De tant en tant es donen notícies que com a conseqüència de l’excessiu soroll mediàtic que altres imposen, són susceptibles de passar-nos desapercebudes. Així, mentre l’atenció de pràcticament tothom en el món polític i en el ciutadà se centra en la proximitat d’una altra data límit –la del 15 de juliol— per a resoldre la qüestió del finançament, ben pocs s’han adonat que el PP a Catalunya aconseguia, ara fa just una setmana, fer-se amb una cadira en un organisme que, paradoxalment, el mateix PP considera inconstitucional. M’estic referint a la cadira que ha de permetre al PP seure a la taula del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Un consell fixat en un dels articles de l’Estatut que els populars tenen recorreguts davant el Tribunal Constitucional. Per si amb això no n’hi hagués prou –o per a més “inri” com deia aquell–, els populars catalans no es van estar de felicitar-se per l’acord assolit amb el tripartit i gràcies al qual el jurista Julio Añoveros tindrà seient en el Consell que té com a missió principal el vetllar perquè les lleis de Catalunya s’ajustin a l’estatut i a la Constitució espanyola. Déu n’hi do!

Clar que la incoherència del PP en aquesta qüestió és, de fet, una més de les moltes que aquesta formació política ens dispensa amb la seva actuació. Com, per exemple, l’evident contradicció que suposa la doble vara de mesurar que és una de les constants dels populars com s’ha posat de manifest especialment en dues qüestions. La primera, que mentre el PP va decidir recórrer articles de l’Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional, no ho va fer amb els articles calcats que formen part de l’articulat d’altres Estatuts autonòmics aprovats sense més dilacions. La segona, que mentre els populars exigeixen dimissions a vessar per qualsevol cosa i a la més mínima sense fer prevaler el principi d’innocència, no dubten en reclamar aquest mateix principi quan es tracta d’afers que vinculen a alts càrrecs del PP amb casos sotmesos a procés judicial. En aquest sentit, l’afer Bárcenas és exemple de la manera peculiar d’entendre l’ètica i l’estètica política que practiquen els populars, com també ho és tot l’entramat que rodeja al president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, en l’anomenat cas Gürtel.

I mentre això s’esdevé, Rajoy no perd passada per visitar Catalunya en un intent de refer la confiança perduda que sembla impossible pugui recuperar. Bo serà recordar, per si de cas, el paper maldestre que el PP ha jugat històricament envers Catalunya. Un paper que solament es va veure modificat, i encara en part, quan Aznar va necessitar els vots de CiU per poder governar l’Estat. Així cal recordar el famós pacte del Majestic signat entre Pujol i Aznar, que oficialitzava la col•laboració entre populars i nacionalistes catalans. Discutible és, com a mínim, el profit que Catalunya en va treure d’aquella estranya aliança. Del que ningú no pot tenir cap dubte és que més enllà d’aquells quatre anys de pacte, Catalunya sempre ha acabat perdent-hi a mans dels populars. La manca de memòria no ens pot fer oblidar els dies en què Aznar acusava a González d’haver-se sotmès “al xantatge dels nacionalistes”. O, uns anys més tard, quan el mateix Aznar proposava una reforma constitucional per tancar les portes al desenvolupament autonòmic. Vindria després “el parlar català en la intimitat” i –com he escrit– el pacte del Majestic per arribar a l’any 2000, quan després de les eleccions i amb la majoria absoluta del PP al Parlament, ressorgia el nacionalisme espanyol de més ranci aspecte i espectre.

La memòria, però, és massa curta i en temps de dificultats quant al finançament i a sentències del Tribunal Constitucional pendents, bo deu ser recordar el paper que cadascú ha jugat al llarg de la nostra història més recent. Tot plegat perquè qui sap si els que ara es mostren tan crítics pel què fa al finançament de Catalunya són els mateixos que un dia varen establir un model de finançament, que mai no ens ha afavorit i que encara és vigent. També bo és recordar això quan, segur que amb tota la raó, hi ha qui es recorda dels incompliments de Zapatero envers Catalunya mentre s’oblida d’altres moments en què Catalunya ha estat fortament bandejada enmig de silencis preocupants.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de juny de 2009