Després de la cimera d’ahir al Palau de la Generalitat (seu del govern de Catalunya) en defensa del sistema educatiu català, dues reflexions:

1. De què serveix una cimera que només és capaç de reblar el clau en aquelles qüestions en les que els reunits ja estaven d’acord abans d’asseure’s en una taula, i que per contra ‘passa’ del fons ideològic de la proposta de llei que ens pot retornar a un passat que suposàvem superat?

2. No hauria estat millor solemnitzar l’acord –malgrat sigui de mínims– en una sessió al Parlament de Catalunya que és on resideix la representació i la sobirania de la ciutadania?