Quedarà per la història analitzar les conseqüències d’un desastre ecològic com el que el vaixell Prestigie i la seva càrrega destructora està provocant a les costes del nord d’Espanya i, especialment, a les gallegues. Difícil és ara, enmig de l’estrèpit de la batalla político-mediàtica desencadenada, avaluar l’abast real dels danys directes i dels col·laterals (ecològics i socials) arrel de les decisions adoptades pel govern de l’Estat. Ens trobem, però, a les portes d’un any electoral en el qual, sortosament, als ciutadans ens queda la possibilitat de situar cadascú allà on li correspon.

En qualsevol cas, bo és preguntar-se què és el que el “chapapote” amaga sota seu i el perquè de tanta mentida i de tanta prepotència governamental. Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, usa el concepte de “censura democràtica de la informació” per explicar i per prevenir-nos de les censures informatives a les quals es troben sotmesos els ciutadans, fins i tot en democràcia. En d’altres paraules, com s’ho fan els governs per amagar informació pertinent usant el vell mètode de desviar l’atenció ciutadana cap a un punt de mira que eviti que es generin estats d’opinió sobre el fons de les qüestions. Dit encara més planerament, com es generen polèmiques i s’animen debats espectaculars que enlloc no condueixen però que amaguen deficiències de govern alarmants.

D’aquesta manera, el “chapapote” no embruta i contamina només platges i malbarata economies sinó que embruta també la vida política i social del país. I, de passada, es basteix una nova manera d’entendre la no assumpció de responsabilitats pels errors comesos, traslladant responsabilitats a qui no les tenen perquè no governen. Prefereixen apostar pels fonamentalismes i per les adhesions inquebrantables i fer pagar els plats trencats d’una situació lamentable a tothom menys a ells mateixos, mentre l’ètica i els valors democràtics, primer, i la ciutadania que es desespera davant de tanta ineptitud, se’n ressenten perillosament. D’aquell “acoso y derribo” del PP i del “váyase señor González” pels casos d’ineficàcia contra la corrupció especialment en la darrera època del govern socialista, s’ha passat a un esperpèntic ”acoso y derribo” de l’oposició sota el crit de “dimita señor Caldera” i d’acusacions de manca de lleialtat. I com s’apuntava en un genial dibuix del no menys genial Forges, vindrà un dia en què potser algú del govern acabarà demanant que siguen els ciutadans els que dimitim.

Possiblement l’acció de Jesús Caldera de treure de context una informació podria ser considerada reprovable. Però que ningú no s’enganyi ja que si es vol aplicar aquesta vara de mesurar ¿quantes dimissions no s’haurien d’haver produït ja arran les mentides sortides de les boques de ministres del govern Aznar i de les pressions governamentals exercides sobre periodistes i a mitjans de comunicació perquè neguessin l’evidència? Només cal, si no, fer un seguiment de TVE, d’Antena 3, de la Televisió Gallega o observar què ha passat amb “Caiga Quien Caiga” i a quines mans ha anat a parar Tele 5 per descobrir que anem de pet cap una situació de censura alarmant.

El “chapapote”, a més dels danys ecològics causats, ha contaminat la vida política, ha crispat els ànims, ha fet que el PP presentés la seva pitjor cara. Queda. però, l’esperança i el convenciment que, com en les pel·lícules, els dolents paguin pel seu pecat de sobèrbia i d’engany i que els bons (les urnes) els retornin al seu lloc. I, especialment, que ens podem treure de sobre el “chapapote” que el PP ha estès irresponsablement sobre nosaltres…

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de desembre de 2002