El moviment dels Indignats o del 15-M comença a fer història des del moment que monopolitza el debat públic a partir del clam legítim que adrecen fonamentalment a líders i partits polítics pels quals no se senten representats. Diumenge passat, després d’uns dies atzarosos arran els dissortats fets esdevinguts al Parc de la Ciutadella, el moviment mobilitzava un nombre important de persones que són les que van prendre part en les manifestacions que van recórrer els carrers de Barcelona i els d’altres ciutats catalanes i de la resta de l’Estat. Les cròniques mediàtiques de la jornada destacaven el to festiu i la manca d’incidents de la marxa, després que s’haguessin expressat temors a què no fos així i que els Indignats prenguessin també mesures per evitar-los. He escrit que pràcticament totes les cròniques de la jornada varen coincidir amb aquesta percepció, ja que des dels mitjans de comunicació més dretans i conservadors de l’Estat es continuava apostant per la desacreditació del moviment en un exercici continuat d’hipocresia política. Com que a aquests mitjans de comunicació els varen fallar els arguments d’un pretès incivisme i comportament violent dels Indignats, a la vista de l’evolució dels fets ara opten per posar en dubte la seva representativitat sota el precari i discutible argument de que el nombre de manifestants al carrer el cap de setmana passat va ser molt inferior al nombre de votants que varen acudir a les urnes el 22-M.
Sigui com sigui, el moviment 15-M o dels Indignats que es va desencadenar fa cinc setmanes a Madrid i a Barcelona, està demostrant a bastament el seu caràcter pacífic, la seva capacitat de mobilització i d’organització. I això segurament pel fet que es tracta d’un moviment que ha connectat fàcilment amb el clam de protesta silenciosa que nia a la societat i de descontentament envers els partits polítics i els seus líders. Consideren que no fan tot el què haurien de fer, que s’han acomodat a la situació de crisi fins el punt d’haver cedit al furor dels mercats. Un clam que ara com ara s’ha demostrat és el mínim comú denominador que uneix les moltes sensibilitats i posicionaments ideològics que es troben en el sí i a fora del moviment del 15-M. Tanmateix, el risc amb el qual els Indignats s’enfronten, és el de no ser capaços de donar contingut al seu moviment per passar de l’”indigneu-vos” d’Stéphane Hessel que va inspirar el moviment, al “comprometeu-vos” del mateix autor que hauria d’inspirar el seu futur. Amb “Comprometeu-vos” Hessel –que als seus 93 anys s’ha convertit en un oracle per al canvi— no fa altra cosa que emplaçar als indignats perquè donin un pas endavant i fixin les seves idees en missatges i propostes concretes per ser defensades democràticament. Va ser Albert Eisntein qui va dir també que “si vols obtenir resultats diferents, has de fer coses diferents”. En unes altres paraules, per tal que el moviment dels Indignats no s’esgoti en ell mateix, ha de dotar-se d’una estratègia i d’una mínima organització que sigui capaç d’estructurar i canalitzar el debat que de servir per posar damunt la taula propostes de canvi i de transformació que al seu torn interpel•lin a la societat, als partits i als líders polítics.
El repte no és fàcil perquè no s’hauria de posar mai en un mateix sac la crítica als partits polítics, i a les institucions democràtiques que ens representen. Tampoc els mecanismes pels quals aquestes institucions es regeixen. I si les lleis, les normes, i els reglaments no ens satisfan, caldrà canviar-les. Però abans calen propostes i cal que la ciutadania empenyi. És responsabilitat de tots fer-nos amb més democràcia, amb més proximitat entre ciutadania i política. I molt bé està que el 15-M lideri aquest objectiu que en cap cas no ha de ser exclusiu d’ells mateixos sinó que s’ha d’obrir a la participació.
Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de juny de 2011
Joan, per complementar el teu post, t’adjunto unes ratlles que vaig fer per a la publicació electrònica d’uns companys:
– Subscric i recolzo moltes de las reivindicacions del moviment del 15-M.
– Estic en desacord amb la violència exhibida per una minoria d’exaltats al parc de la Ciutadella el passat 15 de juny.
– Més vergonýós encara que els mateixos aldarulls em sembla l’intent de determinats partits i mitjans de comunicació d’usar aquelles bretoladas per intentar criminalitzar tot el moviment, quan es tracta dels efectes del radicalisme de molt pocs.
– La història, com la naturalesa, és molt sàvia i dona algunes lliçons que els militants de la indignació sembla que no vulguin recordar:
1. No hi ha revolució sense violència. Que no posin com exemple Gandhi perquè la independència de la India va costar milers de vides d’hindús i de musulmans, arran de la convulsa creació de Pakistan. Per tant, pot ser una revolta, però és exagerat parlar d’spanish revolution.
2. Encara que les reivindicacions dels indignats siguin absolutament justes i necessàries per millorar la democràcia difícilment s’aconseguiran si els que tenen el poder econòmic i polític no veuen amenaçats els seus privilegis.
3. L’Estat té el monopoli de la violència. I en una democràcia és durament condemnat per l’opinió pública tot inntent de deslegitimar-lo i contrapesar-lo amb una altra violència.
4. El tiranicidi no està mal vist. En canvi, l’assassinat de plutòcrates i estafadors a gran escala, sí que ho és si es produeix en una democràcia formal. No és el mateix Gadafi que Berlusconi.
i 5. L’assemblearisme és teòricament ideal, però en la pràctica és molt feixuc, ineficient i esgotador.
– La crisi econòmica, política i social que estem vivint trigarà alguns anys en resoldre’s, segons la majoria dels experts (els mateixos, tot sigui dit, que no van saber o no van voler preveure l’esclat de la bombolla immobiliària i l’arribada de la recessió).
– Mentre hi hagi crisi, hi haurà motius per a la indignació. Per tant, el moviment de protesta pot tenir una vida força llarga, tot i que corre els risc de desnaturalitzar-se, fragmentar-se i, en alguns casos radicalitzar-se (si hi hagués algun país amb estoc sobrant d’armes lleugeres caldria no descartar la creació d’un grup terrorista estil Baader-Meinhof, Brigades Roges o, tot i la seva “cutrez”, GRAPO)
– Les places més emblemàtiques de les ciutats espanyoles no s’haurien omplert de gom a gom si no hi hagués un 40% d’atur juvenil i si no hi hagués consens sobre l’exasperant pronòstic de que els fills viuran pitjor que els pares, per primera vegada en moltes generacions.
– Fins i tot l’FMI, que tampoc es va assabentar de la que ens venia al damunt, parla de “generació perduda” al referir-se als joves més preparats de la història espanyola.
– Perquè sigui més operatiu, el moviment hauria de tenir uns representants i algun lideratge més o menys visible, a més d’un full de ruta més clar i concís. Caldria prioritzar els objectius.
– Si hi ha representants es crea una direcció. I si hi ha dirigents hi ha els risc que s’acabin copiant els tics organitzatius dels partits polítics, tan criticats i rebutjats pels mateixos indignats. La temptació, però, de copiar sistemes d’organització col•lectiva ja provats amb anterioritat és molt gran.
– El 15-M recorda anteriors moviments reivindicatius que van començar qüestionant l’status quo, condemnant l’allunyament dels poderosos de les comunitats de base que els havia seguit (obeït, servit i fins i tot admirat), però que s’havien sentit decebudes i enganyades. Alguna d’aquesta gent començava amb la desafecció i acabava reclamant el retorn als “origens de tot plegat”. En moments de trasbals, apareixen fonamentalismes, ja siguin aquests polítics o religiosos (wahabisme i Al Qaeda a l’islam o els càtars i els franciscans al cristianisme). Son uns moviments, sovint sectaris, que després solen patir cismes traumàtics (els socialistes amb els comunistes i amb els anarquistes, els estalinistes amb els trotsquistes, els luterans amb Roma…). El curiós d’aquest cas d’ara –serà cosa de la societat líquida i acostumada a la velocitat zaping— és que les divisions fortes s’han començat a produir al cap de pocs dies (gran dilema: deixem l’acampada o no) mentre que els comunistes, per exemple, van trigar anys i panys en trencar amb els socialistes.
Seguirem…
Andreu Farràs
Joan estem d’acord.
En l’actual situació, “indignar-se” és fàcil, espontani… Manifestar la indignació ja requereix voluntat. “Comprometre’s”, molt més dificil, requereix idees clares, capacitat de diàleg, de sumar, de definir objectius comuns, un pla d’acció, una organització… Ho veurem?
És evident que no falla la democràcia i les institucions, sinó els polítics que hi arriben dient que aporten solucions als problemes i l’únic que els preocupa és sortir ben “macos” a les fotos.
Estic totalment d’acord amb què als indignats els hi falta un líder per tal de poder negociar les seves propostes alternatives.
Bona revetlla!
Una passa darrera l’altra, poc a poc però amb fermesa. Penso en si seria un bon primer pas una reforma en profunditat de la llei electoral… Hi haurà moment per parlar d’un segon pas… Pot ser que si hi haguessin objectius concrets no em sentís tan dispers en escriure aquest comentari.
Joan, a veure si ho entenc bé, si el religiós té cura de l’ànima dels súbdits, el soldat els defensa, el jutge els imparteix justícia i el banquer els administra, en teoria, tot li hauria d’anar bé als súbdits… no?
En una societat bàsica si tenim fe, seguretat, justícia i diners, tot va bé. Només ens falta amor, que cadascú el trobi.
I els polítics? Ah, si. Els polítics emanen del poble i són el poble. No? Vaja, estic confós?
En les meves curtes nocions sobre política, algú em va dir: No importa el règim que governi un poble si el poble està ben servit. Però, també em van dir que la democràcia és el millor sistema polític ja que som nosaltres, els súbdits, els que governem. Els indignats veuen que el banquer no està per la feina. Per extensió els grans industrials, els inversors, les multinacionals, el Mercat també són el banquer. I qui està tenint cura de que es comportin honorablement, honradament, èticament… ningú. El jutge depèn dels polítics, els polítics depenen del banquer i el religiós ha perdut pistonada. Si el religiós, el soldat (no entra ara en l’equació) el jutge, el banquer… i el polític no s’adonen de que són també súbdits, ja sabem perquè anem malament.
Haurem de fer una revolta islandesa?
Cada vegada m’agraden més els teus articles, Joan, toques la fibra.
Bon Sant Joan
Participació seria lo ideal, ara, la major part de la ciutadania ho enfoca d’una manera diferent, no en quant a criteri però sí en fets reals. La gran majoria volem estar sempre ben informats dels esdeveniments que es van produint, sigui del tema que sigui, sobretot si son coses com aquesta que ens toquen molt de prop. Ara, una cosa és llegir, escoltar o veure-ho a la pantalla i una altra molt diferent “mullar-se”. Crec que en aquí no hi juga només la “comoditat” de veure-ho des de la butaca de casa, sinó el fet de que manifestar-se, ja va canviant de color i si s’adquireix la responsabilitat de participar, el color ja ha canviat del tot.
A l’hora de parlar amb algú i donar una opinió personal dels fets que estan passant, tothom en sap, però a l’hora de trobar-se ficat en mig del problema, intentant trobar una solució real, no només exposada verbalment i amb “molta seguretat” com quan es contertuliana amb un altra, això ja varia. Crec que pot ser difícil trobar un número elevat o al menys suficient de persones que decideixen adquirir I MANTENIR aquesta responsabilitat.