És sabut que el mes de novembre no és pas un mes de rebaixes. Més aviat al contrari. Els preus es mantenen o s’enfilen, en l’espera de les festes nadalenques quan el consumisme es dispara. Enguany, però, les rebaixes han començat a temptar-nos aquest mateix mes. Òbviament, no es tracta de les rebaixes comercials habituals si no que es tracta de rebaixes que busquen cridar-nos l’atenció per endossar-nos un producte elaborat en els laboratoris del màrqueting polític per extreure’n rèdits electorals. Es tracta de les rebaixes i ofertes que els partits en general ens estan oferint darrerament. La darrera, del PP, en forma de rebaixa fiscal i, això no obstant, asseguren, sense que això hagi d’afectar la prestació de millors serveis a la ciutadania. Una suma –o una resta, segons es miri– impossible de quadrar. Per això, com passa en les rebaixes, cal observar primer la qualitat de la mercaderia que se’ns ofereix, no fos cas que quan arribéssim a casa descobríssim que ens han donat gat per llebre.
Els populars estan embanyats –i això és legítim– en presentar batalla per assolir el màxim èxit en forma d’obtenció d’escons suficients que els permeti arribar al govern i recuperar el poder que varen perdre fa quatre anys arran les darreres eleccions legislatives. Per assolir aquest objectiu, els populars no escatimen esforços. Així no en tenen prou amb la política del ”acoso y derribo” al govern. Ara es dediquen també a fer ofertes de tota mena, d’entre les quals en destaca la d’alliberar del pagament de l’IRPF a aquelles persones amb un sou inferior als 16 mil euros. Les preguntes que l’aplicació d’una mesura com aquesta genera són moltes. Les més rellevants: ¿com compatibilitzar una rebaixa fiscal que disminuirà els ingressos de l’Estat en un mínim de 5 mil milions d’euros, amb les creixents necessitats inversores i manteniment dels serveis que l’Estat presta? ¿Quins efectes tindria la mesura en la caixa de les comunitats autònomes, atès que una part dels seus ingressos directes provenen d’un percentatge de l’IRPF que es genera en els seus territoris?
…
En un altre ordre de coses, aquests dies ens està donat a conèixer els amics dels quals s’envolten o s’han envoltat els partits polítics. Dels populars ja sabíem que tenien i tenen un amic molt especial en la persona del president nordamericà George Bush qui, amb la seva particular visió en relació a la política internacional, ens està portant a tots pel pedregar. Dels socialistes acabem de descobrir que, per no ser menys, s’han buscat amics en les persones de l’exvicepresident dels EUA Al Gore i en l’expresident nordamericà Bill Clinton, predecessor de Bush a la Casa Blanca. Malparafrasejant una coneguda dita, bo és recordar que “pels seus amics els coneixereu” i malgrat que les amistats americanes són, en general, desaconsellables en ocasions, segur que n’hi ha que són més desaconsellables que no pas d’altres. El cert és que són moltes les persones en el món mundial que enyoren els temps de l’administració Clinton. Més que pels seus encerts, pels continuats despropòsits del seu successor, l’inefable Bush.
…
D’eleccions també n’hi haurà en l’església catòlica espanyola. Els seus jerarques hauran d’elegir el mes de març, la nova direcció de la Conferència Episcopal. Davant això i la necessitat de recuperar prestigi i vells coneguts (no fos cas que no marquessin la casella corresponent en ocasió de la propera declaració de renda), el bisbe de Bilbao Ricardo Blázquez, s’ha posicionat i encara que amb veu baixa, ha reconegut que hora deu ser que l’església catòlica demani perdó per les seves actuacions durant la II República, la guerra civil –incivil com deia Joan Oliver– i la dictadura que la va seguir. Val més tard que mai!
La cosa comença a estar animada i promet… Caldrà fer-ne seguiment.
Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de novembre de 2007
Comentaris recents