pensa.jpg

No sempre resulta fàcil trobar un tema que sigui adient a l’hora de bastir aquest espai setmanal a través del qual tinc l’oportunitat de compartir amb els meus lectors, propostes, reflexions, comentaris i, perquè no dir-ho obertament, provocacions dialèctiques que, això sí, sempre són formulades amb la millor de les intencions. Precisament avui ha estat una d’aquestes ocasions en què al posar-me davant l’ordinador per escriure la meva col•laboració, m’he trobat que patia un buit temàtic preocupant. Un buit que normalment és resoluble si, deixant-me portar per les circumstàncies, opto, per exemple, per abordar qüestions recurrents relacionades amb l’època de l’any en la qual ens trobem, o amb les conseqüències del llarg període semivacacional que d’alguna manera obrim amb el pont de la Constitució i de la Puríssima i no tanquem fins passada la diada de Reis. Com que no voldria caure en el parany del comentari fàcil ni tampoc de les vicissituds polítiques que continuem vivim aquests dies que evidencien la proximitat d’unes eleccions generals, m’hauré de buscar la vida en d’altres latituds temàtiques que, potser, responen més a un interès personal, però, que no per això, poden deixar de tenir interès per les persones que em llegeixen. Dit d’una altra manera: avui faré una mena d’exercici de reflexió molt personal, entorn les persones que informem i/o opinem a través dels mitjans de comunicació.

Que ningú no pensi que la situació que apuntava més amunt de buit mental al posar-te davant l’ordinador per disposar-te a escriure una peça o un comentari és excepcional en el treball de les persones que hem fet de l’escriptura i del periodisme la nostra professió. Passa, però, que de nosaltres s’espera que, malgrat aquest buit, siguem capaços de confegir un text apte per omplir l’espai que algú ens ha assignat en el mitjà pel qual treballem. ¿Què passa, però, quan l’espai del que disposem és exageradament gran en relació a l’abast de la qüestió de la qual ens pertoca informar o, segons els casos, opinar? ¿Què passa també quan aquest mateix espai que ens ha estat assignat queda per contra curt, incapaç per encabir tota la informació de la qual disposem o d’aval al comentari que ens pertoca fer? La resposta a ambdues qüestions és senzilla quant a la forma, però complexa quant al fons. Senzilla en la forma pel fet que, ens hi posem com ens hi posem, no és fàcil reprogramar planificacions d’espai establertes i, així, no tenim més solució que adaptar-nos-hi i, d’acord amb això, allargar o escurçar el text que teníem pensat i/o preparat. Complexa pel què fa al fons, atès que en aquest procés d’adaptació de la informació i/o opinió a un determinat espai preassignat correm el risc d’haver d’allargar o escurçar una informació més del què seria raonable. En un i en l’altre cas, recaurà sobre el o la periodista, una responsabilitat de la qual sovint no n’acabem de ser plenament conscients les persones que ens guanyem les garrofes en aquests menesters de la informació.

Arribats a aquest punt, haurem de fer recordatori de la transcendència social de la responsabilitat informativa que recau no només a les persones que participem en el procés d’elaboració de la informació sinó que també en les empreses per les quals treballem. No es tracta ara d’assenyalar amb el dit bons i dolents. Es tracta, en tot cas, d’exigir-nos a nosaltres mateixos coherència i rigor en la feina que diàriament fem; una exigència i rigor que ens hauria de portar a reconèixer errors. Errar és d’humans i els mitjans de comunicació, les periodistes i els periodistes també ens equivoquem. Reconèixer-ho quan això passa, seria una bona manera de recuperar la credibilitat que els mitjans de comunicació i les persones que hi treballem o col•laborem hem perdut. Però tampoc no ens enganyem: la tasca dels i de les periodistes no ha d’estar sotmesa sempre al control dels uns i dels altres que, segons correspongui, mai no estaran satisfets del tot.. En tot cas cal reclamar professionalitat i, sobretot, ètica i deixar que cadascú faci el millor possible la seva feina. Els periodistes i les periodistes hem de ser conseqüents amb la nostra feina i mai és bo treballar sota la pressió de possibles interessos polítics, econòmics o socials que poden acabar distorsionant-la.

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de desembre de 2007