Ho cantava el poeta. Vivim en un país que no sap ploure. Ho plou poc o plou massa. Així, de la imminència en l’adopció de mesures per disminuir el consum d’aigua arran l’escassetat de líquid element en els embassaments a finals de la primavera, hem passat a una situació en què l’aigua ens desborda (i mai no més ben utilitzada l’expressió). En pocs mesos hem vist com passàvem de la sequera als efectes derivats de rius sortits de mare. I no només això. Les pluges fora mesura han evidenciat la fragilitat del sistema d’infrastructures de les quals el país disposa (carreteres, autopistes, xarxes elèctriques, aeroport…).

No és normal que plogui tant. Però tampoc no és normal que arran les pluges caigudes el país es col•lapsi i que, per citar només un exemple, fins i tot l’aeroport del Prat es quedi fora de servei i aïllat.

Com sempre passa, les responsabilitats del col•lapse no les vol assumir ningú i tothom mira de treure’s el mort de sobre tot acusant a altres. Tampoc ningú no s’atreveix a dir les coses pel seu nom: que disposem d’unes infrastructures deficients conseqüència d’unes inversions i d’una coordinació insuficients entre administracions. S’imposa fer una anàlisi i estudi rigorós sobre l’estat de les infrastructures a Catalunya i adoptar les mesures que corresponguin, de manera coordinada entre les administracions que en cada cas en tinguin competències. Hora deu ser de posar les coses al seu lloc i de reconèixer que les nostres infrastructures ni són tant excel•lents com ens volen fer creure ni estan gestionades de manera eficient.

Publicat a El 9 Punt, el 17 d’octubre de 2002.