He de reconèixer la meva obsessió. I és que fa unes setmanes que el meu comentari setmanal gira, d’una o altra manera i sense solució de continuïtat, a l’entorn de l’estat de la política al nostre país i del què el moviment del 15-M o dels Indignats pot aportar en aquest complex escenari pel qual estem travessant que té, com a rerefons, el rol que juguen mitjans de comunicació i periodistes en quant a la retransmissió del què està passant en temps de revolta en la seva accepció de “provocar un sentiment viu d’indignació”. Per si de cas i per si mai no hi havíem parat compte suficient, els mitjans de comunicació –que no ho oblidem defensen posicions legítimes de les empreses de les quals depenen– es troben condicionats sovint per les tendències ideològiques de les seves propietats. En aquest context, els periodistes i les periodistes, conscientment o inconscient, veuen condicionada la seva activitat professional. I no ens enganyem, quan això passa, en un segon terme poden quedar les reivindicacions deontològiques i professionals dels informadors i informadores. Qui sap si precisament en això rau una part de l’explicació al perquè un dels àmbits que més s’ha radicalitzat els darrers anys a Espanya ha estat el dels mitjans de comunicació, i molt especialment els que la seva titularitat és a mans de propietaris que se senten atrets per aquella dreta política que viu també dies de radicalització i de “com més malament millor”. Una dreta que tal com s’ha posat de relleu en el debat de l’Estat de la nació, té un únic objectiu: fer-se amb la victòria electoral que les enquestes li auguren per retornar a La Moncloa el més aviat millor. Res més no coneixem de les polítiques que una vegada en el govern desplegaran i de les que en tenim, però, alguns exemples a partir del què està passant en els governs autonòmics en els quals la dreta està governant des de fa temps.
Enmig del totum revolutum en el que ens hem instal•lat, observem que els mitjans de comunicació no semblen massa interessats en deixar clar qui ara com ara comanda la política econòmica i social a Espanya però també a Europa, i quines les polítiques que sota la tutela d’aquest comandament es poden portar a terme. Fa temps que ens servim de l’eufemisme mercats per anomenar els causants dels nostres mals. Res no sabem, o ben poc, en relació als noms i cognoms de les persones i de les organitzacions que darrera el genèric dels mercats s’amaguen i que no fan res més que especular amb les nostres misèries per enriquir-se més encara. La paradoxa està servida: els mateixos mitjans de comunicació que amb la seva visió radicalitzada ens parlen insistentment d’actors polítics estatals causants dels nostres mals, res no diuen dels que ens han portat fis on ara som i ens olen fer pagar a tots nosaltres les conseqüències d’un desastre que no vàrem provocar. D’aquesta manera es barreja causa amb efecte i es vol fer passar bou per bèstia grossa. No ens acabem d’adonar que mentre les coses estiguin tal com estan, els mercats continuaran dominant a la política i no pas a l’inrevés com hauria de ser. Si ens apliquem el conte a nosaltres, mentre la política econòmica europea sigui inexistent i els interessos del país de cada membre de la Unió Europea aflorin en detriment dels generals, no serà fàcil que la política s’imposi i condicioni l’acció dels eufemístics mercats. Més aviat hem de constatar dissortadament, que ens trobem lluny de què això pugui passar, a menys que la ciutadania es revolti i se sumi al moviment de protesta pacífica que els Indignats encapçalen. Hora és d’obligar als partits polítics a escoltar allò que al carrer es viu i es reclama, d’oblidar-nos del què diuen i expliquen determinats mitjans de comunicació que per defensar legítimament una opció política concreta, no dubten en deslegitimar la veu del carrer, la veu dels Indignats… Fins quan?
Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de juny de 2011
Avui, he llegit un comentari de l’Eduard que posava: “Mireu que diferent és dir que el 43 % de la població votaria per la independència de Catalunya en un referèndum tal com diuen els mitjans, que dir que en un referèndum amb una participació del 73 %- altíssima- un 64 % dels electors, majoria aclaparadora-, votaria per la independència de Catalunya.” I aquí no parlo de la independència en sí, sinó de que com els mitjans diuen les coses. Un altre comentari que et vull posar és un de teu que em vas enviar fa molt temps: “Estic segur que els blogs seran objecte d’anàlisi a l’hora de conèixer els estats d’opinió de la ciutadania”. I està comprovat que no en foten ni cas!!!! S’ha necessitat el moviment dels indignats perquè la veu es pogués sentir. Hem tingut uns sindicats, que, teòricament, havien de defensar als treballadors, que han sigut comprats. Uns governs “titelles” conduits pels poders econòmics. Uns polítics que han pensat més amb ells mateixos que en el poble. Ara tenim una dreta que està agafant força i que l’únic que diu és demanar eleccions anticipades. Avui he llegit que a Itàlia estan estudiant crear un impost per transaccions financeres i espero que s’accepti i que altres països també ho facin (espero que això no li doni més vots a Berlusconi!!).
Ho sento Joan, he fet aquí un popurri de varies coses i no sé si m’he explicat bé, però he de dir que has escrit un molt bon article i que estic 100% d’acord amb tu.
Aquesta setmana he tornat a escoltar a la ràdio com un periodista comentava que hi ha dos classes d’electors: els que tenen els diners i els que treballen per un sou. També deia, d’una manera planera, que els uns representaven a les dretes i els segons les esquerres. També ens deia que les dretes tenen la percepció que el govern és cosa seva i que, que manin les esquerres, és un accident que cal corregir. Si partim d’aquesta premissa no és d’estranyar que els propietaris dels diaris siguin la majoria de dretes i que els periodistes independents o els d’esquerres ho tinguin més difícil per fer la seva labor.
Tornant a la meva percepció de les coses, avui el Capital està governant (a l’ombra?) en lloc dels polítics perquè aquests els ho han anant permetent i ara no saben com resoldre el problema que tenen.