Un acord polític entre partits majoritaris, assolit en el sí del Consell Valencià de Cultura (CVC), acaba de posar les bases que hauran de permetre posar punt-i-final a una estranya guerra, també de caràcter polític, que mai no hauria d’haver-se desencadenat i que no és altra que la de la unitat lingüística dels territoris de parla catalana. Una guerra que ha permès que s’escrivissin ridículs episodis sobre una llengua que, amb les seves lògiques variants dialectals, és patrimoni comú de tots els que habiten la franja geogràfica que abasta des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. Una guerra que, a més, ha mantingut artificialment encès el foc que un dia varen decidir atiar els blaveros al negar l’evidència de què, com a mínim, l’idioma “històric i propi” de la Comunitat Valenciana formava “part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”, tal com crípticament i eufemística es reconeix en el text pactat la setmana passada a València.

Però no ens enganyem. Malgrat l’acord assolit encara no està tot fet i la sensatesa d’alguns polítics sobre aquesta electoralment rendible qüestió de l’idioma, tardarà en imposar-se. D’entre altres motius perquè hi ha qui s’entesta, a despit que ja no disposi ni d’arguments dialèctics ni tampoc polítics —de científics no n’havien disposat mai—, en afirmar que valencià i català són dues llengües diferents que poc tenen a veure entre elles. És, per exemple, l’actitud que només anunciar-se l’acord, continuaven proclamant als quatre vents membres d’Unió Valenciana. Una formació política que, al llarg dels darrers anys, i amb la passiva complicitat del PP, havia anat alimentat el rebuig i l’odi envers aquells que ells qualifiquen d’“actius invasors catalanistes”.

En qualsevol cas just serà reconèixer que amb l’acord, el qual haurà de ser ratificat el proper dia 13, s’haurà donat un pas fonamental per tal d’aconseguir que les artificialment mogudes aigües de la llengua tornin a mare i que a cadascuna de les riques variants que presenta el català no li quedin ja més dubtes en relació a la seva pertinença a una mateixa arrel, a una mateixa història i a una mateixa cultura. Un pas que haurà de possibilitar, a més, treballar més activament en la defensa i en el reforçament d’una llengua i d’una cultura que sovint han estat sovint massa maltractades.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 10 de juliol de 1998