Temps era temps, quan encara no existien i ni tan sols s’intuïen les companyies de low cost, us eslògan d’Iberia va fer fortuna. Era aquell que, a l’entrada de les poblacions amb aeroport ens anunciava que “Con Iberia ya habría llegado”. Pocs mesos després, RENFE s’inventava aquell “Papá ven en tren”. Ara, qui sap si emulant l’eslògan d’Iberia i veient com estan les coses en l’estatal RENFE, un nou eslògan comença a circular amb força entre els usuaris del servei –servei he escrit?– de rodalies; un eslògan que a l’entrada de les estacions ens recorda que “A peu ja hauries arribat”. Al pas i a la velocitat ferroviària que anem, haurem de recuperar, d’altra banda, aquell vell acudit de quan érem petits els que ara comptem ja amb algunes dècades; un acudit que es preguntava entorn el vertader significat de l’anagrama RENFE. La resposta a la pregunta era fàcil: RENFE vol dir “Retraso Enorme. Necesitamos Fuerzas. Empujen”. Eren dies d’una companyia estatal ferroviària que presentava uns dèficits impressionants i uns serveis lamentables, amb unes infrastructures, instal•lacions i material rodant dignes de formar part de qualsevol museu. Eren dies també de viatges en tren; d’un tren que sabies quan sortia però mai quan arribaria al teu destí…

L’invent de les rodalies de RENFE, amb inversions altes, va endegar-se a mitjans dels anys 80, encara que no va ser fins a l’inici de la dècada dels anys 90 –quan Mercè Sala presidia la companyia ferroviària estatal– quan es va fer la gran aposta per millorar la xarxa de rodalies de RENFE i consolidar-la. Una de les mesures adoptades en aquell moment, va ser la de reestructurar les línies de llarg recorregut per permetre augmentar el nombre de trens i la seva freqüència de pas per les línies i estacions de la xarxa de rodalies. Aquí varen néixer les actuals línies C-1, C-2, C-3 i C-4 –que és la que des de Sabadell ens permet arribar a Barcelona i a Martorell i enllaçar amb la resta de línies. Els resultats, mesurada en resposta dels usuaris no es feu esperar. No podia ser d’una altra manera. En mitja hora escassa es podia viatjar des de Sabadell Nord a la barcelonina Plaça de Catalunya i a l’inrevés. Un temps absolutament competitiu amb el cotxe privat. La unificació de les tarifes va fer la resta. En pocs mesos, els usuaris de rodalies van passar dels 70 als 120 milions de passatgers/any. Durant una desena d’anys, els ferrocarrils de RENFE de rodalies varen complir amb la seva vocació de servei eficaç, mantenint una fidelitat horària comparable a la modèlica puntualitat suïssa. Però ja se sap que no hi ha fortuna que cent anys duri. I sense inversions és impossible mantenir la qualitat de servei. Menys encara, evitar avaries i problemes de tota mena. I de mica en mica les rodalies de RENFE van començar a empitjorar i els usuaris a perdre la paciència. La conseqüència: una pèrdua de confiança envers un servei fonamental per la ciutadania a l’hora d’assegurar desplaçaments segurs i de poder desterrar el cotxe privat en recorreguts curts.

Només va faltar la dissortada història d’un AVE que no acaba d’arribar així com les presses per recuperar temps perdut, per debilitar encara més les inversions a la xarxa de rodalies fins que la paciència dels usuaris ha arribat al seu límit i les promeses de l’administració han perdut tota credibilitat. I d’aquesta manera, no és estrany que els usuaris s’hagin mobilitzat per iniciar la seva protesta consistent en què els dijous no s’adquireixin bitllets fins que no es resolguin els greus problemes que afecten a la xarxa de rodalies. Costarà molt que RENFE recuperi la confiança dels seus usuaris i, el què es pitjor, que la ciutadania recuperi la confiança en el tren. S’imposa que algú prengui mesures immediates i que des del govern de la Generalitat de Catalunya es treballi per recuperar el tren i per estendre’l pel territori. Ens hi va molt. Especialment ens hi va assolir una millor qualitat de vida, aconseguir una disminució del trànsit rodat particular i disminuir els índexs de contaminació que pateixen les nostres ciutats.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de març de 2007