“Un alcalde irrepetible per a una ciutat incomparable”. Aquest podria ser ben bé el títol d’un panegíric destinat a lloar els mèrits del que ha estat alcalde de Barcelona durant un període continuat de prop de catorze anys. Però, molt possiblement, aquest titular no acabaria de donar idea de la tota la dimensió humana i política de Pasqual Maragall. Perquè si bé és cert que ell té el mèrit d’haver estat el segon alcalde democràtic de Barcelona un cop acabada la dictadura franquista, no ho és menys que, gràcies a l’oportunitat dels Jocs Olímpics, les onades de la seva gestió al front de l’ajuntament barceloní, han arribat a tots els punts de Catalunya i, fins i tot, a d’altres situats més enllà dels seus límits territorials. I no per un fet casual sinó per una voluntat buscada. Maragall volia que els efectes positius dels Jocs Olímpics arribessin com més lluny millor, renunciant a què els beneficiaris en fossin la capital catalana i la seva conurbació metropolitana.

No ha d’estranyar gens, doncs, que en la tradicional recepció de les barcelonines Festes de la Mercè –que enguany serviren d’excel×lent excusa per oficiar la litúrgia de l’acomiadament civil de Maragall–, s’hi deixessin veure no pocs alcaldes de poblacions catalanes i, també, d’entre molts altres, el de Perpinyà. Cap d’ells –com la resta de persones que pujaren a la muntanya olímpica de Montjuïc la vigília de la festivitat de la Mercè– volia deixar escapar l’oportunitat d’expressar, personalment i calorosament, la seva estima i respecte envers Pasqual Maragall.

El llibre de la història de Barcelona ja té ben guardada una pàgina preferent que explicarà l’obra política i cívica desenvolupada pel nét del poeta Joan Maragall. De la mateixa manera que el llibre de la història dels territoris que es troben en els Pirineus o al seu redós, haurà d’explicar un dia que hi va haver un alcalde barceloní, que amb visió de futur, va impulsar i va ser un dels arquitectes encarregats de posar les bases de la que haurà de ser una gran regió europea que Maragall mateix, ha definit sempre com la més potent i amb més possibilitats del “nord del sud” del continent. És a dir la futura euroregió que ja encapçalen les ciutats de Tolosa de Llenguadoc, Montpeller, Saragossa, Palma de Mallorca, València i Barcelona.

 

Tant per les persones com per les institucions, és bo saber-se retirar a temps. I Maragall creu que el “seu temps” al front de l’ajuntament barceloní ha tocat a la seva fi. Però ell, des de Roma –on ara es trasllada– i des de Brussel·les –on continuarà liderant el Comitè de Ciutats i Regions d’Europa–, no deixarà de treballar per a fer realitat el seu somni de veure com la Unió Europea es consolida a partir d’unes ciutats i d’unes regions fortes en les quals els ciutadans no només s’hi trobin bé sinó que trobin en el civisme i la tolerància els seus valors fonamentals.