No voldria aprofundir en la ferida oberta en del Partit Popular i que amenaça gangrenar-se. Rajoy és avui la víctima propiciatòria del seus. Dels mateixos que ara fa només uns mesos l’aclamaven, proclamant als quatre vents les virtuts que com a governant atresorava. Però sabem sobradament que les derrotes són dures i que són ben pocs aquells que estan disposats a compartir-ne la paternitat. D’aquesta manera, només ha calgut que passessin uns pocs mesos des del 9-M perquè es comencés a posar a la picota a aquell que, encara avui, continua essent la màxima referència dins el Partit Popular. Des del 9-M fins ara mateix, han fet mutis pel foro diversos personatges populars que havien ocupat llocs rellevants en la cúpula del partit i que havien estat corresponsables de la trajectòria política de l’organització. Em refereixo als inefables Acebes i Zaplana i similars que van intuir l’arribada de núvols de tempesta i que abans d’esperar a veure si descarregarien amb força van optar per posar-se a aixopluc, no fos cas que la tempesta els enganxés. Rajoy, per contra, va optar per fer front a les seves responsabilitats i per continuar governant les regnes del seu partit, almenys fins el congrés que els populars han anunciat per d’aquí unes setmanes.
Què ha passat al PP? Doncs res que no estigués prèviament escrit. Res que no formés part del guió que normalment es desplega després d’una derrota electoral. A ningú no li agrada perdre, encara que sigui per la mínima. Menys encara haver de reconèixer que es forma part del protagonisme de la derrota. Mai, per molt que Felipe González immortalitzés una cèlebre sentència lapidària, les derrotes han estat dolces ni tampoc les victòries amargues. I és que cal dir-ho ben clar: en política no hi ha derrotes dolces ni victòries amargues. Hi ha derrotes i victòries i entre aquestes s’estableix una línia nítida que separa govern i oposició. Això no vol dir que guanyar les eleccions sigui garantia suficient de poder formar govern. És condició necessària, però no pas suficient. I si no que li ho preguntin a l’Artur Mas que després d’haver guanyat dues comtesses electorals, s’ha vist privat –ell i la coalició que encapçalava– de formar govern per no haver-se preocupat de treballar les relacions per tal de comptar, si feia falta, amb els suports parlamentaris suficients per governar.
No ho té fàcil el Partit Popular. Tampoc no ho té fàcil Mariano Rajoy. De la mateixa manera que no ho va tenir fàcil el PSOE l’any 1996, en què malgrat la retirada de l’escena política de Felipe González, li va costar força superar les conseqüències d’una “derrota electoral dolça”. Va haver de passar bastant temps fins trobar la persona capaç d’aglutinar voluntats. Mentre, el Partit Popular s’anava engrandint i gràcies a les aliances que va establir amb els nacionalistes, va poder governar durant quatre anys sense problemes per, l’any 2000, fer-se amb la majoria absoluta en el Parlament espanyol. L’hegemonia del PP es va mantenir fins que un desconegut personatge que responia al nom de José Luis Rodríguez Zapatero va aparèixer en escena. Va ser llavors quan el PSOE va poder redreçar la seva singladura erràtica; una singladura durant la que havien naufragat alguns pesos pesats del socialisme espanyol com Borrell o Almúnia. I com que la història és capritxosa, avui resulta que els papers s’han invertit i que toqui al PP passar pels seus moments més baixos.
Però no ens enganyem. No és bo per la democràcia que el PP es trobi com ara es troba. I cal que ben aviat surti d’aquest marasme; un marasme que el mateix partit havia anat alimentant quan va evidenciar que tot s’hi valia per debilitar i desacreditar el contrincant polític. Aquelles armes s’han girat amb tota contundència contra Rajoy. I fins i tot els seus antics màxims valedors mediàtics, li donen l’esquena. Mentre, se sent alguna veu a reclamar a la Cope i als bisbes que deixin de posar-se “en política”. Qui ho havia de dir…! Viure per a veure…!
Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de maig de 2008
Comentaris recents