Els resultats de les eleccions del 21D i les seves conseqüències continuen acaparant l’atenció mediàtica en els inicis de l’any nou, la qual cosa és sinònim de tota mena d’especulacions. I tot a les portes de l’inici d’una nova legislatura i del camí –complex– que ha de conduir-nos fins la investidura del president del govern de Catalunya pels propers anys. De les moltes cares que de l’anàlisi dels resultats que sorgiren de les urnes s’entreveuen, n’hi ha una que sobresurt d’una manera categòrica: la destrucció definitiva del mite que assegurava que a més participació menys independentisme i de retruc la consolidació del fenomen de polarització del vot a l’entorn dels dos blocs preeminents entorn els quals es ve conformant la batalla política a Catalunya els darrers anys. Des d’aquest punt de vista queda fora de qualsevol discussió que cas de continuar ancorats en l’estructura i en la dinàmica que els dos blocs imposen en la societat catalana, el país –la ciutadania– està condemnat a patir els excessos que parteixen del govern d’un Estat que, a bastament, ha demostrat ‘com les gasta’ quan es tracta d’imposar les seves ‘raons’ i de mantenir el seu concepte particular d’”unidad de la patria”. No s’adona que amb l’aposta que el govern del PP fa per la via judicial per tractar de resoldre un problema d’ordre polític, solament aconsegueix vilipendiar encara més els sentiments d’una part de la ciutadania i posar en qüestió el model territorial i financer vigent; model que a marxes forçades s’està mostrant caduc com ho demostren els discursos institucionals formulats des de les presidències de la majoria de comunitats autònomes espanyoles en ocasió del final d’any.
En aquest context d’incerteses sobre l’esdevenidor polític immediat de Catalunya i de com es farà la investidura del president, avui és un ‘altre’ d’aquells dies fàcilment qualificables de decisius; un dia en el que pot trastocar-se l’escenografia política del país. Tot depèn del jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena (*), que ha de decidir si manté la condició de presó preventiva per a Oriol Junqueras (tal com li reclama el ministeri fiscal) o, contràriament, creu que el pot deixar en llibertat provisional en l’espera de judici (tal com justifica la defensa i avalen nombrosos juristes). La decisió del jutge Llarena marcarà sens dubte el camí que prendrà la política catalana els propers dies, demostrant d’aquesta manera els efectes perversos que en una o en un altre direcció comporta la judicialització de la política.
Més enllà, però, de la complexitat jurídica enmig de la qual ens estem movent, més enllà d’haver comprovat la consistència granítica dels dos blocs enfrontats i que per la via de la unilateralitat no és possible fer front a la força de l’Estat, bo ha de ser mirar una mica més enllà i començar a treballar per configurar un futur en el que sense que ningú hagi de renunciar als seus legítims plantejaments en relació a l’eix nacional, la política –el diàleg, la negociació i l’entesa entre partits– recuperi la seva raó de ser a Catalunya i permeti sortir de l’atzucac en el qual es troba. Contràriament no ens mourem d’allà on ara som i tampoc no podrem acarar amb solvència un període en el que l’objectiu principal ha de ser el de refer el país (políticament, però també econòmicament i socialment), en l’espera que a l’Estat catalitzin els moviments que comencen a produir-se, anunciadors de canvis a curt termini. Això no significa en cap cas supeditar el futur de Catalunya a les decisions que des de l’Estat puguin ser adoptades. Simplement vol dir que tenint en compte com hem arribat fins on ara som i conscients de les dificultats amb les quals ens enfrontem, siguem capaços de prendre’ns una pausa estratègica per recomposar forces, tot sabent que també en política, fer un pas enrere pot situar-nos en el punt d’embranzida necessari per fer-ne després dos cap endavant.
Que tinguem un bon any!
Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de gener de 2018
__________________________
(*) Com amb encert m’ha fet notar el bon amic Javier Garrido, qui decideix avui el futur immediat d’Oriol Junqueras és la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem (formada per tres jutges) i no pas el jutge instructor de la causa que és Pablo Llarena.
Joan, crec que no decideix Llarena, és la sala.
Gràcies Javier! Tens tota la raó! Acabo de fer la rectificació en el ‘post’.
Una abraçada!
Aixó queda molt bé quan l’entorn és ple d’adjectius –noble, honradt, sincer, just…
El que vol Catalunya és crear mecanismes legals per sobreviure i prosperar en pau, però des de Madrid s’oposen i destrueixen tals mecanismes.
L’esquerra senyala d’on venen els problemes socials i no es tapen amb la bandera.