1. Divendres passat, el PSC commemorava el trentè aniversari des del seu congrés constituent fet els dies 15 i 16 juliol de 1978 al Palau de Congressos de Montjuïc. Ho feia amb un acte, entre emotiu i simpàtic, d’homenatge a les persones que des de llavors militen en el partit dels socialistes de Catalunya, que va tenir per marc el pavelló annex al Palau Sant Jordi. Segons expliquen les cròniques, hi varen assistir més d’un miler dels 4 mil i escaig de militants amb què el PSC comptava quan va iniciar la seva singladura com a partit que recollia les diverses sensibilitats i corrents socialistes preexistents a casa nostra. Una bona iniciativa, aquesta de celebrar els 30 anys del PSC en família, i, molt especialment, fer-ho amb les persones que durant tres dècades s’han mantingut fidels al partit. Un detall, però, a retreure als organitzadors: no haver convidat al darrer president de la Generalitat de Catalunya i artífex del primer govern catalanista i progressista de Catalunya després de la dictadura. No g¡haver convidat a Pasqual Maragall. Un “oblit” imperdonable, malgrat pugui adduir-se que Pasqual Maragall ja no és militant del PSC des de, pràcticament, quan va deixar la presidència de la Generalitat de Catalunya. Ser generós amb les persones és una virtut que no es prodiga gaire en la nostra societat i, segons que hem pogut veure ara, tampoc en política. Certament, l’actual president José Montilla, en la seva intervenció, va voler situar Maragall allà on li correspon per la seva trajectòria política i per les seves aportacions al socialisme català. Això no obstant, res no podia esborrar ja l’error comès en no convidar-lo.
2. Hauria de preocupar-nos que determinades decisions governamentals, d’aquí i d’allà, estiguessin supeditades a la climatologia del moment. Acceptar-ho seria prova de què quelcom està fallant en el nostre sistema polític i social. Fa unes setmanes, es va dictar un decret llei que autoritzava la construcció d’una canonada que permetia la interconnexió dels sistemes de distribució d’aigua potable de Tarragona i de l’àrea metropolitana de Barcelona. Quan això passava, la sequera no feia més que allargar-se dia rere dia, augmentant el risc de restriccions d’aigua sobre una part important de la població catalana. Quant tot estava dat i beneït per construir la canonada i garantir la interconnexió de xarxes de distribució d’aigua, de tal manera que el líquid element sobrant d’una zona pogués ser traspassada a l’altra, “va i comença a ploure!” que diria aquell. I des de llavors –i com a mínim fins ahir mateix–, no ho ha deixat de fer. La pluja ha omplert rieres i rierols, barrancs i saltants fins al punt de sadollar a bastament d’aigua els eixuts pantans de les conques riberenques catalanes. La pluja, com sempre passa en aquests casos, es va fer present entre nosaltres en el moment límit. Gràcies a això, ara van i decideixen que la sequera ha acabat (cosa certa) i que ja no cal interconnectar res (cosa possiblement incerta). Fins que una nova situació de sequera ens aboqui a la cerca de solucions urgents…
3. Les víctimes per accidents de trànsit han baixat a casa nostra. Les mesures per fer front als abusos en la conducció (excés de velocitat, conducció sense carnet i/o temerària, ingesta d’alcohol…) han començat a donar resultats. Calia posar fre a la situació de “campi qui pugui” i adequar la llei i el seu pes a la transcendència i les conseqüències que de la conducció inadequada de vehicles es deriva. En aquest procés, la reducció de la velocitat i el control a través de radars, està tenint efecte malgrat els espavilats que només fan bondat quan arriben a la zona d’influència d’un radar. Ara s’anuncien nous enginys mòbils i no detectables, capaços de “caçar” a les persones conductores que es passen de rosca. Que ho sàpiguen els “llestos”: si veuen un vehicle aturat al voral de la carretera, compte! I compte també quan passin per sota un pont o d’un arc de senyalització. Mai no es pot saber ara on hi ha un detector d’excés de velocitat. I és que no canviarem mai: com sempre, la millor recepta, un bon cop de pal!
Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de juny de 2008
Comentaris recents