Es l’hora del balanç. Un any és a punt d’acabar mentre que un de nou es troba ja en el llindar de la porta i a punt d’entrar amb pas decidit. Qui més qui menys aprofita els darrers dies de l’any, que agonitza lentament, per a repàs dels dotze mesos passats. Els mitjans de comunicació no en fan abstracció i també ells tenen cura d’avaluar com ha estat l’any que se’ns en va. Com sempre hi haurà opinions per a tots els gustos i cadascú acabarà explicant la “missa” segons li hagi anat. Jo també he fet com tothom i he seguit la tradició –el període nadalanec n’és ben ric– i m’he decidit a prendre el meu temps per a examinar dia a dia, mes a mes, allò que durant els darrers dotze mesos s’ha esdevingut. Després he posat els aspectes positius en un plat de la balança i els negatius a l’altra. En acabar l’exercici m’he adonat que l’any presentava molts obscurs però que els clars tenien més relleu del que jo inicialment suposava.

D’entrada la sensació general és que aquest ha estat un any poc menys que desastrós. Tothom es mostra queixós amb el 1993 que esgota les seves darreres existències i que –qui sap– si encara es guarda un darrer roc a la faixa, per allò de la traca final. Es queixen de l’any els comerciants, els assalariats, els empresaris, els professionals liberals, els mestres, els estudiants, els polítics… Es evident que tots hem patit, estem patint, les repercussions del “mal” any que ens ha tocat viure arran la recessió econòmica que afecta el món occidental en general i el nostre país en particular. Però també està ben clar que, de moment, la crisi no ha arribat de forma igual a uns i a altres. Depèn, per exemple, de si els efectes de l’atur ens toquen o no de prop. Limitar-nos però a fer balanç de l’any en base només de les dures condicions –potser necessàries–  que ens ha imposat la crisi, és fer una lectura esbiaixada del transcórrer dels tres-cents seixanta-cinc dies que, en bloc, són a punt d’entrar a formar part de la història.

Si fem una ullada enrere i ens situem per un instant a finals de l’any 1989, ens adonarem de les moltes coses que han succeït en el món i de l’acceleració a la qual ha estat sotmesa la història. Des de l’any 1988 fins avui ens trobem immersos en un procés de transformació-revolució de tot plegat que encara no sabem on ens conduirà. Valen totes les lectures i totes les versions, des de les més optimistes a les més pessimistes. Però si aquesta acceleració de la història començà, físicament, amb la caiguda del mur de Berlin, els seus efectes i els radicals canvis polítics i econòmics que desencadenà, s’han manifestat amb contundència durant l’Exercici que demà tanquem. No és estrany que tinguem la sensació que acabem de viure un mal any i que aquesta sensació ens impedeixi de veure altres cares de la realitat polièdrica de l’any que acaba.

El 1993 passarà a la història com l’any de la “crisi estructural i de la gran recessió”. L’any en el qual no s’ha estat capaç de resoldre el conflicte que afecta els Balcans des de fa ja massa temps, davant la passivitat o impotència de la Unió Europea. L’any en el qual el terrorisme mundial ha fet més víctimes. Però la història també dirà que fou l’any 1993 en el qual es signà l’inici d’acord entre israelites i palestinians que, malgrat les moltes dificultats, haurà d’acabar amb un vell contenciós que ha costat milers de morts inútils i tensions estèrils en una de les zones molt calenta del globus. La història explicarà que en l’any 1993 fou quan a la República Sudafricana s’assentaren les bases de la seva futura democràcia multirracial. L’any en què la Unió Europea es posà a caminar cap la seva unitat econòmica, monetària i política. L’any en el qual es signaren els acords GATT de liberalització del comerç mundial…

Obscurs i clars d’un any que se’n va deixant oberta, com sempre, la porta a la polèmica i el debat entorn de la seva bondat. Que el que demà passat estrenarem ens sigui propici. I, si això és possible, força profitós.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de desembre de 1993