No fa ni un mes que en el meu blog (joanbrunetmauri.cat) reflexionava sobre la importància dels mitjans de comunicació d’àmbit local i comarcal a Catalunya (entesos en la seva globalitat de premsa escrita, premsa i canals digitals, ràdio i televisió). reflexió que fonamentava en dos fets. El primer: en el servei que presten a les comunitats on s’insereixen, sempre massa oblidades –centralistes com són– pels grans mitjans de comunicació d’àmbit nacional o estatal. El segon: en què els mitjans de comunicació locals i comarcals són escoles de formació de periodistes, atès que la notícia, l’actualitat, per a poder-la explicar millor, s’ha de viure en directe i no esperar que ens arribi a la redacció després d’haver passat per filtratges interessats, i malauradament no necessàriament contrastats. A això afegia en la meva reflexió que des del periodisme local i comarcal és des d’on es potencia un dels valors a la baixa en la professió periodística: l’afany, el nas, per buscar la notícia, per contrastar-la i per posar negre sobre blanc els què, qui, on, com, quant i sobretot els per què que darrera la noticia s’amaguen. L’entrada al meu blog acabava fent notar que és des dels mitjans de comunicació d’àmbit local i comarcal des d’on a diari s’escriu, amb fets i protagonistes, una part de la història de Catalunya que si no fos per aquests mitjans quedaria en l’oblit més ignominiós.

La meva reflexió em servia d’excusa per ressaltar la professionalitat dels periodistes que treballen en els mitjans de comunicació d’àmbit local. Per a demostrar-ho posava dos exemples ben sabadellencs. Amb el primer il·lustrava la bona feina que es fa a Diari de Sabadell (mitjà de titularitat privada) que en només un any de vida de la nova etapa s’havia fet mereixedor de tres reconeixements (premi d’investigació Ramon Barnils, edició 2018), a la qualitat periodística i dues distincions provinents dels Awards of Excellence de la Society for News Design dels EUA per la qualitat en la presentació de la informació). Amb el segon exemple destacava la tasca de Ràdio Sabadell (mitjà de titularitat pública) en la seva vessant d’escola de formació de periodistes. Segur que els deuen ‘sonar’ els noms de Laura Rosel, Xavi Bundó, Aleix Parisé, Ricard Ustrell o Roger Escapa… Doncs bé, sàpiguen que tots aquests noms de periodistes tenen en comú d’haver-se format professionalment a l’emissora local.

Comprendrà el lector que en aquest context no em podien deixar indiferent les declaracions que el nou director de la Fundació Bosch i Cardellach, l’historiador Josep Ma. Benaul, feia fa una setmana a Ràdio Sabadell. Declaracions en les que es posicionava en contra de l’emissora pública que l’entrevistava i, de retruc, indirectament qüestionava la vàlua professional de les persones que hi treballen (que dit sigui de passada ho fan en unes condicions que no són les que haurien de ser). Benaul basava la seva crítica en l’argument –com a mínim feble a mans d’un historiador–  de que ningú escoltava Ràdio Sabadell i, com va afirmar, ell tampoc ho feia. Els 13 mil seguidors que a twitter té l’emissora local, els 39 mil oients que el GESOP (Gabinet d’Estudis Socials i Polítics) li atribuïa l’any 2016, o les 76 mil pàgines del web visitades en les més de les 45 mil sessions obertes durant el mes d’abril semblen desmentir les afirmacions de Josep Ma. Benaul de manera contundent…

Deixo per un altre dia entrar en el perquè de la necessitat i utilitat dels mitjans de comunicació de titularitat pública…, també en l’àmbit local.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de maig de 2019