Els derbys entre el Barça i el Madrid, ultrapassen les fronteres estrictes d’allò que, al sud dels Pirineus, qualifiquen com a esport rei. Tot plegat perquè, segons diuen, el Barça continua essent quelcom més que un club de futbol, malgrat que els temps hagin canviat i el franquisme formi part de la història. El cert és que els enfrontaments entre barcelonins i madrilenys continuen disposant d’unes connotacions gairebé èpiques. Més enllà, però, d’aquestes indiscutibles actuals connotacions, a ningú no ha d’escapar que Barça i Madrid són, per ells mateixos, eixos fonamentals sobre el que s’articula un gran negoci que a molts beneficia. Si no fos així, no es podria entendre fàcilment l’interès noticiable que acompanya els dies i les setmanes que precedeixen qualsevol enfrontament entre ambdós equips; un enfrontament que, en aquesta ocasió, s’ha vist acompanyat per una viva polèmica entorn el caràcter d’interès públic del match, als efectes de la seva retransmissió televisiva en obert o en règim de pagament.

De tota la història sorprèn que encara no hi hagi ningú que s’atreveixi nomenar les coses pel seu nom i proclamar als quatre vents que si el tinglado del futbol funciona és gràcies a les aportacions multimilionàries dels canals de televisió a l’hora de fer-se amb els drets de retransmissió dels partits. O si, sense més, s’accepta aquesta realitat, ningú no ha de poder escandalitzar-se quan les televisions, que són les que paguen les misses, passen del pretès interès públic i busquen refer-se d’una part de les quantitats pagades per endavant, tan bon punt l’ocasió ho permet.

Als que tant els fa la presència d’esport a la televisió, no els importa gens ni mica que no es retransmetin partits de futbol. Contràriament, als que el futbol —per passió o per devoció—, els ocupa i preocupa, la retransmissió televisiva de partits els és cabdal. I arribats a aquest punt, la paradoxa està servida. Si les televisions es veuen obligades a retransmetre partits de futbol sense obtenir més ingressos que els que es deriven de la publicitat, podria comportar que deixessin de satisfer les quantitats que ara paguen. La conseqüència immediata seria que el futbol deixaria de ser un negoci i perdria la seva actual dimensió i projecció i, també, passió. A despit que, ben mirat, si això passés, bastants dels actuals afeccionats es veurien obligats a cercar noves formes d’entreteniment. La qual cosa tampoc no estaria malament del tot…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 20 de febrer de 1999