D’’Operación Palace’ de Jordi Évole, s’ha dit i escrit pràcticament tot. Com sempre en aquests casos, ningú que veiés ‘Salvados’ diumenge passat, no haurà quedat indiferent davant el producte televisiu que el periodista català va sotmetre a la consideració dels seus seguidors telespectadors que, dit sigui de passada, són molts i diversos. A Évole li hem d’agrair moltes coses. Fonamentalment que amb ‘Salvados’ demostri que pot fer-se un producte televisiu de contingut rigorós amb reportatges i entrevistes d’actualitat tractats sempre des d’una visió crítica i fins i tot irònica, sense que això impedeixi disposar d’una audiència suficient i fidel per a mantenir el programa en un primeríssim pla d’actualitat i de referència.
Acabo d’escriure que els productes d’Évole no deixen mai indiferent a ningú. I aquest és un aspecte altament positiu i necessàriament bo de ‘Salvados’, atès que el seu contingut obliga a l’espectador a un exercici gens habitual: el de pensar i reflexionar sobre el què està veient o acaba de veure, per posicionar-se, sigui a favor, en contra, o d’un sí però no en relació al què acaba de veure… I és en aquest context que m’interessa situar ‘Operación Palace’ en general, ja que al marge del què cadascú en pugui opinar, no hi ha dubte que acostuma a posar el dit en la nafra dels temes que aborda. També ‘Operación Palace’ que no feia més –certament de manera exagerada– que posar en evidència la facilitat de poder tergiversar fets esdevinguts quan es disposa d’un bon guió…
L’experiment/denúncia proposat per Évole no era nou del tot. Des de la mítica “Guerra de los Mundos” del no menys mític Orson Welles l’any 1938 fins avui s’han generat diferents productes radiofònics i televisius que posaven en evidència la fragilitat de la informació quan s’elabora un bon guió. A Catalunya, a TVE2, el 1991, tinguérem un altre exemple similar al de ‘Salvados’ amb aquell Informatiu fals que es va emetre en el context del programa ‘Camaleó’ que ens informava, amb riquesa de detalls, de l’assassinat del llavors president de la Unió Soviètica Mijail Gorvachov.
Però no ha estat suficient. Continuem quedant-nos en la forma d’allò que se’ns diu i explica per oblidar-nos del fons. Preferim perdre’ns en les nostres opinions a l’entorn de sí és més o menys lícit valer-se d’un determinat format contrastat i acceptat –televisiu en el cas de ‘Camaleó’ o de ‘Salvados’– que no pas adonar-nos amb horror, com darrera una informació hi cap la possibilitat d’haver-hi –més o menys volgudament– un bon guió escrit des de qualsevol despatx. En els temps que vivim estem sotmesos a un allau d’informacions que ens arriben a través de formats ben dispars. I ben poques vegades ens acabem preguntant si allò que ens arriba es correspon o no amb la veritat que dit sigui de passada i com molt bé també sabem, mai no és absoluta.
Per tot plegat, a partir de la provocació de ‘Salvados’ amb ‘Operación Palace’ em quedo amb la necessitat imperiosa de reclamar un periodisme lliure, ètic, i responsable, no sotmès a dictamens ni a relats interessats de cap mena. Però escrit això he de confessar immediatament que sóc plenament conscient que a hores d’ara, vista com està la titularitat i les dependències més o menys confessades dels mitjans de comunicació públics o privats, aquest meu desig s’apropa excessivament a la utopia.
Publicat a Paios, el 25 de febrer de 2014
Joan, gràcies per donar aquesta opinió, estic totalment d’acord.
Diumenge, al cap de 5m. d’haver acabat el programa “Salvados”, les xarxes ja anaven plenes d’opinions diverses, també l’endemà a la premsa, ràdio…, al bar fent el cafè o a la taula de la feina. Escoltant uns i altres, vaig poder observar que la majoria de públic que es van empasar la història eren d’una generació jove, en canvi els d’una edat més madura, no donavem crèdit al què sentíem, potser perquè aquell fatídic dia no vàrem dormir, i el record encara està ben viu. En canvi, els altres, potser eren o molt menuts o encara ni havien nascut? En fi, és una reflexió que em faig jo.
Evidentment vaig trobar que ens mostrava una manera ingeniosa de fer-nos veure que la veritat pot estar falsejada amb facilitat. A mi em va servir per reflexionar també.
El programa em va agradar, entès com un exercici periodístic de com es pot muntar un relat amb un embolcall seriós i amb un contingut allunyat de la veritat.
Crec que molta gent que no li va agradar és perquè al donar-se’n compte de l’engany és va sentir burlada. El programa donava pistes suficients per veure que era un muntatge.
Tot i això no es el programa de l’Evole que més m’ha agradat.
Estoy de acuerdo contigo, como casi siempre, en el fondo. Pero he de confesarte que, como ejercicio periodístico me gustó pero, desgraciadamente, a Évole lo consideraba de los pocos periodístas de fiar y, a partir de ahora, ya no merece mi credibilidad porque no sabré si ejerce como antes o si está manipulando la verdad. También me decepcionaron, por sumarse al bodrio, Mayor Zaragoza y Gabilondo. Lo siento.
Creo que ha sido una estratagema para mover conciencias y un ejercicio muy sano, un ensayo muy ingenioso, dado que la verdad no se podrá conocer hasta dentro de 30 años por lo menos. Yo sigo confiando en Évole y en su estilo periodístico.
Nosotros, todos, debemos elevar la mirada y dejar de apuntar a quien trae y lleva la información y centrarnos en el objetivo real que es la información en si misma. La osadía de Évole a ser juzgado me parece atrevida pero necesaria. No debemos dejar de creer en él porque su honestidad, al confesar el engaño, le otorga aún más nuestra confianza. No creo que quisiera engañarnos, quería sacudir nuestra inteligencia y decirnos que cerramos la boca y abramos los ojos.
A él “Bravo”, a los satisfechos con el ejercicio “ánimo” y a los que se les ha caído del pedestal, “reflexión”.