M’ho advertia la meva àvia: “no estiris més el braç que la màniga”, i afegia: “si vols evitar-te ensurts, fes que el braç no s’estengui més que el què la màniga doni”. Amb aquesta sàvia sentència-metàfora de rerefons, no ha d’estranyar que, de tant en tant, salti la llebre per adequar la pressió fiscal a la llargada que el braç de la despesa reclama. Si volem que l’Estat presti els serveis que ara ens presta amb una qualitat màxima, ens haurem d’anar fent a la idea que ens cal un vestit més a la mida. No es pot mantenir indefinidament l’actual nivell de benestar social, sense que tard o d’hora calgui fer ajustaments en la pressió fiscal que recau sobre la ciutadania. Una pressió que a Espanya, és del 33,1 % mentre que a Dinamarca –amb prestacions socials pràcticament iguals a les nostres— ho és del 49%. Als països de la UE, la mitjana de la pressió fiscal està en el 39,3 %, sis punts per sobre de l’espanyola. Davant aquests indicadors, amb demagògia rajoniana o sense, és evident que els impostos tendiran a augmentar o, inexorablement, seran els avantatges socials els que tendiran a moderar-se, a disminuir.
Sigui com sigui, hem de saber si abans de fer cap ajustament fiscal el govern prendrà o no altres mesures, i si l’hipotètic ajustament acabarà recaient només damunt les espatlles d’uns quants. Volem saber si el govern està disposat a fer allò que fa temps hauria d’haver fet. És a dir que abans de tocar res fiscalment parlant, es decideixi a perseguir el frau fiscal. Dades obtingudes per l’Institut d’Estudis Fiscals del Ministeri d’Hisenda diuen que un 43 % dels espanyols justifiquen que hi hagi frau fiscal. No voldria pas pensar que aquest indicador es pot correspondre amb el percentatge de ciutadans i de ciutadanes que defrauden. La segona mesura que el govern hauria de prendre: establir una figura impositiva per gravar les grans fortunes. Mentre tot això no passi, l’experiència ens demostra que qualsevol retoc fiscal recau esbiaixadament damunt un únic col•lectiu: el de les persones que tenen els seus ingressos controlats per nòmina.
No ens enganyem. No és reduirà –que també– el dèficit de l’Estat només amb retocs fiscals puntuals i/o amb una disminució-major control de la despesa pública que, en alguns casos, pot arribar a ser fins i tot contraproduent. Si s’han de treure les castanyes del foc per superar els moments complicats pels quals travessem sense perdre conquestes socials pel camí, comencem per allà on correspon: acabant amb el frau fiscal i gravant fiscalment als que més tenen. Contràriament mai no es recuperarà la credibilitat del govern tampoc en matèria tributària. Després vindrà el què toqui i com toqui que s’haurà d’aplicar sota el principi socialment indiscutible de que qui més té més ha de pagar.
Anem en compte, doncs, i no ens deixem encisar captivar pels demagògics cants de sirena que prometen rebaixes fiscals a dojo. Unes rebaixes que allà on s’havien promès (casos d’Alemanya i de França), no s’han fet. Senzillament perquè no es podien fer. I és que en economia tot s’acaba resumint en un simple joc d’ingressos i de despeses. D’entrades i de sortides.
Publicat a Diari de Sabadell, el 26 d’agost de 2010
Ben apuntat!
És important que regulem l’aixeta dels ingressos per poder fer el que cal, no el que volem però… també és convenient ajustar els desaigües de la despesa per tenir els recursos necessaris a la pica en cas de problemes. És el que fan els bancs i les caixes… diuen.
Miquel
Sumes i restes… D’acord Joan, amb tu i amb la teva àvia, que pel que veig era ben propera a la meva.