabadellenques que ara acaba de complir els seus vint-i-cinc anys d’existència i que va canviar, radicalment, la vida dels sabadellencs. I és que el soterrament del ferrocarril de la RENFE va ser, sens dubte, una obra d’aquelles que ara es qualifiquen com la del segle. Sabadell patia, abans que el ferrocarril fos enterrat, d’una quinzena de passos a nivell que mortificaven als que els havien de travessar i que, pràcticament, eren tots els sabadellencs. Perquè el ferrocarril era una mena de mur que dividia la ciutat en dues zones.

Però si l’aniversari de l’obra del segle ha passat gairebé desapercebuda per als ciutadans ha estat també, perquè l’enfonsament de la via del tren, va donar pas al naixement d’una pretesa avinguda que es volia moderna i que, en realitat, no va fer més que substituir el ferro dels rails, per l’asfalt pur i dur. Un ampli moviment ciutadà reivindicava, ara fa vint-i-cinc anys, que la Gran Via fos un bulevard que unís tota la ciutat. Però els aires de grandesa i de megalomania de les autoritats de l’època, no ho va voler.

Ara, vint-i-cinc anys després, la Gran Via continua essent una assignatura pendent. I algun dia valdrà la pena que, entre tots l’aprovem.

Publicat a El Nou 9, el 7 de gener de 1999